El procés ha tocat fons? Tot comença fa deu anys...

Salvador Illa, secretari del PSC, president del Grup Parlamentari Socialistes-Units per Avançar; que va ser alcalde de la Roca del Vallès, que va ocupar diversos càrrecs a l’Ajuntament de Barcelona i al Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya; que va ser Ministre de Sanitat d'Espanya del gener de 2020 al gener de 2021; que ha estat i és un nacionalista espanyol declarat; que no li ha fet cap vergonya manifestar-se al costat de l’extrema dreta quan li ha calgut; que si cal s’inventa noms de comarques com el “Bajo Llobregat”... serà el 133è president de la Generalitat de Catalunya.

Com hem arribat fins aquí? El moviment independentista ha tocat fons?

Les opinions i les anàlisis poden ser variades i diferents segons quin sigui el perfil de l’opinador. Si és votant de Junts, d’ERC, de la CUP o de d’AC... Si és militant d’aquests partits... Si és un militant d’ERC que ha votat que sí... Si és un militant que ha votat que no...  Si  es va abstenir de manera crítica en les darreres eleccions... Tants caps tants barrets...

No tot és tan simple com pensar que la culpa de la situació actual és “només” el pacte d’ERC amb el PSC o que un 53% dels militants la hagin confirmat amb el seu sí.

Per mi, tot va començar fa gairebé 10 anys. Quan he començat a recordar i a reflexionar-hi m’ha acabat sortint un text molt llarg. Per tots aquells que us espanten els textos llargs, començo per fer-vos-en una síntesi el més curta possible. Si teniu interès ja llegireu la part més llarga que ve a continuació.

Síntesi

L’independentisme comença la seva davallada entre els mesos de novembre i desembre de 2014. La Declaració d’Arenys de l’ANC força el president Mas a la conferència del 25 de novembre de 2014 en què proposa una llista única i unitària per a les properes eleccions que es considerarien com a plebiscitàries. Una setmana després, Junqueras desmunta aquesta proposta en una altra conferència en què promou que cada partit es presenti per separat.

Les eleccions es retarden i s’obre un calvari de mesos per arribar a configurar el que seria Junts pel Sí. L’ANC cedeix el comandament del procés als partits polítics. El president Mas, pressionat per la CUP, fa un pas al costat per evitar noves eleccions i un més que possible tripartit.

Arribem a l’1 d’octubre amb una aparent unitat que en realitat no existeix. El president de l’ANC, Jordi Sánchez, fa declaracions en què s’intueix la seva desconfiança que el referèndum s’acabi celebrant i acaba desactivant l’operació que tenia prevista l’ANC des de feia molt de temps per defensar el resultat de les urnes.

La no investidura del president Puigdemont després de les eleccions del 21 de desembre de 2017. La no investidura (responsabilitat de la CUP) de Jordi Turull, tot i sabent que l’endemà ingressaria a presóni la força simbòlica que aquest fet hauria significat.

A partir d’aquí, se sumen els errors dels diferents partits, però també de les entitats, ANC inclosa. La repressió acaba de fer la resta,

En les eleccions del 2021 apareix en escena un altre factor important i decisiu per arribar a tocar fons: l’abstenció denominada “crítica” que vol castigar els partits independentistes i que confia (per mi equivocadament) que perdre el poder a la Generalitat serà un revulsiu.

El resultat de tot plegat ha arribat ara: Illa president de la Generalitat i més que probable empresonament del president Puigdemont.

Per acabar, tres articles de lectura imprescindible per encarar la situació actual amb mentalitat positiva:

El primer, de Pere Pugès, publicat a El Punt Avui i titulat Acord PSC-ERC: i si no éstan fàcil?, que ens recorda que, com sempre, tot depèn de la societat civil i quin ha estat, és i pot ser el paper dels partits polítics.

El segon, també de Pere Pugés, aquest publicat a larepublica.cat amb el títol Al mal temps bona cara. Segons Pugés, la situació política actual és en molts aspectes similar a la que teníem el 2011, quan la Conferència Nacional per l’Estat Propi i que tot pot canviar si “tenim a punt un projecte ben estructurat, un relat engrescador i una organització preparada per anar fent créixer la pressió de forma esglaonada, amb la mobilització com a resultat de la feina i com a eina.”

El tercer, l’editorial d’avui (4 d’agost) de Vicent Partal amb el títol Amb la investidura de Salvador Illa per part d’ERC s’acaba el procés d’independència? Em quedo amb el paràgraf final: “Fa riure, per això, que algú pense realment que res s’ha acabat ara, per més dolorosa i amarga que siga la decisió d’ERC i les conseqüències nefastes que tindrà. No, el procés d’independència no s’ha acabat. De cap manera.”

Enfoquem, dons, la situació actual amb el màxim possible de mentalitat positiva: “Això acabarà bé, i si no, és que encara no s’ha acabat.”

El text llarg... per als més agosarats i pacients 

Per trobar el que per mi va ser l’origen del que ha acabat sent la gran davallada de l’independentisme es comença a gestar entre el 25 de novembre i el 2 de desembre de 2014.  

El 13 de setembre de 2014, l’Assemblea va celebrar el seu plenari a Arenys de Munt i va aprovar la Declaració d’Arenys. La part més important i destacada era que calia convocar eleccions immediatament i “Preparar una candidatura d’ampli consens polític i social que concorri a aquestes eleccions amb un punt programàtic únic: la declaració d’independència i l’inici del procés constituent.”

Va costar molt convèncer el president Artur Mas que aquesta era l’única via perquè en unes properes eleccions el resultat fos inqüestionable. Finalment, el president va recollir una gran part de la proposta de l’ANC i va convocar la conferència “Després del 9N: temps de decidir, temps de sumar”, que va tenir lloc el 25 de novembre de 2014. Recordem algun fragment d’aquella conferència:

Proposo una fórmula que té el doble objectiu de superar la dinàmica partidista i alhora de protegir el futur dels partits catalans, que seguiran essent necessaris en la nova etapa que s’obri en el nostre país. La fórmula que proposo amb aquest doble objectiu és la següent:

Primer, es configura una llista que compti amb el suport dels partits polítics que s’hi vulguin sentir representats.

Segon, la llista la configuren persones representatives de la societat civil, professionals i especialistes en les matèries clau per a la construcció de l’Estat a Catalunya, i persones proposades pels partits polítics implicats. Una llista mixta o combinada (partits polítics-societat civil) professionals experts reconeguts.

Tercer, totes les persones provinents de la societat civil i la majoria –potser no totes- de les proposades pels partits polítics acceptarien no repetir en les eleccions següents. Per tant, es presentarien per un sol cop, com un acte de servei al país.

Quart, el mandat parlamentari seria curt, màxim un any i mig des de la constitució del nou Parlament i l’elecció del President de la Generalitat.

El 2 de desembre de 2014, Oriol Junqueras feia la seva conferència en què desmuntava tots els arguments del president Mas i impedia tota possibilitat de construir una llista única de l’independentisme. A partir d’aquí, va ser tot un calvari arribar al mal menor que va ser Junts pel Sí (bàsicament una coalició entre Convergència i ERC amb l’afegitó d’algun partit petit i d’unes quantes persones de la societat civil -en Llach en deia “floreros”).

A partir de 2015 l’Assemblea comet un error important i és deixar el comandament del procés a mans de la seva baula més feble: els partits polítics. Després de les eleccions del 2015, el pas al costat del president Mas davant la imminència de noves eleccions i l'amenaça latent d'un nou tripartit.

Què va passar després de l’1 i el 3 d’octubre de 2017?  Engany, traïció...? Fos el que fos, aquella rendició institucional pren unes dimensions considerables perquè no només afecta els polítics, sinó al propi “Estat Major” que incloïa l’Assemblea i Òmnium. Com és possible que el president de l’ANC no confiés que el referèndum s’acabaria fent? Com és possible que, en paraules seves del 30 de setembre, deia que “obtenir un milió de vots ja seria un èxit desbordant"? Per què es va desactivar l’operació que l’Assemblea tenia preparada des de feia molt de temps per defensar el resultat de les urnes?

Després del 2017 la davallada s’accentua i les culpes estan molt repartides: els partits, els polítics, però també les principals entitats de la societat civil i, evidentment, la repressió espanyola, calculada, dura i efectiva.

El gener de 2018, Roger Torrent, president del Parlament per ERC, suspèn la sessió en què s’havia d’investir (a distància) al president Puigdemont, Després, arribaran els diversos intents d’investir un president de la Generalitat. El cas més flagrant el de Jordi Turull, que no surt investit president de la Generalitat perquè la CUP hi vota en contra amb el “fabulós” argument de considerar-ho “una submissió total a la legalitat espanyola.”  L’endemà, Turull ingressaria a presó i es perdia la gran oportunitat, simbòlica, si voleu, que l’Estat espanyol empresonés un president de la Generalitat.

Gairebé toquem fons... L’estocada prèvia al “descabello” final (paraula taurina espanyola que no té traducció al català) arriba amb les eleccions del 2021 on comença a actuar l’abstencionisme i l’independentisme per, en relació al 2017, 700.000 vots. L’abstenció es reforça en les darreres eleccions i l’independentisme parlamentari perd la majoria que tenia des de feia 9 anys. L’abstenció d’aquells en què va poder més el desencís i la irritació contra els polítics que la importància de continuar mantenint una Generalitat (autonòmica) i la legitimitat dels vots per la independència va conduir a una important derrota a les urnes dels partits independentistes.

ERC ha perdut des del 2017 prop de 500.000 vots. Junts prop de 250.000. La CUP prop de 80.000. Més de 800.000 vots perduts des del 2017.

I ara som on som... No tot és tan simple com pensar que la culpa de la situació actual és “només” el pacte d’ERC amb el PSC o que un 53% dels militants la hagin confirmat amb el seu sí.

El passat, passat està i no en podem canviar res. Només ens serveix per aprendre’n i remuntar.

Arribats aquí, us recomano dos articles  d’en Pere Pugés que signo en la seva totalitat. Us en reprodueixo uns fragments i us aconsello que els llegiu íntegrament. El primer a El Punt Avui, titulat Acord PSC-ERC: i si no éstan fàcil?,

No ens enganyem més, els partits fan el que saben i poden fer dins la més estricta legalitat constitucional, tensant la corda però sense trencar-la. És una lliçó apresa a partir de l’octubre de 2017. Uns ens agradaran més que els altres, però són estratègies semblants i complementàries. No ens porten directament a la independència, però tensen extraordinàriament les costures del règim del 78. No n’esperem més i posem-nos –la gent, la societat civil organitzada– a bastir una nova estratègia independentista que utilitzi la feina dels partits i els situï en el lloc que poden ocupar a partir d’ara

El segon a larepublica.cat amb el títol Al mal temps bona cara.

La primera part del procés d’independència va tenir la virtut d’agafar el “sistema” amb el peu canviat. I ara ja sabem que els partits -també els nostres- formen part d’aquest sistema i que, com a màxim, poden ajudar a dinamitar-lo des de dins (en el sentit figurat, sisplau). Els errors propis (encara hem de passar comptes, no ho oblidem) van deixar temps perquè el sistema reaccionés i encara n’estem patint les conseqüències.

I que els partits estiguin en una situació d’extrema debilitat no és dolent pel moviment independentista, sempre i quan aquest moviment recuperi la iniciativa i tingui molt clares les seves prioritats. Només es tracta de repassar la seva pròpia història i saber que per aprofitar les ocasions (la suma dels 4 punts anteriors), cal tenir a punt un projecte ben estructurat, un relat engrescador i una organització preparada per anar fent créixer la pressió de forma esglaonada, amb la mobilització com a resultat de la feina i com a eina. Una pressió adreçada a l’adversari però també als grans actors del propi moviment, que han d’anar alineats i treballar de forma complementària.

El tercer, l’editorial d’avui (4 d’agost) de Vicent Partal amb  el títol Amb la investidura de Salvador Illa per part d’ERC s’acaba el procés d’independència? Un fragment:

De manera semblant, si algú es pensa avui que s’ha acabat el procés d’independència i que s’ha acabat l’independentisme, un pensament tan absurd només es pot explicar –a banda de pel voluntarisme nacionalista espanyol– per una concepció de què ha passat en aquest país entre el 2009 i el 2024 deslligada voluntàriament i del tot de la història col·lectiva dels catalans. Falsa, per tant.

Enfoquem, dons, la situació actual amb el màxim possible de mentalitat positiva: “Això acabarà bé, i si no, és que encara no s’ha acabat.”

 

 

Eleccions? No, gràcies. (Sobre un editorial de Vicent Partal)

Poquíssimes vegades no he estat d’acord amb els editorials d’en Vicent Partal. Gairebé sempre expressa allò que jo voldria escriure, però que no tinc la capacitat que té ell per fer-ho. Haig de dir, però, que no puc estar d’acord amb el seu darrer editorial titulat "Cal fer eleccions i que la decisió torni a la gent".

És cert que l’actuació dels partits polítics cada vegada és més trista i penosa.  És cert que el Parlament és en aquests moments un parlament de fireta que avergonyeix la majoria dels votants independentistes. Hi ha confusió, desconcert, descontentament. ràbia, ira... La solució, però, no crec que passi per una convocatòria d’eleccions en què, segons el meu parer, tot podria continuar igual, o pitjor, pel fa al moviment independentista.

El procés d’independència ha entrat en una nova fase completament diferent a l’anterior viscuda fins al 2017. És cert que alguns  creiem que les eleccions al Parlament de Catalunya poden ser la clau de volta que ens permeti assolir definitivament la independència, sempre, però, que aquestes eleccions arribin quan estiguem preparats per afrontar-les, tant des del punt de vista de candidatures, com de mobilització social que configurin un context polític i social que faci que les eleccions siguin una solució i no pas un nou enquistament o, pitjor encara, que acabin representant l’entrada i el consolidament d’una nova etapa autonomista.

En un article recent escrivia que “En aquests moments, hi ha cinc forces polítiques que es presentarien a les properes eleccions. A banda dels “clàssics” ERC, JxCat  i CUP, també han decidit que es presentaran el FNC (Front Nacional de Catalunya) i ahir mateix, Primàries Catalunya. A més, tenim la Crida, que es troba en els llimbs polítics. La Crida, que encara no sabem què vol ser quan sigui gran i, per tant, és impossible predir què farà davant d’una convocatòria d’eleccions. Si finalment aquesta situació es confirma i l’electorat independentista es troba amb cinc opcions de vot, estaríem abocats a un desastre de magnitud considerable.”

Ara per ara, unes eleccions poden donar uns resultats similars als que ja tenim: una majoria independentista al Parlament, possiblement més fragmentada, sense un full de ruta comú ni tampoc una estratègia unitària, sinó més aviat amb estratègies contraposades.

També els resultats podrien conferir una majoria a ERC. Malgrat el que molts argumenten sóc dels que crec que l’estratègia, algunes en diuen pragmàtica, altres moderada, altres realista i altres deslleial, fa un cert forat en l’independentisme més conservador o , si ho preferiu, més poruc. Una victòria clara d’ERC crec que tots sabem què significaria: una majoria d’esquerres sobiranistes” (partidàries del dret a decidir) al Parlament. Eixamplar la base. Ho escrivia també no fa gaire després del pacte ERC-PSOE:

“És el que em preocupa més del pacte: que forma part de l’estratègia elaborada per ERC com l’única manera d’avançar cap a la independència. Una estratègia que passa per (ja n’he parlat en altres articles) assolir majories àmplies que vindrien de l’entorn del dret a decidir, d’aquest 80% que, ens diuen, existeix a Catalunya. Una estratègia en què el diàleg passa primer per investir Pedro Sánchez i facilitar d’aquesta manera, i en contrapartida, el suport socialista a un govern d’esquerres a Catalunya liderat per ERC. Una estratègia que pretén alimentar l’eix social (dreta-esquerra) per davant del nacional (independència-autonomia). Una estratègia que no abandona l’independentisme, però que el deixa per a més endavant en què, hi torno a repetir les paraules d’Oriol Junqueras, “tornarem a intentar el referèndum, quan hi hagi majories clares i repetides en el temps, tant en nombre de vegades que les urnes ho corroborin com en l’exposició del projecte que es pretén”.

En cap de les dues alternatives de resultat no estarem en condicions d’instaurar la República catalana i entrarem en un període fosc del qual ens costarà tornar-ne a sortir.

Reconec que allargar la legislatura i endarrerir al màxim les eleccions no és garantia de res. Podem arribar a l’any que ve en una situació igual o pitjor. Però, en tot cas, això depèn de nosaltres, de la gent i també dels partits polítics (si més o dels seus militants). Depèn de si som capaços de treballar per fer que les circumstàncies siguin del tot diferents.

I com s’aconsegueix això? Difícil i complicat... La responsabilitat recau sobretot en l’ANC, el Consell per la República i els Consells Locals al territori, en l’Assemblea de Càrrecs Electes, també, (per què no?) en la Crida. Son els pilars sobre els quals es poden construir les condicions indispensables per tal que l’independentisme guanyi les eleccions al Parlament amb un sol objectiu: fer efectiva la declaració d’independència.

Barbàrie contra barbàrie?

Els que teniu la paciència i la bona voluntat de llegir-me de tant en tant, ja sabeu que moltes vegades poso negre sobre blanc perquè em serveix per reflexionar i per ordenar idees. El resultat pot ser de vegades compartit i altres refusat. No sóc dels que em preocupo per això. No és que no m’importin les opinions que altres puguin tenir sobre mi, sinó que tinc molt més en compte expressar-me amb el màxim de claredat i honradesa. Sempre ho intento.

Avui llegeixo un comunicat dels CDR en què “asseguren que el caos continuarà i afirmen que: independència o barbàrie”. Gens original, perquè el desembre de 2018 Vicent Partal publicava un editorial amb aquest mateix títol "Independència o barbàrie". Que tampoc era del tot original perquès estava inspirada en l’expressió “Socialisme o barbàrie” que va fer servir per primera vegada Rosa Luxemburg el 1916 i que entre 1948 i 1965 va inspirar un grup marxista francès amb el mateix nom.  

En tot cas, l'expressió em convida a escriure...

Sóc un amant de la paraula, de les paraules. Un cor batega dins de les paraules. . Les paraules poden ser una gran força alliberadora, poderosa. Les paraules tenen vida pròpia.

El gran mestre de mestres, Ramon Llull, ens va deixar en ple segle XIII una frase històrica:  La paraula és l’arma més poderosa. Llull era un home que estimava les paraules perquè segons ell tenien poder, el poder de fer canviar de parer, de pensament i d'acció als homes de qualsevol religió.

Tot aquest preàmbul em serveix per manifestar que no comparteixo la frase de l'editorial de fa un any del Partal i la d'ara dels CDR. De la mateixa manera que, per exemple, no comparteixo la “bandera negra”. La coneguda bandera negra, algunes vegades amb una calavera pintada o amb el conegut lema de "Lliures o morts" i que és molt similar a altres banderes com la de Primera Guerra d'Independència grega (llibertat o mort) i la nord-americana (Join or die... Uneix-te o mor). 

Jo, ingenu revolucionari del somriure i amant de la paraula, em quedo amb la versió que en feien els estudiants del segle XIX d'una famosa frase d’Horaci: "Dulce et decorum est pro patria mori, sed dulcius pro patria vivere, et dulcissimum pro patria bibere. Ergo, bibamus pro salute patriae" que, traduïda al català, seria, més o menys:

“Dolç i honorable és morir per la pàtria, però encara és molt més dolç viure per ella i, més encara beure per ella. Per tant, brindem a la salut de la nostra pàtria.”

Abans de res, sóc plenament conscient que ja vivim en una barbàrie que no és altre que la que ens imposa l'Estat espanyol. la de l’Estat opressor. Una barbàrie que només ens ha portat repressió i violència. Des de fa segles. 

Dit això, anem al significat de les paraules... Barbàrie pot tenir diversos significats, també segons l’època històrica en què es fes servir. 

Més modernament, un acte de barbàrie es defineix com un acte de crueltat extrema, un acte d’inhumanitat. La barbàrie és pròpia de la gent bàrbar (que també pot tenir diferents accepcions). El bàrbar és el que es troba en un estat intermedi entre el salvatgisme i la civilització. El bàrbar és incivil i extremament cruel. El bàrbar és el que fa barbaritats, que té com a sinònims: bestieses, disbarats, insensateses, ximpleries. 

Em nego, doncs a assumir que la independència només pugui ser possible a través de la barbàrie... o, com en la bandera negra, a través de la mort dels que la defensem. 

Em preocupen les frases com “independència o mort” o “independència o barbàrie” Porto més de 40 anys lluitant per la independència i, a risc de ser titllat de llirista, covard, botifler o traïdor, o de rebre un bombardeig de la xarxa, això de la barbàrie, el caos o la mort no ho porto gens bé. Per bé o per malament, vinc dels temps de "la lluita continua" i del "llibertat patriotes catalans". Pertanyo a la “revolució dels somriures” (malgrat ser conscient que no és suficient i que cal avançar en la legitimitat democràtica i la desobediència civil), estimo la paraula i, -ingenu de mi!- crec en el que deia Ramon Llull “la paraula és l’arma més poderosa”. 

Em nego a respondre a la barbàrie amb més barbàrie. Acabo amb un parell de frases, conscient, també, que me'n podeu fer arribar moltes altres en sentit contrari. 

Carles Ruiz Zafón, en el seu llibre “L’ombra del vent”, escrivia:   

És com la marea, sap? –deia- La barbàrie, dic. Se’n va i hom creu que ja està salvat, però sempre torna, sempre torna.... i ens ofega. 

O la frase de Dennis Diderot: 

Del fanatisme a la barbàries només hi ha un pas

Sabem que només depèn de nosaltres

Mai ningú no va dir que seria fàcil....

Diumenge 27 de setembre, la independència guanyarà a les urnes. Guanyarà a la manera d’aquest país: democràticament i pacíficament. Guanyarà de manera inqüestionable i les candidatures que incorporen en el seu programa la independència començaran la construcció d’un nou país.

Això és el que passarà el 27 de setembre... Ara bé, que ningú esperi un camí de roses, ni d’aquí al 27 ni molt menys encara a  partir del 28.

L’Estat espanyol ho està intentat tot i està fent servir tots els mitjans de què disposa, guerra bruta inclosa. Ho sabíem i estic segur que estem preparats per afrontar el que calgui. El camí que encara ens toca recórrer és llarg i ple d’entrebancs. Aquesta evidència, però, en cap cas ens ha de fer disminuir la nostra capacitat d’il·lusió i de convenciment. En cap cas ha de reduir la nostra força i coratge, ans al contrari, ha de ser el detonant que  ens esperoni, més si cal, de cara al 27 i el post 27.

Les darreres declaracions internacionals com les del president Obama o del portaveu de la Comissió Europea, Margaritis Schinas, sembla que han animat molt els unionistes. Seria bo que analitzéssim amb molta cura ambdues declaracions perquè, cap dels dos, en cap moment, citen el nom de Catalunya. Llegiu, per exemple, l’editorial deVicent Partal. 

Evidentment, i com no podia d'una altra manera, el vicepresident de la Comissió europea, Valdis Dombrovskis, ha desmentit aquestes declaracions i ha assegurat que Brussel·les no té cap intenció d'influir en unes eleccions catalanes que "ara són realment decisió dels votants."  El tret els ha tornat a sortir per la culata. Veieu l'article de Vilaweb

En canvi, els parlaments de Dinamarca (19 de juny), d’Irlanda (7 de juliol), d’Uruguai (26 d’agost), de Paraguai (2 de setembre) de Bèlgica (15 de setembre) o congressistes dels EE.UU, entre ells el republicà Dana Tyrone Rohrabacher, president del subcomitè d’Europa del congrés dels Estats Units, ha manifestat obertament i clara que Catalunya té dret a l’autodeterminació.

Avui mateix, el president de la Comissió d’Afers Europeus del Parlament de Suècia, Carl Schlyter, ha dit que "Catalunya compliria tots els criteris’ per ser membre de la UE i que Espanya veuria ‘els beneficis de tenir una bona relació amb Catalunya. Si els catalans escullen ‘un futur diferent’ els governs europeus hauran de reaccionar."

Schliter, sobre el caràcter plebiscitari de les eleccions, ha afirmat que  ‘En diguis com en diguis, si la gent vota una clara majoria de partits que volen un futur diferent per a Catalunya, com ho pots aturar?’ I encara més: ‘Fins i tot si no ho volen reconèixer com un referèndum, hi haurà una realitat política. Un es pot quedar en un racó i dir que no li agrada, però això tant se val: la realitat hi és.

Una més, encara.... Martí Anglada, periodista de gran reputació, ha piulat a la xarxa: “No sortirem de la UE: negociarem el reingrés DES DE DINS. Les empreses alemanyes i franceses no se suïciden. Regal electoral de Juncker a Rajoy.”

Això és el que hi ha... Estan espantats i ho tenen absolutament perdut. Ho saben i faran tot el que estigui a la seva mà, més net o més brut per intentar frenar el que el 27-S serà una realitat.

Ens queda, encara, molt a suportar, molt a patir. Ens queda, encara, molt a fer. Però res ens pot aturar. Tenim la il·lusió, el convenciment, la força i el coratge. Tenim la força de la gent.

Sabem que només depèn de nosaltres.

Catalunya en comú?

Després de la ressaca de les eleccions municipals, alguns ja els sembla albirar el camí que els pot permetre guanyar la Generalitat i el poder polític a Catalunya.

Sembla ser que en el si d'algunes formacions com Podemos, ICV, Procés Constituent (Teresa Forcades ja es postula per encapçalar la candidatura) i altres sectors afins, ja se'ls posen els ulls com a taronges quan pensen en la marca "Catalunya en comú".

Hi ha molt a dir sobre el tema. Segurament, un dels errors principals que poden cometre és pensar que "l'invent" barceloní els pot funcionar de la mateixa manera a tot el país. Un país que, s'ha tornat a demostrar, és divers i plural, però on el procés d'independència continua ben viu. Sempre és bo i convenient recordar la frase del filòsof Francesc Pujols: "El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors."

La marca "Catalunya en comú" no em preocupa en excés. Crec que d'aquí al 27-S encara han de passar moltes coses al país, i espero que la majoria siguin bones. El que si de veritat em neguiteja és l'estratègia que faran servir, l'actuació d'ara endavant, el què faran les forces partidàries de la independència per contrarestar qualsevol maniobra política, interior o exterior, i guanyar de manera clara i inqüestionable les eleccions del 27-S.

Em preocupa només el que serem capaços de fer nosaltres. Un nosaltres ampli que inclou la societat civil, les forces polítiques i les institucions.

En l'editorial d'avui, Vicent Partal es mostra pessimista (o realista?) a l'entorn del tema i ens diu que no hi ha res a fer, que el partidisme està instal·lat en els partits, que això no canviarà, sinó que augmentarà de cara al 27-S i que negar-ho és negar la realitat. I sentencia: "Eixe és el terreny de joc i no voler-ho veure o dir que no volem que passe, amb un voluntarisme càndid, no ho evitarà." 

Digueu-me, doncs, càndid, però sóc dels que creu que si arribem a les portes de l'11-S, inici de la campanya electoral, amb aquest partidisme estèril, les eleccions del 27-S no serviran per l'objectiu que tots nosaltres ens hem fixat i que no és altre que el de la independència.

Per tant, personalment i des del meu voluntarisme càndid faré tot el possible perquè això no passi. Des d'ara mateix ens hem de posar a bastir una unitat d'acció sense fissures amb el convenciment que no hi ha un altre camí possible si és que realment volem un nou Estat independent que ens permeti construir un nou país.

Som inútils, nuls, idiotes, patètics, covards i subnormals?

Per si algú encara no entenia la frase d'en Partal: "Espanya ja no ens pot guanyar, però nosaltres podem perdre", feu un cop d'ull a "l'article" publicat en el blog de Ricard Biel i que titula "La inutilitat de l'ANC i altres nul·litats"

No m'entretindré gaire a comentar-lo, no crec que valgui la pena. Tampoc voldria donar-li massa publicitat i difusió i, en tot cas, vosaltres ja n'extreureu les pròpies conclusions. 

Cal dir que aquest article no és una flor d'estiu. L'autor ja ens havia obsequiat amb altres exquisideses com la titulada "Camp nou, concert per la idiotesa" (juny de 2013) . També forma part d'aquest ram de títols i continguts l'anomenat "Patètica reacció catalana davant la llei Wert" (desembre de 2012). I altres.... En tots ells podreu observar el seu estil literari i la seva riquesa lèxica.

En tots els articles es respira una possessió de la veritat absoluta i un menyspreu, també radical i absolut, contra tot el que ha fet aquest país en els darrers anys. No us penseu que el seu menyspreu es limita a l'Assemblea, ni molt menys, el fa extensiu a tots els catalans i catalanes que han caigut en la inutilitat, la nul·litat, la idiotesa o les patètiques reaccions.

Personalment no estic en possessió de cap veritat, i molt menys de l'absoluta. Visc en l'independentisme des d'abans que nasqués en Ricard Biel. He format part d'aquest independentisme dels anys 70 que, sovint, he reivindicat i al qual crec que no se li ha fet el reconeixement que es mereix. Ara bé, ningú, absolutament ningú (això creia jo, ingenu de mi!), pot negar l'avenç del procés d'independència durant aquests darrers anys.

I això ha estat gràcies a la força de la gent. A aquesta gent que en Biel s'atreveix a anomenar  "catalanets que fan un espectacle patèticament grotesc..." o  "el catalanet mitjà, covard i poqueta cosa com és, que s'indigna i es manifesta amb estelades i pancartes, però que no actua en conseqüència..." o "la lamentable pobresa d'esperit del catalanet mitjà s’està demostrant un cop més..." o, més fort encara: "El nivell de subnormalitat del poble català no deixa de sorprendre’m..."

I que, com som tan inútils, nuls, idiotes, patètics, covards i subnormals, el 3014 encara continuarem parlant d'independència.

Per a mi, que no estic en possessió de cap veritat, aquests tipus d'opinions són les que fan vàlida la frase d'en Partal:

"Espanya ja no ens pot guanyar, però nosaltres podem perdre"

"Espanya ja no ens pot guanyar, però nosaltres podem perdre"

Hi ha una frase d’en Vicent Partal que considero clau i que sovint m’esforço a recordar: 

“Espanya ja no ens pot guanyar, però nosaltres podem perdre.”

M’ha vingut de nou al cap en llegir el titular d’avui de LaVanguardia en que, segons la seva enquesta, el no a la independència guanya en 4 punts als partidaris del si.

No és només aquesta la “perla” de l’enquesta. N’hi una altra que també vol incidir en la societat catalana, particularment en la partidària de la independència, per tal de començar a condicionar-la de cara al futur. L’enquesta ens diu que hi ha una majoria de ciutadans, un 43%, que reclama que, per tirar endavant amb el procés de secessió d’Espanya, sigui necessària una majoria de dos terços del parlament. És a dir, necessitaríem obtenir un mínim de 90 escons perquè el procés de transició cap a la República catalana independent pogués tirar endavant.

“Espanya ja no ens pot guanyar, però nosaltres podem perdre.”

Podem perdre si comencem a donar crèdit a rumors, globus sonda, declaracions, notícies i enquestes.

Sobre les enquestes, no us perdeu l'article d'en Pere Cardús Deu consells per a no caure en el parany de les enquestes.

Podem perdre si abandonem els dos grans valors de què disposem i que ens han fet arribar fins aquí: la il·lusió i el convenciment. La il·lusió en un la construcció d’un nou país que només és possible a través de la independència. El convenciment que, no només podem guanyar i guanyarem, sinó que estem fent el que cal per aconseguir-ho.

Aquests dos grans valors, la il·lusió i el convenciment, són els que ens confereixen la força i el coratge per continuar ferms en el procés, per ser capaços de resistir tot el que ens pugui caure al damunt i per avançar sense treva cap a l’objectiu final.

“Espanya ja no ens pot guanyar, però nosaltres podem perdre.”

Podem perdre si deixem el procés únicament a mans dels partits polítics. Si caiem en el parany del partidisme. Si deixem que els partits, sigui el que sigui, ens facin caure un dia sí i un altre també en la discussió i en la polèmica partidista i comencem a atorgar, a un o a un altre, distincions de més bo o més dolent, de més independentista o menys, de molta o poca honradesa.

Podem perdre si no reconduïm la situació actual. Si no som capaços d’arribar a les portes del 27-S amb una unitat d’acció, partits, societat civil i institucions, que sigui visible i inqüestionable. Una unitat d’acció que ens permeti votar el 27-S amb la seguretat que el nostre vot servirà perquè guanyi l’independentisme i que els resultats que obtingui siguin del tot clars i inqüestionables.

Estic convençut que el 27-S guanyarem. Guanyarem perquè farem omís dels cants de sirena que ens arriben i ens arribaran en formes multidiversificades. Guanyarem perquè sabrem mantenir els valors de la il·lusió i el convenciment que ens conferiran la força i el coratge necessaris. Guanyarem perquè treballarem per aconseguir la millor arma de que podem disposar: la unitat d’acció. Guanyarem perquè farem l’impossible per aconseguir la més gran majoria independentista en les eleccions del 27-S; sabedors, però, que només necessitem tenir la majoria al Parlament per poder iniciar el procés de transició cap a la independència.

I guanyarem perquè procurarem tenir sempre present la frase d’en Partal:

“Espanya ja no ens pot guanyar, però nosaltres podem perdre.”

Xarxes: Els malentesos sobre la llista unitària

El món de les xarxes socials no para de sorprendre’m... per molts motius positius i alguns de negatius. Twitter és un lloc especial. 140 caràcters obliguen a una capacitat de síntesi extraordinària que és molt sana i estimulant.

Ahir, l’editorial habitual d’en Vicent Partal a Vilaweb, es titulava “Ara ens tocarà fer orfebreria” i se centrava bàsicament en els problemes polítics que podria comportar el proper 11 de setembre. Per tal de fer-ne difusió, vaig recollir una frase de l’article que deia concretament: “Crec que la llista unitària és la millor opció per a guanyar i que això només es pot negar des del partidisme” hi vaig afegir l’enllaç i ho vaig piular al twitter.

Immediatament es va desplegar un cert allau de respostes. D’algunes de les “perles” que hi havia em centraré en la següent: “Deixa d'intoxicar i mira endavant com la resta. Sembla mentida amb la responsabilitat que tens a ANC.” És el que va enviar és el company del Baix Llobregat, crec que portaveu de les JERC de Sant Vicenç dels Horts, l’ArnauMdeC @arnaumatadc.

Entenc que el problema radica en el fet que ell creu que és una declaració meva. Són els problemes que comporten els 140 caràcters i, també, llegir massa precipitadament. Si s’hi hagués fixat només una mica, o simplement hagués clicat l’enllaç i llegit l’article, s’hauria adonat que era una frase d’en Vicent Partal i no pas meva.

Ara bé, com realment penso el mateix que l’admirat Partal, em sorprèn que per tenir aquesta opinió (que intueixo majoritària en el si de la societat catalana favorable a la independència) sigui titllat “d’intoxicador” que ha de mirar endavant (?) com la resta (quina resta?) i que, a més, sembla que no puc expressar el meu pensament de manera lliure a causa del meu càrrec dins de l’ANC.

Sóc partidari d’una candidatura unitària. Ho he dit sempre i ho mantinc. Voldria una candidatura unitària (que no pas única) a fi i efecte que les eleccions del 27S esdevinguessin clarament plebiscitàries (que ara per ara, no ho són). Voldria aquesta candidatura unitària perquè entenc que el 27S és el moment de tots, dels partits i de la societat civil. Voldria aquest tipus de candidatura perquè crec que és la millor forma d’assegurar que els resultats siguin molt clars, amb una sola lectura i inequívoca.  

Si els partits polítics assoleixen un acord sòlid per tal que les eleccions del 27S puguin ser llegides amb caràcter inequívocament plebiscitari, me'n congratularé i... endavant i bona feina!

Desitjo que no passi, però podria ser que, per un o altre motiu, això no es produís. En aquest cas, vull recordar que el Full de Ruta de l’ANC, aprovat per una immensa majoria de l’Assemblea General Ordinària del passat 12 d’abril a Lleida, manté el paràgraf en què es diu el següent:

Tanmateix, en el cas que en el marc de l’esmentada Taula no fos possible la configuració d’un pacte en la línia anterior, com també en el supòsit que les eleccions del 27S fossin ajornades per qualsevol motiu diferent d’una ingerència de l’Estat espanyol, l’ANC es plantejarà la possibilitat d’impulsar, des de la societat civil, una candidatura de país, representativa de totes les sensibilitats polítiques i socials de forma transversal, que doni prioritat absoluta a l’assoliment de la independència.

Per tant, company Arnau i piuladors que li vau donar tot el suport, us haig de dir que, a més de tenir la meva pròpia opinió sobre el tema, que si més no és tan respectable i apropiada com pugui ser la vostra, no faig res més que defensar i creure en allò que sempre, sempre ha defensat i cregut l’ANC.

I dormo molt tranquil cada nit. No sé si tothom podria dir el mateix. 

Amb això em dono per satisfet.

Ovidi Montllor... estem en deute.

Ovidi Montllor ens va deixar un 10 de març de 2005, avui fa 20 anys.

Tenim un deute molt gran amb l'Ovidi. El país no va saber estar al seu costat quan ens necessitava i, 20 anys després, el que ell volia encara no ho hem aconseguit. Vint anys després encara no ha arribat el dia que durarà anys.

Serà blava i tranquil·la la mar.

Serà verda i espessa la vall.

Serà gran i dolça la muntanya.

Serà un dia que durarà anys.

Gent de mar, de rius i de muntanyes,

Tindran tot. I es parlarà de vida.

Les ciutats seran rius plens de gent.

Floriran flors i cants i alegries.

Floriran crits i cors i paraules.

En el dia que durarà anys,

braços lliures i boques i mans

Vicent Partal ha escrit dos articles de lectura imprescindible El país més miserable i El país més excels.

"Jo sóc del país que vull i perquè ho vull ser i vull per al meu país el pa sencer. Tal com ens va ensenyar Ovidi Montllor, aquell alcoià brillant, honrat, pobre de diners i ric d'idees, combatent, engrescador, estimulant i, per damunt de tot, lliure." 

Ovidi...aquest poble aconseguirà arribar al dia que durarà anys!