Tot parlant amb amics i
companys, sovint em pregunten (em pregunteu) què em sembla "això" de
la Crida.
Ja fa temps, un grup de companys i companyes, la majoria dels quals vam ser
els iniciadors del que uns anys després va ser l’Assemblea Nacional Catalana
(ANC), juntament amb altres persones provinents d'altres entitats o organitzacions polítiques amb qui havíem anat coincidint en els darrers anys, ens vam aplegar per tal de constituir un grup d'opinió i propositiu respecte del projecte que ens va unir: la independència de Catalunya. Ens anomenem Exigents i el nostre objectiu és el de recuperar el debat, les idees, les propostes, per dibuixar, entre tots, com ha de ser el país del futur, la Catalunya del futur.
Periòdicament, publiquem articles col·lectius, habitualment al diari ARA. Avui mateix hi podeu trobar el titulat La Crida, més que una esperança, que em permeto reproduir més avall. Espero que la lectura d'aquestes ratlles escrites col·lectivament (al final de tot trobareu el llistat de redactors-signants) us serveixi per veure quina és la nostra visió sobre "això de la Crida".
La Crida, més que una esperança
En deu anys el mapa polític
del nostre país ha canviat radicalment, i tot indica que és un procés sense
aturador. Sembla així a primer cop d’ull, però no pas si ens ho mirem amb un
mínim de rigor. Fins fa set anys, tant aquí com a Espanya s’havien mantingut
dos grans blocs -dreta i esquerra- i només podem parlar de moviments interns
dins de cada bloc, amb un paper determinant de l’abstenció com a variable.
A Espanya l’aparició més o
menys recent de Cs i de Podem ha trasbalsat el panorama, però només ha modificat
el repartiment dins de cada bloc. A Catalunya la situació és més complexa, amb
set partits que se situen respecte a un doble eix, el nacional i el social. El
fet nacional explica tant el transvasament de vots entre partits teòricament
situats en blocs diferents en l’eix social -dreta i esquerra- com l’existència
d’un espai frontissa (en l’eix nacional). Alguns partits intenten aprofitar
aquesta preeminència de l’eix nacional o lluitar-hi reafirmant la seva condició
més d’esquerres o titllant de dretes els seus oponents dins el mateix bloc
nacional.
En ple segle XXI, però,
molts ciutadans ens neguem a ser considerats simples votants que es pugui
encasellar exclusivament dins un dels quatre espais que genera el doble eix.
Votem en funció de paràmetres diversos, en què els dos eixos tenen un paper destacat,
però també tenim en compte altres factors, com la relació cada cop més directa
entre el projecte nacional i el progrés social, la credibilitat i la coherència
dels polítics que ens demanen el vot o si les eleccions són municipals,
catalanes, espanyoles o europees.
Els darrers anys han anat
sorgint nous conceptes com l’aprofundiment democràtic, la nova política,
l’empoderament ciutadà... però, de moment, encara no ha sorgit cap organització
política que sàpiga articular una proposta innovadora, sòlida i engrescadora.
En aquesta situació, acabem votant propostes políticament tradicionals, però
cada cop hi ha més gent que se sent òrfena. A Espanya se segueix votant en
funció dels blocs dreta o esquerra, i a Catalunya, sobretot, en funció del bloc
nacional, clarament dominant els darrers anys.
Dins del bloc
independentista/republicà, molta gent va prenent consciència de la necessitat
de canviar l’actual sistema socioeconòmic. Uns encara ho veuen factible des de
la reforma -des de dins- i d’altres des de la ruptura -des de dins i des de
fora-, però tots estan d’acord en la necessitat de disposar d’un estat propi
com a condició necessària per tirar endavant el seu projecte polític.
En aquest mateix bloc,
primer Junts pel Sí i després Junts per Catalunya van representar l’esperança
de fer el salt definitiu que reclamava molta gent. Els interessos partidistes
-i les misèries humanes d’una part significativa dels seus dirigents- van
frustrar el primer intent i sembla que els partits -des de dins i des de fora-
fan tot el que poden per frustrar el segon. Potser és necessari que s’acabi de
posar en evidència qui posa per davant el país i la seva gent i qui no. Cada
cop hi ha més veus que, per seguir endavant, diuen que potser no tenim altre
camí que tocar fons i fer neteja de les velles maneres de fer i dels líders,
nous o no tan nous, que les representen.
La Crida Nacional per la
República és el tercer intent i pot ser el bo. Ho serà si respon realment a les
necessitats i voluntats del grup social clarament majoritari a Catalunya,
integrat per gent molt diversa, formada, madura, capacitada per decidir sobre
el seu futur i, sobretot, amb voluntat de participar activament en la presa de
decisions i en la gestió dels afers col·lectius, dels assumptes públics. Un grup
social que va molt més enllà dels votants de Junts per Catalunya. Aquesta gent
difícilment permetrà que la Crida sigui la reproducció més o menys ben
maquillada dels partits que malden per ocupar aquest gran espai polític. Potser
no ho podrà aconseguir d’entrada, però no li queda més remei que aconseguir-ho.
Les dues ponències inicials
de la Crida deixen molts temes oberts o per resoldre i, per tant, la feina que
queda per fer és molta. A Manresa, en l’acte de presentació, es va respirar un
esperit nou i potent, es va palpar un ambient engrescador. És a les mans dels
més de 15.000 fundadors que aquell esperit, aquelles ganes, es tradueixin en
unes propostes innovadores que ens dotin de l’eina principal que, juntament amb
algunes de les organitzacions de la societat civil, el Consell de la República,
les institucions autonòmiques i els ajuntaments sorgits de les properes
eleccions, permeti canalitzar políticament la gran força que ha demostrat la
gent d’aquest país per construir la República de baix a dalt, al servei de tots
els ciutadans de Catalunya.
No serà fàcil. S’haurà de
seguir lluitant contra les inèrcies de sempre i haurem de començar per generar
nous lideratges, noves formes de liderar i de fer política. Quasi tot està per
fer i tot és possible, amb coratge, intel·ligència col·lectiva i determinació,
i, sobretot, posant per davant els interessos col·lectius respecte dels
partidistes i els particulars.
Exigents.cat: Alícia Casals, Ariadna Benet, Enric de Vilalta, Eudald
Carbonell, Ignasi Faura, Jaume Marfany, Joan Carles Roca, Joan Contijoch, Joan
Guarch, Jordi Manyà, Josep Ferrer, Josep Lluís Fernàndez, Pere Pugès, Joan
Puig, Josep Viana, Miquel Strubell, Mireia Juanola, Pere Oriol Costa, Rosa
Maria Quintana, Rosa Maria Dumenjó, Víctor Cucurull i Virgili Delgado.
