Primer el resum
Les manifestacions pacífiques, encara
que multitudinàries, ja no transformen res: només serveixen com a descàrrega
emocional i expressió simbòlica, però no alteren les polítiques ni generen
pressió internacional. Accions com la que va paralitzar la Vuelta, en canvi,
trenquen la rutina i incomoden el poder, posant la reivindicació al centre del
debat, tot i la paradoxa que el mateix govern que anima les protestes després
ordeni reprimir-les.
Lluís Llach i altres veus, com
l’historiador Josep Pinyol, insisteixen en la necessitat de la desobediència
civil: ha de ser massiva, organitzada, democràticament legitimada i
estratègicament planificada, ja que comporta costos personals i col·lectius molt
alts. Els “desordres” puntuals o improvisats no poden confondre’s amb
desobediència civil.
En definitiva, les grans
manifestacions van ser útils entre 2007 i 2015 per fer créixer
l’independentisme, però avui tenen una utilitat limitada. El veritable repte és
si la societat catalana està disposada a impulsar i sostenir una autèntica
campanya de desobediència civil. Si no, les protestes quedaran en gestos
estèrils; si sí, cal preparar-se a fons i sense autoenganys, perquè no hi ha
una altra via per avançar.
Text complet
Fa temps que ho sabem i que alguns ho
repetim fins a l’esgotament: les manifestacions pacífiques, per molt
multitudinàries i impecables que siguin, han deixat de ser una eina capaç de
transformar res. Són, sobretot, un mecanisme d’expressió col·lectiva:
indignació, protesta o reivindicació davant de determinades situacions socials,
polítiques o nacionals. Però la realitat és tossuda: aquestes mobilitzacions ja
no tenen incidència ni sobre les polítiques del govern de torn, ni sobre
l’opinió internacional. El ritual és conegut: es criden eslògans, s’escolten
els líders, s’aplaudeix, es canta i, finalment, cadascú torna a casa amb una
certa descàrrega emocional. Sortir al carrer encara descarrega tensió i manté
viva la flama. Però no n’hi ha prou. El poble executa fil per randa el ritual i
se’n va a casa amb la sensació d’haver complert. I mentrestant, el poder
continua tranquil, sense necessitat de moure fitxa.
Els darrers dies les accions contra la
Vuelta han estat d’actualitat, sobretot la darrera que ha paralitzat la que
havia de ser la darrera etapa. No
analitzarem si cal considerar-la com una acció o no de desobediència civil, però
és innegable que ha trenca la rutina i ha forçat la mirada pública cap a una
causa. No és només un tall de carretera: és un pas endavant en la lluita, un
gest que incomoda, que altera, que obliga a reaccionar i que representa un pas
més en la direcció de fer ben visible la reivindicació. És revelador que ha
estat capaç fins i tot d’arrencar l’aplaudiment del govern de torn. La
paradoxa, però, és del tot evident: per una banda, el govern anima les
protestes i és el mateix govern que envia
la policia a carregar contra els manifestants. Hipocresia pura.
En el darrer 11 de setembre, el president
de l’ANC, Lluís Llach, va tornar a posar sobre la taula la idea de la
desobediència civil: desobeir les lleis i sentències injustes. Fa anys que se’n
parla com a camí inevitable cap a la independència, i malgrat això, la pràctica
ha estat més aviat escassa i testimonial.
En parlem molt, de desobediència civil, però
som del tot conscient del que significa realment? Manllevo les paraules de l’historiador
Josep Pinyol:[1]
“La
desobediència civil ha de tenir un caràcter de masses per ser efectiva en la
lluita per la independència i, en els països amb eleccions, ha d’anar
acompanyada de la legitimitat democràtica guanyada a les urnes. Els desordres
públics fets per persones que eviten ser identificades per eludir l’acció de la
justícia no poden ser considerats desobediència civil. [...]La indignació i la
ràbia d’un moment no poden determinar la via de la desobediència... “
El cost personal i
col·lectiu que pot arribar a comportar les accions de desobediència civil és
summament alt. “[...] Aquest cost implica usar el desacatament de
les lleis en campanyes intenses, ben preparades, executades en moments
estratègics per tal d’obtenir el màxim avenç vers l’objectiu final.”
El que sí ha quedat clar és que les
manifestacions estrictament pacífiques -sense ni un paper a terra- ja no
aporten avenços reals. Van ser imprescindibles en el període 2007-2015, quan
calia demostrar força i fer créixer el nombre d’independentistes al país. I ho
van aconseguir. Avui, però, més enllà del seu valor simbòlic i complementari,
tenen poca utilitat per assolir objectius polítics.
El repte que tenim al davant és un
altre: estem disposats, com a societat, a impulsar una veritable campanya de
desobediència civil, amb totes les conseqüències que això comporta? Estem
disposats a assumir les conseqüències de la desobediència civil organitzada i
sostinguda en el temps? Si la resposta és no, continuarem fent grans
manifestacions que no porten enlloc. Si la resposta és sí, llavors cal començar
a preparar-nos de debò, sense autoenganys ni mitges tintes. Si volem guanyar,
no hi ha cap altra via.
[1]
Josep Pinyol. Historiador. Articulista en diversos mitjans de comunicació. Coordinador
de la Comissió d’Estratègia i Discurs a l’ANC. Ha publicat diversos llibres
importants dins l’independentisme sobre estratègia, mobilització, sobirania i
la Declaració Unilateral d’Independència.
Les seves propostes
tendeixen a defensar la desobediència civil, la mobilització nacional
persistent, l’escalada política i la projecció internacional del conflicte
independentista.
Considera que cal preparar
no només la proclamació d’una república catalana sinó també la seva defensa, i
creu que la manca de preparació per defensar la República va ser un error greu
en l’octubre de 2017
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada