Vaig fer-me militant d’Esquerra Republicana de Catalunya a principis dels anys noranta, juntament amb un grapat de gent —molta provinent de l’esquerra independentista— que vèiem en el partit una eina útil, fins i tot imprescindible, per avançar cap a la independència. En aquell moment, ERC semblava la punta de llança de l’independentisme parlamentari: una formació capaç de portar al centre del debat polític allò que durant anys només havia estat present al carrer i en les lluites dels moviments i organitzacions no parlamentàries. Hi havia la sensació que, finalment, el projecte polític i l’impuls social caminaven en la mateixa direcció.
Amb el temps, però, aquesta percepció es va anar esquerdant. Els anys del tripartit i l’aparició de diversos corrents d’opinió dins del partit van marcar, al meu entendre, una evolució negativa. No tant per la pluralitat —sempre necessària— sinó per la pèrdua de rumb i de coherència estratègica. Aquell fil progressista i d’esquerres que connectava el projecte amb una voluntat clara de construcció i emancipació nacional es va anar difuminant. El 2010 vaig deixar definitivament la militància, coincidint amb el meu compromís en el Moviment per la Independència, embrió del que acabaria esdevenint l’Assemblea Nacional Catalana.
Ho explico perquè les declaracions recents d’Ester Capella, sobre el fet que el català no hagi de ser un requisit per renovar permisos de residència, no són un episodi aïllat ni una simple polèmica puntual. Són, més aviat, la confirmació d’un llarg procés de desplaçament ideològic que s’ha anat consolidant amb els anys. Quan es posa en qüestió el paper central de la llengua, no es tracta només d’una decisió tècnica: és una manera d’entendre el país i el seu futur.
Capella afirma que “no es pot exigir” als nouvinguts allò que no s’exigeix als funcionaris de l’estat. L’argument pot semblar equitatiu a primer cop d’ull, però en realitat parteix d’una premissa profundament problemàtica: convertir una anomalia —que professionals públics puguin exercir sense saber català— en un model a seguir. En lloc de corregir aquesta disfunció, es proposa estendre-la. I això té conseqüències clares: si el català no és requisit per a res essencial, deixa de ser necessari; i si deixa de ser necessari, esdevé progressivament prescindible.
La mateixa Capella admet que li agradaria que el català fos obligatori per a tothom, però immediatament ho dilueix amb un “no es pot exigir”. Aquesta tensió entre el desig declarat i l’acció política efectiva no és nova, però es fa cada cop més evident. És la distància entre el discurs i la pràctica, entre la retòrica de defensa de la llengua i les decisions que acaben debilitant-la en el dia a dia.
Les reaccions a les xarxes han estat significatives i reveladores. Veus com la de Lluís Llach han recordat una idea tan bàsica com sovint oblidada: que qui exerceix funcions públiques en aquest país hauria de conèixer la llengua pròpia. No és cap provocació ni cap plantejament excloent, sinó una qüestió elemental de normalitat democràtica i de respecte cap a la ciutadania.
El problema de fons, però, és polític. Quan s’accepta que el català no pot ser requisit perquè l’estat no el garanteix, s’està assumint implícitament que les regles del joc són intocables i que només queda adaptar-s’hi. I aquesta acceptació és, en si mateixa, una forma de renúncia. És cert que hi ha limitacions legals i competencials, però també ho és que les llengües minoritzades no es defensen amb prudència administrativa, sinó amb determinació i voluntat política.
Fer del català un requisit d’arrelament no és excloure ningú, sinó establir un marc compartit de convivència. És entendre que viure en un país implica també participar de la seva llengua, no com una imposició, sinó com una eina d’inclusió, cohesió i igualtat d’oportunitats. Renunciar a això en nom d’un suposat realisme és, en el fons, debilitar els mateixos fonaments de la cohesió social que es diu voler preservar.
El risc d’aquest tipus de posicionaments és que acaben consolidant allò que diuen combatre. Si el català no és imprescindible per viure, treballar o regularitzar-se, cada cop ho serà menys. I aleshores la pregunta ja no serà què podem exigir, sinó què ens quedarà per defensar. Per això, més que rebaixar les expectatives, caldria elevar-les: no acceptar que el català sigui opcional, sinó treballar activament perquè deixi de ser-ho.
Perquè una llengua no desapareix de cop. Es va tornant innecessària, de manera lenta però constant. I això —justament això— és el que no ens podem permetre.
