dimecres, 12 de gener de 2022

Raquel Picolo "Art brut". Es coarta la llibertat d'expressió? 2022, el retorn del president Puigdemont?

 

Vull una resposta. 10a temporada. Emès el 10 de gener de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats

Raquel Picolo, escriptora. Mestra d’escriptura  

Dolors Feliu, jurista

Joan Guarch, membre  de Catalunya Proposa

Davantal

Comencem el 2022 sense poder treure’ns del damunt la maleïda pandèmia, ara, amb el nom d’Omicron. Només al Principat, el total de casos acumulats de contagi s’eleva a gairebé 1 milió quatre-cents mil. i el total de morts voreja les 25.000 persones.  Als Països Catalans s’han registrat més de dos milions tres-cents deu mil casos i més de 35.000 defuncions.

El 2021 no va acabar gaire bé en el tema de llibertat d’idees i d’expressió.

El 27 de desembre passat, el jurista i professor de Dret constitucional a la UPF, López Bofill, feia una piulada en què deia: “S’admet resignadament que morin gairebé 25.000 persones de Covid-19 i ens fa un terror absolut que mori algú com a conseqüència d’un conflicte d’emancipació nacional.”

A causa d’aquesta piulada, la Universitat Pompeu Fabra (UPF) està estudiant si sanciona al seu professor Hèctor López Bofill. Com ja comença a ser massa habitual, el comunicat de la UPF comença per assegurar que respecten totalment la llibertat d’expressió, ara bé com que les paraules del professor Bofill no es corresponen ni a la visió ni al valors de la UPF cal plantejar-se si es mereix una sanció.  És a dir, un comunicat a l’estil d’aquell que diu “jo no sóc racista, però...” i que es transforma en el “nosaltres respectem i defensem la llibertat d’expressió, no obstant això...”

I per si no volies brou, doncs dues tasses....

El 23 de desembre, el diari ARA havia de publicar un article del seu col·laborador habitual, Xavier Roig i Castelló. El títol: “El nostre idioma no té adversaris”. En la introducció, Roig escriu: “cal definir i tenir clars determinats fets que no es denuncien amb prou rotunditat i claredat.”

Els diferents apartats que desenvolupa són: El bilingüisme és un parany. El català té enemics, no pas adversaris. Una classe política venuda. La immigració. I tot plegat, sense lleis a favor.

El diari ARA, però, va decidir no publicar l’article. Per què? Segons la directora del diari, Esther Vera, “L’ARA ni censura ni mai no ha censurat”. Ara bé... el seu però...(recordeu el “jo no sóc racista, però...) doncs el seu però, és que “els insults debiliten l’argumentació en tots els temes”. És a dir han censurat l’article perquè conté insults. Si encara no l’heu llegit, feu-ho, a veure si considereu que és un article insultant. La deriva del diari és força clara més si tenim en compte que el 3 de juny de 2011, Xavier Roig publicava a l’ARA l’article “Xenòfobs amb Catalunya”, molt similar en el fons i en el redactat al que ara, passat 10 anys, la direcció del diari ha considerat insultant i ha n’ha prohibit la publicació.

“Tots els matins salto del llit i aixafo una mina, La mina soc jo. Després de l’explosió, em passo la resta del dia ajuntant bocins.” Aquestes paraules de Ray Bradbury són l’inici  del llibre  “Art brut” de Raquel Picolo.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana, més que una frase un paràgraf, l’extraiem del final de l’article de Xavier Roig, “El nostre idioma no té adversaris” i que diu així:

Tot això que he enumerat no parla de solucions. Parla d’obstacles que, al meu entendre, si no es tenen explicitats, faran que qualsevol solució que es vulgui implementar sigui incompleta. Cal començar a ser clars i desagradables. Perquè el tema s’ho mereix. I no guanyarem res amb contemplacions. Quan algú, als Estats Units, demana discriminació positiva per als blancs tothom té clar que està davant d’un feixista. A Catalunya, entre la classe política -no entre la població, majoritàriament per sort- hi ha massa venuts, caragirats, renegats, disposats a practicar una sort de feixisme lingüístic si l’amo els ho mana.

Avui hem iniciat els programes del 2022. I com des de fa ja més de 4 anys continuem marxant amb el pensament posat en tota la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. I continuarem fent-ho mentre no siguin tots lliures. Mentre no siguin tots a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada