Enguany, després d'alguns anys sense fer-lo, el Correllengua torna a Vilafranca del Penedès de la mà de la secció literària de l'Agrícol i la CAL. Tot seguit, us reproduïm la defensa de la moció que Jaume Claramunt, en nom de les entitats, va fer davant el ple de l'ajuntament de Vilafranca del Penedès.
Enguany fa vint-i-cinc anys que va néixer la
Coordinadora d’Associacions per la Llengua, la CAL i el mateix any es va
engegar el Correllengua, una iniciativa que pretenia alertar sobre la salut de
la llengua catalana i les seves magres possibilitats de subsistir
en un món que li és hostil si no s’hi posaven les eines adequades. I això que
quan va néixer no imaginàvem la pressió que la globalització i l’esclat de les
noves tecnologies ha representat. Només això ja ens hauria d’haver fet veure
que les tímides mesures pensades als anys 80 no evitarien l’arraconament de la
llengua que patim quaranta anys després. Com ens ha passat amb el canvi
climàtic, ningú no en va fer cabal fins que avui, per a alguns de cop, ens
trobem en una situació d’emergència lingüística de difícil solució.
Han
estat vint-i-cinc anys de cofoisme institucional parapetat rere unes enquestes
d’ús de les que només calia un tomb pels nostres carrers per veure que eren
enganyoses. De la mateixa manera que tothom es declara ecologista, gairebé
tothom sap parlar el català a casa nostra. Tanmateix, com ens han advertit
legions de sociolinguïstes en aquests anys i com ho sintetitzava magistralment
Joan Solà el 2009 al Parlament “havíem d’aspirar a crear les condicions
polítiques i socials que fessin que el català fos, als territoris on es parla,
una llengua útil i necessària”. I aquesta és la mare dels ous: el català, per
sobreviure, ha de ser útil i, sobretot, necessari per viure al nostre país i
avui, com tothom sap, es pot viure tranquil·lament a Catalunya sense parlar
català.
Les
llengües són un patrimoni de la humanitat, de les nacions, que els seus
parlants tenim l’obligació de preservar i de llegar als nostres fills. De la
mateixa manera que hem de preservar el nostre entorn natural, encara més n’hem
de salvaguardar els mots que ens serveixen per descriure’l, per matisar-lo. No
som prou conscients dels mots que perdem cada dia i, amb ells, la nostra manera
d’entendre el món més proper. Repasseu l’estudi que l’IEP va fer del parlar
penedesenc i us adonareu de la magnitud de la tragèdia. Però és que, a més, a
diferència d’altres nacions, els Països Catalans tenen en la llengua la columna
vertebral de la seva identitat nacional. Els espanyols i els francesos ho han
sabut sempre per això la repressió lingüística ha estat fins i tot més intensa
que la nacional.
Sovint
se’ns remarca des de les institucions i també des de bona part del món acadèmic
que salvar el català és cosa de cadascun de nosaltres. És allò del “depèn de
tu” que, tot i ser cert, no és suficient ni de bon tros. És clar que els
catalans tenim una gran responsabilitat alhora de fer de la llengua una eina
útil, que deia en Solà: no canviant innecessàriament de llengua quan
l’interlocutor ens entén perfectament, no discriminant qui la vol aprendre pel
seu origen aparent, exigint-ne la presència sense miraments a la documentació,
al comerç, al restaurant… Però tres-cents anys de persecució passen factura,
especialment en l’autoestima i no salvarem el català si hem de ser uns herois
cada dia per parlar-lo. Estem encara en aquell estadi que un sol estudiant
castellanoparlant pot fer canviar la llengua de tota la classe, mentre un
catalanoparlant és titllat de torracollons, en el millor dels casos, o
directament de supremacista, racista i xenòfob.
Però,
no. No tot depèn de nosaltres com a individus. Les institucions: el govern, el
Parlament, els ajuntaments… tots plegats hi tenen una responsabilitat molt més
gran i no ens sembla un bon símptoma que en lloc d’apostar per polítiques
decidides d’exigència del català es dediquin a desplegar campanyes
publicitàries on gairebé se’ns acusa directament als ciutadans de la situació
de la llengua. Amb quina moral ens hem d’enfrontar als reptes quotidians si les
institucions no mouen ni un dit, no ja per legislar agosaradament, sinó per fer
complir les lleis que ja tenim: podem els catalans veure cinema en la nostra
llengua? es compleix la llei d’etiquetatge? quants establiments no hi ha a
Vilafranca, que han obtingut la llicència d’obertura, que no retolen en català?
quants no hi tenen la informació? Segurament la institució de torn es defensarà
al·legant que en aquesta casa es fa tot en català però de vegades cal sortir al
carrer. Vilafranca ja no és la senyora vila catalanoparlant que tots tenim al
cap sinó que poc a poc va perdent l’hegemonia del català al carrer, a les
empreses, al comerç… No fer-hi front és suïcida i l’ajuntament, en aquest
aspecte, té molt de camp per córrer. Per exemple consumint sempre productes
etiquetats en català. O bé establint bonificacions fiscals per a qui usi
exclusivament el català al seu negoci. O que el català sigui un requisit en
qualsevol concurs o subvenció i que el seu ús sigui un element a considerar en
la seva atorgació. Una altra proposta: potenciar l’intercanvi cultural entre
municipis dels Països Catalans. Fa anys que proposem l’agermanament de les
quatre Vilafranques dels PPCC (Vilafranca de Bonany, Vilafranca del Conflent,
Vilafranca del Maestrat i Vilafranca del Penedès). Potenciar la integració en
la llengua dels nouvinguts. Amb imaginació i voluntat les opcions són
infinites.
Tot
això, evidentment, ha de començar per fer complir la llei i les ordenances
municipals quant a l’ús del català cosa que avui no es fa.
Esperem,
de tot cor doncs, que l’escassa implicació d’aquest ajuntament en la
normalització i promoció del català es degui a una falta d’idees més que no pas
a una manca de voluntat política. Si el problema són les idees, els convidem a
les jornades Repensem-nos que, dins els actes de la Setmana de la República,
dedicarà d’aquí pocs dies tres sessions a reflexionar sobre el futur del català
i quines eines tenim a les nostres mans per revertir-ne el declivi. Hi sereu
molt benvinguts.
Moltes
gràcies.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada