Gaudí, la llengua i les llibertats nacionals

La notícia que el català quedarà relegat a un paper secundari durant la visita del papa Lleó XIV a la Sagrada Família no és una simple qüestió protocol·lària. És una mostra més d'una tendència persistent: presentar Gaudí com una figura universal desarrelada, desconnectada de la nació que el va fer possible i de les conviccions que van marcar la seva vida.

Convé recordar-ho sense complexos: Antoni Gaudí era profundament català. Radicalment català, si es vol entendre així. En el sentit més profund del terme: el d’un home que considerava Catalunya una realitat nacional plena, amb llengua, cultura, història i dret a decidir el seu propi destí

Durant dècades s'ha difós la imatge d'un Gaudí reclòs en el seu univers espiritual, aliè als conflictes i als debats del seu temps. La documentació històrica, però, dibuixa un perfil ben diferent. Gaudí participava en entitats catalanistes, admirava Enric Prat de la Riba, seguia amb interès l'evolució política del país i era percebut pels sectors més espanyolistes de l'època com un separatista.

Les seves declaracions després de la mort de Prat de la Riba són prou eloqüents. Hi afirmava que Catalunya havia demostrat la seva capacitat d'autogovern i advertia que Espanya havia d'acceptar la realitat nacional catalana. Resulta indiscutibl que Gaudí no concebia Catalunya com una simple regió administrativa subordinada a l'Estat.

Aquesta consciència nacional es manifestà de manera especialment clara en la defensa de la llengua. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut per negar-se a abandonar el català. Davant les pressions policials, els insults i les amenaces, es mantingué ferm. Continuà parlant català a la comissaria i rebutjà qualsevol imposició lingüística. Aquell episodi va molt més enllà d'una anècdota biogràfica: expressa la convicció que la llengua forma part inseparable de la dignitat d'un poble.

Gaudí també criticà els sectors de l'Església excessivament subordinats al centralisme espanyol i expressà el desig d'una Església més arrelada al país. En els seus darrers anys arribà a escriure que «un poble no es pot matar», una afirmació que reflecteix la seva convicció que cap repressió no pot acabar definitivament amb la consciència nacional d'una comunitat.

Potser és precisament aquesta dimensió la que encara avui incomoda. Quan una figura catalana assoleix projecció universal, sovint apareix la temptació de separar-la de les seves arrels, de convertir-la en un patrimoni abstracte i neutral, com si la seva obra hagués nascut en el buit. Però en Gaudí hi ha Montserrat, hi ha la Mediterrània, hi ha el gòtic català, hi ha la cultura popular i hi ha una manera catalana d'entendre la relació entre natura, espiritualitat i creació artística.

La seva universalitat no s'explica malgrat aquesta identitat, sinó precisament gràcies a ella. Gaudí no va intentar esdevenir universal renunciant al que era. Ho va ser perquè va saber expressar amb una força extraordinària una realitat cultural concreta. Com tants altres creadors universals, va arribar al món des de la fidelitat a les seves pròpies arrels.

És en aquest context que la visita papal adquireix una dimensió simbòlica que va més enllà de la qüestió lingüística. La inauguració de la torre de Jesucrist culmina l'obra de l'arquitecte que millor ha projectat Catalunya al món. Relegar-hi el català transmet la idea que la universalitat de Gaudí és compatible amb l'oblit de la cultura que l'inspirà. I aquest és precisament l'error.

La Sagrada Família no és només un temple admirat arreu del planeta. És també una expressió monumental de la cultura catalana. La llengua catalana no hi és un element accessori ni ornamental; forma part del context històric, cultural i humà que va fer possible l'obra.

Per això el debat no és únicament lingüístic. És també nacional. Té a veure amb el dret d'un poble a explicar-se a si mateix davant del món, amb la voluntat de preservar la pròpia identitat i amb aquell anhel de llibertat nacional que ha recorregut la història contemporània de Catalunya i que Gaudí compartia.

Les pedres de la Sagrada Família continuen parlant. Parlen de fe, de bellesa i de genialitat. Però també parlen d'una nació, d'una llengua i d'un poble que es nega a desaparèixer.

I, malgrat tots els intents d'aigualir-ne el significat, continuen parlant català.