diumenge, 31 de gener de 2021

14-F: Mobilització independentista (Amb dues mascaretes i una pinça al nas... si cal)








Fa sis anys, des del 2015, que la Generalitat no convoca eleccions a Catalunya. Tant les del 2017, com les que finalment tindran lloc el proper 14 de febrer han estat “convocades” per l’Estat espanyol (govern del PSOE, Tribunals de Justícia i suport de mitjans de comunicació).  No hi ha marxa enrere, el 14-F hi haurà eleccions.

El moviment independentista té molt més a perdre que no pas a guanyar el 14-F. En situació normal (sense pandèmies) l’independentisme, globalment, només podria aspirar a obtenir uns resultats similars, potser una mica millors que en les anteriors eleccions i això si som capaços de superar aquest fals límit que ens autoimposem del 50%. 

El panorama postelectoral, doncs, té moltes possibilitats que quedi igual que el que tenim ara: una força majoritària (sigui JxCat o sigui ERC) més la CUP, més alguna altra candidatura independentista minoritària, si acaba obtenint algun escó. El govern que es podria formar patiria dels mateixos defectes i tindria tots els números per caure en els mateixos errors que l’actual.

La pandèmia, però, pot fer créixer l’abstenció i aquesta és un arma de doble fil. Si només afecta els del 155, l’independentisme sortiria guanyant, però, si com és més que probable, acaba afectant totes les opcions polítiques, els resultats son força imprevisibles.

Més encara, el moviment independentista està arribant força fragmentat al 14 de febrer. Més enllà dels partits mateixos, si fem cas a articulistes d’ocasió i a comentaristes de xarxes, la família independentista es troba dividida en hiperventilats, possibilistes, octubristes, processistes, unilateralistes, proselitistes, rupturistes, neoautonomistes... i un llarg etcètera. Ningú és capaç de pronosticar què farà tota aquesta “família” independentista el proper 14 de febrer. Més encara quan tot sembla indicar que continuarem convivint i malvivint amb la pandèmia i que la “família” independentista disposarà d’unes quantes opcions més de vot a més de les tres més clàssiques i majoritàries.

Els més entesos ens diuen que en aquestes eleccions es decidirà quina és l’estratègia que hauria de seguir l’independentisme durant els propers anys. Més que estratègia, jo diria que el que ens ofereixen les diferents candidatures són les seves “declaracions d’intencions”. Fins i tot en aquestes “intencions”  hi ha profundes diferències en les propostes electorals. Sobretot no coincideixen gens ni en el com ni en el quan, segurament els dos punts més importants de qualsevol estratègia. JxCat vol tirar endavant la declaració d’independència si se supera aquest fals límit del 50%. ERC, totalment oposada a les “intencions” de JxCat, se centra en sumar forces, eixamplar la base, augmentar suports i treballar en allò que diuen “la via àmplia” cam a la independència. La CUP defensa un referèndum per al 2025.

Tot prou complicat, doncs. Sobretot pel que fa a aliances i pactes postelectorals. Tot dependrà de qui obtingui la majoria i cap a on dirigeixi les seves ofertes de formar govern. Si sumen els partits independentistes formaran un nou govern com el precedent? Si guanya ERC i suma amb els partits d’esquerra formarà un nou tripartit?

El panorama, doncs, és més aviat boirós i incert. Ara per ara, però, hi ha una prioritat: cal anar a votar i votar partits independentistes. Faig meves les paraules de Carme Forcadell en sortir ahir de la presó de Wad-Ras: “Si us plau, aneu a votar, que cap vot independentista es quedi a casa”.

Cal (sí...una vegada més!) que ens mobilitzem i anem a votar (sí...una vegada més!) per la independència. I això sabent que la independència no ens la portaran els partits polítics. Sabent que després de les eleccions, formar govern i complir amb les respectives “declaracions d’intencions” serà complicat i difícil. Ara bé, no votar o votar partits no independentistes és una alternativa que no podem considerar. Com es veurà internacionalment que l’independentisme no torni a guanyar les eleccions? (cosa que caldria fer i encara de manera més clara). Com incidiria aquesta derrota electoral en el propi moviment? Un Parlament sense majoria independentista no significaria un greu retrocés per a l’independentisme?

Les eleccions sempre són importants i, malgrat que, com hem dit, els partits no ens portaran la independència, sí que és ben cert que ens son necessaris per assolir-la. Tornem, doncs, de nou a la força de la gent, que és la que ha de dur la iniciativa, la que ha de forçar als partits a seguir una estratègia comuna, perquè es mostri també, ben clarament i diàfana, el 14 de febrer.

Aquestes són unes eleccions autonòmiques, és cert, però són unes eleccions que no podem perdre de cap de les maneres. Segurament no seran la solució de res; potser no ens aproparan més a la independència, però ara per ara, el més prioritari és que no ens n’allunyin ni un sol mil·límetre.

El diumenge 14 de febrer anem a votar partits independentistes. Si cal, amb dues mascaretes. Si cal, amb una pinça al nas... Votem tenint ben presents al cor i a la ment l’1 i el 3 d’octubre.

Cap comentari :

Publica un comentari