Raquel Picolo "Art brut". Es coarta la llibertat d'expressió? 2022, el retorn del president Puigdemont?

 

Vull una resposta. 10a temporada. Emès el 10 de gener de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats

Raquel Picolo, escriptora. Mestra d’escriptura  

Dolors Feliu, jurista

Joan Guarch, membre  de Catalunya Proposa

Davantal

Comencem el 2022 sense poder treure’ns del damunt la maleïda pandèmia, ara, amb el nom d’Omicron. Només al Principat, el total de casos acumulats de contagi s’eleva a gairebé 1 milió quatre-cents mil. i el total de morts voreja les 25.000 persones.  Als Països Catalans s’han registrat més de dos milions tres-cents deu mil casos i més de 35.000 defuncions.

El 2021 no va acabar gaire bé en el tema de llibertat d’idees i d’expressió.

El 27 de desembre passat, el jurista i professor de Dret constitucional a la UPF, López Bofill, feia una piulada en què deia: “S’admet resignadament que morin gairebé 25.000 persones de Covid-19 i ens fa un terror absolut que mori algú com a conseqüència d’un conflicte d’emancipació nacional.”

A causa d’aquesta piulada, la Universitat Pompeu Fabra (UPF) està estudiant si sanciona al seu professor Hèctor López Bofill. Com ja comença a ser massa habitual, el comunicat de la UPF comença per assegurar que respecten totalment la llibertat d’expressió, ara bé com que les paraules del professor Bofill no es corresponen ni a la visió ni al valors de la UPF cal plantejar-se si es mereix una sanció.  És a dir, un comunicat a l’estil d’aquell que diu “jo no sóc racista, però...” i que es transforma en el “nosaltres respectem i defensem la llibertat d’expressió, no obstant això...”

I per si no volies brou, doncs dues tasses....

El 23 de desembre, el diari ARA havia de publicar un article del seu col·laborador habitual, Xavier Roig i Castelló. El títol: “El nostre idioma no té adversaris”. En la introducció, Roig escriu: “cal definir i tenir clars determinats fets que no es denuncien amb prou rotunditat i claredat.”

Els diferents apartats que desenvolupa són: El bilingüisme és un parany. El català té enemics, no pas adversaris. Una classe política venuda. La immigració. I tot plegat, sense lleis a favor.

El diari ARA, però, va decidir no publicar l’article. Per què? Segons la directora del diari, Esther Vera, “L’ARA ni censura ni mai no ha censurat”. Ara bé... el seu però...(recordeu el “jo no sóc racista, però...) doncs el seu però, és que “els insults debiliten l’argumentació en tots els temes”. És a dir han censurat l’article perquè conté insults. Si encara no l’heu llegit, feu-ho, a veure si considereu que és un article insultant. La deriva del diari és força clara més si tenim en compte que el 3 de juny de 2011, Xavier Roig publicava a l’ARA l’article “Xenòfobs amb Catalunya”, molt similar en el fons i en el redactat al que ara, passat 10 anys, la direcció del diari ha considerat insultant i ha n’ha prohibit la publicació.

“Tots els matins salto del llit i aixafo una mina, La mina soc jo. Després de l’explosió, em passo la resta del dia ajuntant bocins.” Aquestes paraules de Ray Bradbury són l’inici  del llibre  “Art brut” de Raquel Picolo.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana, més que una frase un paràgraf, l’extraiem del final de l’article de Xavier Roig, “El nostre idioma no té adversaris” i que diu així:

Tot això que he enumerat no parla de solucions. Parla d’obstacles que, al meu entendre, si no es tenen explicitats, faran que qualsevol solució que es vulgui implementar sigui incompleta. Cal començar a ser clars i desagradables. Perquè el tema s’ho mereix. I no guanyarem res amb contemplacions. Quan algú, als Estats Units, demana discriminació positiva per als blancs tothom té clar que està davant d’un feixista. A Catalunya, entre la classe política -no entre la població, majoritàriament per sort- hi ha massa venuts, caragirats, renegats, disposats a practicar una sort de feixisme lingüístic si l’amo els ho mana.

Avui hem iniciat els programes del 2022. I com des de fa ja més de 4 anys continuem marxant amb el pensament posat en tota la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. I continuarem fent-ho mentre no siguin tots lliures. Mentre no siguin tots a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

11 de setembre de 2021. Torna l'Assemblea. Taula de "diàleg". El Consell per la República

Vull una resposta. 10a temporada. Emès el 13 de setembre de 2021 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats

Joan Guarch, Membre de Catalunya Proposa

Josep Pinyol,  historiador

Davantal

11 de setembre de 2021. Nou anys després de la Marxa per la independència que va col·lapsar Barcelona.

Tornem, per un moment al passat. Des del 2012 fins ara els partits han intentat sempre controlar o influir en les decisions de l’Assemblea, sobretot a patir del 2013 quan l’ANC esdevé una organització forta i poderosa, l’organització clau per garantir l’èxit del procés d’independència. Els intents, doncs, de tenir una ANC “domesticada” existeixen, amb  alts i baixos, des de fa anys

Sovint, hem pouit llegir titulars com “L’ANC en crisi” “L’ANC dominada pels partits”, “l’ANC en hores baixes” i similars. Al llarg de la curta, però intensa història de l’ANC, cap formació política s’ha trobat a gust amb les decisions preses per l’Assemblea. Uns i altres voldrien una ANC que actués com un moviment popular al servei dels seus dictats, al servei de la seva estratègia. És per això que, de vegades a uns, de vegades als altres, de vegades a tots, l’ANC els ha fet nosa.  Llavors, quan les ideologies volen imposar-se als criteris d’unitat d’acció i d’independència per damunt de tot, s’intenta sembrar la llavor del dubte i de la divisió interna. Ha estat una constant en les diferents etapes de l’ANC.

L’ANC sempre ha fet nosa... l’ANC combativa, lluitadora. L’ANC que només té un objectiu i que és el d’assolir la independència. L’ANC, capdavantera de la societat civil organitzada, autèntica impulsora del procés, que ha aconseguit en molts moments la tan desitjada unitat d’acció amb les institucions nacionals i els partits polítics. L’ANC sempre  ha fet nosa.

L’ANC, l’organització política que va néixer per aconseguir la independència. L’ANC que ha estat un actor polític de primer ordre que ha capgirat el país, políticament, en els darrers anys. Ho hem fet al carrer, que és el que ens ha donat la força per parlar de tu a tu amb totes les organitzacions polítiques. Una força que ens ha permès  negociar punts molt importants del procés, que ens ha permès, quan ha calgut, pressionar a uns i a altres per redreçar el rumb del procés en moments de desorientació política.

I malgrat tot, l’Assemblea, per si algú en dubtava, encara hi és, i encara té força. Dissabte 11 de setembre ho va tornar a demostrar una vegada més. Ara només cal saber-ho aprofitar i continuar endavant.

Ah! La fiscalia ha recorreut l’absolució de l’activista Tamara Carrasco. La repressió no té aturador.

En parlem tot segut amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana del polític anglès Winston Churchill:

L’èxit no és definitiu, El fracàs no és fatal. Allò que compta és tenir el coratge per continuar.

Marxem com sempre amb el pensament en tota la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

Només hi ha un camí: Govern de Concentració Nacional (Resum)

En aquest blog, he compartit més d'una vegada articles escrits per l'amic i company Joan Guarch. Avui mateix, en Joan ha publicat al seu blog Xarxa Llam un post que ha titulat "Grups Proposa. Govern de Concentració Nacional"

Em permeto la llibertat de publicar-ne aquí un resum de l'article, que considero molt interessant i de rabiosa actualitat. Si voleu llegir l'article original, molt més complet, cliqueu aquí.

Ara toca Govern de Concentració Nacional per a la independència.

Tot i l’elevada abstenció, els partits independentistes han aconseguit 74 diputats, més que mai, un altre cop majoria absoluta del Parlament, i per primer cop s’ha aconseguit passar del 50% dels vots.

Des del 2012, ja sigui en les eleccions al Parlament, ja sigui en la Consulta del 9-N, ja sigui en el referèndum de l’1 d’octubre, el percentatge de vots favorables a la independència o bé s’ha mantingut o bé ha augmentat, entre el 47,2% i el 51,15% i el nombre d’escons aconseguits pels partits independentistes ha superat sempre la majoria absoluta, entre 70 i 74 diputats. no ha baixat mai de 70.

En les darreres eleccions 624.769 vots independentistes s’han quedat a casa. Ara bé, l’unionisme ha arribat a perdre gairebé un milió de vots, concretament 912.793.

Les dues “estratègies” majoritàries dins de l’independentisme són la “reformista” (eixamplar la base, la via àmplia) que ´te com a principals representants ERC i PDECAT; i la “rupturista” (la via unilateral) que estaria representada per JxCat i la CUP. El 14-F els “reformistes” van obtenir el 24,02% dels vots i els “rupturistes” el 26,71%.

Les forces independentistes no estan ubicades clarament en l’espai dreta-esquerra. No és aquest eix el que ha de determinar l’estratègia a l’hora de formar govern, sinó el COM és fa l’anàlisi de l’actual situació i context polític.

En un cantó de la balança està el que volem nosaltres, els independentistes:

Volem un República catalana independent. Volem gestionar la totalitat dels recursos que generem. Volem resoldre el conflicte democràticament.

A l’altra cantó de la balança, hi ha el que vol perpetuar l’Estat Espanyol:

Vol continuar sent un estat colonial que és el que exprimeix i treu tot el que pot d’una nació o territori colonitzat. Volen resoldre el conflicte amb la repressió política, policial i judicial. Volen continuar enganyant-nos amb falses promeses com la d’abolir la llei mordassa o creant taules de diàleg i negociació. Volen continuar tergiversant la història. Volen capgirar els conceptes titllant-nos d’allò que mai hem sigut (xenòfobs, supremacistes, nazis...).

La negociació només arribarà quan l’Estat espanyol no li quedi més remei que acceptar-la i puguem parlar al mateix nivell, com a dos subjectes polítics.

És imprescindible considerar tots els àmbits on està plantejada la lluita i hem de saber quines forces tenen el mateix objectiu que nosaltres, no ens podem equivocar i tenir, dins les nostres files, quintacolumnistes que treballin pel bé de l’adversari: el front internacional; el front jurídic; el paper dels parlamentaris a Madrid; el paper que ha de jugar la Generalitat autonòmica i els ajuntaments; com ser presents en entitats cabdals com la Cambra de Comerç, els rectorats de les universitats, les patronals o fins i tot a la directiva del F.C.Barcelona. També construir sobiranies republicanes dins la pròpia societat.

Només ho podrem fer a través d’una Estratègia Compartida, tant pels partits com per la societat civil a través de les seves principals organitzacions. La ciutadania ho té molt clar des de fa anys i així ha quedat demostrat en els resultats de què hem parlat al principi. Volem una Estratègia Compartida per tothom que, ara per ara, es concreta en

Un GOVERN DE CONCENTRACIÓ NACIONAL amb els partits independentistes que han tret diputats a les eleccions.

La lluita no passa ara per fer polítiques de dretes o polítiques d’esquerres, perquè l’Estat espanyol té molt clara quina és la seva lluita: continuar tenint el poder de fer el que vulguin a Catalunya. Cal que els partits independentistes s’asseguin i arribin a un acord de mínims que permeti aquest Govern de Concentració Nacional.

Si no ho aconsegueixen o si cal anar a noves eleccions. No hi haurà una segona oportunitat per a vostès.

Joan Guarch

Grups Ciutadans Proposa

Amb quina actitud afronto la vida.-3- (12. Joan Guarch. Reflexions i confinament)

ESTIC RELAXAT I TRANQUIL

Aconseguir aquesta situació personal és un exercici bàsicament mental. Per arribar a moltes situacions diferents que ens presenta simultàniament la vida has d’estar en tensió i això realment és oposat a la relaxació, però no és irritació, intranquil·litat, etc... és estar atent per rendir millor, és un estat personal controlat del que pots passar fàcilment a un estat de relaxació. Especialment valorada és la situació de relaxació i tranquil·litat respecte a les persones. En qualsevol cas és important estar bé d’energia personal perquè si no tens energia personal, ets dominat per la situació.

GAUDEIXO

La vida és com una representació teatral. Se’ns dona un paper i el tenim que anar interpretant. Del que es tracta és intentar, sempre, gaudir-lo, encara que en ocasions tinguem que representar escenes dramàtiques, però, sense aquestes, no sabríem valorar les bones ocasions.

Gaudim de la natura, es tracte de gaudir de la feina, gaudim de la família, gaudim de les relacions, amics, parella i, sobretot, hem d’estar oberts a gaudir de les ocasions que ens presenta la vida, hem d’estar oberts a les oportunitats que se’ns creuen en el nostre camí. Perquè no les hem d’aprofitar?. GAUDIM-LES TOTALMENT.

SÓC INDEPENDENT

Es molt fàcil dir-ho però, en sabem ser?

Ser independent és bàsic, per exemple, en les relacions i especialment les de parella. És important que cadascú de la parella sigui fort, per entregar-se en total llibertat i no caure en les temibles possessions que fàcilment es produeixen. La relació de parella és compartir des de la llibertat individual, és entrega vers l’altre sense claudicació, per tant és molt important SER INDEPENDENT.

NO POSSEEIXO

Posseir és un signe de domini, de poder. Posseeixo béns materials, territoris, persones...

La persona no es mesura per les seves possessions, sinó pel que ÉS. Es pot ser molt ric i posseir molts bens materials i ser un  perfecte estúpid.

No posseir és bàsic quan parlem de relacions personals i, especialment, sentimentals. Si en una relació de parella un posseeix l’altre, la relació és un desastre.

NO ETIQUETO

Per senzill és obvi, però que difícil és anar per la vida sense etiquetar als demés. Etiquetar als demés normalment és un petit judici de la persona. A més quasi sempre és una etiqueta pejorativa, en certa manera desqualificant. En qualsevol cas és absolutament limitada i injusta per qui la rep, per tant...Visquem de la complexitat de cadascú dels que ens envolten i gaudim de les seves aportacions positives.

NO CRITICO. NO CONDEMNO. NO EM QUEIXO.

Guaaaauuuu!!!

Una explicació d’aquest principi es llarga de fer, però intentaré fer-ne uns apunts.

Aquest principi està relacionat amb algun altre que ja he explicat com NO JUTJO O CULPO ALS DEMÉS i EL PODER UNIVERSAL MAI NO EM JUTJA NI EM CRITICA..

La crítica s’ha convertit en una actitud destructiva. Es critica per desautoritzar. S’ha perdut la crítica constructiva, aquella en la que contraposem la posició de l’altre amb la nostra pròpia per tal de trobar una posició millor. En realitat dialogar per arribar a una entesa.

Per altra banda, si el poder universal mai no em jutja ni em critica a mi perquè puc fer-ho jo amb els altres? Fàcilment, amb molt poca informació a la ma, passem al judici de les accions dels demés i, ràpidament, del judici de les accions al judici de les pròpies persones. No donem ni el més mínim espai per a l’explicació.

Això és el que volem per nosaltres? Doncs si no ho volem,  tampoc ho tenim que fer amb els demés, perquè sempre tindran les seves raons, més o menys bones, però raons a la fi.

Per altra banda, de què serveix queixar-se?, només per no assumir la pròpia responsabilitat. Li dono la culpa a l’altre i jo tan tranquil.

Bé, aquest és un dels principis més difícils de portar a la pràctica.

FAIG FÀCIL EL QUE ÉS COMPLICAT

La gent tendeix, amb molta facilitat, a complicar les coses o ha fer diagnòstics complicats. Si no és complicada una situació sembla que no té gràcia resoldre-la.

Ho vaig comprendre al deixar d’estudiar medicina. Els estudiants de metge tenen aquesta tendència. En moltes ocasions fan diagnòstics complicats (perquè en aprendre en un hospital només veuen casos complicats). Per començar mai pensen en lo fàcil i, això, és aplicable a la vida quotidiana.

Aquest és un principi molt útil per aplicar en dos terrenys, la política i les relacions personals, especialment les sentimentals. Si s’aconsegueix aplicar, si s’aconsegueix fer les coses de forma senzilla, TOT és molt més fàcil.

Amb quina actitud afronto la vida.-2- (11. Joan Guarch. Reflexions i confinament)

ESTIMO, PERDONO. EL PERDÓ ÉS LA MEVA NATURA

Aquest és un principi molt potent.

El perdó no s’ha d’entendre com una benevolència cap el perdonat per part d’un ésser superior, magnànim cap a un d’inferior, poooobreeeet!!

El perdó s’ha d’entendre com donar les gràcies a aquell que, al fer-nos emprenyar, en realitat ens descobreix una debilitat nostra i, per tant, en realitat, li hem d’estar profundament agraïts per donar-nos la possibilitat de millorar personalment. En realitat ens fa ser millors.

Aquesta qualitat, en política, és difícil de dur a terme, perquè hom pensa que el perdó és sinònim de feblesa i, en canvi, la fortalesa no té res a veure amb la intransigència. Pots ser fort i saber perdonar a la gent. En realitat sols d’aquesta manera som capaços de treure les virtuts de cadascú a la superfície perquè tothom se’n beneficiï.

Un ha de ser capaç de perdonar fins i tot l’actitud del seu principal adversari (o enemic si es vol ser més contundent). Això no vol dir oblidar.

FAIG EL QUE ESTIMO. ESTIMO EL QUE FAIG

Intento fer sempre el que més m’agrada, el que més estimo, però, encara que no sigui així, intento estimar i fer el millor possible el que faig. Sols d’aquesta manera fas una gran aportació a la vida.

EL DEURE CASTRA. VISCA EL PLAER

Sembla molt contundent però a nivell concret en tenim un sens fi d’exemples. Quan fem  una afirmació del tipus: “quan em llevo al matí tinc ganes d’anar a treballar perquè em fa molta il·lusió”, estem donant la resposta. Si les coses es fan per obligació, no per plaer, acaben fent-se malament, sense iniciativa, sense creativitat.

No hi ha que confondre en fer les parts més rutinàries de les feines, que sempre hi son, i que, per tant, també s’han de fer, però aleshores saps que aquella part de la feina també et fa fort, saps vèncer les dificultats o les rutines. Per contra si una activitat, feina o el que sigui, es fa per obligació, perquè “s’ha de fer”, pel deure que s’ha de fer però no per voluntat pròpia, acaba essent odiada i per descomptat mal feta i al final acaba castrant a l’individu perquè li impedeix desplegar la seva il·lusionant creativitat.

L’ALEGRIA ÉS LA MEVA NORMA

L’alegria és expansiva, és una qualitat positiva, és beneficiosa pel propi cos. Avui en dia fins i tot es fan tractaments amb risoteràpia. Per contra la por o la tristesa és tot el contrari. La tristesa et surt de dins quan tens l’ànima encongida. S’ha de viure la tristesa però si busquem sempre el costat bo de cada esdeveniment podrem trobar l’alegria com a companya de viatge i ens ajudarà fins i tot a estar més sans. 

OBSERVO

Només fent això t’adones d’importants actituds de les persones, a vegades del que es vol dir i no es diu, etc... Aquesta peculiaritat et fa ser molt més atent i participatiu amb la pròpia vida, encara que a vegades sigui una actitud passiva i callada. Et permet gaudir més de lo que la vida t’aporta.

NO A LES PRESSES. PACIÈNCIA

Quan més presses tens pitjor es fan les coses, perquè estàs més pressionat. Amb paciència tot arriba. Lo bo tarda i es valora més.

La presa dona tensió, estrès, contracció. La paciència és distensió, relaxació, expansió.

Ja ho diu el refrany: Paciència, la mare de la ciència.

Paciència no vol dir adormir-se.

NO EM PREOCUPO. NO M’OBSSESSIONO

És un principi molt pràctic encara que difícil de fer. Intenta portar-lo a terme sempre. Uf!!! Que difícil. Aquí té sentit la dita “si té solució, perquè et preocupes, ja es solucionarà, si no té solució, perquè et preocupes, no hi ha res a fer per molt que vulguis. En qualsevol cas no val la pena preocupar-se.” La vida et dona l’experiència suficient per confiar en el que passa. Si estàs obert aprens a acceptar les coses tal com es presenten i a confiar en que això és el millor. Difícil, difícil fins que t’hi acostumes.

Amb quina actitud afronto la vida.-1- (10. Joan Guarch. Reflexions i confinament)

TRENCO LA RUTINA. DEIXO ESPAI A LA SORPRESA

Aquest és un dels meus preferits perquè les persones solem ser molt rutinàries i, de tant en tant, va molt bé donar sorpreses, t’alegren la vida. De tota manera una sorpresa és una incògnita, no saps mai quina reacció provocarà. A vegades agradable, a vegades no tant.

Una bona manera d’aixecar-se pel matí és preguntar-nos: Què (quina sorpresa) ens depararà la vida avui? Això ho fa molt més interessant i, a la vegada, actuem amb un esperit més obert, acceptant lo inhabitual. La sorpresa és el cant a la relativitat. Molts matrimonis es trenquen perquè s’instaura la rutina en la seva relació. En definitiva, la sorpresa és un arma de vida.

NO EM CREO EXPECTATIVES

És lícit il·lusionar-se pensant en un determinat resultat d’una situació de vida, però si volem que es doni un determinat resultat, en realitat el que volem és condicionar la vida, volem dominar-la i si no es dona l’expectativa que ens hem creat ens frustrem. En realitat no som capaços d’acceptar el resultat que ens proporciona l’univers i a partir d’ell continuar treballant, no som capaços d’acceptar que, aquest resultat diferent de l’esperat, és el que necessitem per créixer. Si no som capaços de deixar que les coses flueixin i nosaltres fluir amb elles, tampoc serem capaços de gaudir de la vida sinó que estarem en continua lluita contra ella. Recordem el corredor de marató que no aconsegueix els seus objectius?

ENFOCO LA VIDA CREATIVAMENT

Aquest principi li dona a la vida aquest toc d’emoció, perquè ens treu de la rutina. A més justifica el que estem fent aquí, d’alguna manera incidim sobre el mon i ajudem a transformar-lo. La creativitat no ha perquè ser la dels grans invents, també ha de ser la del dia a dia, la de les petites coses que ajuden a qui ens envolten i a nosaltres mateixos fent-nos sentir millor i, això, transforma el nostre entorn.

NO SÓC UN LLUITADOR CONTRA. SÓC UN AMANT

Sempre he tingut dificultats en expressar el que sento. Més ben dit, en comunicar als demés el que sento. Potser és herència de la meva mare.

Estimo el que faig. Estimo el meu poble. Estimo la gent que m’envolta, els meus amics. No m’agrada lluitar contra ningú, m’ho passo malament. Soc un amant de la vida, de la vida mentre duri, del paper que ens ha donat l’univers. Soc un col·laborador amb la vida.

SOC POSITIU. TROBO EL COSTAT BO DE CADA ESDEVENIMENT

És un dels principis importants, però dels pocs practicats, tot i que, darrerament, ja sembla que es va incorporant més al quefer diari, a l’actitud de moltes persones.

En definitiva ve a ser el del got mig ple o mig buit. No se’n treu res de veure el got mig buit, només, potser, que ens compadeixin per la desgracia que tenim i d’aquesta manera ni portem les regnes de la nostra vida ni extraiem experiències que ens ajudin a créixer.

ABANDONO LES ACTITUTS NEGATIVES. ESTIC A FAVOR DE...

Això és apostar per millorar, per avançar, és veure el món d’una manera positiva, creativa, és veure el got mig ple no mig buit. De tota manera no és gens fàcil. Tampoc hem d’oblidar que no existeix lo positiu sense lo negatiu.

ABANDONO L’ORGULL O IMPORTÀNCIA PERSONAL

Sols la humilitat porta al camí de la il·luminació.

Fixeu-vos quantes vegades ens sentim ofesos perquè ens han menyspreat, faltat a l’honor, insultat, etc...

Ara penseu que, precisament el que vol el qui això ens fa és, precisament, que ens emprenyem. D’alguna manera, en aquest moment, ell té un poder sobre nosaltres. Ens insulta i nosaltres ens emprenyem. En canvi, si ens insulta i nosaltres no tan sols no ens emprenyem sinó que a més sentim pena per aquest individu, pena per la seva baixesa, pena per la seva poca vàlua personal perquè té que recórrer a l’insult. Com que no ens emprenyem, automàticament és l’altre el que, o bé no fa res i s’acaba tot, o es el que acaba emprenyant-se perquè no ha aconseguit el que buscava.

Es una bona manera de donar la volta a una situació.

Sembla que un individu es poca cosa sinó té Orgull personal. En canvi l’orgull o importància personal signifiquen la potenciació de l’Ego de l’individu i, l’ego, (meu) és el contrari del despreniment (vostre).

En fi un dels principis més difícils de practicar.

Visc el present (9. Joan Guarch. Confinament i reflexions)

VISC EL PRESENT. NO DEIXO QUE PASSAT O FUTUR EM CONDICIONIN

Així de simple i així de difícil. Només existeix el present. El passat ja no existeix, el futur encara no existeix, per tant només el present compte.

Jo sempre he sigut molt més de futur que de passat. Respecte del futur t’ajuda a seguir una línia però has de ser lo suficientment àgil i flexible per poder canviar els plans traçats, aquests mai et poden condicionar. S’ha d’agafar el present tal com es presenta. Per això intento no fer cap pla tancat, ni crear-me cap expectativa. Intento acceptar el que succeeix tal com succeeix. Tal com deia, així de simple, així de difícil.

LA RIQUESA MATERIAL NO ÉS EL MEU OBJECTIU

Aquesta afirmació me la vaig fer quan jo tenia 18 anys, és a dir a l’any 64, molt abans de casar-me. La percepció aleshores no va ser tant clara. En aquell moment la meva percepció va ser: “Jo no tindré mai diners”. Fixem-nos que pot significar una afirmació negativa, derrotista, quelcom així com: seré un desgraciat, un fracassat en la vida. Això em va marcar durant molts anys. Tenia aquesta sensació. La realitat ara és que ni tinc ni he tingut mai diners. Però aquella no era una definició negativa, amagava alguna cosa més. L’any 93 vaig poder definir de manera molt més clara què volia dir. LA RIQUESA MATERIAL NO ÉS EL MEU OBJECTIU, no que no gaudeixi dels béns materials, no que no en vulgui disposar, sinó que no és la meva prioritat, no hi estic condicionat per ells. En política actuar amb dignitat és bàsic. Una de les més grans indignitats és exercir un càrrec públic per obtenir una major posició econòmica, d’aquí que es facin tantes il·legalitats, per obtenir riquesa material. Aquesta no és la meva temptació.

Ara sé que aquest no és el meu objectiu. Fa 30 anys que vaig entrar en una crisis existencial i fruit de la meva decisió per esbrinar què em passava, va ser la definició de tots aquests principis al llarg de 6 anys.

En aquests moments puc gaudir del regal més senzill tant com del més luxós. El valor d’alguna cosa material està en l’esforç amb el que s’ha fet aquell regal, aquell bé material, en el treball que hi ha al darrera i amb l’esperit amb que està fet, donat o aconseguit.

Una sensació com la que vaig tenir no pot ser mai negativa, sempre té un costat positiu, encara que trigui 50 anys a poder-se explicitar.

EL FRACÀS NO EXISTEIX

Un corredor de marató es prepara intensament per batre el seu rècord de 2h 20min. Diposita en això tota la seva càrrega emocional. Si arriba a 2h 15, obtindrà un ajut especial per continuar competint al mes alt nivell. Si ho aconsegueix batrà el rècord del seu país. Si ho aconsegueix es declararà a la seva estimada. Està preparat, se sent fort, ha passat hores i hores entrenant. És difícil però està il·lusionat i confiat.

Es fa la carrera i l’esforç és titànic. Ho té a prop de la ma. Totes les il·lusions!!!, tots els esforços!!!.

Ha batut el seu rècord de 2,20. Temps: 2 hores 17 minuts!!!, però, NO POT SER!!!, tants esforços i no aconseguirà l’ajut especial, no ha batut el rècord del seu país,  se sent frustrat, derrotat, FRACASSAT, i no es capaç de declarar-se a la seva estimada.

Tot per 2 minuts!!!

Això és un fracàs? El fracàs només està en la ment de l’individu. El fracàs només està en els objectius que els demés planifiquen per a un mateix. Son objectius externs a un. Aquest atleta ha batut el seu propi rècord i, en canvi, se sent fracassat. 

El fracàs no existeix. Existeixen resultats i això és el que devem assaborir sempre que haguem fet tot el possible per aconseguir allò que perseguim. Només som nosaltres mateixos els que ens creem expectatives i, si no les aconseguim, nosaltres sols ens sentim defraudats. Ens ho fem tot sols. 

PENSO A NIVELL GENERAL. ACTUO A NIVELL CONCRET

Aquesta és una norma necessària per actuar ens molts terrenys de la vida, però especialment en un de la meva atenció, la política. Penses pel bé general de la població, fins i tot en problemes d’àmbit comarcal o nacional i, després, actues de forma local per resoldre el problema concret que és allà on es planteja.

Hi ha molta gent que no veu més enllà del seu nas i no tenen en compte res a l’hora de solucionar un problema. També hi ha gent que es fa els grans plantejaments i a l’hora d’actuar en concret no sap què fer i, simplement, no fa res.

D’aquí la utilitat d’aquest principi.

L’IMPORTANT NO SON ELS OBJECTIUS O FINS, SOLS EL CAMÍ

És just el contrari de la dita castellana “El fin justifica los medios”. Quan ens posem a pensar-hi per un moment, està molt clar. Els objectius, els fins, son les orientacions de cap a on volem anar i què volem aconseguir, però estar molt clar que per aconseguir alguna cosa , no tot s’hi val. En definitiva el que es tracte és de gaudir del camí que iniciem i ens porta fins a l’objectiu a aconseguir, sinó, ens perdrem de la missa, no la meitat, sinó la totalitat. És aquest camí el que hem de gaudir: els entrebancs que superem, els companys de viatge que ens trobem, com superem les dificultats amb les que topem, quines sorpreses podem trobar-nos, en definitiva, gaudir del que anem fent és el que importa, perquè aquest camí és la vida mateixa.

Això, malauradament no sempre, per no dir generalment quasi mai, no ho entenem així i, aleshores no vivim o més ben dit malvivim, o el que encara és pitjor, fem malviure els que ens envolten, perquè el que anem a fer és aconseguir, posseir desaforadament quelcom, no ser simplement algú que va fent , vivint, el camí que el destí i ell mateix s’han marcat

Sota quins principis em relaciono .-2- (8. Joan Guarch. Confinament i reflexions)

NO CREC EN GURUS O GUIES ESPIRITUALS

Òbviament perquè, normalment, son uns farsants. Però això és aplicable a qualsevol àmbit de la vida, mestres, amics, companys de feina, caps, polítics, parella, llibres, etc...

Tot aquell que va per la vida de “mestre”, malament, especialment si s’ho creu i vol crear escola. En base a què?, creu que està en possessió de la veritat? Creu que ha tingut una revelació divina? Cap dels grans esperits universals ha volgut crear escola, tots l’han vist creada al seu voltant, a pesar seu. Cap dels grans esperits ha dit als que han estat al seu voltant que fessin això o allò. Les ensenyances dels grans esperits han estat recopilades i interpretades  per altres a posteriori i, normalment, per extreure’n algun profit o poder personal. No es tracte de creure el que diuen els altres sinó, aprofitar el que diuen aquests altres, l’experiència col·lectiva, per trobar el propi camí i la pròpia veritat.

EL QUE SAP, NO PARLA. EL QUE PARLA, NO SAP.

En realitat crec que és un proverbi xinès. Es una d’aquelles frases paradoxals, que a mi em sembla molt original. De l’estil d’aquella del maig francès: “prohibit, prohibir”. S’escau amb la manera com entenc el paper dels individus. Hi ha gent que xerra molt i en realitat son uns bocasses, no diuen res important i no fan res.

A mi no m’agrada xerrar molt, encara que quan parlo d’un tema que domino i m’atrau, no escatimo opinions. El paper d’un líder que no xerra es, si més no, peculiar. Un líder ha de saber comunicar, però la comunicació també es pot fer amb l’actitud, amb el gest, no solament amb la paraula, perquè, com he dit abans, amb la paraula s’expressen idees i, les idees es poden manipular, tergiversar, canviar.

Sempre recordaré que una professora, de mates de 2n de batxillerat, empipada perquè els alumnes xerraven a la classe, va dir que ella no explicava més la classe, que si algú volia, que ho fes ell. Un alumne es va aixecar i va anar a la pissarra i va explicar la classe. Tothom va escoltar i li preguntava coses que ell responia. La professora va quedar sorpresa i em va dir: “i a més l’ha explicat bé”. Aquell alumne sabia però no parlava, fins que va ser el moment.

TOT ALLÒ A QUÈ M’ENFRONTO SON IDEES. LES IDEES ES PODEN CANVIAR

La vida està plena de conceptes i d’un conjunt de definicions sobre les que ens hem posat d’acord. La realitat és un conjunt d’idees i, aquestes, com totes les idees, es poden canviar. No hi ha res que sigui immutable. Nosaltres podem canviar les idees i la interpretació que fem de la vida.

CADA DIA COMENÇA DE NOU

Una “perogrullada” però que ens convida a no sentir-nos condicionats pel passat i la nostra historia personal passada o recent. Cada dia es presenta amb una renovada il·lusió i por ser meravellós segons el vulguem viure. Cada dia és una nova oportunitat.

Sota quins principis em relaciono .-1- (7. Joan Guarch. Confinament i reflexions)

EL CANVI ES LA MEVA NORMA DE VIDA

No es tracta del canvi pel canvi. Es tracta de la convicció que la vida està en constant evolució. Hi ha molt poques coses que perdurin immutables en el temps. Sols sota aquest convenciment serem capaços de posar en dubte les nostres pròpies posicions al cap d’un temps i canviar-les si és necessari.

Avui res és igual a ahir i res serà igual a demà.

NO EXISTEIX LA VERITAT ABSOLUTA, NOMÉS VERITATS RELATIVES

Un mateix esdeveniment, vist des d’angles o punts de vista diferents, es veu de manera diferent, SEMBLA una realitat diferent, en canvi és el mateix esdeveniment. Sols existeixen veritats relatives, parcials. Nosaltres sols veiem realitats parcials.

Amb una experiència senzilla, en un estadi de futbol, es pot entendre. En un xut a porteria veus, des de la teva localitat, que la pilota surt desviada a dos metres del pal, però un sector del camp que està en un angle de 90º respecte a la meva posició i a la trajectòria de la pilota, no té la mateixa perspectiva i no aprecia la distància entre la pilota i el pal i CREU que la pilota passa molt a prop i xiscla “UUUUUIIII”.  El fet és el mateix i, en canvi, segons està situat l’observador respecta a aquesta realitat ho INTERPRETA  de manera diferent.

Els fets, en realitat, son un conjunt d’interpretacions. No parlem ja de les pròpies opinions, idees, imaginacions, suposicions, valoracions, etc...interpretacions d’interpretacions.

A part d’això, una situació de vida és interpretada per un individu segons la consciència que en té en aquell moment, però sobre la decisió que adoptarà hi poden estar incidint múltiples factors que ja estan presents en l’esperit de l’individu però encara no en la seva consciència , però que ajuden a prendre la decisió. A vegades, el propi individu no sap exactament perquè ha pres la decisió adoptada. Temps després, potser anys, de cop li ve a la consciència un altre raó que fins aleshores a estat oculta i que ara es desvetlla i fa que l’individu en aquest moment digui: “Aaah! Per això , també, vaig prendre aquella decisió en aquell moment, ara HO VEIG”

Això també fa que ningú pugui jutjar a un altre, perquè no hi ha ningú que tingui la veritat absoluta. Qualsevol judici pot ser discutit.

RES TÉ IMPORTÀNCIA. TOT ÉS IMPORTANT

La definició vol ressaltar la paradoxa i cridar-nos l’atenció. No hi ha categories de fets o  coses. Només les posem nosaltres. El principi vol destacar la relativitat de la vida. Ni el més gran esdeveniment és important, respecte a què? I, en canvi, la cosa més petita i insignificant mereix la nostre atenció i afecte. Per això m’encanta el joc que es juga amb entre dos ensenyant les mans a l’uníson com un puny o dos dits oberts com una tisora o amb la ma oberta. El puny és una roca i guanya a qui ensenya els dos dits oberts que son la tisora perquè amb un cop la trenca,, els dos dits oberts, la tisora, guanya a la ma oberta, que significa un paper,  perquè el pot tallar, per tant sembla que si la roca guanya a la tisora i aquesta guanya al paper, doncs la roca és la més poderosa, doncs resulta que el paper guanya a la roca perquè la pot embolcallar i d’aquesta manera la domina. Tothom té les mateixes possibilitats per gran o petit que sigui.

Com m'interrelaciono amb els altres (6. Joan Guarch. Confinament i reflexió)

GAUDEIXO DE LA SINGULARITAT DE TOTS

Soc capaç de gaudir d’algun aspecte de la personalitat, fins i tot del meu pitjor rival?

“Aquí queda eso”.

Tots, absolutament tots, poden aportar quelcom de positiu a la vida perquè fins i tot el ser més execrable em fa veure com no he de ser.

NO JUTJO O CULPO ELS ALTRES

Qualsevol actuació dels altres és una ocasió que se’m presenta per avançar. Els indígenes centreamericans, en concret els asteques, tenen una figura que aprecien molt, és el que anomenen El Pinche Tirano. Es aquella persona que es la més emprenyadora per a una altra, aquella que sempre la fa sortir de polleguera, doncs, bé, ells creuen que això és tenir una benedicció perquè aquesta persona l’obliga a millorar.

Ara, si en lloc d’això et dediques a donar-li la culpa als altres, no evoluciones gens. Només fas que compadir-te i això, canvia alguna cosa? No. Hem d’assumir la nostra responsabilitat.

NO CAPTO ALS ALTRES PER A LES MEVES IDEES.

Per a mi és molt important la llibertat dels altres. És molt irresponsable voler convèncer els altres perquè creguin el que tu penses. En realitat això seria una arrogància. És molt millor, fer, explicar la teva posició i, si algú vol compartir-la, gaudir-ne amb aquesta persona, però des de la seva absoluta llibertat. Quina responsabilitat voler que els altres facin o pensin el mateix que tu, perquè tu els hi has insistit. I si no surt bé?

De tota manera és quelcom que la gent fa sovint. Intentar captar els altres.

CREC EN L’INDIVIDUALISME SOLIDARI

És un dels principis que semblen contradictoris. La solidaritat moltes vegades dilueix a les pròpies persones que la practiquen. A vegades esperits porucs, amb poca personalitat, s’amaguen darrera de les actuacions del grup per justificar la seva poca empenta. Aquest principi el que vol ressaltar és la importància que té l’actuació individual, l’esforç personal,  la personalitat i, des d’aquesta força, aleshores practicar la solidaritat amb els demés. En primer lloc està el propi individu. Les coses es fan perquè a l’individu li agrada fer-les, no perquè el grup les imposi. Després d’acceptar això hi ha la consciència de pertinença a un col·lectiu del que val la pena, però mai abans. Hi ha moltes persones que això que dic no ho tenen gens clar.  

No desitjo ser, sóc. (5. Joan Guarch. Confinament i reflexions)

NO TEMO LA MEVA GRANDESA

Un ha de preparar-se pel seu moment. Sempre hi ha algun gran moment en la vida de cadascú. Si en el moment que es presenta ens espantem, el deixem passar, perdem una bona oportunitat de fer quelcom gran. Fracassem, NO!!!, però si que el nostre camí s’allarga més del compte.

En les relacions amb les persones també es presenta aquest moment. A vegades tenim algú al costat i ens costa decidir-nos. En aquestes situacions serveix un principi anterior i escoltar els sentiments. No se sap què pot passar , és una incògnita, però val la pena tirar-se a la piscina i provar-ho. 

NO DESITJO SER. SÓC

A vegades es planifica, es pensa, es desitja ser alguna cosa i, moltes vegades, el pla, el desig, el pensament es queden aquí, no van més enllà. Doncs no!!!. El més important és viure-ho, portar-ho a la pràctica, exercir-ho.

Així de senzill i així de difícil...

PRENC CONSCIÈNCIA DEL MEU PROPI CAMÍ A LA VIDA

Trobar un objectiu a vegades és una recerca que dura tota la vida, però no podem posposar-ho tot fins a trobar-ho. Hem de viure el que ens anem trobant. L’important no son els objectius o fins, sinó el propi camí.

S’ha d’estar disposat a explorar el què s’ha d’aprendre i el què s’ha de rebre.

S’ha d’estar disposat a donar tot el que un és.

Pot ser una experiència molt curta o molt llarga, molt intensa o molt light, molt agradable o molt avorrida. Aquest és el repte que hem de viure. Val la pena.

COL·LABORO ACTIVAMENT AMB LA VIDA

Hi ha un joc, que és un exercici físic, que demostra, en la pràctica i amb la sensació corporal, aquesta afirmació. La conclusió del joc és que hi ha tres actituds de la persona respecte a la vida. Una és la de lluitar contra la vida. Per les raons que vulguis, sempre s’està d’esquena o enfrontat. La sensació que et deixa el joc és molt desagradable. Un altre és deixar-se portar per la vida, la sensació és estranya, com un ninot, que va d’aquí cap allà sense sentit. La darrera és la col·laboració i, la sensació corporal que et deixa és molt bona, agradable, estàs connectat. Des de fa temps intento viure d’aquesta manera, és molt més agradable i, així, es poden descobrir i aprofitar molt més els moments agradables de la vida. A vegades aquesta connexió es perd i si ens desesperem encara és pitjor. Si ens relaxem sabrem tornar a connectar-nos.

NO EM LAMENTO DEL QUE NO TINC. GAUDEIXO EL QUE HE ACONSEGUIT

Això passa en tots els ordres de la vida. A nivell professional es tracta de gaudir de la ocupació que es té avui (i això no vol dir que no s’aspiri a millorar) i es tracta de fer la feina el millor possible gaudint d’ella tant com es pugui. Totes son dignes i son respectables. Això no ho sap fer gaire gent. Passa el mateix en tots els ordres de la vida. Es tracte de saber gestionar les expectatives que ens creem i no deixar-nos portar per elles. Si no aconsegueixo el que pensava, ja ho aconseguiré, però ara, gaudeixo del que he aconseguit.

NO M’AUTOCOMPADEIXO

Lliga amb l’acabament que feia de l’anterior. En una situació definida com a dolenta, de derrota, etc... és molt fàcil passar a justificar la situació: Quina mala sort”, “La culpa és de...”, etc... Amb una actitud d’autocompassió no s’aconsegueix mai avançar. Es tracte de fer tots els anàlisis necessaris i, a partir de l’assumpció de la responsabilitat, tirar endavant, perquè sinó, no es pot superar la situació. Solament a partir d’aquesta actitud un s’enforteix més, agafa experiència i creix a nivell personal o col·lectiu.

NOMÉS QUAN NO SÓC RES, EM CONVERTEIXO EN TOT

Sols així un pot merèixer el respecte de tothom i poden destacar les seves qualitats. Això és així en coses banals de la vida quotidiana com, per exemple l’actitud d’un esportista que, fins que no treballi com el més discret dels jugadors no podran triomfar les seves qualitats i esser reconegut pels demés,  o bé, qualsevol personatge mediàtic (de l’àmbit que sigui) que atresorant unes certes qualitats, li fan creure que està per damunt de tots els mortals i els tracta amb despit i com si fossin essers inferiors. En realitat aquest tipus de gent no es poden convertir en cap personatge important.

Sols si un creu que és el més humil dels mortals pot demostrar la seva grandesa.

CAP MALALTIA ÉS INCURABLE, PERÒ MOLTES PERSONES SI

Aquí a dins hi ha amagats molts dels meus punts de vista sobre la medicina i la malaltia.

Hi ha malalties que, en determinats estadis, encara no s’ha trobat el remei per guarir-les, però davant d’això només hi haurà una possibilitat de superació i és presentant un cert punt de rebel·lia per part del malalt.

Passa, sovint, que un malalt va al metge amb una malaltia greu i pregunta al metge quin pronòstic de vida li queda. El metge, per qüestions purament estadístiques, li diu que té tres mesos de vida. El malalt s’ho creu i al cap de tres mesos es mor. Si aquest malalt li contesta al metge: “Gràcies però aquesta és la seva opinió, que no és la meva i no necessàriament s’ha de complir”, amb aquesta actitud, té la possibilitat de tirar endavant i qui diu que no se’n pugui sortir. És tenir una actitud positiva i de lluita o negativa i de passivitat.