Primer el resum
En Jo confesso, Jaume Cabré dota l’art, l’arquitectura i la història d’un
valor simbòlic que transcendeix el simple decorat narratiu. El monestir de Sant
Pere del Burgal i el quadre de Santa Maria de Gerri, de Modest Urgell,
exemplifiquen aquesta funció: tots dos espais reflecteixen la memòria, la
culpa, la solitud i la incapacitat de redempció que marquen la vida d’Adrià
Ardèvol. El monestir simbolitza una espiritualitat buida i un passat
persistent, mentre que el quadre representa el desarrelament i la bellesa
ferida. Igual que altres objectes artístics de la novel·la, aquestes imatges
mostren la convivència entre el bé i el mal i conviden el lector a reflexionar
sobre la relació entre art, història i responsabilitat moral.
L’article complet
En el ric univers narratiu de Jo confesso, Jaume Cabré converteix
l’art, l’arquitectura i la història en molt més que simples escenaris o
referències culturals: en fa símbols profunds carregats de memòria i de
significat. Dos exemples especialment reveladors són la presència del monestir
de Sant Pere del Burgal i del quadre de Santa Maria de Gerri,
atribuït a Modest Urgell. Tots dos espais, tot i no tenir un protagonisme
directe a la trama, esdevenen miralls emocionals i morals del món
interior d’Adrià Ardèvol i, alhora, representacions simbòliques dels grans
temes de la novel·la: la memòria, la culpa, la bellesa i el mal.
El monestir de Sant Pere del Burgal, situat en un entorn pirinenc
d’aïllament i silenci, evoca immediatament la idea d’un passat que no
desapareix, que roman latent sota la superfície del present. A la novel·la, com
en tants altres espais religiosos, es converteix en un símbol d’una espiritualitat
trencada o buida, d’una fe que ha quedat com a decorat sense substància.
Aquesta visió connecta profundament amb el conflicte existencial d’Adrià,
atrapat entre el saber i la culpa, entre la cultura i la incapacitat de
redempció. El monestir també conserva unes pintures romàniques singulars on hi
apareix una figura femenina, potser la comtessa Llúcia de la Marca, que pot ser
interpretada com una metàfora de personatges femenins forts però marginats,
com Dèlia, que representa l’amor i la veritat però mai no pot ocupar del tot el
centre de la vida del protagonista.
Per la seva banda, el quadre de Santa Maria de Gerri, que forma part
de la col·lecció del pare d’Adrià, no és només un element decoratiu o un
objecte de valor artístic. La pintura, com gairebé totes les obres de Modest
Urgell, mostra un edifici religiós solitari envoltat de buit i silenci. Aquesta
representació esdevé una metàfora visual de la solitud, el desarrelament i
la incomunicació, que travessen tota la novel·la. Santa Maria de Gerri
simbolitza també el passat que persisteix calladament, la bellesa ferida,
i l’espai sagrat que ha perdut la seva capacitat redemptora. És un reflex
directe de la desconnexió espiritual d’Adrià, de la seva incapacitat
d’estimar plenament i d’assumir la seva pròpia història.
Com en altres objectes artístics que apareixen a Jo confesso, com el violí
Storioni, el quadre simbolitza la bellesa que conté el mal i el dolor. És un
recordatori que l’art pot ser alhora una expressió de sublimitat i un registre
de la història, amb totes les seves contradiccions i tragèdies. Així, el quadre
de Modest Urgell esdevé un reflex del conflicte central de la novel·la: la
coexistència entre el bé i el mal, la lluita entre la memòria i l’oblit, i la
possibilitat de redempció o condemna a través del passat.
Tant el monestir com el quadre, doncs, compleixen una funció que va molt
més enllà de la decoració narrativa. Són figures del record, del silenci i
de la lluita entre el bé i el mal. Formen part de l’arquitectura simbòlica
que Cabré construeix amb tanta precisió i sensibilitat per confrontar el lector
amb les grans preguntes de la condició humana: pot l’art ser testimoni del
dolor? Pot la bellesa conviure amb la barbàrie? Com ens afecta el pes de la
història, fins i tot quan no l’hem viscuda directament?
Amb aquests espais, Cabré ens convida a una lectura moral i emocional
que va més enllà dels fets i dels personatges. L’art —en forma de quadre, de
monestir, de música o de literatura— no és mai innocent dins Jo confesso.
És memòria, és responsabilitat, i és, potser, la nostra darrera esperança de
redempció.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada