divendres, 18 d’octubre del 2019

Independència i lluita noviolenta (Algunes reflexions en dies convulsos)

Aquesta setmana ha estat extraordinària...i complicada  Hem viscut dies convulsos en què es barregen infinitat de sentiments i sensacions. Dies en què cal fer front a les pròpies contradiccions i en què costa molt trobar les paraules adequades que, alhora, siguin clares i encertades per definir el que hem viscut.

La condemna de prop de cent anys per als presos polítics catalans ha estat el desencadenat que ja feia temps que s’esperava. La gent ha ocupat el seu espai, el carrer, de mil maneres diferents. Les mobilitzacions espontànies de dilluns que van acabar amb l’ocupació, de manera totalment pacífica, de l’aeroport de Barcelona. Les Marxes per la Llibertat que han recorregut el país i han confluït a Barcelona en un dia de vaga general. Una vaga convocada per un sindicat encara minoritari però que ha tingut una gran resposta. Una vaga que ens ha fet recordar aquell poema de Joan Margarit:

La llibertat és la raó de viure
[...]
La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general

Dies convulsos, extraordinaris, complicats... Les nits, en què hem hagut de viure i patir les confrontacions entre els manifestants i la policia. Les llargues nits amb multitud d’accions sobre les quals cal fer una reflexió personal i col·lectiva. En cap moment vull jutjar (no sóc ningú per fer-ho) algunes de les accions i formes de lluita que hem pogut veure durant aquests dies, res més lluny de la meva intenció. Sí però, que vull fer la meva pròpia reflexió i expressar el que penso.

Crec, sincerament, que algunes accions han traspassat les línies vermelles del que entenem per no violència. És impossible creure que cremar cotxes, llançar pedres, ampolles amb àcid, pirotècnia contra un helicòpter o còctels molotov (amb estratègies organitzades de guerrilla urbana) entri en els paràmetres de la lluita no violenta.

Dit això... què és violència i què no ho és? Aquí s’obre un ampli ventall de definicions, moltes, i sempre depenent del pensament, de la ideologia i del propi interès personal (social, polític, nacional...). No... no és la meva pretensió dir-vos que és o què no és violència.

És cert i cal no oblidar-ho que la violència primera sempre ha estat de part de l’Estat i que ve de molt lluny. En els darrers temps, prové de la repressió iniciada l’octubre de 2017 i que ha culminat, de moment, amb les dures sentències per als presos polítics, les darreres detencions i empresonaments, les càrregues policials o les agressions feixistes. És cert, i cal no oblidar-ho, que el cos de Mossos està farcit d’agents i també de comandaments, molts d’ells provinents dels cossos estatals, que no és que no estiguin amb nosaltres, és que estan radicalment en contra. És cert, i cal no oblidar-ho, que bona part d’aquesta policia, catalana i espanyola, acompanyen (i protegeixen) els provocadors habituals i policies encoberts que arrosseguen grups de gent molt jove, nois i noies que no són capaços d’adonar-se que els segueixen el joc, que no és altre que fomentar el relat de la violència. És cert, i cal no oblidar-ho, que determinades accions dels manifestants no poden excusar de cap manera l’actuació violenta dels cossos policials.

He començat parlant-vos de les pròpies contradiccions. Són les que es produeixen quan pots arribar a entendre determinades accions (inevitables, d’altra banda) que no formen part de la lluita no violenta. Contradiccions perquè entens què passa i què pot motivar les persones a actuar com actuen. Saps que hi ha una violència molt més dura, molt més radical, que és la violència de l’Estat i de les seves forces repressives.

Els que estem, però, per la desobediència civil i la lluita no violenta, malgrat tot, no podem acceptar les accions que s’allunyen d’aquest concepte. Perquè respondre a la violència amb violència només condueix a una espiral sense fi, negativa per al nostre objectiu d’assolir la independència.

Aquesta setmana, s’ha publicat un document titulat “Sobre la lluita no violenta contra la sentència” M’agradaria compartir amb tots vosaltres algun dels paràgrafs (el document complet el podeu veure aquí)

La lluita no violenta demana aprendre a gestionar la por, la ràbia, la tristesa, la impaciència... perquè cadascú pugui donar una resposta més intel·ligent que la resposta instintiva que vol provocar les violències estructurals, culturals i repressives.
La lluita noviolenta demana unes accions coherents amb aquesta estratègia que canalitzin aquestes actituds intel·ligents, que tinguin objectius concrets, assolibles que portin a l’objectiu final.
En l’actual context, la crida a la mobilització no pot ser només la crida a accions de carrer que fàcilment permeten construir relats d’enfrontaments i que poden fer confondre qui són els adversaris reals.
També us recomano la lectura d’aquestes reflexions de “En peu de pau”. Una mostra (el document complet aquí)

Cal agafar aire, això va per llarg. Ser no violent, com recorda la feminista Judith Butler, és tot just renunciar a la violència en un context de violència. Les estratègies de noviolència activa són el que més temen.
Què millor per acabar aquestes reflexions que una frase de José Saramago sobre les pròpies contradiccions:

Pretenem entendre la vida a través de les seves coherències i identitats, quan certament aquestes s’expliquen per si soles i no ens aporten res de nou. Hauríem de buscar la comprensió a partir de les contradiccions perquè aquestes sí que ens aporten informació de la vida i la realitat.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada