divendres, 23 d’agost de 2019

“On cercar-te, sinó en els mots..." (La passió segons Renée Vivien. 8)


Fa uns sis mesos, s’extingia a París, sense que es pugui precisar exactament quina va ser la causa d’aquest final prematur, la vida d’una jove que tenia aproximadament trenta anys d’edat. Entre els seus familiars, molt pocs, perquè vivia en soledat, alguns van parlar d'una malaltia de llanguiment; altres van denunciar el suïcidi i van afirmar que la noia es deixava deliberadament morir de fam, per disgust de la pròpia existència. En qualsevol cas, aquesta mort és un misteri, ja que es fa difícil d’acceptar el final d’una vida tan jove. Una noia a qui se li podia haver aplicat la frase popular “Ho tenia tot per ser feliç”. A la seva bellesa, s’hi van afegir la fortuna i un altre regal que, només de tant en tant, es combina amb els dos primers: el talent, el talent autèntic i deliciós. Sota el pseudònim de Renée Vivien havia publicat alguns dels millors versos que han aparegut en la nostra llengua francesa. La seva mort va passar totalment desapercebuda. Amb prou feines unes poques notes breus en diaris, amb informació variada i necrològiques curtes.[i]
Després que, el 1907, la baronessa Zuylen l’abandonés per un home, Renée es va sentir sola, decebuda i frustrada. Tota la seva vida va ser una recerca de l’amor, d’un amor que mai va ser com ella desitjava. Poc a poc, se li esvaeix la il·lusió per la vida i es lliura a tota mena d’excessos. Finalment, i després de més d’un intent de suïcidi, moria el 18 de novembre de 1909, a l’edat de només 32 anys, segons diuen d’una pneumònia.

La construcció d’un ritual i la litúrgia religiosa envolten l’escenari de la mort de Pauline M. Tarn produïda el 1909. La poeta va morir als 32 anys d’inanició, una mort que té diverses interpretacions, entre la més literària, la interpretació de Natalie Barney que parla d’un suïcidi per flors (Goujon,1986: 123-124). En tot cas, mort misteriosa que encara obre més expectatives, en un ambient asfixiant, envoltada de petits budes, espelmes i flors. Marçal l’envolta d’una mort mítica, seguida per indicis divins a l’estil dels descrits en l’Evangeli cristià. Així, com en la mort de Crist, es produeixen signes extraordinaris que anuncien la mort de Renée Vivien. En aquest cas París queda a les fosques a les onze del matí d’un dimecres “la nit s’abatia sobtadament sobre París, a la manera dels ocells de presa, i enun moment tot va quedar a les fosques” (18). Encara més, fenòmens atmosfèrics terribles com ocells que cauen morts i terratrèmols es produeixen per anunciar la mort de Beatriu (Dante, 1999: 83), en una relació que estableix paral·lelisme entre Crist / Beatriu / Renée Vivien.
La raó de la mort és la passió, amorosa i literària, viscuda sense concessions, radical. [ii]
M.M. Marçal va titular el seu llibre La passió segons Renée Vivien. És la metàfora perfecte del que va ser la vida de la poeta, un recorregut a imatge i semblança d’una passió: amor, dolor, sofriment, desig...

"L'amor es proposa, com l'art, crear bellesa, una il·lusió de bellesa absoluta, per als ulls de la persona estimada. Com Beatriu per Dante. La sinceritat fa entrar en aquest espai d'irreal meravella la lletgesa i la banalitat del real." Això ho diu Pauline (Renée) i aquí s'insinua tot. Tot vol dir com Pauline veu el món i, en conseqüència, la relació forçosa i mai de grat que hi estableix. I això és la passió. L'amor i el sofriment. L'amor, sempre impossible, il·lusori -perquè si no coneixeríem el paradís perdut-, i el sofriment, la realitat colpidora que viola la meravella i la bellesa per la seva lletjor i la seva banalitat. Continuant amb la importància del fragment citat més amunt, la comparació amb Dante no és arbitrària. De fet, al llarg de la novel·la veiem com les referències al poeta i la seva musa són molt presents. Marçal pren la parella del Renaixement com a paradigma de la relació entre amor i bellesa i amb això explica el sentit que té l'amor entre dones. Segons Pauline hagués estat impossible que la relació de Dante i Beatriu fos a la inversa perquè la bellesa, diu, és femenina.[iii]
Un començament i un acabament arbitrari imposats per l’autora obren i tanquen el relat de manera formal, sense que això afecti l’estructura interna. Per començar, totes tres parteixen d’una mateixa situació davant de l’amor passió (no de l’amor matern, per exemple, que rebutja la Vivien, però desitja Sara T.). Sara explica l’experiència de “viure a mercè de la passió durant quatre anys. D’una passió en espiral, com un d’aquells gorgs que xuclen…[…] com en un cercle de miralls: la passió d’una dona cap a una altra dona”.[iv]
Com deia la princesa Kerimée “Renée va ser visitada per la paraula” i va fer de la paraula, del poema la seva passió, la seva vida. Sara T. ens recorda la importància d’aquesta paraula quan visita el cementiri de Passy, on és enterrada Renée. Ens diu que ha estat a punt de dur-li flors (ella que mai en porta per ningú). Ha pensat a dur-li lliris o violetes, per alimentar –diu- una aparença de llegenda piadosa.

¿On cercar-te, si no en els mots, els teus, els dels altres, els meus mateixos, llançats, com una canilla mal ensinistrada, a la caça i captura d’un fantasma? ¿Com donar-te cos, encarnar-te, arrelar-te, fer que la meva sang recorri la teva ombra i, sense substituir-la, la converteixi en vida, en saba en moviment? [v]
L’(a)mor(t) violeta... Renée va viure sempre immersa en les violetes. En les flors, en el color. L’habitació on va morir estava folrada amb teles de color morat. La musa, la dama de les violetes. El record sempre present, sempre amarg, sempre dolorós de Violet Shillito.

Je place sous la protection des violettes
Mes adorations très humblement muettes…
Ô vous les violettes ![vi]
Em poso sota la protecció de les violetes
Les meves adorades, silencioses i humils ...
Oh, les violetes!

 Ja l’any 1902, Renée escrivia el poema “Devant le mort”

O Morte que j’aimais, ô Pâleur étendue
Dans l’immobilité des néants noirs et froids,
Je n’ose t’apporter que les fleurs d’autrefois
Et mes sanglots païens sur ta beauté perdue. [vii]
O Mort que jo estimava, oh pal•lidesa estesa
En la immobilitat del no-res negre i fred,
M’atreveixo a portar-te només les flors del passat
I els meus sanglots pagans per la vostra bellesa perduda

Final de l’epitafi de Renée....

La meva ànima s’extasia
I s’apaivaga i s’adorm,
Havent, per amor de la Mort
Perdonat aquest crim, la Vida


[i] Les relíquies de Renée Vivien https://ja.cat/MYGZg
[ii] Cap a l’ordre simbòlic femení: La passió segons Renée Vivien. Lluïsa Julià
[iii] Sanz Datzira, Josep. "Maria-Mercè Marçal . La passió segons Renée Vivien ", Lletra de Dona. https://ja.cat/Qep4y
[iv] Roser Cabré. La passió segons Renée Vivien i el miratge miracle del mirall
[v] .M.Marçal. La passió segons Renée Vivien. Pàg. 78
[vi] Sous la protections des violetes. Poema complet https://ja.cat/wdFka
[vii] Devant la mort. Poema complet https://ja.cat/m3NX1

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada