Descolonitzar la ment, catalanitzar la vida o... la llengua no és neutral

El 28 de maig d'enguany ens deixava Ngũgĩ wa Thiong'o,  escriptor, acadèmic i activista kikuiu (llengua de la família bantu parlada principalment pel poble gĩkũyũ de Kenya). Entre altres, va escriure Descolonitzar la ment (Publicat en català per Raig Verd el 2017)

En un món marcat per les seqüeles del colonialisme, la llengua no és només una eina de comunicació: és una eina de poder, un contenidor de cultura i un mirall de la identitat. Aquesta és la tesi que defensa amb contundència l'escriptor kenyà Ngũgĩ wa Thiong’o al seu assaig Descolonitzar la ment. El llibre, escrit des d’un context africà, ressona de manera profunda en altres realitats de dominació lingüística, com la que viu encara avui la llengua catalana dins l’Estat espanyol.

Thiong’o parteix d’una idea fonamental: la llengua no és neutral. Cada llengua transmet una manera de veure el món, una estructura mental i cultural pròpia. Quan una llengua s’imposa per sobre d’una altra, com va fer el colonialisme europeu a l’Àfrica o l’espanyolisme a la península, no només s’introdueixen paraules noves, sinó que es substitueixen valors, símbols i referents. És un atac a la identitat.

En el cas català, aquest procés no s’ha fet amb violència física explícita, però sí amb violència simbòlica i institucional. L’escola, els mitjans de comunicació, la legislació i, fins i tot, els algoritmes han contribuït a situar el català en una posició de minoria i de subordinació. Encara avui, molts infants i joves són escolaritzats en entorns on el català és reduït a una assignatura més o es veu com un requisit administratiu, però no com la llengua natural de relació i pensament.

Thiong’o denuncia com el colonialisme educatiu ensenya a menysprear la pròpia llengua. I a Catalunya també hem viscut això. Durant dècades, i encara avui, el missatge dominant ha estat que parlar castellà és més útil, més modern, més universal. Això genera una alienació mental: saber-se català, però pensar en castellà; viure en català, però consumir en castellà; tenir llengua pròpia, però usar-ne una altra per sentir-se part del món. Aquest és el triomf més profund del colonialisme: el moment en què la dominació es fa interna, mental, autoimposada.

Thiong’o també parla de la literatura. A l’Àfrica, molts autors escriuen en anglès o francès. Ell hi veu una contradicció: com pots alliberar un poble si escrius en la llengua del dominador?. Aquesta reflexió ens interpel·la de ple: quants creadors catalans decideixen expressar-se en castellà per tenir més visibilitat, per arribar a més públic, per “no tancar-se”? És legítim, però no és neutre. Cada renúncia a la llengua pròpia és també una petita renúncia a explicar el món des d’aquí, des de nosaltres.

Per això, descolonitzar la ment és un acte profundament polític. No és només parlar català a casa o amb amics, sinó fer-lo servir com a llengua de pensament, de creació, de ciència, de resistència. No es tracta de rebutjar cap llengua, sinó de recuperar el dret a viure plenament en la pròpia. I això implica desfer-se de l’auto-odi inculcat, del complex d’inferioritat, de la por de molestar.

Parlar català avui no és només un dret cultural: és una forma de resistència activa. És rebutjar la invisibilització, la folklorització, la subordinació. És continuar la lluita per una llengua que, malgrat tot, continua viva perquè hi ha qui no es resigna.

Ngũgĩ wa Thiong’o ens recorda que recuperar la llengua és recuperar la llibertat. I això val tant per l’Àfrica postcolonial com per Catalunya. Descolonitzar la ment vol dir deixar de demanar permís per ser qui som. I començar a viure, parlar, pensar i crear plenament en la nostra llengua.

Una ANC més eficient i independent: per què cal canviar els estatuts?

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha estat, des de la seva fundació, una de les expressions més potents de la societat civil catalana en favor de la independència. Una força que va emergir des de baix, articulant milers de persones de sensibilitats diverses al voltant d’un objectiu comú: l’autodeterminació de Catalunya. Però tota eina política, per més rellevant que sigui, ha de revisar-se periòdicament si vol seguir sent útil. I això és exactament el que persegueix la proposta de reforma dels estatuts que ara s’està debatent: actualitzar l’estructura de l’ANC per adaptar-la als nous reptes, corregir disfuncions i preservar-ne la natura fundacional.

La reforma planteja canvis en diversos àmbits —organitzatius, institucionals, disciplinaris i econòmics— que, lluny de diluir la força de l’entitat, la reforcen. Perquè l’ANC pugui continuar sent un actor central en l’escenari polític català, necessita deslliurar-se de les inèrcies que l’han paralitzada els darrers anys i blindar el seu caràcter independent, transversal i cívic.

Una ANC al marge de les llistes: força des de la societat civil

Un dels aspectes centrals de la reforma és la voluntat de desvincular de manera clara i efectiva l’ANC de qualsevol intent de participació en l’àmbit electoral. Aquesta no és una mesura de renúncia, sinó de protecció. L’ANC no és ni ha estat mai un partit polític. El seu paper és pressionar, mobilitzar, sacsejar consciències, denunciar renúncies i empènyer per la via de la radicalitat democràtica. És des d’aquesta posició —independent i insubornable— que pot ser realment útil.

Experiències com Primàries Catalunya o la llista cívica, tot i néixer amb bones intencions, han demostrat com de perillós és barrejar les funcions de la societat civil amb les estratègies pròpies dels partits. Van generar tensió interna, van desenfocar el debat i, en última instància, van diluir la identitat de l’ANC com a espai de trobada ampli i plural.

Amb la nova proposta d’estatuts, es blinda aquest principi: queda prohibida la promoció o implicació directa o indirecta en qualsevol llista electoral, i només es podria revertir aquesta posició mitjançant un doble filtre molt exigent —dos terços del secretariat nacional i una majoria qualificada del 65% en consulta a la base. Això garanteix que qualsevol canvi d’orientació sigui fruit d’un debat sòlid i àmpliament compartit, no d’un impuls conjuntural o d’una maniobra tàctica.

Eficiència institucional: superar el bloqueig

Una altra de les propostes clau és la modificació de la norma dels dos terços per a l’elecció de càrrecs com el secretari general. Fins ara, la necessitat de reunir una majoria qualificada per a qualsevol designació ha provocat situacions de bloqueig que han debilitat greument el funcionament de l’ANC. El cas del càrrec de secretari general, vacant durant mesos per falta d’acord, és un exemple que crida a la responsabilitat.

La nova proposta manté dues rondes amb la regla dels dos terços, però si no s’aconsegueix el consens, s’activa una tercera votació on n’hi ha prou amb majoria absoluta. Això no és una renúncia al consens, sinó una eina per evitar la paràlisi. El consens real no és aquell que exigeix unanimitats impossibles, sinó el que s’aconsegueix des de la voluntat de construcció col·lectiva, però amb la capacitat de decidir. Perquè una entitat viva no es pot permetre el luxe de quedar-se aturada per sempre.

La governabilitat és una condició indispensable per a la legitimitat. Sense lideratges escollits, sense capacitat de decisió, l’ANC queda exposada a la frustració de la seva base i al descrèdit públic. La reforma, doncs, és una mesura de salut democràtica.

Recuperar l’experiència: un capital a no perdre

En paral·lel a la regeneració, la proposta de reforma inclou un punt essencial per a la maduresa de qualsevol organització: saber aprofitar el talent acumulat. L’actual article 21.1 impedeix que una persona que ja ha estat secretària nacional més de quatre anys, encara que sigui en períodes alterns, torni a presentar-se. Aquesta limitació, pensada per garantir la renovació, acaba essent un fre injust per a perfils amb experiència i capacitat que encara poden aportar molt.

La reforma manté l’esperit renovador, però l’ajusta: després d’un període d’espera equivalent a dos mandats (vuit anys), es permetria tornar a presentar candidatura. Això no promou la permanència, sinó que evita l’exclusió sistemàtica de qui ha demostrat compromís i solvència.

Obro un parèntesi, abans que algun malintencionat comenci a ser més papista que el Papa...En cas que s’aprovi la modificació dels estatuts, no tinc previst en cap cas tornar a presentar la meva candidatura com a secretari nacional de l’ANC. Com una de les primeres dues-centes persones que van contribuir a la fundació de l’Assemblea i vicepresident fins al 2015, considero que el meu cicle ja s’ha completat i que vaig exercir la meva responsabilitat en el moment que em corresponia. L’entitat necessita renovar-se, incorporar nous lideratges i noves perspectives per continuar sent útil al país en el context actual. Amb tot, això no vol dir que s’hagi de renunciar a l’experiència acumulada per part de moltes altres persones que, tot i haver format part del secretariat nacional en etapes anteriors, tenen encara molt per aportar. Hi ha perfils amb una combinació de trajectòria sòlida, encara joves, que es veuen avui injustament exclosos a causa d’una limitació estatutària excessivament rígida. En un moment com l’actual, marcat per la necessitat de lideratges solvents i coneixement institucional, aquesta reforma pot contribuir a recuperar veus valuoses i, alhora, a garantir el necessari equilibri entre renovació i continuïtat... Tanco parèntesi...

El lideratge no és només una qüestió de novetat. En moments de transició i bloqueig, comptar amb persones amb bagatge pot marcar la diferència entre la improvisació i la solidesa. La combinació d’energia nova i experiència contrastada és la fórmula ideal per a una entitat resilient i amb visió de futur.

Independència real: blindatge davant influències externes

Una ANC realment independent ha de garantir que les persones que en formen part no estiguin condicionades per càrrecs o lleialtats externes. Per això, una de les propostes de la reforma és l’ampliació del règim d’incompatibilitats: a més de la ja existent entre ser secretari nacional i tenir un càrrec polític significat, s’hi afegeix la prohibició de tenir càrrecs orgànics en partits o associacions —fins i tot si són independentistes.

Aquesta mesura, que pot semblar restrictiva, és en realitat una garantia de neutralitat. La transversalitat que defineix l’ANC no és compatible amb interessos o estratègies de cap sigla. Qui pren decisions a l’entitat ha de fer-ho pensant només en l’ANC i el país, no en posicionaments o relacions amb tercers.

Així mateix, es proposa reforçar la coherència i imparcialitat del règim sancionador. Ara com ara, les sancions greus i molt greus són competència del mateix secretariat nacional, mentre que les lleus les gestiona el Comitè Deontològic. Aquesta duplicitat pot generar confusió o arbitrarietats. Unificar tota la potestat sancionadora en el Comitè Deontològic assegura un tractament objectiu i tècnic dels conflictes, lluny de possibles pressions polítiques.

Arbitratge propi i sobirania interna

Un altre punt especialment important és la reforma del sistema d’arbitratge intern. Fins ara, en cas de conflictes no resolts, alguns membres del secretariat han recorregut al Tribunal d’Arbitratge de Barcelona. Aquesta via judicial externa no només és aliena a la lògica assembleària, sinó que pot posar en perill la sobirania de l’entitat.

El nou model proposa un sistema mixt: primer, mediació interna; si aquesta falla, arbitratge acordat entre les parts; i, en cas de desacord, serà el Comitè Deontològic qui designarà els àrbitres. Això assegura un circuit de resolució de conflictes íntegrament dins l’ANC, reforçant la seva autonomia i evitant l’externalització de problemes interns.

Transparència i responsabilitat econòmica

Finalment, la reforma planteja millores substancials en la gestió econòmica. L’ANC administra recursos importants que provenen principalment de les quotes dels seus afiliats. És imprescindible que aquests diners es gestionin amb màxima responsabilitat, eficàcia i coherència amb els objectius fundacionals.

La nova proposta preveu que les assemblees territorials hagin de justificar adequadament qualsevol petició per rebre una part superior de les quotes locals, i que totes les despeses es vinculin estrictament a les finalitats de l’entitat. Això no és un control centralitzador, sinó un exercici de corresponsabilitat. Només amb criteris clars, equitat i transparència es pot construir una ANC que sigui també exemple de bones pràctiques.

Conclusions: cap a una nova etapa

La reforma dels estatuts de l’ANC és, en conjunt, una aposta per l’eficiència, la independència i la qualitat democràtica. Lluny de ser una revisió superficial o oportunista, respon a les lliçons apreses en els darrers anys i a la necessitat urgent de preparar l’entitat per als nous reptes del moviment independentista.

Blindar-se davant l’electoralisme, superar bloquejos interns, recuperar talent, assegurar neutralitat, resoldre conflictes amb maduresa i gestionar recursos amb responsabilitat: tot això és el que pretén la reforma. I tot això és exactament el que cal per tornar a fer de l’ANC una eina potent, legítima i insubornable.

El país necessita una Assemblea que estigui a l’altura del seu paper històric. I això només serà possible si sap mirar endins, fer autocrítica i posar les bases d’un funcionament més coherent, just i funcional. Aquesta reforma és, per tant, un pas imprescindible cap a una ANC renovada, madura i plenament útil per als temps que venen.

De la modèstia a l'opressió: El vel com a cavall de Troia del fonamentalisme

 

Un dels debats més complexos i polèmics que ha anat guanyant pes en les últimes dècades en les societats occidentals és el del vel islàmic. Lluny de ser un simple complement de moda o un signe de devoció religiosa, el vel s’ha convertit en un símbol carregat de significats contradictoris: per a algunes, una expressió de llibertat religiosa; per a moltes altres, una eina d’opressió patriarcal. Aquesta ambivalència genera confrontacions que sovint amaguen una qüestió de fons molt més profunda: el xoc entre valors fonamentals de les societats democràtiques —com la igualtat de gènere, la llibertat d’expressió o la laïcitat— i les ideologies d’arrel fonamentalista que instrumentalitzen la religió per mantenir estructures patriarcals.

Les sensibilitats que anomenarem “progressistes” estan dividides: mentre alguns activistes de l’esquerra defensen que vetar el vel és una forma d’«islamofòbia» i una treva intolerància envers una minoria religiosa, d’altres alerten que no es pot justificar un símbol de submissió contra els valors d’igualtat en nom del multiculturalisme En aquestes manifestacions, Xavier Diez[1] adverteix que gran part de l’esquerra «woke» ha caigut “de quatre potes en el parany” del reaccionarisme, enfrontant el vell feminisme liberal amb aquesta nova retòrica identitària. És en aquest context que cal analitzar el vel islàmic no com un simple vestit religiós, sinó com un instrument polític de control social.

Abans d’entrar en el debat polític, convé aclarir què entenem per «vel islàmic». Hi ha moltes variants, de vegades confoses entre si. Des de la més radical com la burka fins al simple mocador que tapa només els cabells. [2]

En la pràctica hi ha molta variabilitat regional i estilística. Tots aquests tipus de vels poden diferir en visibilitat i llibertat de moviment, però en molts casos s’usen en contextos molt semblants: restituir la dona com a subjecte essencialment privat i passiu.

El vel sovint es justifica amb referències a l’Alcorà i a la tradició islàmica, però la realitat és matisada i complexa. En el Corà –que no és un manual d’estil detallat– hi ha algunes instruccions generals sobre la “modèstia femenina”. Per exemple, el verset 24:31 diu, en traducció literal, que s’ha de demanar a les dones creients que «baixin la mirada, guardin la seva castedat i que portin els seus vels (khumur) sobre el pit»[3]. És a dir, el Corà recomana cobrir el pit i ser moderades amb els «ornaments» visibles (que sovint s’interpreten com cabells o joies). Fins i tot amb aquesta cita, però, cal notar que el text no prescribeix explícitament el vel integral ni defineix quantes parts del cos s’han de cobrir; enel fons depèn de la interpretació jurídica i cultural.

Històricament, el vel no és un invent islàmic. Com recorda la historiografia, ja en antigues civilitzacions mesopotàmiques, perses o grecoromanes les dones de l’elit portaven vel com a senyal de respecte i distinció social[4]. La primera referència coneguda que fixa qui ha de portar vel és una llei assíria de fa més de tres mil anys, on es prohibia el vel a esclaves i prostitutes i l’obligava a les dones «honorables»[5]. Així doncs, la pràctica de cobrir-se el cap o el cos ha passat per diversos significats segons el temps i el lloc. Dins l’Islam, va consolidar-se més tard, ja en l’època de les califes. El cas il·lustratiu és el de l’any 33 de l’Hègira (vers 33:59 de l’Alcorà), quan se sol·licita a les dones portar un mocador o túnica exterior en públic com a segell de protecció[6]. Fins aleshores la norma era més flexible.

En resum, l’Alcorà incita a la moderació i a cobrir parts del cos per modèstia, però no imposa un vel complet per llei. La forma que això agafa en cada cultura no depèn tant de la religió com de les dinàmiques de poder. Històricament, en temps de pau o més tolerants l’Islam ha conviscut amb diversos nivells de vestir; en temps d’ultraortodòxia s’han extremat aquestes normes.

En l’actualitat, molts moviments islamistes manipulen el discurs del vel com a arma ideològica. Els governs i partits islamistes sovint expliquen que portar vel és una expressió de «llibertat religiosa» o d’orgull identitari, però en la pràctica el converteixen en una imposició que restringeix la llibertat de les dones. Un cas paradigmàtic és el Marroc: el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (PJD) – una formació islamista que ha governat el país – promou una visió del vel com a símbol de resistència cultural, tot amagant les seves aspiracions teocràtiques.

Un exemple recent és el de Najia Lotfi, econòmica marroquina exparlamentària del PJD, que va anar a Catalunya a presentar-se mediàticament com a “dona musulmana” parlant en favor del vel. Com assenyala l’escriptora Najat El Hachmi, Lotfi “es va erigir en representant de totes les dones que pertanyen a aquesta confessió religiosa, amagant que ella no només és creient, sinó militant d’un partit islamista”[7]. És més, va ser diputada del PJD i forma part d’un partit que té per “objectiu final l’establiment d’un estat islàmic basat en la xaria”[8]. Per tant, la seva apel·lació a la “llibertat religiosa” amaga un relat enverinat: el vel deixa de ser un gest privat i passa a ser reivindicació política.

D’altres diputades islamistes marroquines han generat episodis similars. Per exemple, Amina Maelainine, també del PJD, sempre compareix públicament amb vel, però el gener de 2019 va esclatar la polèmica quan va aparèixer una foto seva sense vel a París[9]. Aquella imatge –que ella mateix va negar inicialment i desqualificar com a muntatge– va encendre el debat sobre què vol dir ser “modesta” o “tradicional” i qui fa complir aquestes normes. El fet que una foto privada desvetlli tensions en un partit islamista demostra fins a quin punt el vestit femení pot convertir-se en instrument de lluita ideològica.

En resum, el vel ha estat instrumentalitzat per l’islamisme com a bandera patriarcal, tot remarcant que és un suport a la «llibertat de les dones musulmanes», però en realitat l’usa per difondre el seu projecte de segregació i supremacia religiosa. Aquests discursos només busquen “blanquejar” el fonamentalisme. Tots els intents de defensar el vel en nom de la tolerant multiculturalitat acaben servint els interessos dels qui volen imposar l’ordre de la xaria i la primacia del patriarcat. Cal tenir clar que la “llibertat religiosa” de la dona musulmana no es pot reduir a portar vel: de fet, una dona també hauria de poder triar no portar-lo, sense por a represàlies.

La contradicció entre la retòrica emancipadora i les pràctiques repressives és patent quan comparem discursos i fets. D’una banda, figures com Najia Lotfi o certs defensors del multiculturalisme defensen el vel com una elecció personal o una celebració cultural que “visibilitza” la dona musulmana. D’altra banda, en molts països musulmans i règims teocràtics la negativa a portar vel suposa un risc immediat de sancions o de coses molt pitjors.

Per exemple, a l’Iran islàmic el hijab és legalment obligatori des de fa dècades: segons les lleis introduïdes després de la revolució de 1979, totes les dones (incloent-hi menors i fins i tot visitants estrangeres) han d’anar amb hijab en públic[10]. El blog de la Universitat d’Essex recorda que des de l’abril de 1983 «el hijab es va fer obligatori per a totes les dones iranianes». Qui incompleix pot patir sancions econòmiques, “classes de reeducació religiosa” o fins i tot detenció per la temuda policia de la moral. Això no té gaire a veure amb una llibertat de tria genuïna: és una coacció estatal que s’amaga amb el pretext de la religiositat.

El cas més greu actualment és l’Afganistan sota els talibans. Aquest grup ha imposat normes extremament restrictives: a mitjans de 2022 el règim talibà va decretar que totes les dones han d’anar vestides de «cap a peus» en públic, mostrant només els ulls, i recomanant l’ús de la burca[11]. En paraules de l’NPR: «The Taliban says women in Afghanistan must wear head-to-toe clothing in public… recommends they wear the burqa»npr.org. Aquesta decisió va ser presentada pel govern talibà com una salvaguarda “per a la puritat” i la moral, però significa la repressió total de la mobilitat i la visibilitat de les dones. No es pot considerar una “elecció lliure” quan una jove que opta per no cobrir-se rep amenaces, multes o violència per part de militars i vianants armats.

Fins i tot en països musulmans menys extremistes, el missatge patriarcal és clar: la dona ha d’adaptar-se a un ordre conservador. Al Marroc, encara que no hi ha una llei que obligui formalment al vel per a totes les dones, l’atmosfera social i política les pressionen a portar-lo sovint. Entitats islamistes i certs sectors familiars continuen imposant que la dona «honorable» no mostri el rostre, reprodueixen normes seculars de control sexual (noms com nuss o awra, honor familiar) i inculquen la creença que sense vel les dones són «vagabundes» o «objectes sexuals» fàcilment temptadors (un discurs ultra patriarcal). El sistema actual és aparentment diferent (les marroquines poden anar al cafè sense vel, mentre que a l’Iran no), però el fonament mental no difereix tant: controlar el vestit femení és controlar els cossos i les vides de les dones.

Aquestes situacions evidencien la contradicció: si de veritat el vel fos només un element de llibertat religiosa, no caldria imposar-lo amb policia i càstig. El que succeeix és que, sota la retòrica de lluitar contra l’occident o protegir la “modèstia”, s’amaga la voluntat de segrestar els drets femenins. Mentrestant, a Occident s’hauria d’advertir amb fermesa que la suposada «tolerància» de determinats sectors polítics, que inclouen de manera acrítica qualsevol pràctica cultural, pot convertir-se en complicitat amb l’opressió.

El debat actual demana claredat: no es pot caure en la fal·làcia que tenir una societat pluralitzada obligui a acceptar l’exercici de “llibertats” contraposades. El feminisme universal reclama que la condició social de la dona s’elevi sobre tota forma d’imposició. Com ben diu Xavier Diez, «cada vel és també una esmena a la totalitat dels principis liberals, laics, de tolerància i pluralitat que havien caracteritzat la construcció de societats lliures».[12] És a dir, el vel islamista se situa frontalment en contra d’allò que entenem per convivència democràtica i igualitària.

En nom del multiculturalisme i d’un mal entès progressisme, alguns poden preferir silenciar o matisar la crítica. Però cal tenir molt present que la defensa de la diversitat cultural no pot implicar relativitzar l’opressió. Afirmar que l’ús obligatori del vel és una tradició inqüestionable equival a fer un pas enrere en els drets de les dones. Les que pateixen violència masclista, persecució o discriminació durant dècades en països com l’Iran, l’Afganistan o el Marroc no ho fan en virtut d’una «llibertat de culte», sinó d’una llei del més fort que les relega a ciutadania de segona.

En conclusió, cal denunciar sense complexos la instrumentalització del vel islàmic per part dels fonamentalismes. No és raonable relativitzar la seva imposició sota l’argument de la llibertat religiosa. Per a moltes dones, el vel no és sinònim de llibertat sinó de reclusió; una manera de fer-les invisibles sota l’escut d’una «modèstia» forçada. Mantenir el vel com a element obligatori a milions de dones i, alhora, presentar aquest acte com a empoderador és una contraposició que sols serveix a agendes patriarcals.

Les societats democràtiques han de subratllar que la defensa dels drets humans implica el dret de les dones a escollir tant portar-lo com no,  però mai a patir coaccions públiques. I això significa deixar clar que, al marge de la diversitat cultural, hi ha certes formes d’opressió que no es poden excusar ni banalitzar en nom de la tolerància.

Alhora, la convivència multicultural només és possible si hi ha respecte mutu. Això implica no només exigir tolerància a la societat d’acollida, sinó també assumir per part dels qui arriben el respecte als valors fonamentals de la societat receptora, com ara la igualtat de gènere, la llibertat individual, la cultura pròpia i la llengua del país. L’acollida no pot ser una porta oberta a discursos contraris als drets humans, al retrocés de la dona o als valors propis lingüístics i culturals; al contrari, ha de reforçar la cohesió entorn d’uns mínims compartits. En aquest sentit, la llibertat no pot ser coartada per l’ús de símbols que, més que opcions personals, s’han convertit en eines d’una ideologia patriarcal que vol imposar-se, també, a les nostres democràcies.

Ni en nom del relativisme cultural  ni de la diversitat no podem sacrificar allò que ens ha costat segles conquerir.

---

[1] Diez, Xavier “El vel” https://elmon.cat/opinio/el-vel-977357/

[2] •  Burca (burka): vestit de teixit rígid que cobreix completament cap i cos, amb una reixeta obertura als ullstermcat.cat. És l’exemple extrem més conegut (usualment associat a l’Afganistan talibà).

•  Hijab (mocador de cap): terme genèric per al mocador que cobreix els cabells i el coll de la dona, però deixa la cara descoberta. Termcat.cat. És la forma més habitual en molts països musulmans avui.

•  Niqab (nicab): mocador que cobreix els cabells, el coll i la cara, excepte els ullstermcat.cat. Es diferencia del hijab en què tapa la cara (total o parcialment), excepte una franja per als ulls.

•  Xador (chador): peça àmplia, generalment de color negre, que cobreix cap i cos (i de vegades la cara), molt associada a les dones xiïtes d’Iran i Afganistantermcat.cat. Deixa sovint el rostre al descobert, però el cos va completament ocult.

•  Xaila: mocador rectangular que cobreix el cap i també les espatllestermcat.cat. No arriba a cobrir tot el cos; amb el temps, algunes dones el combinen amb vestits més amples.

•  Amira: mocador de dues peces (una gorra ajustada més un drap llarg) que cobreix cabells i colltermcat.cat. És còmode d’usar i no amaga la forma del cos.

Khimar (hijab tipus capa): peça llarga similar a una capa que cobreix els cabells, coll, pit i espatllestermcat.cat. Penja per damunt del tors fins a la cintura o més baix

[3] https://quran.com/an-nur/31

[4] https://ca.wikipedia.org/wiki/Vel

[5] https://ca.wikipedia.org/wiki/Vel

[6] https://quran.com/an-nur/31

[7] El Hachmi , Najat https://www.ara.cat/opinio/mentides-hipocresia-d-islamista-cafe-d-idees_129_5401127.html

[8] El Hachmi , Najat https://www.ara.cat/opinio/mentides-hipocresia-d-islamista-cafe-d-idees_129_5401127.html

[9] Peregil, Francisco. El País https://elpais.com/internacional/2019/01/20/actualidad/1547982907_193810.html

[10] “Llei del hijab a l'Iran al llarg de les dècades: la batalla contínua per la reforma” https://www.essex.ac.uk/blog/posts/2022/10/12/hijab-law-in-iran-over-the-decades-the-continuing-battle-for-reform#:~:text=clothes%20assets,Muslims%20and%20foreigners%20visiting%20Iran

[11] “Els talibans ordenen a les dones que portin roba de cap a peus en públic” https://www.npr.org/2022/05/07/1097382550/taliban-women-burqa-decree#:~:text=The%20Taliban%20says%20women%20in,similar%20restrictions%20during%20the%20Taliban%27s

[12] Diez, Xavier “El vel” https://elmon.cat/opinio/el-vel-977357/

Educar o instruir: o eduquem o els patirem

La lectura de l’article Educa’ls o pateix-los,[1] d’Alfons Duran-Pich, m’ha portat a reflexionar sobre un sistema educatiu cada vegada en més davallada.

Marc Aureli, emperador estoic, diferenciava clarament entre instruir i educar. Instruir és transmetre coneixements; educar és formar el caràcter, el sentit crític, la responsabilitat. I és justament aquesta distinció la que avui tenim més oblidada en la nostra societat. Vivim envoltats d’informació, d’accés immediat a dades, de coneixements superficials —però cada cop més buits de sentit i de valors. Tenim una societat aparentment instruïda, però perillosament mal educada.

Aquesta crisi d’educació es manifesta clarament en el sistema educatiu català i espanyol. La recent decisió de la Generalitat de Catalunya de tornar a penalitzar les faltes d’ortografia a les Proves d’Accés a la Universitat (PAU) —després d’haver anunciat que no ho faria— ha reobert un debat urgent: quin és el nivell real dels nostres estudiants? I el que és més important: ens preocupem realment per la seva formació lingüística i humanística, o només volem que passin de curs amb mínims?

Les veus dels professors universitaris són clares i preocupants. El problema no és només l’ortografia, sinó una desconeixença generalitzada del funcionament de la llengua. I encara més, i més greu quan es tracta de la llengua del país: el català. Molts joves arriben a la universitat amb un domini insuficient de la gramàtica, amb greus mancances de vocabulari i amb una comprensió lectora deficient. No és que no sàpiguen escriure amb correcció; és que no saben estructurar idees, argumentar amb coherència, comprendre textos complexos o fer servir la llengua com a eina d’expressió i pensament.

I quan això passa amb la llengua pròpia dels nostres països, amb el català, el problema és doble: és lingüístic i és polític, cultural i identitari. Sense un bon domini del català, no només s’empobreix l’educació de l’individu, sinó que es compromet la continuïtat de la llengua com a vehicle de coneixement, cultura i cohesió. En una societat cada cop més castellanitzada, on la pressió mediàtica i social desplaça el català a espais marginals, l’escola i la universitat haurien de ser bastions de resistència. I no ho estan sent.

Com apuntava fa poc Susana Quadrado a La Vanguardia[2], el nivell general de comprensió lectora ha baixat de manera alarmant, segons les darreres dades de l’informe PISA[3]. No només llegim menys, sinó que entenem menys allò que llegim. Quadrado titula el seu article amb provocació i lucidesa: “Cada vez más lerdos”. I té raó. Si no entenem el que llegim, no podem pensar amb claredat, ni decidir amb llibertat. Ens convertim en individus dòcils, fàcils de manipular, incapaços de qüestionar discursos polítics o mediàtics.

Aquesta pobresa educativa no és casual. Tal com denuncia l’article "Educa’ls o pateix-los", estem immersos en una societat que confon educació amb domesticació. El sistema —amb els seus polítics, jutges i institucions europees— ens vol entretinguts, confosos i inofensius. En lloc de formar ciutadans lliures, forma consumidors obedients. I mentre es banalitza l’ensenyament de les llengües pròpies, es converteix el català en una peça de museu, relegat a assignatures marginals o usos folklòrics.

Quina educació volem? Una que ens permeti aprovar exàmens sense faltes o una que ens ajudi a pensar, a ser crítics, a estimar la nostra llengua i cultura, a construir una societat millor? Potser és hora de deixar de confiar només en les institucions —que cada vegada semblen més incompetents i autocomplaents— i assumir que l’educació és un compromís col·lectiu, que ha d’anar molt més enllà de l’aula i de la llei.

Com escriu Alfons Duran en el seu article: “deia Samuel Beckett, “Godot no vindrà”. No esperem solucions miraculoses. La responsabilitat és nostra. Eduquem-nos —i eduquem els nostres joves— abans que la ignorància ens passi definitivament per sobre. O eduquem... o els patirem.  

---

[1] Duran-Pich, Alfons “Educa’ls o pateix-los” https://www.alfdurancorner.com/#

[2] Quadrado, Susana “Cada vez más lerdos” https://www.msn.com/es-es/noticias/virales/cada-vez-m%C3%A1s-lerdos/ar-AA1G6zMn

[3] El Punt Avui “Davallada històrica de Catalunya a l’informe PISA” https://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/2362641-davallada-historica-de-catalunya-a-l-informe-pisa.html

L’últim tren per al català: parlem-lo o el perdem

Vivim en un moment crític per al futur de la llengua catalana. Ho diuen les dades, ho admeten els sociolingüistes, ho notem cada dia al carrer, a les escoles, a les plataformes digitals. El català retrocedeix, i ho fa especialment entre el jovent i en espais fonamentals com l’educació, el món laboral o els mitjans de comunicació. Tot i que aquesta situació no és nova ni sorprenent, hi ha un fet incontestable: no podem continuar mirant cap a una altra banda. Ja no és temps de lamentacions, de cercar culpables o de recórrer a l’autocompassió. Si seguim així, la llengua desapareixerà. I amb ella, la nació.

És evident que la independència no garanteix per si sola la salvació del català. Hi ha exemples al món de llengües pròpies que han retrocedit o han desaparegut dins d’estats independents. Però el que sí que sabem amb certesa és que dins l’Estat espanyol, el català es veu constantment arraconat, minimitzat, menyspreat i combatut —amb una intensitat més o menys subtil— per unes estructures que no només no l’estimen, sinó que el consideren un problema a resoldre. I mentrestant, mentre esperem una hipotètica república que potser no arribarà mai o ho farà massa tard, correm el risc real de perdre allò que li donaria sentit: una llengua viva, que es parla i es transmet, una cultura una identitat.

Tenim una responsabilitat col·lectiva. És cert que les institucions tenen un paper fonamental i que, fins ara, molts governs que s’han definit com a independentistes han fet molt poca política lingüística amb cara i ulls. Però també és cert que nosaltres, la ciutadania, tenim molt més poder del que pensem. No podem continuar deixant el pes de la recuperació lingüística només a les administracions. Si volem un canvi real, cal passar de les paraules als fets.

Per començar, hem de ser conseqüents. Si 336.300 persones afirmen que només parlen català en el seu dia a dia, cal que aquest petit exèrcit lingüístic es multipliqui. Hem de fer del català la nostra llengua d’ús sistemàtic, també amb qui no el parla. Perquè és així com funciona qualsevol comunitat lingüística normal: no cedint, no canviant d’idioma automàticament, sinó mantenint-se ferms i coherents. No és una qüestió de mala educació o de tancament, sinó d’autoestima, de drets lingüístics i de supervivència col·lectiva.

Un altre gran error ha estat creure que la simpatia i l’empatia serien suficients per garantir la presència del català. Ens hem enganyat pensant que la seducció i la pedagogia serien les eines màgiques. Però la veritat és tossuda: cap llengua no sobreviu si no és necessària. Cal crear necessitat. I això només es pot fer si el català esdevé imprescindible per viure a Catalunya. Si no hi ha cap incentiu per aprendre’l, usar-lo o transmetre’l, la llengua s’anirà esvaint com un fum lleuger.

És aquí on entren les accions concretes. Necessitem una immersió lingüística real, com la que practica el model de La Bressola a la Catalunya Nord: el català com a llengua vehicular a tot arreu —a classe, al pati, al menjador— i amb un professorat ben preparat per afrontar l’heterogeneïtat cultural i lingüística de les aules. Calen més aules d’acollida, i calen també programes específics per a famílies nouvingudes. L’ensenyament de català ha de ser flexible, adaptat a diferents perfils i necessitats, i oferir espais segurs i inclusius.

Les associacions com la CAL, el programa Xerrem, les AMPA i les entitats locals han de tenir un rol actiu. Però per tenir-ne, cal voluntat i coordinació. Taules per la Llengua a tots els barris i pobles, clàusules lingüístiques en els contractes públics, dinamitzadors de jocs en català als parcs públics... No parlem de grans miracles, sinó de decisions concretes i valentes.

I no oblidem una cosa fonamental: el català es mor per desús, no per persecució directa. Avui no cal prohibir-lo per fer-lo desaparèixer. N’hi ha prou amb ignorar-lo, amb deixar-lo perdre per inèrcia. I aquesta és la gran tragèdia: que potser desapareixerà perquè nosaltres haurem deixat de parlar-lo. De fer-lo servir. D’estimar-lo.

Cada paraula dita en català és un acte de resistència. Com diu el grup irlandès Kneecap —que manllevo i adapto als Països Catalans—, “cada paraula que diem en català és una bala que disparem per la llibertat”. Pot semblar exagerat, però no ho és: la llengua és el nervi d’una comunitat viva. Si el català mor, mor una part insubstituïble del que som.

Que no ens tremoli la veu. Parlem-lo, defensem-lo, exigim-lo, transmetem-lo. Si no ho fem nosaltres, qui ho farà?

 

Acte central del Correllengua 2025 a Romanyà de la Selva. Homenatge a Mercè Rodoreda

Parlament acte central del Correllengua 2025

Mercè Rodoreda escrivia un article en Fulls de la Revista de Girona, titulat “Romanyà”. Ens parlava del dolmen de Romanyà i com aquest l’havia dut a pensar en els druides, els Homes d’Alzina. Us en llegeixo un fragment:

Els seus poders màgics eren innombrables, feien aixecar-se els vents i les tempestes, cobrien la terra de boires per portar confusió als exèrcits enemics. Eren mestres en l’art de transformar els cossos.. Podien assecar els vius. Fabricaven elixirs d’oblit. Els era interdit de portar armes i matar. Se sabien immortals. Per trobar un druida a Romanyà una nit de lluna donaria anys de vida; perquè m’ensenyés l’art de fer córrer les boires i a adquirir saviesa… no n’he vist mai cap però estic segura que encara en queden alguns de mig abaltits pel cor de les alzines que eren el seu arbre sagrat. Admiro la majestat del xiprer, la fulla tan ben dibuixada del roure, la tendresa dels pollancs, i l’escabellament dels desmais, però el meu arbre, per discret, per la seva fulla perenne, la soca rugosa de suro, és l’alzina sagrada.

M’agradaria trobar un home d’alzina ; perquè m’ensenyés l’art de fer córrer les boires i portar confusió als nostres enemics....

El procés de desnacionalització dels Països Catalans, entès com l’intent deliberat d’eliminar o diluir la consciència nacional pròpia, continua ben viu al segle XXI. Lluny de ser un fenomen del passat, la voluntat d’assimilació cultural, lingüística i política es manté com una estratègia activa per part dels aparells de l’Estat espanyol, i del francès en el cas de la Catalunya Nord.

Teniu dos exemples ben recents. La visita del president Illa al Japó i, també la sentència del Tribunal Suprem espanyol que obliga la Generalitat de Catalunya a retornar les pintures murals del monestir de Sixena. El conflicte de Sixena no va només d’art, sinó de manipulació històrica i cultural. Tant l’un com l’altre, tracten de política, cultura i identitat.

Una de les principals expressions de la desnacionalització contemporània és la pressió contra la llengua catalana. L’Estat espanyol no garanteix el dret a viure plenament en català, i en dificulta la presència en àmbits clau: justícia, sanitat, administració i especialment el sistema educatiu. Les sentències judicials que imposen quotes mínimes de castellà a les escoles catalanes o que qüestionen els projectes d’immersió lingüística són exemples clars d’aquesta ofensiva. A les Illes i al País Valencià, segons el color polític dels governs autonòmics, s’han impulsat polítiques de substitució lingüística i s’ha fomentat la fragmentació de la llengua mitjançant denominacions artificials com “valencià” desvinculant-lo del català.

Un altre element clau és el control dels aparells de l’Estat, com el poder judicial, les forces de seguretat o els grans mitjans de comunicació. Son expressions i  vehicle d’un nacionalisme d’Estat que vol assimilar la nostra nació. Un nacionalisme d’Estat que actua com una eina de recentralització i uniformització cultural.

Tanmateix, la resistència continua. A Catalunya, malgrat els obstacles, el compromís de bona part de la societat amb la llengua, la cultura i la nostra identitat es manté. També a les Illes i al País Valencià, moviments socials, docents i culturals treballen per defensar els drets lingüístics i l’autoafirmació nacional. La lluita contra la desnacionalització ja no passa només per resistir, sinó per construir alternatives viables, cohesionadores i inclusives des del país i per al país.

Segons les dades de la darrera enquesta d’usos lingüístics a Catalunya hi ha 336.300 persones que diuen fer servir sempre el català Arreu i amb tothom. Us pot sembla una xifra petita i possiblement ho sigui, però agafem-la pel cantó positiu. 336.300 persones són un autèntic exèrcit lingüístic que pot començar a canviar les coses.

Posem-nos a fer que aquest exèrcit lingüístic de 336.300 persones creixi i creixi de manera exponencial. Que cadascú de nosaltres esdevingui un activista per la llengua. Organitzem-nos a cada barri, poble i ciutat. Exigim. Fem valdre els nostres drets. Plantem cara.

Traiem-nos-ho del cap. Ni la simpatia ni l’empatia. Ni la seducció ni el paternalisme. Ni la bona fe, la paciència o les bones paraules aconseguiran que el català esdevingui una llengua normal pel que fa al coneixement i a l’ús en tots els àmbits. Només existeix un factor primordial sense el qual cap llengua podrà sobreviure en aquest món cada vegada més globalitzat: la necessitat. Nosaltres podem crear aquesta necessitat.

El 1936 Mercè Rodoreda feia una conferència titulada “La dona i la revolució”. Aquest n’és un paràgraf:

És per Catalunya, sobretot, que lluitem, per aquest immens esperit de catalanitat irreductible, per la nostra llengua que ha estat i serà la més tallant arma de combat, per la nostra Universitat, per la nostra cultura, per un demà ple d’esperances.

Llengua, Cultura i Llibertat!

Sixena: entre l’espoli, els tribunals i la identitat

La sentència del Tribunal Suprem espanyol que obliga la Generalitat de Catalunya a retornar les pintures murals del monestir de Sixena al govern d’Aragó ha tornat a posar sobre la taula un debat profundament incòmode, però essencial: a qui pertany el patrimoni cultural? Més encara, què entenem per “pertànyer” quan parlem d’obres d’art que han estat traslladades, salvades i conservades sota circumstàncies excepcionals?

Francesc Canosa publicava un article ja fa uns anys en què reflexionava sobre la identitat d’Aragó i el paper de Sixena com a símbol de la memòria històrica de la corona catalanoaragonesa.(1) Es lamentava que Aragó s’hagués alineat amb la Meseta espanyola en lloc d’haver mirat cap al Mediterrani i Catalunya, cosa que li ha suposat un tancament cultural i econòmic. Afirmava que el cas de Sixena no tracta només d’art, sinó de política, cultura i identitat. L’autor denunciava que l’Estat espanyol pretén esborrar la memòria de la corona catalanoaragonesa, de la qual el monestir de Sixena n’és un símbol. Sixena representa la connexió entre els territoris catalans i aragonesos abans de la castellanització. El conflicte actual, disfressat de disputa legal sobre art, amaga en realitat una operació política per controlar el relat històric i anul·lar la identitat pròpia d’Aragó i Catalunya. Centrar-se només en les sentències judicials és caure en una trampa que amaga la veritable dimensió del conflicte.

Canosa acabava l’article escrivint: Tot això ha passat en l’imperi de l’Espanya nacionaljudicial, on no hi ha política, tot té resposta al jutjat. I des del jutjat s’activa l’assalt al Museu de Lleida l’11 de desembre passat. En el llibre revela un detall fins ara desconegut: que els agents de la Guàrdia Civil es feien ‘selfies’ amb els sarcòfags gòtics de les monges, entre els quals, el d’Isabel d’Urgell.

Les pintures de Sixena, realitzades al segle XIII, són una mostra singular i excepcional de l’art romànic europeu. Situades originàriament al sostre de la sala capitular del Reial Monestir de Santa Maria de Sixena, van sobreviure a l’abandó i al foc gràcies al seu trasllat al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) durant la Guerra Civil espanyola. Com recorda l'historiador David Paloma, “la desamortització del segle XIX va deixar el monestir en mans de la decadència i el foc del 1936 gairebé el condemna a la desaparició patrimonial definitiva.”(2)

Aquest és un punt clau: sense aquest trasllat, molt probablement avui no parlaríem de les pintures de Sixena. El MNAC no només les ha conservades, sinó que les ha restaurades, estudiades i posat a disposició del públic i de la comunitat científica internacional. Segons Paloma, “el MNAC ha actuat com a refugi protector d’un patrimoni que l’Aragó havia donat per perdut.”(2)

Tanmateix, el Suprem ha dictaminat que el valor jurídic de la propietat és superior al context històric de salvaguarda. L’Estat espanyol ha decidit imposar una lectura jurídica formalista, ignorant les implicacions de conservació, seguretat i accés públic. La paradoxa és flagrant: es privilegia una restitució simbòlica a canvi d’un risc molt real de degradació. Com va escriure Xavier Antich, “l’Estat espanyol no vol ni pot entendre que la cultura no pot ser administrada com una propietat immoble.”² I afegeix: “Quan la justícia s’aplica sense sensibilitat patrimonial, esdevé una forma més de destrucció cultural.”(3)

Els experts han estat clars. Gianluigi Colalucci, el restaurador de la Capella Sixtina, va advertir que traslladar aquestes pintures pot causar danys irreversibles. Però l’Estat ha menystingut aquesta visió, convertint el conflicte en una batalla política. De fet, com denuncia Antich, “l’Estat actua com si l’art fos una baula més del control territorial, ignorant la naturalesa universal del patrimoni.”(3)

La dimensió simbòlica del conflicte és innegable. A Aragó, la seva reclamació ha esdevingut una bandera de reivindicació identitària. A Catalunya, es viu com un cas més d’espoli polític, especialment perquè el retorn de diverses peces de Sixena del Museu de Lleida es va executar sota l’article 155, amb presència policial inclosa. Paloma ho explica amb ironia i tristor: “Amb el 155, les obres van marxar en furgonetes de matinada, com si fossin contraban i no patrimoni.”(2)

És en aquest context on la reflexió de Francesc Canosa, a El Punt Avui, esdevé fonamental per entendre l’abast del conflicte. Al seu article “Sixena prova que Espanya no existeix”, Canosa afirma que aquest cas no tracta només d’art, sinó que “ressuscita el passat, la memòria –els cadàvers!– de la Corona catalanoaragonesa.”³ Segons ell, Espanya té un “pla”desnacionalitzador i el primer és “manllevar el cos –els objectes artístics– i després l’ànima –la memòria.”(1)

El monestir de Sixena, tot i els esforços de restauració, no disposa encara de les condicions museístiques per garantir la protecció adequada d’unes obres tan fràgils. Qualsevol proposta del costat català ha quedat sempre ofegada per la judicialització i l’orgull institucional.

El cas de Sixena no és només una visió reductiva de la cultura, més centrada en l’atribució que en la preservació, és una baula més d’aquest procés de desnacionalització dels Països Catalans que continua ben viu al segle XXI. Lluny de ser un fenomen del passat, la voluntat d’assimilació cultural, lingüística i política es manté com una estratègia activa per part dels aparells de l’Estat espanyol, i també del francès en el cas de la Catalunya Nord.

1 Canosa, Francesc. *Sixena prova que Espanya no existeix*, El Punt Avui, 2017.

2 Paloma, David. *La Sixena lleidatana com mai no ens l’havien explicada*, El Temps, 2017.

3 Antich, Xavier. *Sixena is not Spain*, Diari Ara, 2017.