dilluns, 10 de maig de 2021

S'ha acabat el bròquil!...o no? (Tot el món -l'independentista també- hi cap dins una frase feta)

 

El nostre país (no sé si arreu del món), el nostre petit món independentista està farcit de batalles, petites i grans... d’il·lusions i esperances, petites i grans... de baralles i malentesos, petits i grans... grans... grans... de derrotes, de victòries, petites i grans... de caure, de caure, de caure i de tornar-nos a aixecar, a aixecar a aixecar... I passen els anys, i les dècades i fins i tot els segles i aquí estem... sempre hi som, malgrat tot, hi som... hi som sempre i continuem... continuem anant-hi, anant-hi... anant-hi.

En aquests darrers anys, jo diria que del 2009 fins ara hem viscut moments extraordinaris i penso que si posem els meus moments bons, els no tan bons i els dolents en una balança, personalment em considero afortunat d’haver format part d’aquestes generacions que hem portat plegats l’independentisme al seu punt més alt de la història des de 1659.

La nostra baula més feble durant aquest període han estat, sense cap mena de dubte, els partits polítics, sense distinció. De vegades hem pogut pensar que ho tenien tot molt clar, que estaven disposats a complir el mandat que la gent els va donar en els darreres eleccions (2015, 2017 i ara, 2021) i hem de dir sense pal·liatius que ens han enganyat.

Dit això, permeteu-me que a partir d’ara us ho expliqui fent servir un joc lingüístic. És la manera, potser, que no m’agafi taquicàrdia i si més no servirà, potser, per reviure algunes expressions i frases fetes. I no penseu pas que no toco ni quarts ni hores o que només veig animetes...

Som-hi, comencem!

No voldria pas inflar-vos el barret de guixes i acabar posant-vos el cap com un bombo. Prou en teniu ja amb els estirabots que us engeguen un dia per altre i dos arreu per les xarxes. Sí, ja sé que els polítics bufen molt en caldo gelat, que xerren pels colzes i que ens fan voltar com una baldufa. Però és que la darrera ha esta de ca l’ample.

L’Oriol Junqueras, sí, el mateix que  un 25 de juny de 2013, com aquell qui res,  va buidar el pap tot dient: “Doneu-me 68 diputats i proclamaré la independència.” Doncs, sí, ell mateix, tot posant una cara d’anar fent, com en Met de Ribes ens diu “Hem de planificar els canvis penant a 10 o 20 anys vista”. Ai, cabàs! La mare del Tano quan era gitano! Alça Manela! La sang se m’ha glaçat a les venes. Ara què? Anem a pas de boi i mentrestant tirant de la rifeta?

I ara, com sempre, endossar el mort o carregar els neulers o penjar-se el miracle l’un a l’altre. Que si us fem venir salivera perquè hem guanyat... Que només busqueu tres peus al gat.. Que sempre esteu embolicant la troca... Que us acabarem engegant a porgar fum... Que si vosaltres teniu paraula de sastre... I vosaltres paraula de marxant... Doncs, vosaltres paraula de mercader...

És clar que nosaltres, encara que de vegades ho sembli, no baixem d’Arbeca i sabem que els paraules se les emporta el vent i les dels polítics van directes a l’infern. No, no se’ns han despintat de la memòria algunes perles dels darrers anys:

Gabriel Rufián: “Quan guanyi el ‘Sí’ els diputats d’Esquerra Republicana marxaran del Congrés” (2017)

Puigdemont: “El referèndum serà vinculant perquè els resultats que se’n desprenguin el govern es compromet a implementar-los (2017)

Joan Tardà: "Només podem perdre si som uns incompetents o si ens acovardim. I jo us puc dir que no fallarem (2017)

David Fernández CUP: “Quan es produeixi el “xoc de trens” entre la legalitat espanyola i la legalitat democràtica catalana, el president Mas haurà d’escollir entre una i l’altra i jo espero que opti per la segona (2014)

Lluís Salvadó: Dient en públic que tot està preparat i en privat... Podeu veure i sentir el twit https://twitter.com/sergi_pages/status/1062449063302520838?s=20

Oriol Junqueres: Vull advertir a la classe política de Madrid que els catalans mai s'han conformat amb l'autonomia de pa sucat amb oli.” (2014)

Eduard Pujol: "Si ara cedim en la presidència de la Generalitat el següent pas és cedir absolutament en tot (2017... aquesta més aviat va encertar el pinyol i va afinar el tret al màxim)

Els nostres “representants” ha passat l’esponja i  on abans deia blat, ara dic ordi i que no eren figues, que són raÏms. Potser és que no eren capaços de distingir el cul de les témpores?  O els va passar pel cap que d’aquí a uns anys no cantarà ni gall ni gallina i que, per tant, calia practicar el qui dies passa anys empeny? Vam tenir el nostre moment l’1 i el 3 d’octubre per van deixar que tot es desfés com un bolado mentre continuaven i continuen (i continuaran)estan a mata-degolla.

I pel que es veu, la gent no pintem ni fava. La força de la gent i la revolució dels somriures sembla que per als nostres “representants” polítics jauen ja en l’oblit. Fan bona aquella frase del gran Grouxo Marx:  “La política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer-ne un diagnòstic fals i aplicar-hi després els remeis equivocats”

Nosaltres, els que som la força (ara continguda) de la gent no estem disposats a retre l’espasa ni a donar la llengua al gat. Sabem, n’hem après que contínuament ens volen donar figues per llanternes, que ens fan escoltar els seus sermons per fer-nos veure sant Cristòfol nan, que ens amaguen l’ou i ens parlen foradat. S’ha acabat el bròquil! Ja n’hi ha prou de voler fer-os entrar el clau per la cabota. Ja n’hi ha prou de tenir-nos pensant en l’amor de les Tres Taronges i fer-nos viure permanentment en la lluna de València. Ens heu tocat el voraviu massa vegades i potser ha arribat el moment de treure el sant Cristo gros...

I esperem que tot plegat no acabi com el rosari de l’aurora.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada