El cànon literari o "els cànons literaris"? (7 i final. A manera de conclusió)

 

Les diferents teories que han anat apareixent al llarg del segle XX han tingut en comú la seva crítica al Cànon únic establert.  Un cànon que, com diu Enric Sullà: “Convé insistir que la raó per la qual el cànon literari ha suscitat atacs i defenses és la seva suposada connexió amb el poder i la ideologia dominants, considerant-lo uns, els detractors, com inequívocament reaccionari, i altres, els defensors, com el nucli de la cultura occidental, amb la qual s’identifiquen nacions, tradicions literàries i individus.” [1] 

Walter Mignolo en el seu article Els cànons i (més enllà de) les fronteres culturals, diu: “La  formació i la transformació del cànon estan, per una banda, relacionades amb el poder i, per l’altra, amb la llengua oficial, on poder i tradició s’entenen com a sinònims. Per tant, una llengua i una tradició es consideren la llengua i la tradició, quan en realitat existeixen diverses llengües i tradicions per a les quals el cànon oficial no té cap sentit.” [2] 

Sembla del tot evident que parlar avui dia d’un cànon únic, de valors universals únics, està fora de lloc. La diversitat humana, de cultures, llengües, ideologies, sexualitat, gènere, fa que sigui, no només impossible, sinó fins i tot aberrant, l’intent d’imposar uns determinats valors sobre altres. El crític Harold Bloom, té en el punt de mira dels seus atacs tot un seguit de teories que ell anomena de “l’Escola del Ressentiment”, un inexistent grup format –segons Bloom- per feministes, afroamericanistes, marxistes, neohistoricistes, deconstruccionistes i una llarga fila de teòrics  que exerceixen o han exercit  la crítica cultural durant el segle XX. Malgrat aquests atacs, a voltes salvatges, el que no ha pogut impedir el Bloom és que gràcies a l’aportació d’aquestes “teories ressentides” la visió del Cànon sigui a hores d’ara molt més oberta, tant, com oberta i àmplia és la humanitat. 

Segurament és del tot impossible confeccionar una llista única, un únic cànon suficientment ampli perquè reculli totes les obres dignes de ser estudiades i comentades. Aquest fet ens portaria, potser, a l’altre extrem: la confecció de llistes, de cànons, segons cada teoria o cada valor cultural o ideològic que ens portaria a una divisió de la literatura en parcel·les culturals  amb un rerafons de ghetto i aïllament. 

Walter Mignolo distingeix entre un cànon epistèmic i un cànon vocacional i afirma el següent: “El problema del cànon no es limita a les qüestions estrictament universitàries, sinó que les supera i esdevé un problema pedagògic (què ensenyar?, per què?, per a què?) i, en última instància és també un problema cultural, social i, per què no, polític, per la seva relació amb la identitat cultural i la tradició nacional que garantitzen un passat que sigui útil per reconèixer-se a un mateix i com a membre d’un col·lectiu. Tot això suposant que s’accepti que la literatura encara té alguna cosa a veure amb la societat i que aquesta li concedeixi una certa mesura d’utilitat.” [3]

---

[1]  Sullà, E. El canon literario. Pàg. 12.

[2] Mignolo, W. El canon literario. Pàg. 268.

[3] Mignolo, W. El canon literario. Pàg. 34.

El cànon literari o "els cànons" literaris? (6. La teoria "queer" de perspectiva homosexual)

A finals dels anys seixanta, intel·lectuals gais i lesbianes que fins aquell moment havien mantingut silenci respecte a la seva orientació sexual i a la presència de temes homosexuals en la literatura, van començar a fer sentir la seva veu. La seva feina, conjuntament amb la del feminisme, va ajudar a introduir una nova escola de teoria de gèneres en els anys vuitanta. A les teories de gènere i als estudis homosexuals s’hi va afegir poc després un moviment intel·lectual i polític més activista, la teoria queer,[1] que vinculava la reflexió homosexual amb qüestions públiques com la sida. 

 La crítica homosexual qüestiona la relació entre les categories de gènere i la sexualitat i la fisiologia. No hi ha garantia –diuen- “que l’etiqueta amb què un és identificat (biològicament i culturalment masculí o femení) correspongui de manera inevitable i predestinada a un tipus de conductes sexuals, tendències psicològiques o pràctiques socials”. Aquesta teoria qüestiona l’oposició entre heterosexual i homosexual. Afirmen que. “més que dues posicions contraposades i tancades, són dos punts connectats per les seves pròpies diferències en una continuació que inclou nombroses variacions.” [2]  

La teoria homosexual no només s’interroga sobre el caràcter cultural de la sexualitat, sinó que també ho fa sobre la mateixa cultura fonamentada en la normalitat heterosexual, Eve Kosofsky, una de les estudioses més influents, va escriure Betwen Men: English Literature and Male Homosexual Desire (1985) sobre la representació de l’homosexualitat masculina en la literatura anglesa des de Shakespeare fins al segle XX. 

Judith Butler, escriptora que, a través de la seva obra teòrica, ha tingut una gran repercussió en els estudis literaris, considera un error, tant de la crítica feminista com de l’homosexual, l’intent en si mateix de perfilar una identitat femenina o homosexual. Butler desenvolupa en llibres com Bodies that Matter (1993), la seva pròpia teoria del gènere i de la sexualitat. El gènere i la sexualitat són actes, actuacions i no aspectes crucials d’una identitat essencial. 

Escriptores de l’anomenada literatura lesbiana, com Djuna Barnes amb la novel·la El bosc de la nit (1987); Joanna Rus i la seva novel·la de ciència ficció L’home femella (1987) o Mary Wings amb la seva novel·la de “sèrie negra” Damas del crimen (1993) han estat algunes de les més importants aportacions al gènere.

---

[1]  La paraula “queer” és un terme pejoratiu per definir  “homosexual”.

[2]  Ryan M. Teoría Literaria. Una introducción práctica. Pàg. 136

El cànon literari o els "cànons" literaris? (5. El neohistoricisme, el postcolonialisme i els estudis ètnics)

Els crítics neohistoricistes tenen la voluntat de lligar l’obra literària al context històric en el qual sorgeix. Pretenen situar el text en el marc contemporani de fets, idees, conflictes i interessos. De fet, el neohistoricisme no només ha rebut els atacs ja previsibles dels crítics formalistes, sinó que també alguns crítics marxistes li han censurat la poca consistència del seu concepte d’història. 

Stephen Greenbalt va exposar algunes de les bases teòriques del moviment en els seus llibres Shakespearean Negotiations; Renaissance Self-Fashioning i Marvelous Possesions. És partidari d’una “poètica cultural” que estudiï les negociacions, transaccions i canvis socials i culturals que hi ha en l’obra literària. Greenbalt suggereix que la crítica hauria de centrar-se en les creences col·lectives, les pràctiques socials i els discursos culturals que donen forma a una obra específica. 

L’última meitat del segle XX ha observat la fi de la dominació colonial d’alguns països europeus sobre una part del món. La majoria dels països colonitzats han aconseguit la independència. Al mateix temps, els grups ètnics que vivien en situació de dispersió van emprendre una lluita per acabar amb les pràctiques racistes i per aconseguir la igualtat amb les ètnies locals majoritàries. 

La crítica literària que ha pres com a objecte d’estudi la raça i l’ètnia ha ajudat a posar en primer pla la importància de la identificació racial en la societat i a qüestionar les normes d’estudi literari que ignoraven els aspectes racials. Cornel West amb articles com La nova política cultural de la diferència han col·laborat  al fet que s’hagi produït un canvi significatiu en la sensibilitat i l’actitud d’alguns crítics i artistes. West en el seu article ens parla  de la diversitat cultural d’una gran majoria d’habitants del planeta, una majoria oblidada i marginada per les xarxes de comunicació internacional i per les èlits postcolonials repressives. Estem assistint, diu, “a la desfeta de l’homogeneïtat cultural WASP, i a l’enderrocament de l’efímer consens liberal. Cal denunciar les exclusions, els silencis i les cegueses d’aquesta homogeneïtat cultural i de les seves arnoldianes nocions sobre el cànon.” [1] 

Edward Said, amb el seu llibre Orientalism (1978), inaugura una nova àrea d’estudis dins de l’acadèmia nord-americana, que ha estat denominada “anàlisi del discurs colonial”, o “teoria postcolonial”. Darrere d’ell, i des de perspectives teòriques diferents, com la psicoanàlisi de Homi Bhabha, o el que s’ha vingut a denominar “semiosis colonial” de Walter Mignolo, s’ha anat bastint la teoria postcolonial, un procés que ha donat lloc a un fenomen descrit en termes de “mestissatge”  “hibridisme” o “transculturització”. 

El terme “estudis ètnics” se superposa amb el de “multiculturalisme”, ja que ambdós designen perspectives i enfocaments que se centren en les qüestions de la raça i la identitat cultural. Aquest moviment d’afirmació d’allò que és multicultural afecta als estudis literaris en el fet que la literatura reflecteix aquests conflictes entre una cultura comuna, identificada en gran mesura amb la blanca i els valors i pensament occidentals, i la resta, que ocupen una posició més marginal. 

Stuart Hall, en el seu article Què és el que és “negre” en la cultura popular negra? [2] afirma que “El moment actual té una coordenada important, la descolonització del Tercer Món, caracteritzada des del punt de vista cultural pel sorgiment de les sensibilitats descolonitzades. Interpreto la descolonització del Tercer Món en el sentit d’incloure l’impacte dels drets civils i de la lluita dels negres en la descolonització de les ments dels pobles en diàspora negra.”

---

[1] West, C. La nova política cultural de la indiferència. http://vilaweb.com/AREES/biblioteca/1991/3/3_21.html

[2] Hall, S. Què és el que és “negre” en la cultura popular negra? http://catedras.fsoc.uba.ar/rubinich/ahall1.html

El cànon literari o els "cànons" literaris? (4. El feminisme. Algunes aportacions catalanes)

La divisió que la crítica, referint-se a la literatura universal, fa de la literatura feta per dones estableix tres fases diferents: en primer lloc, l’anomenada “imitació de la tradició literària dominant”, que abarcaria els anys 1840-1880; en segon lloc, “l’etapa de protesta femenina contra els patrons tradicionals”, des del 1880 fins al 1920; i finalment l’etapa en què “es busca una nova identitat”, i que arribaria fins l’actualitat. 

El primer cas, potser, d’una autora catalogada com a clàssic de la literatura catalana del segle XX, el trobem en la figura de Caterina Albert i la seva obra principal Solitud. L’èxit d’aquesta novel·la la converteix en el principal exemple de la prosa modernista. Anna Murià (1904) i Mercè Rodoreda (1908-1983) van influir decisivament en els i les novel·listes que anirien apareixen al llarg del segle XX. Teresa Pàmies (1919), Maria Antònia Oliver  i Montserrat Roig, Isabel Clara Simó, Carme Riera o Maria Aurèlia Capmany han construït gran part de les seves obres sobre les experiències de dones preocupades per la seva condició genèrica o amb reflexions al voltant d’aquesta condició.

El cànon literari o els "cànons" literaris? (3. El feminisme)

El feminisme, el moviment feminista, ha representat un motor de canvi de la societat, sobretot en les darreres dècades. Ha influït poderosament en gairebé tots els àmbits de la societat i, també, en la literatura. La crítica literària feminista estudia la literatura produïda per dones, per tal d’observar com expressa les particularitats de la vida i l’experiència de la dona. Com a conseqüència d’això, estudia el cànon literari, predominantment dominat pel gènere masculí, amb l’objectiu de comprovar la manera com els homes han utilitzat la cultura per promoure la seva dominació sobre la dona. La crítica feminista es divideix, bàsicament, en dues branques: la francesa i  l’anglosaxona. 

Pel que fa a la francesa, Simone de Beauvoir és una de les peoneres del feminisme, si bé en un principi no s’hi va declarar mai, ja que argumentava que amb l’arribada del socialisme n’hi hauria prou per acabar amb l’opressió de la dona. La seva principal obra, publicada el 1949, és El segon sexe, basat, no en la teoria marxista, sinó en la filosofia existencialista de Sartre. La tesi principal de l’obra és que les dones, al llarg de la història, han estat reduïdes a objectes de l’home i se li ha negat el dret a la pròpia subjectivitat i a ser responsable de les seves accions. 

Durant els anys setanta i vuitanta, destaca en el feminisme francès la figura de Luce Irigaray. En la seva obra Spéculum de l’autre femme, [1]Irigaray sosté que l’objecte del coneixement i de la intel·ligència s’ha definit sempre com a masculí en la tradició occidental. Això ha estat així a causa de la subordinació d’allò que és femení. L’autora afirma que l’home sempre s’ha apropiat i ha utilitzat els poders reproductors de la dona per als seus propis objectius. 

Hélène Cixous amb obres com La Jeune Née (1975), La Rire de la Méduse (1975) o Le Sexe ou la tete? (1976) és una altra de les pensadores destacades del feminisme francès. És, potser, la representant més coneguda del corrent de pensament feminista que va teoritzar sobre l’especificitat irreductible de l’escriptura femenina. Cixous, per definir el caràcter específic de l’escriptura femenina, va utilitzar una imatge suggestiva: “la tinta blanca.” [2] 

En el feminisme angloamericà destaca la figura de Elaine Showalter i la seva teoria denominada ginocrítica. Showalter afirma que “el text és un mitjà transparent a través del qual es pot assolir l’experiència”, (una concepció de la literatura difosa també pel realisme marxista i per l’humanisme crític). Els crítics de Showalter li censuren el fet que deixa en peu la tradició patriarcal i, també, el concepte de cànon. Un dels aspectes polèmics d’Elaine Showalter és la interpretació que va fer de l’obra de Virginia Woolf, sobretot de dos dels seus llibres, A Room of One’s Owv (1929) i Three Guineas (1938), que comportaren la controvèrsia i la divisió entre les feministes teòriques. Aquests dos textos permeten la reflexió sobre algun dels punts de més discussió en la crítica literària actual: l’existència d’una diferència en la discursivitat textual femenina i, si existeix, les característiques d’aquesta discursivitat.  Showalter s’oposa a una lectura feminista de l’obra de Woolf afirmant que no presenta models nous de dona, sinó que es mou contínuament en un món totalment subjectiu.  La creadora de la ginocrítica indica quatre models que expliquen la diferència entre escriptura masculina i femenina: el biològic, el lingüístic, el psicoanalític i el cultural. Per a ella, és el cultural el que defineix clarament la diferència ja que recull en si mateix els tres anteriors. 

Kate Millet, l’escriptora nascuda el 1934 a Minesota, es va col·locar en primer lloc de la teoria feminista quan, el 1970, va publicar la seva tesi doctoral Política sexual. L’autora situa la divisió sexual a l’arrel de la resta de problemes socials: “el sexe ve revestit d’un caràcter polític que, la majoria de vegades, acostuma a passar desapercebut…” Millet creu que la revolució no pot reduir-se només a una reestructuració política o econòmica, sinó que ha d’anar més enllà, transgredir aquests límits mitjançant una vertadera reeducació i maduració de la personalitat. 

Al llarg dels anys, moltes altres escriptores han influït decisivament en la literatura a través de les seves aportacions feministes. Teresa De Lauretis i el seu llibre Technologies of gender (La tecnologia del gènere) publicat l’any 1987, ha estat una d’elles. L’objectiu explícit de la seva obra és el d’assolir una conceptualització del gènere que superi la seva tradicional identificació amb la diferència sexual, l'oposició home-dona. De lauretis afirma que el gènere representa una entitat, un referent i una relació social. El gènere també és autorepresentació, en el sentit que l’individu es reconeix home o dona i accepta així el significat social que la seva identitat sexual representa. Deconstrueix, per tant, la suposada base biològica dels comportaments masculí i femení i afirma que el gènere és construït socialment. És a dir, que allò que entenem per home i dona no són conjunts de dades anatòmiques, sinó construccions socials i culturals.

---

[1] Hi ha un doble sentit en el títol de l’obra. Per una banda, la paraula  espéculum  s’està referint a “mirall” (especulum en llatí) referint-se al reflex del mirall i, per una altra la paraula indica la formació de conceptes o especulació racional.

[2] “Sostinc que existeixen, sens dubte, escriptures distintives… La dona és sempre a prop de la mare (que jo no considero com a rol…). Sempre queda en ella quelcom de bona llet materna. La dona escriu amb tinta blanca.” Cixous, H. Il teatro del cuore.

El cànon literari o "els cànons" literaris? (2. El postestructuralisme)

El segle XX, al voltant dels anys seixanta, l’estructuralisme va començar a ser reemplaçat per un moviment més antinormatiu que primer es denominaria postestructuralisme i, més endavant, postmodernisme. Pel que fa al llenguatge, el postestructuralisme afirma que aquest està subjecte a la contingència, la indeterminació i a la generació de significats múltiples. Creuen que la raó, en compte de tractar-se d’un instrument d’enteniment, és un instrument de domini, disciplina i control social.  Davant de la concepció racional i civilitzada de la vida social occidental, els postestructuralistes argumentaven que era disciplinària i repressiva. No es queden, però, en aquest estadi, sinó que van encara més lluny i manifesten que tots els valors occidentals sobre allò que està bé, allò que és veritat i allò que és normal estan essencialment, i no pas accidentalment, relacionats amb el patriarcat, l’heterosexualitat i el capitalisme.

L’arrel comuna de la teoria postestructuralista es troba en els treballs del filòsof alemany Friedrich Nietzsche que continua en el segle XX amb el pensador francès Georges Bataille, les idees del qual apareixen en el postestructuralisme.  Més tard, a principis dels seixanta, Michel Foucault afirma que “la manera amb què el coneixement s’organitza en els arguments de la societat occidental està aliada amb l’organització del poder a la societat. La moral, totes les distintes maneres amb què se’ns instrueix per ser “bons”, esdevenen inseparables d’un conformisme voluntari. L’home ja no necessita que li diguin què ha de fer, perquè ja ho fa automàticament.”

Jacques Derrida, crític relacionat amb la revista Tel Quel , de qui és conegut el seu treball amb el nom de deconstrucció, aporta les seves idees sobre la filosofia occidental que assegura parlar de raó, veritat i coneixement, però que en realitat consisteix en actes violents d’oposició i jerarquia, judicis de valor que subordinen, sense cap justificació,  un grup de termes i n’afavoreixen d’altres.

El postestructuralisme va continuar desenvolupant-se durant els anys setanta, amb figures com Deleuze i Guattari i els seus treballs sobre la psicoanàlisi i el materialisme i, més tard, amb les aportacions de Jean Baudrillard. Per a Baudrillard, en el món modern ha desaparegut la distinció entre allò que és real i allò que és artificial, entre la simulació i la veritat. Els anys setanta i vuitanta compten amb els treballs d’Hélène Cixous i Luce Irigaray que apliquen les teories postestructuralistes al feminisme i a la qüestió de la identitat dels sexes. Més endavant, en l’apartat dedicat al feminisme, comentarem algun dels seus treballs.

El cànon literari o "els cànons" literaris. (1. El debat sobre el cànon)

“La biblioteca ideal”?… ¿“Un llistat d’obres” considerades valuoses i, per tant, dignes de ser estudiades i comentades?… “Valuoses”,  per què? Per la seva estètica? Pels seus valors humans? Pel seu valor literari? Per la seva representativitat? El cànon és, com diuen alguns, la “llista d’èxits del poder de torn”? ¿El cànon està al servei d’un gènere, una raça, una classe social i un mode sexual determinats?

Preguntes similars poden venir a la ment d’aquell que reflexiona una mica sobre el significat de la paraula “cànon” referida a la literatura. Perquè el fet d’establir un cànon literari ( “cànon”, una paraula d’origen grec –kanon- que significa “regla, mesura” i per extrapolació, “correcte, autoritzat”) ha conduït  la crítica literària actual a establir un intens debat sobre el tema. 

David Vilaseca, [1] creu que el debat actual sobre el cànon es polaritza al voltant de l’oposició ordre-subversió i que cal plantejar algunes qüestions importants com, l’exclusió o la posició subordinada i sovint marginada de les dones; l’exclusió i la marginalització des les literatures i dels escriptors no euroamericans i l’aparició de cànons alternatius.

Sembla evident que l’hegemonia mascla WASP (White Anglo-Saxon Protestant) ha estat la que ha exercit durant dècades l’autoritat sobre l’estètica, les funcions i el “catàleg d’obres mestres” que és el cànon. Els jueus, els afroamericans, els gais, les lesbianes, els escriptors dels països “descolonitzats”… han restat exclosos sistemàticament de qualsevol selecció d’obres i escriptors. També, però, i en un sentit més general, les dones escriptores, la literatura de les nacions sense estat, dels pobles en diàspora, de les llengües minoritàries i de les llengües minoritzades, han estat també separats i marginats del cànon hegemònic.

Luís Beltrán, [2] parla del cànon com a sinònim de conservadorisme. Afirma que és l’herència del passat, l’autoritat i l’autoritarisme i vol enfrontar-hi la utopia, entesa com a sinònim de radicalisme, d’esperança de futur, de crítica i criticisme. Aquest conservadorisme de què ens parla Beltrán és l’hereu d’aquella política imperialista i racista que evidenciava T. Macauley l’any 1835 quan deia: “un sol prestatge d’una biblioteca occidental val més que tota la literatura de l’Índia i d’Aràbia juntes”.

Aquesta afirmació de Macauley porta implícita una consideració: la de cultura “pròpia”, “natural” i “superior” amb què determinats pobles ,estats, races i sexe han imposat la seva visió del món. És aquesta, una consideració que, encara avui dia, continua vigent i que fa que les tradicions nacionals dels Estats més poderosos s’imposin sobre les de les nacions sense estat o, com dèiem abans, de les nacions en diàspora. Aquesta consideració fa que, encara avui dia, les dones, les persones no heterosexuals, les classes socials marginades i les “altres” races continuïn en una situació menysvalorada i, en molts casos menyspreada.

Qualsevol debat actual sobre el Cànon ha de tenir ben present les investigacions i les aportacions que els diferents corrents crítics, sorgits en el segle passat a partir dels anys cinquanta, han anat desenvolupant. Els corrents postestructuralistes, -deconstrucció, postmodernisme- el marxisme, el feminisme –amb l’estudi de gèneres- la teoria queer, la perspectiva gai i lesbiana, l’historicisme, els estudis ètnics i postcolonials, tots ells volen aportar, volen tenir veu en aquest debat sobre el Cànon.

---

[1] Vilaseca, D. Consideracions sobre el problema del cànon a la crítica literària actual, dins de la revista Serra d’Or, núm 445, pàg. 47-49.

[2] Bertrán, L. Canon y utopía. http://fyl.unizar.es/gcorona/articu33.htm