dimarts, 23 de febrer de 2021

Pablo Hasél: Manifestacions, violència.... independència!

 

Ja portem uns quants dies de protestes al carrer a causa de l’empresonament de Pablo Hasél. Durant aquests dies he vist i he llegit una gran quantitat de comentaris i opinions. La xarxa també en va plena. Hi ha una mica de tot, però les opinions semblen moure’s en dues direccions força oposades. El blanc i el negre.

La primera, més habitual a les xarxes, és que, tot i defensar la llibertat d’expressió i de manifestació, no es pot tolerar aquesta violència que es tradueix en crema de contenidors, saqueig de tendes i entitats bancàries, destrossa de cristalls, llançament de pedres i ampolles i desordres violents.

L’altra visió, més argumentada potser, és la que ens diu que cal entendre l’explosió, de vegades violenta, dels joves perquè són una generació que té un futur molt precari, que s’enfronta amb un índex molt alt d’atur juvenil, que se sent abandonada pels polítics i les institucions, criminalitzada, etc. Que els desordres sempre parteixen de les càrregues i de les actuacions i de la violència policial.

Aquestes dues visions serien el blanc i el negre de la situació... La vida en general, però, està farcida de totes les tonalitats possibles de grisos.

Tots hem vist una pancarta on podíem llegir: “Nos habéis enseñado que ser pacíficos és inútil”. I qui els pot dir que no tenen raó... però el missatge de la pancarta podria indicar un camí que, personalment, no comparteixo. Un missatge amb el qual molta gent potser no s’identifica, però sí que creu que entén i que no gosa contradir.

La gran diferència generacional m’impedeix que em pugui posar plenament en la pell dels joves. Fent esforços només ho puc intentar, per tant, sempre restaré lluny dels impulsos que els mouen a fer segons què. Sí que puc entendre perfectament la indignació per tot el que està passant en aquest país des de fa molt de temps. També puc entendre algunes de les reaccions davant la violència policial. Tot i així sempre se’m fa difícil acceptar com en la lluita per la llibertat –per les llibertats- com per respondre a la violència de l’Estat, a la violència dels cossos policials, es fa servir, també, la violència.

Grisos i més grisos.... Més enllà del blanc i negre d’aquests darrers dies, em preocupa la tendència política que hi ha, també, en el rerefons d’aquesta explosió d’indignació juvenil.

Aquests dies he llegit un article molt interessant d’Ot Bou, publicat a Vilaweb amb el títol “Energia espanyola”. Em sembla molt encertada aquesta frase: “No duen mai enlloc, les barricades, ni hi han de dur. Evidencien que hi ha conflicte i això sempre és millor que la son i la resignació. Ara, la qüestió és quin conflicte i com el canalitzen les institucions. I els partits i entitats estan fent servir el cas de Hasel per reforçar la idea de la crisi democràtica, de la crisi d’estat, i aigualir encara més la urgència de la crisi nacional.”

Ja fa temps que va començar aquest gir per difuminar la gran lluita catalana dels darrers decennis. Recordem la frase “Això va de democràcia”... Recordem les campanyes, dedicant-hi la força de mig país, centrades contra la monarquia espanyola, les alegries del tercer grau per als presos polítics, les esperances posades en l’indult o en la mesa de diàleg o, ara mateix, i com ja hem dit abans, fer servir el cas d’empresonament flagrant de Pablo Hasél per deixar de sentir cada vegada més la paraula independència, substituïda en el millor dels casos per la paraula “República” i  en d’altres per les de “llibertat d’expressió” o “solidaritat”.

Sembla que oblidem quina és l’única manera d’aconseguir ser una República, d’aprofundir en les llibertats, en els drets humans més elementals, en la democràcia, en la justícia social, en la solidaritat de tot tipus... Sembla que oblidem que l’única manera viable d’assolir-ho és la independència.

Us deixo amb el final de l’article d‘Ot Bou:

Un dels mèrits del procés va ser que els independentistes vam entendre que hi havia problemes estrictament espanyols –com ara la monarquia, el protagonisme de l’extrema dreta espanyola i les lleis espanyoles sobre la llibertat d’expressió–, que només tenia sentit furgar-los si ens feien avançar nacionalment. Els anys vinents, en canvi, el camí serà l’invers, i ens endinsarem a poc a poc en una jungla de problemes espanyolíssims que s’agreujaran o es resoldran amb indiferència total cap a les nostres ganes de dedicar-nos-hi.

Són mecanismes assenyats de distracció estratègica. És la part més retorçada de la pacificació: la pèrdua de temps. El problema no és que l’independentisme defensi la llibertat d’expressió, sigui demòcrata, vulgui la república, combati l’extrema dreta i denunciï la corrupció. El problema és que hi redirigeixi l’energia com si la solució es pogués desvincular del conflicte nacional. El problema és que l’independentisme quedi absorbit per la dinàmica absurda de la reacció, per no ser un moviment d’afirmació sinó d’evacuació.

1 comentari :

  1. No puc estar més d'acord amb tu, Marfany. Hi afegeixo encara l'augment de l'ús del castellà en les proclames i pancartes.

    ResponSuprimeix