dimarts, 20 de desembre del 2016

Jaufré Rudel (7. Anàlisi d'una cançó)

Aquesta cançó de Jaufré Rudel es compon de set cobles unissonans (les rimes es repteixen en totes les estrofes) de set octosíl·labs cada una i una tornada de tres octosíl·labs. La rima és ABABCCD. La rima del setè vers és esparsa, es troba aïllada a l’interior de l’estrofa, però es repeteix en el mateix lloc en totes les cobles.
Destaca d’aquesta cançó el mot refranh: lonh. Un mot que es repeteix sistemàticament en els versos segon i quart de cada una de les cobles. Un mot enigmàtic que, a més, es combina amb el sintagma amor de lonh que es repeteix fins a vuit vegades en els versos 4, 9, 16, 30, 37, 39, 44 i 46. La combinació continua amb altres sintagmes de relació i significat similars: auzelhs de lonh (V. 2); ni pres ni lonh (V. 11); nostras terras lonh (V. 18); l’alberc de lonh (V. 23); si be·m sui de lonh (V. 25) i quar tan m’es de lonh (V. 32). El lector o l’oïdor se sent atrapat, abans i tot de copsar el significat de les paraules, per aquest ritme i sonoritat que provoca la concentració en la vocal O.
En el primer vers hi predomina de manera clara la sonoritat de les vocals a/o Lanqand lo jorn son lonc en mai, i destaca també l’homofonia entre la paraula lonc i el refranh lonh.
En el vers 15 s’hi pot apreciar un oximoron (Iratz e jauzens m’en partrai) que Spitzer entén com “l’estat paradoxal característic d’un amor sense sortida”.
L’expressió amor de lonh, i la reflexió que implica sobre el concepte d’amor rudelià, s’eleva per damunt de totes les altres expressions que indiquen la recerca d’aquesta mena d’amor místic, d’aquest amor metafòric, d’aquest amor inabastable que és el paradigma del seu pelegrinatge interior.
En el vers segon m’es bels douz chans d’auzels de loing, el poeta utilitza la metàfora i el simbolisme per lliurar-nos una referència genèrica a la llunyania. Una llunyania que s’identifica amb un lloc ideal somiat que el cant dels ocells evoca de manera suggestiva.
El lai (l’allí) del vers 3 es manifesta com el lloc on el trobador és present en esperit. Spitzer descriu el lai com el motiu del lloc ideal dels trobadors[1], el lloc on és Déu, que més que un lloc veritable és l’eix sobre el qual gira l’ànima del poeta. Aquest vers 3 s’inicia amb el retorn que equival en l’experiència mística al moviment de descens que, en les cançons de Rudel, es correspon amb el desvetllar-se.[2]
L’amor de lonh que recorda el poeta en el vers 4 és el centre expressiu de tot el poema i de tot el cançoner rudelià. Un centre a l’entorn del qual graviten, de manera sinonímica, dos pols oposats que es complementen: el sa i el la.[3] L’amor de lonh només és realitzable en el somni, en la llunynai, en el cor, en “l’allí”, però es recorda i s’escriu des de “l’aquí”, el lloc on s’experimenta el dolor i el desig.
En els versos 5 al 7 el poeta experimenta un sentiment de nostàlgia i de malenconia davant la impossibilitat de gaudir i, al mateix temps, l’evidència que és aquest l’únic plaer possible. És, en paraules de Victòria Cirlot, “una malenconia de la imperfecció”. El poeta sent que alguna cosa falta sempre per assolir la felicitat absoluta i, en la visió proposada per Cirlot de confrontació entre la mística cristiana i la profana de l’amor cortès, l’inverns[4] gelatz representa el moviment de descens, vist en aquests versos com una separació i un retorn a la vegada.
En els vers 6 hi podem observar una citació al trobador Guilhem de Peitieu: Si que chans ni flors d'albespis (Rudel) – Com la branca d’albespi (Peitieu. Ab la douzor del temps novel).
Hi ha una intensa relació entre el vers 10 i el vers 35 de Farai un vers de dreit nien, de Guilhem de Peitieu: qu’ie·n sai gensor e belazor.
En els versos 13 i 14 s’observa de nou la relació entre “l’aquí” i “l’allí”, representat pel mot renc. La lectura simbòlica permet associar “l’aquí” amb la terra i “l’allí” amb el cel  i que la presó al cel (que lai el reng dels sarrazis/fos ieu per lieis chaitius clamatz!) suposa l’alliberament a la terra. El lieis del verb 14 pot representar tant l’estimada, com l’amor o, potser, tots dos alhora.
El vers 15 és una repetició del retorn, entès com a descens místic, que ja trobàvem en el vers 3.
La figura de Déu com a intermediari en la visió de l’amor la trobem en el vers 29 i, al 33, la metàfora del pelegrinatge. La lectura biogràfica fa que identifiquem pelegrinatge amb croada i, a través d’aquestà visió, el vers es referiria a la participació de Rudel a la segona croada. No obstant això, C. Bologna[5] identifica el pelegrinatge com a metàfora  i confereix a l’obra rudeliana un altre sentit potser més elevat: el d’un recorregut vital, un itinerari que no és altre cosa que un “pelegrinatge interior”.
La imatge del Déu creador del vers 36 reforça el simbolisme que el poeta vol transmetre en la cançó com a amant de lluny i de prop, que va i que torna. Hi ha en aquet vers una concordança del trobador amb el missatge filosòfic “tot amor flueix cap a Déu i d’ell és efluvi”.[6]Un Déu que l ‘ha de donar el poder (vers 38), entès com la gràcia de Déu, perquè el poeta ja té l’ànim i la disposició (qe·l cor eu n’ai). És la gràcia de Déu que li ha de permetre veure l’estimada, trobar l’amor de lonh. Imatge que podem veure en la transformació de la cambra e·l jardis, recintes tancats, quadrats o circulars que simbolitzen interioritat, en palatz (V. 41-42). Les cambres i els jardins d’aquests versos ens remeten a un altre poema de Rudel: Pro ai del chan essenhadors. En el vers 50 i 52 d’aquest poema s’estableix una confrontació entre un sol amor fet a base de desig carnal (qu’s sols baizars per escaritz. V. 52) i la llunyania corporal (car non ai lieis en luecs aizitz. V. 50). Segons Cirlot, hi ha una analogia entre els luecs aizitz i la cambra e·l jardis.
En el vers 45, el poeta insisteix en un impossible, en una mena de conciliació entre elements totalment contraris, ja que sembla inconcebible el gaudiment a través d’un element no conegut i llunyà.
Els darrers versos de la setena cobla expressen un sentiment negatiu davant el món. Segons Bologna, el vers 48, que es repeteix de manera similar en el vers 51 de la tornada, representa la síntesi del dolor per la impossibilitat d’escapar de “l’aquí”, de les fèrries regles del destí.
El vers 48 seria un citació del vers 10 de Farai un vers de dreit nien, de Guilhem de Peitieu: qu’enaissi fui de nueitz fadatz. La referència al fat i a la fada madrina de les creences populars, la podem trobar també en els versos 12-13 de Estornel, cueill ta volada, del trobador Marcabrú: No sai s’aissi·s fo fadada/que no m’am e si’amada).

[1] També segons Spitzer, el la és el locus non locus de derivació agustiniana.
[2] E quan mi reisit al mati/totz mos bos sabers mi desva.a a. (Non sap chantar qui so non di).
[3] Chiarini, en el seu estudi sobre Il Canzoniere, diu que “l’estat d’ànim de Rudel emergeix de les profunditats a la llum de la consciència i es verbalitza en l’arquetipus fònic lonh”.
[4] Segons P.G. Beltrami (La canzone “Belhs m’es l’estiu” di Jaufré Rudel) l’hivern és l’estació de dedicada a la fin’amor, a l’amor de lonh, que s’obté només després d’haver passat la bogeria estiuenca.
[5] Bologna, C.; A. Fasso. Da Poitiers a Blaia:Prima giornata del pellegrinaggio d’amore. Mesina, 1991.
[6] Panteisme filosòfic de l’Escola de Chartres.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada