dijous, 10 de setembre de 2020

L'11 de Setembre de 2012...quan tot començava

 

Aquest és un 11 de Setembre atípic, força diferent. La maleïda pandèmia fa que tot se sotmeti als seus dictats. No hi haurà, doncs, les grans concentracions a què ja ens havíem acostumat com si el COVID-19 volgué sotmetre l’independentisme a un bany (gelat) de realisme.

Hi ha hagut grans i extraordinàries concentracions des del 2012: La cadena humana, la V baixa... Personalment, però, guardo el més gran record de la primera de les grans manifestacions, la de l’11 de setembre de 2012, el dia en què prop del 30% de la població total de Catalunya va marxar sobre Barcelona darrere d’una pancarta unitària: Catalunya nou Estat d’Europa” i un sol crit va omplir els carrers de la ciutat: independència!

L’11 de setembre de 2012, entre les 7 i les 8 del vespre, vaig fer i vaig rebre més abraçades que en 63 anys de vida. En aquell espai de 60 minuts em vaig abraçar –ens vam abraçar- amb tothom: La meva dona i les meves filles, els companys i companyes del Secretariat Nacional de l’ANC; voluntariat, periodistes, tècnics de so, persones anònimes... Moltes abraçades... Cadascuna d’elles carregades de sensacions, carregades de sentiments.

Moltes abraçades que servien també per abraçar simbòlicament a la gran quantitat de gent anònima que, pot passar el que sigui, però sempre és allí quan  la necessites. Aquesta gent anònima que tant han fet i fan pel país,  que tant van fer per l’èxit de la marxa de l’11 de setembre.

Moltes abraçades que significaven també l’abraçada del record, l’abraçada que mira enrere, l’abraçada d’homenatge a tants i tantes patriotes que des del 1646 han treballat, han lluitat per una Catalunya independent. L’abraçada que et feia venir noms i rostres a la memòria; persones amb qui has compartit de més a prop o de més lluny el mateix objectiu.

Aquell dia vaig escriure:

Els propers temps seran sens dubte durs. Ens atacaran de totes bandes i faran servir tots les armes que tinguin al seu abast. Sembraran el dubte, el desconcert; atiaran la por; fomentaran la divisió entre nosaltres; ens difamaran... I penseu que això també ho faran compatriotes nostres; ho faran també en català...

Hem de ser valents. Hem de tenir una gran capacitat de resistència. Hem de resistir com sigui l’ofensiva que se’ns llançarà al damunt. I ho podem fer si ens mantenim units com ho vam fer l’11 de setembre. Només així aconseguirem el nostre objectiu. I ho farem amb optimisme. S’ha acabat el “català emprenyat”. Nosaltres som ja el català de la il·lusió, el català que pensa i actua en positiu, el català de la voluntat esperançadora d’un futur millor per a tothom.

L’11 de setembre tots plegats vam fer història. Demostrem a Europa i al món sencer que continuarem fins al final de la mateixa manera que ho vam fer l’11: de manera unitària, democràtica, multitudinària i pacífica.

Han passat moltes coses en aquest país des de l’11-S del 2012. Moments extraordinaris, feliços, que romandran sempre en nosaltres. Moments també molt complexos, preocupants i tristos.

Continuo recordant aquell 11-S de 2012, quan iniciàvem la “revolució dels somriures”, quan tot eren abraçades... Sense enyorança ni malenconia. El recordo perquè m'ajuda a mantenir l’esperança, el convenciment, la il·lusió, el sentiment positiu que aquest país aconseguirà, malgrat tot, més d’hora que tard, la seva llibertat.

Cap comentari :

Publica un comentari