dimarts, 28 de gener de 2020

Eleccions? No, gràcies. (Sobre un editorial de Vicent Partal)



Poquíssimes vegades no he estat d’acord amb els editorials d’en Vicent Partal. Gairebé sempre expressa allò que jo voldria escriure, però que no tinc la capacitat que té ell per fer-ho. Haig de dir, però, que no puc estar d’acord amb el seu darrer editorial titulat "Cal fer eleccions i que la decisió torni a la gent".

És cert que l’actuació dels partits polítics cada vegada és més trista i penosa.  És cert que el Parlament és en aquests moments un parlament de fireta que avergonyeix la majoria dels votants independentistes. Hi ha confusió, desconcert, descontentament. ràbia, ira... La solució, però, no crec que passi per una convocatòria d’eleccions en què, segons el meu parer, tot podria continuar igual, o pitjor, pel fa al moviment independentista.

El procés d’independència ha entrat en una nova fase completament diferent a l’anterior viscuda fins al 2017. És cert que alguns  creiem que les eleccions al Parlament de Catalunya poden ser la clau de volta que ens permeti assolir definitivament la independència, sempre, però, que aquestes eleccions arribin quan estiguem preparats per afrontar-les, tant des del punt de vista de candidatures, com de mobilització social que configurin un context polític i social que faci que les eleccions siguin una solució i no pas un nou enquistament o, pitjor encara, que acabin representant l’entrada i el consolidament d’una nova etapa autonomista.

En un article recent escrivia que “En aquests moments, hi ha cinc forces polítiques que es presentarien a les properes eleccions. A banda dels “clàssics” ERC, JxCat  i CUP, també han decidit que es presentaran el FNC (Front Nacional de Catalunya) i ahir mateix, Primàries Catalunya. A més, tenim la Crida, que es troba en els llimbs polítics. La Crida, que encara no sabem què vol ser quan sigui gran i, per tant, és impossible predir què farà davant d’una convocatòria d’eleccions. Si finalment aquesta situació es confirma i l’electorat independentista es troba amb cinc opcions de vot, estaríem abocats a un desastre de magnitud considerable.”

Ara per ara, unes eleccions poden donar uns resultats similars als que ja tenim: una majoria independentista al Parlament, possiblement més fragmentada, sense un full de ruta comú ni tampoc una estratègia unitària, sinó més aviat amb estratègies contraposades.

També els resultats podrien conferir una majoria a ERC. Malgrat el que molts argumenten sóc dels que crec que l’estratègia, algunes en diuen pragmàtica, altres moderada, altres realista i altres deslleial, fa un cert forat en l’independentisme més conservador o , si ho preferiu, més poruc. Una victòria clara d’ERC crec que tots sabem què significaria: una majoria d’esquerres sobiranistes” (partidàries del dret a decidir) al Parlament. Eixamplar la base. Ho escrivia també no fa gaire després del pacte ERC-PSOE:

“És el que em preocupa més del pacte: que forma part de l’estratègia elaborada per ERC com l’única manera d’avançar cap a la independència. Una estratègia que passa per (ja n’he parlat en altres articles) assolir majories àmplies que vindrien de l’entorn del dret a decidir, d’aquest 80% que, ens diuen, existeix a Catalunya. Una estratègia en què el diàleg passa primer per investir Pedro Sánchez i facilitar d’aquesta manera, i en contrapartida, el suport socialista a un govern d’esquerres a Catalunya liderat per ERC. Una estratègia que pretén alimentar l’eix social (dreta-esquerra) per davant del nacional (independència-autonomia). Una estratègia que no abandona l’independentisme, però que el deixa per a més endavant en què, hi torno a repetir les paraules d’Oriol Junqueras, “tornarem a intentar el referèndum, quan hi hagi majories clares i repetides en el temps, tant en nombre de vegades que les urnes ho corroborin com en l’exposició del projecte que es pretén”.

En cap de les dues alternatives de resultat no estarem en condicions d’instaurar la República catalana i entrarem en un període fosc del qual ens costarà tornar-ne a sortir.

Reconec que allargar la legislatura i endarrerir al màxim les eleccions no és garantia de res. Podem arribar a l’any que ve en una situació igual o pitjor. Però, en tot cas, això depèn de nosaltres, de la gent i també dels partits polítics (si més o dels seus militants). Depèn de si som capaços de treballar per fer que les circumstàncies siguin del tot diferents.

I com s’aconsegueix això? Difícil i complicat... La responsabilitat recau sobretot en l’ANC, el Consell per la República i els Consells Locals al territori, en l’Assemblea de Càrrecs Electes, també, (per què no?) en la Crida. Son els pilars sobre els quals es poden construir les condicions indispensables per tal que l’independentisme guanyi les eleccions al Parlament amb un sol objectiu: fer efectiva la declaració d’independència.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada