dilluns, 15 de febrer de 2021

L'independentisme guanya una vegada més (74-61 i 54,81% dels vots)

 
El 31 de gener escrivia en el post “14-F Mobilització independentista...”

Aquestes són unes eleccions autonòmiques, és cert, però són unes eleccions que no podem perdre de cap de les maneres. Segurament no seran la solució de res; potser no ens aproparan més a la independència, però ara per ara, el més prioritari és que no ens n’allunyin ni un sol mil·límetre.

Ahir, quan ja els resultats eren definitius enviava aquesta piulada:

Ara per ara em quedo amb... L'independentisme suma 74 diputats, 4 més que en l'anterior legislatura. Superem el 50%dels vots. Continuem avançant. No hi ha marxa enrere. Demà ja farem més anàlisis.

El resultat final d’aquestes eleccions forçades per l’Estat espanyol i en plena convivència amb la pandèmia ens han acabat oferint una situació política que no difereix gaire de la que ja teníem... però millor. Parlem-ne...

Continuen havent-hi dos blocs ben marcats: el bloc independentista i el bloc unionista (monàrquic, constitucionalista, espanyolista... com el vulgueu anomenar). Els dos blocs crec que es poden subdividir. L’independentista en els reformistes i els rupturistes (Partal dixit) i l’unionista entre els més a l’esquerra (PSC-Comuns) i els més a la dreta ( PP, C’s i Vox ).

El bloc independentista supera l’unionista en tots els sentits. Per escons, 74 contra 61 i també en vots, 1.448.901 contra 1.360.722. I, molt important, el bloc independentista, amb un 51,14% dels vots, supera per primera vegada en unes eleccions al Parlament el 50% dels vots emesos.

Per tant, l’independentisme no perd posicions, sinó que es reforça i avança. Tot això, malgrat la dura repressió, l’abstenció i la trista actuació dels partits des de l’octubre de 2017.

Dit això... Fixem-nos en alguns dels aspectes negatius d’aquestes eleccions. Primer de tot, l’abstenció. Una participació del 53,54% no la podem considerar bona. Ha afectat a tothom, també i molt a l’independentisme. El bloc independentista, sumant-hi les forces que no han obtingut escó, ha obtingut, aproximadament 630.000 vots MENYS que el 2017.

Per què s’han quedat a casa aquestes 630.000 persones? Potser un petit percentatge no ha votat a causa de la pandèmia. Ha de ser un percentatge relativament molt petit, perquè tots estarem d’acord que hi havia menys risc en anar a votar que en anar a comprar al supermercat. Càstig als partits polítics? Possiblement, un bon grapat de gent ha volgut manifestar el seu descontent d’aquesta manera. Desànim? Desencís? Segur... Motivat, també, per diferents causes: no hi ha perspectives clares de futur. Desengany dels partits. Molt enfadats amb els errors de l’octubre de 2017... Cansament?

Sigui el que sigui, l’abstenció no és mai la solució a res, precisament per tot el que heu llegit abans.: és impossible saber a què ha estat deguda. Ara bé, 630.000 vots perduts haurien de fer reflexionar els partits del bloc independentista.

ERC ha superat JxCat. I crec que el president de la Generalitat serà Pere Aragonès. No en enganyem, però, el subbloc reformista no ha superat el subbloc rupturista. L’independentisme reformista, el de la “via àmplia”, d’ERC(a la qual em permeto sumar els vots de PDECAT i del PNC) ha obtingut 33 escons i 685.249 vots. L’independentisme rupturista (als quals sumo els vots de JxCat, CUP, FNC i MPIC) ha obtingut 41 escons i 768.005 vots.

Cal, doncs, molta reflexió (responsabilitat, valentia i decisió) per part d’ERC, JxCat  i la CUP. Hi ha molts pactes possibles. Alguns ens podrien fer avançar. Altres ens podrien fer encallar o, el que seria molt pitjor, iniciar passes enrere molt perilloses.

La CUP torna a ser decisiva. Ha arribat el moment en què es mullin de veritat al Parlament. De moment, em sembla més que interessant la proposta que ha llençat Dolors Sabater quan ha afirmat que l’independentisme “ha tingut un resultat històric que el reafirma i ha de fer-li possible fer govern”, però insisteix “en una línia que no es pot separar del rescat social”.

En aquest sentit, la cap de llista de la CUP no s’ha tancat a cap pacte i ha assegurat que el seu suport vindrà condicionat a un gran consens de país que ha de complir uns requisits mínims: “Amnistia i cessament de la repressió. L’autodeterminació vinculant amb un calendari concret. El rescat social i econòmic. La transformació econòmica per frenar el canvi climàtic. Un gran acord en com tractar la presència de l’extrema dreta al Parlament.”

Jo que no he votat mai la CUP i que no comparteixo molts dels seus postulats, sí que estaria d’acord amb aquesta proposta. La veig com a necessària i perfectament assumible per ERC i JxCat i un molt bon punt de partida per acostar posicions entre les tres grans forces del bloc independentista. Si volem continuar avançant caldrà que tant ERC, com JxCat, com la CUP sàpiguen anteposar el país davant d’altres interessos partidistes. Caldrà, segur, i per part de tots tres, més d’una renúncia. El temps ens anirà donant les respostes. 

El moviment independentista, no en dubteu, està molt millor que mai. Tot dependrà de les passes que fem tots plegats, partits i societat civil, a partir d'ara.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada