Rodalies: Quan dependre de l’Estat té conseqüències

El col·lapse recurrent de Rodalies no és una anomalia ni un accident puntual. És la conseqüència lògica d’un abandonament estructural sostingut durant dècades per part de l’Estat espanyol. Cada incidència, cada jornada de caos ferroviari, no fa més que confirmar una realitat incòmoda: Catalunya pateix un dèficit crònic d’inversió en infraestructures que no respon a cap fatalitat tècnica, sinó a una decisió política reiterada.

Les xifres són demolidores. Entre 2010 i 2023, l’Estat ha executat poc més de la meitat de la inversió ferroviària pressupostada a Catalunya. Milers de milions anunciats que mai no han arribat a vies, catenàries ni estacions. El resultat és una xarxa envellida, saturada i incapaç d’absorbir la demanda d’un país densament poblat i econòmicament actiu.

Quan es mira cap a Europa, el contrast és encara més vergonyós. Països com Àustria, Alemanya o França inverteixen entre tres i quatre vegades més per habitant en ferrocarril que Espanya, i ho fan prioritzant els serveis de proximitat i regionals, no només l’alta velocitat. Allà, el tren és una eina de cohesió social. Aquí, un aparador polític.

+

Aquest abandonament no es pot separar del dèficit fiscal que Catalunya arrossega des de fa dècades. El país aporta molt més del que rep, i aquesta asimetria es tradueix en serveis públics infrafinançats i infraestructures col·lapsades. No falten diners: falta voluntat que aquests diners tornin on es generen.

I davant de tot això, la pregunta és inevitable: com és possible que encara hi hagi qui cregui que les solucions vindran de l’Estat espanyol? Quantes promeses incomplertes més calen? Quants plans anunciats sense execució? Quants usuaris atrapats cada matí en andanes plenes?

Esperar que Madrid resolgui el problema de Rodalies és insistir en una ficció que fa anys que no se sosté. Dins de l’Estat espanyol, Catalunya no té futur en termes de gestió eficient, inversió justa ni sobirania sobre les seves infraestructures. No hi ha cap incentiu perquè l’Estat canviï un sistema que li resulta còmode.

Rodalies no és només un servei ferroviari deficient. És el reflex quotidià d’una relació esgotada. I potser ha arribat el moment d’entendre que continuar esperant solucions d’on mai no han arribat no és prudència: és resignació.