divendres, 24 de setembre de 2021

El "depèn de tu" no és suficient ni de bon tros (Defensa de la moció del Correllengua 2021 a l'ajuntament de Vilafranca del Penedès)

 

Enguany, després d'alguns anys sense fer-lo, el Correllengua torna a Vilafranca del Penedès de la mà de la secció literària de l'Agrícol i la CAL. Tot seguit, us reproduïm la defensa de la moció que Jaume Claramunt, en nom de les entitats, va fer davant el ple de l'ajuntament de Vilafranca del Penedès.

Enguany fa vint-i-cinc anys que va néixer la Coordinadora d’Associacions per la Llengua, la CAL i el mateix any es va engegar el Correllengua, una iniciativa que pretenia alertar sobre la salut de la llengua catalana i les seves magres possibilitats de subsistir en un món que li és hostil si no s’hi posaven les eines adequades. I això que quan va néixer no imaginàvem la pressió que la globalització i l’esclat de les noves tecnologies ha representat. Només això ja ens hauria d’haver fet veure que les tímides mesures pensades als anys 80 no evitarien l’arraconament de la llengua que patim quaranta anys després. Com ens ha passat amb el canvi climàtic, ningú no en va fer cabal fins que avui, per a alguns de cop, ens trobem en una situació d’emergència lingüística de difícil solució.

Han estat vint-i-cinc anys de cofoisme institucional parapetat rere unes enquestes d’ús de les que només calia un tomb pels nostres carrers per veure que eren enganyoses. De la mateixa manera que tothom es declara ecologista, gairebé tothom sap parlar el català a casa nostra. Tanmateix, com ens han advertit legions de sociolinguïstes en aquests anys i com ho sintetitzava magistralment Joan Solà el 2009 al Parlament “havíem d’aspirar a crear les condicions polítiques i socials que fessin que el català fos, als territoris on es parla, una llengua útil i necessària”. I aquesta és la mare dels ous: el català, per sobreviure, ha de ser útil i, sobretot, necessari per viure al nostre país i avui, com tothom sap, es pot viure tranquil·lament a Catalunya sense parlar català.

Les llengües són un patrimoni de la humanitat, de les nacions, que els seus parlants tenim l’obligació de preservar i de llegar als nostres fills. De la mateixa manera que hem de preservar el nostre entorn natural, encara més n’hem de salvaguardar els mots que ens serveixen per descriure’l, per matisar-lo. No som prou conscients dels mots que perdem cada dia i, amb ells, la nostra manera d’entendre el món més proper. Repasseu l’estudi que l’IEP va fer del parlar penedesenc i us adonareu de la magnitud de la tragèdia. Però és que, a més, a diferència d’altres nacions, els Països Catalans tenen en la llengua la columna vertebral de la seva identitat nacional. Els espanyols i els francesos ho han sabut sempre per això la repressió lingüística ha estat fins i tot més intensa que la nacional.

Sovint se’ns remarca des de les institucions i també des de bona part del món acadèmic que salvar el català és cosa de cadascun de nosaltres. És allò del “depèn de tu” que, tot i ser cert, no és suficient ni de bon tros. És clar que els catalans tenim una gran responsabilitat alhora de fer de la llengua una eina útil, que deia en Solà: no canviant innecessàriament de llengua quan l’interlocutor ens entén perfectament, no discriminant qui la vol aprendre pel seu origen aparent, exigint-ne la presència sense miraments a la documentació, al comerç, al restaurant… Però tres-cents anys de persecució passen factura, especialment en l’autoestima i no salvarem el català si hem de ser uns herois cada dia per parlar-lo. Estem encara en aquell estadi que un sol estudiant castellanoparlant pot fer canviar la llengua de tota la classe, mentre un catalanoparlant és titllat de torracollons, en el millor dels casos, o directament de supremacista, racista i xenòfob.

Però, no. No tot depèn de nosaltres com a individus. Les institucions: el govern, el Parlament, els ajuntaments… tots plegats hi tenen una responsabilitat molt més gran i no ens sembla un bon símptoma que en lloc d’apostar per polítiques decidides d’exigència del català es dediquin a desplegar campanyes publicitàries on gairebé se’ns acusa directament als ciutadans de la situació de la llengua. Amb quina moral ens hem d’enfrontar als reptes quotidians si les institucions no mouen ni un dit, no ja per legislar agosaradament, sinó per fer complir les lleis que ja tenim: podem els catalans veure cinema en la nostra llengua? es compleix la llei d’etiquetatge? quants establiments no hi ha a Vilafranca, que han obtingut la llicència d’obertura, que no retolen en català? quants no hi tenen la informació? Segurament la institució de torn es defensarà al·legant que en aquesta casa es fa tot en català però de vegades cal sortir al carrer. Vilafranca ja no és la senyora vila catalanoparlant que tots tenim al cap sinó que poc a poc va perdent l’hegemonia del català al carrer, a les empreses, al comerç… No fer-hi front és suïcida i l’ajuntament, en aquest aspecte, té molt de camp per córrer. Per exemple consumint sempre productes etiquetats en català. O bé establint bonificacions fiscals per a qui usi exclusivament el català al seu negoci. O que el català sigui un requisit en qualsevol concurs o subvenció i que el seu ús sigui un element a considerar en la seva atorgació. Una altra proposta: potenciar l’intercanvi cultural entre municipis dels Països Catalans. Fa anys que proposem l’agermanament de les quatre Vilafranques dels PPCC (Vilafranca de Bonany, Vilafranca del Conflent, Vilafranca del Maestrat i Vilafranca del Penedès). Potenciar la integració en la llengua dels nouvinguts. Amb imaginació i voluntat les opcions són infinites.

Tot això, evidentment, ha de començar per fer complir la llei i les ordenances municipals quant a l’ús del català cosa que avui no es fa.

Esperem, de tot cor doncs, que l’escassa implicació d’aquest ajuntament en la normalització i promoció del català es degui a una falta d’idees més que no pas a una manca de voluntat política. Si el problema són les idees, els convidem a les jornades Repensem-nos que, dins els actes de la Setmana de la República, dedicarà d’aquí pocs dies tres sessions a reflexionar sobre el futur del català i quines eines tenim a les nostres mans per revertir-ne el declivi. Hi sereu molt benvinguts.

Moltes gràcies.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada