Fa
uns sis mesos, s’extingia a París, sense que es pugui precisar exactament quina
va ser la causa d’aquest final prematur, la vida d’una jove que tenia
aproximadament trenta anys d’edat. Entre els seus familiars, molt pocs, perquè
vivia en soledat, alguns van parlar d'una malaltia de llanguiment; altres van
denunciar el suïcidi i van afirmar que la noia es deixava deliberadament morir
de fam, per disgust de la pròpia existència. En qualsevol cas, aquesta mort és
un misteri, ja que es fa difícil d’acceptar el final d’una vida tan jove. Una
noia a qui se li podia haver aplicat la frase popular “Ho tenia tot per ser
feliç”. A la seva bellesa, s’hi van afegir la fortuna i un altre regal que,
només de tant en tant, es combina amb els dos primers: el talent, el talent
autèntic i deliciós. Sota el pseudònim de Renée Vivien havia publicat alguns
dels millors versos que han aparegut en la nostra llengua francesa. La seva
mort va passar totalment desapercebuda. Amb prou feines unes poques notes breus
en diaris, amb informació variada i necrològiques curtes.[i]
Després que, el 1907, la
baronessa Zuylen l’abandonés per un home, Renée es va sentir sola, decebuda i
frustrada. Tota la seva vida va ser una recerca de l’amor, d’un amor que mai va
ser com ella desitjava. Poc a poc, se li esvaeix la il·lusió per la vida i es
lliura a tota mena d’excessos. Finalment, i després de més d’un intent de
suïcidi, moria el 18 de novembre de 1909, a l’edat de només 32 anys, segons
diuen d’una pneumònia.
La
construcció d’un ritual i la litúrgia religiosa envolten l’escenari de la mort
de Pauline M. Tarn produïda el 1909. La poeta va morir als 32 anys d’inanició,
una mort que té diverses interpretacions, entre la més literària, la
interpretació de Natalie Barney que parla d’un suïcidi per flors (Goujon,1986:
123-124). En tot cas, mort misteriosa que encara obre més expectatives, en un
ambient asfixiant, envoltada de petits budes, espelmes i flors. Marçal
l’envolta d’una mort mítica, seguida per indicis divins a l’estil dels descrits
en l’Evangeli cristià. Així, com en la mort de Crist, es produeixen signes
extraordinaris que anuncien la mort de Renée Vivien. En aquest cas París queda
a les fosques a les onze del matí d’un dimecres “la nit s’abatia sobtadament
sobre París, a la manera dels ocells de presa, i enun moment tot va quedar a
les fosques” (18). Encara més, fenòmens atmosfèrics terribles com ocells que
cauen morts i terratrèmols es produeixen per anunciar la mort de Beatriu
(Dante, 1999: 83), en una relació que estableix paral·lelisme entre Crist /
Beatriu / Renée Vivien.
La
raó de la mort és la passió, amorosa i literària, viscuda sense concessions,
radical. [ii]
M.M. Marçal va titular el
seu llibre La passió segons Renée Vivien.
És la metàfora perfecte del que va ser la vida de la poeta, un recorregut a
imatge i semblança d’una passió: amor, dolor, sofriment, desig...
"L'amor
es proposa, com l'art, crear bellesa, una il·lusió de bellesa absoluta, per als
ulls de la persona estimada. Com Beatriu per Dante. La sinceritat fa entrar en
aquest espai d'irreal meravella la lletgesa i la banalitat del real." Això
ho diu Pauline (Renée) i aquí s'insinua tot. Tot vol dir com Pauline veu el món
i, en conseqüència, la relació forçosa i mai de grat que hi estableix. I això
és la passió. L'amor i el sofriment. L'amor, sempre impossible, il·lusori
-perquè si no coneixeríem el paradís perdut-, i el sofriment, la realitat
colpidora que viola la meravella i la bellesa per la seva lletjor i la seva
banalitat. Continuant amb la importància del fragment citat més amunt, la
comparació amb Dante no és arbitrària. De fet, al llarg de la novel·la veiem
com les referències al poeta i la seva musa són molt presents. Marçal pren la
parella del Renaixement com a paradigma de la relació entre amor i bellesa i
amb això explica el sentit que té l'amor entre dones. Segons Pauline hagués
estat impossible que la relació de Dante i Beatriu fos a la inversa perquè la
bellesa, diu, és femenina.[iii]
Un començament
i un acabament arbitrari imposats per l’autora obren i tanquen el relat de
manera formal, sense que això afecti l’estructura interna. Per començar, totes
tres parteixen d’una mateixa situació davant de l’amor passió (no de l’amor
matern, per exemple, que rebutja la Vivien, però desitja Sara T.). Sara explica
l’experiència de “viure a mercè de la passió durant quatre anys. D’una passió
en espiral, com un d’aquells gorgs que xuclen…[…] com en un cercle de miralls:
la passió d’una dona cap a una altra dona”.[iv]
Com deia la princesa Kerimée
“Renée va ser visitada per la paraula” i va fer de la paraula, del poema la
seva passió, la seva vida. Sara T. ens recorda la importància d’aquesta paraula
quan visita el cementiri de Passy, on és enterrada Renée. Ens diu que ha estat
a punt de dur-li flors (ella que mai en porta per ningú). Ha pensat a dur-li
lliris o violetes, per alimentar –diu- una aparença de llegenda piadosa.
¿On
cercar-te, si no en els mots, els teus, els dels altres, els meus mateixos,
llançats, com una canilla mal ensinistrada, a la caça i captura d’un fantasma?
¿Com donar-te cos, encarnar-te, arrelar-te, fer que la meva sang recorri la
teva ombra i, sense substituir-la, la converteixi en vida, en saba en moviment?
[v]
L’(a)mor(t) violeta... Renée
va viure sempre immersa en les violetes. En les flors, en el color. L’habitació
on va morir estava folrada amb teles de color morat. La musa, la dama de les
violetes. El record sempre present, sempre amarg, sempre dolorós de Violet Shillito.
Je place sous la protection
des violettes
Mes adorations très
humblement muettes…
Ô vous les violettes ![vi]
Em poso sota la protecció de
les violetes
Les meves adorades,
silencioses i humils ...
Oh, les violetes!
O
Morte que j’aimais, ô Pâleur étendue
Dans
l’immobilité des néants noirs et froids,
Je
n’ose t’apporter que les fleurs d’autrefois
Et
mes sanglots païens sur ta beauté perdue. [vii]
O
Mort que jo estimava, oh pal•lidesa estesa
En
la immobilitat del no-res negre i fred,
M’atreveixo
a portar-te només les flors del passat
I
els meus sanglots pagans per la vostra bellesa perduda
Final
de l’epitafi de Renée....
La
meva ànima s’extasia
I
s’apaivaga i s’adorm,
Havent,
per amor de la Mort
Perdonat
aquest crim, la Vida
[i]
Les relíquies de Renée Vivien https://ja.cat/MYGZg
[ii]
Cap a l’ordre simbòlic femení: La passió segons Renée Vivien. Lluïsa Julià
[iii]
Sanz Datzira, Josep. "Maria-Mercè Marçal . La passió segons Renée Vivien
", Lletra de Dona. https://ja.cat/Qep4y
[iv]
Roser Cabré. La passió segons Renée Vivien i el miratge miracle del mirall
[v]
.M.Marçal. La passió segons Renée Vivien. Pàg. 78
[vi]
Sous la protections des violetes. Poema complet https://ja.cat/wdFka
[vii]
Devant la mort. Poema complet https://ja.cat/m3NX1
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada