Aquest és un 11 de Setembre
atípic, força diferent. La maleïda pandèmia fa que tot se sotmeti als seus dictats.
No hi haurà, doncs, les grans concentracions a què ja ens havíem acostumat com
si el COVID-19 volgué sotmetre l’independentisme a un bany (gelat) de realisme.
Hi ha hagut grans i extraordinàries
concentracions des del 2012: La cadena humana, la V baixa... Personalment,
però, guardo el més gran record de la primera de les grans manifestacions, la
de l’11 de setembre de 2012, el dia en què prop del 30% de la població total de
Catalunya va marxar sobre Barcelona darrere d’una pancarta unitària: Catalunya
nou Estat d’Europa” i un sol crit va omplir els carrers de la ciutat: independència!
L’11 de setembre de 2012,
entre les 7 i les 8 del vespre, vaig fer i vaig rebre més abraçades que en 63
anys de vida. En aquell espai de 60 minuts em vaig abraçar –ens vam abraçar-
amb tothom: La meva dona i les meves filles, els companys i companyes del
Secretariat Nacional de l’ANC; voluntariat, periodistes, tècnics de so,
persones anònimes... Moltes abraçades... Cadascuna d’elles carregades de
sensacions, carregades de sentiments.
Moltes abraçades que servien
també per abraçar simbòlicament a la gran quantitat de gent anònima que, pot
passar el que sigui, però sempre és allí quan
la necessites. Aquesta gent anònima que tant han fet i fan pel país, que tant van fer per l’èxit de la marxa de
l’11 de setembre.
Moltes abraçades que
significaven també l’abraçada del record, l’abraçada que mira enrere,
l’abraçada d’homenatge a tants i tantes patriotes que des del 1646 han
treballat, han lluitat per una Catalunya independent. L’abraçada que et feia
venir noms i rostres a la memòria; persones amb qui has compartit de més a prop
o de més lluny el mateix objectiu.
Aquell dia vaig escriure:
Els
propers temps seran sens dubte durs. Ens atacaran de totes bandes i faran
servir tots les armes que tinguin al seu abast. Sembraran el dubte, el
desconcert; atiaran la por; fomentaran la divisió entre nosaltres; ens
difamaran... I penseu que això també ho faran compatriotes nostres; ho faran
també en català...
Hem
de ser valents. Hem de tenir una gran capacitat de resistència. Hem de resistir
com sigui l’ofensiva que se’ns llançarà al damunt. I ho podem fer si ens
mantenim units com ho vam fer l’11 de setembre. Només així aconseguirem el
nostre objectiu. I ho farem amb optimisme. S’ha acabat el “català emprenyat”. Nosaltres
som ja el català de la il·lusió, el català que pensa i actua en positiu, el
català de la voluntat esperançadora d’un futur millor per a tothom.
L’11
de setembre tots plegats vam fer història. Demostrem a Europa i al món sencer
que continuarem fins al final de la mateixa manera que ho vam fer l’11: de
manera unitària, democràtica, multitudinària i pacífica.
Han passat moltes coses en
aquest país des de l’11-S del 2012. Moments extraordinaris, feliços, que
romandran sempre en nosaltres. Moments també molt complexos, preocupants i
tristos.
Continuo
recordant aquell 11-S de 2012, quan iniciàvem la “revolució dels somriures”,
quan tot eren abraçades... Sense enyorança ni malenconia. El recordo perquè m'ajuda a mantenir l’esperança, el convenciment, la
il·lusió, el sentiment positiu que aquest país aconseguirà, malgrat tot, més d’hora que
tard, la seva llibertat.
