dimecres, 13 de maig de 2020

El cànon literari o "els cànons literaris"? (7 i final. A manera de conclusió)

 

Les diferents teories que han anat apareixent al llarg del segle XX han tingut en comú la seva crítica al Cànon únic establert.  Un cànon que, com diu Enric Sullà: “Convé insistir que la raó per la qual el cànon literari ha suscitat atacs i defenses és la seva suposada connexió amb el poder i la ideologia dominants, considerant-lo uns, els detractors, com inequívocament reaccionari, i altres, els defensors, com el nucli de la cultura occidental, amb la qual s’identifiquen nacions, tradicions literàries i individus.” [1] 

Walter Mignolo en el seu article Els cànons i (més enllà de) les fronteres culturals, diu: “La  formació i la transformació del cànon estan, per una banda, relacionades amb el poder i, per l’altra, amb la llengua oficial, on poder i tradició s’entenen com a sinònims. Per tant, una llengua i una tradició es consideren la llengua i la tradició, quan en realitat existeixen diverses llengües i tradicions per a les quals el cànon oficial no té cap sentit.” [2] 

Sembla del tot evident que parlar avui dia d’un cànon únic, de valors universals únics, està fora de lloc. La diversitat humana, de cultures, llengües, ideologies, sexualitat, gènere, fa que sigui, no només impossible, sinó fins i tot aberrant, l’intent d’imposar uns determinats valors sobre altres. El crític Harold Bloom, té en el punt de mira dels seus atacs tot un seguit de teories que ell anomena de “l’Escola del Ressentiment”, un inexistent grup format –segons Bloom- per feministes, afroamericanistes, marxistes, neohistoricistes, deconstruccionistes i una llarga fila de teòrics  que exerceixen o han exercit  la crítica cultural durant el segle XX. Malgrat aquests atacs, a voltes salvatges, el que no ha pogut impedir el Bloom és que gràcies a l’aportació d’aquestes “teories ressentides” la visió del Cànon sigui a hores d’ara molt més oberta, tant, com oberta i àmplia és la humanitat. 

Segurament és del tot impossible confeccionar una llista única, un únic cànon suficientment ampli perquè reculli totes les obres dignes de ser estudiades i comentades. Aquest fet ens portaria, potser, a l’altre extrem: la confecció de llistes, de cànons, segons cada teoria o cada valor cultural o ideològic que ens portaria a una divisió de la literatura en parcel·les culturals  amb un rerafons de ghetto i aïllament. 

Walter Mignolo distingeix entre un cànon epistèmic i un cànon vocacional i afirma el següent: “El problema del cànon no es limita a les qüestions estrictament universitàries, sinó que les supera i esdevé un problema pedagògic (què ensenyar?, per què?, per a què?) i, en última instància és també un problema cultural, social i, per què no, polític, per la seva relació amb la identitat cultural i la tradició nacional que garantitzen un passat que sigui útil per reconèixer-se a un mateix i com a membre d’un col·lectiu. Tot això suposant que s’accepti que la literatura encara té alguna cosa a veure amb la societat i que aquesta li concedeixi una certa mesura d’utilitat.” [3]


[1]  Sullà, E. El canon literario. Pàg. 12.

[2] Mignolo, W. El canon literario. Pàg. 268.

[3] Mignolo, W. El canon literario. Pàg. 34.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada