Una novel·la, quaranta portes
Una lectura capítol a capítol de Baudolino, d'Umberto Eco
L'any
passat vaig dedicar el mes d'agost a rellegir
i aprofundir en Jo confesso, de Jaume Cabré. En vaig arribar a publicar deu posts,
i encara en tinc alguns més guardats a l'ordinador. Enguany he llegit Baudolino, d'Umberto Eco, i m'he proposat
intentar fer una feina semblant a la que ja vaig fer amb Jo confesso: rellegir la novel·la, aprofundir en
els seus temes, les seves fonts i les múltiples referències històriques i
culturals que conté. L'estructura, però, serà diferent i, amb l'ajut de la IA,
miraré d'anar treballant capítol
a capítol, intentant descobrir què hi ha darrere de cada
episodi i quines claus ens pot oferir per entendre millor l'obra. No sé fins on
arribaré, perquè estem parlant d'una novel·la de 40 capítols i d'un
univers literari extraordinàriament ric. Però això també forma part del repte. Som-hi. Comencem!
Si tens pressa o avui no et ve de gust
llegir gaire, aquí tens...
El resum
Amb Baudolino,
Umberto Eco torna a l'edat mitjana, però abandona l'univers tancat de El nom
de la rosa per construir una novel·la molt més oberta, popular i
aventurera. El seu protagonista és un fabulador que, segons el mateix Eco, no
menteix tant sobre el passat com sobre el futur: és un utòpic que acaba
creient les seves pròpies invencions.
Aquesta idea
constitueix una de les claus de la novel·la. Baudolino inventa històries, però
les seves ficcions poden arribar a tenir conseqüències reals. Eco troba el
millor exemple en la Carta del Preste Joan, una de les grans falsedats
medievals, que durant segles va ser considerada autèntica i va alimentar
viatges, esperances i projectes polítics.
La novel·la planteja
així una pregunta essencial: què passa quan una ficció acaba transformant la
realitat? La història, a més, no apareix com un relat simple i ordenat. Les
aliances polítiques canvien, els testimonis ofereixen versions diferents i els
cronistes seleccionen i interpreten els fets.
El saqueig de
Constantinoble de 1204 n'és un exemple extraordinari. Eco recorda que la
realitat històrica pot ser més terrible i sorprenent que qualsevol ficció.
En definitiva, Baudolino
és molt més que una novel·la d'aventures medievals: és una reflexió sobre la
veritat, la mentida, la memòria i el poder dels relats per construir la nostra
percepció del món.
Si, en canvi, ets dels que gaudeixen de perdre una estona
entre llibres, història, llegendes i les trifulgues de Baudolino, tens...
Article complet
Quan l'any 1980
Umberto Eco va publicar El nom de la rosa, va demostrar que una novel·la
podia convertir-se alhora en un gran èxit popular i en una obra d'una
extraordinària densitat intel·lectual. Vint anys després, amb Baudolino,
Eco tornava a l'edat mitjana, però ho feia des d'una perspectiva radicalment
diferent. No tornava a l'univers tancat d'una abadia ni al món dels monjos i
els teòlegs. Ara obria la narració a les ciutats, als camins, a les corts, a
les croades i als confins imaginaris del món.
Ell mateix ho
explicava en una entrevista concedida a Xavier Moret i publicada a El País
el 23 de novembre de 2001: «A El nom de la rosa tractava l'ambient
eclesiàstic, mentre que aquí ho faig des del punt de vista laic. Aleshores
utilitzava un llenguatge culte i ara, un llenguatge popular. Aleshores era
l'ambient tancat d'una abadia i aquí recorro gairebé tot el món conegut».¹
Aquest canvi de
perspectiva és fonamental. Baudolino no és simplement una nova incursió
d'Eco en l'edat mitjana. És una novel·la sobre el poder dels relats,
sobre la capacitat de les paraules per inventar mons, transformar creences i,
finalment, modificar la mateixa realitat.
Un mentider... o un utòpic?
Baudolino és un noi
del Piemont que acaba convertint-se en fill adoptiu de l'emperador Frederic
Barba-roja. Té una capacitat extraordinària per imaginar, inventar i explicar
històries. Però reduir-lo a la categoria de «mentider» seria no entendre el
personatge.
El mateix Eco
rebutjava aquesta definició. Quan l'entrevistador li assenyala que Baudolino
és, en el fons, un mentider que inventa mitjançant la paraula, Eco respon: «Els
mentiders menteixen sobre el passat i el present, mentre que Baudolino menteix
sobre el futur. És un utòpic, perquè es creu allò que diu».²
Aquesta distinció és
una de les claus de lectura de tota la novel·la. Baudolino no menteix
simplement per obtenir un benefici. Les seves invencions són també desitjos,
projectes i mons possibles. Ell mateix acaba creient en allò que explica. Per
això Eco el compara amb Cristòfor Colom, que va arribar a Amèrica convençut que
havia trobat una ruta cap a l'Àsia: «Com Colom, que va descobrir Amèrica perquè
es va equivocar en els seus càlculs sobre la Terra».³
La mentida de
Baudolino és, doncs, una mentida peculiar: una ficció que vol convertir-se en
realitat.
La falsa exclusiva més famosa de
l'edat mitjana
La mateixa gènesi de
Baudolino està relacionada amb una falsedat que va tenir conseqüències
històriques extraordinàries: la Carta del Preste Joan.
Eco explica que
inicialment havia pensat escriure una novel·la titulada Número zero,
ambientada en un grup de periodistes que intentava fabricar una gran exclusiva
falsa. Però va adonar-se que aquella idea li recordava «la falsa exclusiva més
famosa de la història»: la llegenda del Preste Joan, el misteriós rei-sacerdot
cristià que, segons la tradició medieval, governava un immens regne situat en
algun lloc de l'Extrem Orient.⁴
La idea fascinava
Eco perquè aquella falsedat no havia quedat confinada als llibres. Durant
segles, la Carta del Preste Joan va ser considerada un document autèntic i va
alimentar esperances, expedicions i projectes polítics. Una ficció havia entrat
en la història.
Aquí trobem
probablement el nucli de tota la novel·la: què passa quan una història
inventada acaba produint efectes reals?
La història que no s'assembla al que
ens havien explicat
Baudolino també és una revisió de la manera com
imaginem l'edat mitjana.
Eco explica que,
mentre investigava la figura de Frederic Barba-roja, va descobrir que la
història que havia après a l'escola simplificava extraordinàriament la realitat
política italiana. Les ciutats del nord d'Itàlia no formaven un bloc unit
contra l'emperador. Les aliances canviaven, les rivalitats locals eren
constants i una ciutat podia passar ràpidament d'una posició a una altra. Eco
ho resumeix amb ironia: «Una ciutat podia estar al gener amb l'emperador i al
maig ja no».⁵
Aquesta observació
és important perquè revela una de les característiques essencials de la
novel·la: Eco desconfiava de les explicacions massa simples del passat.
La història no és un
relat ordenat de bons i dolents.
És un territori de
contradiccions, interessos, errors, canvis d'aliança i interpretacions.
I és precisament en
aquest territori ambigu on pot existir Baudolino.
La realitat és més fantàstica que la
ficció
El primer capítol de
Baudolino ens situa en el saqueig de Constantinoble de 1204. Eco podria
haver inventat una atrocitat extraordinària per donar força dramàtica a la
narració. No li cal.
La realitat
històrica ja és prou terrible.
A l'entrevista, quan
li pregunten per la destrucció de Constantinoble pels croats, Eco recorda que
els fets estan documentats i assenyala Nicetes Coniates com una de les fonts de
les descripcions del setge. A continuació formula una de les frases que millor
resumeixen la seva concepció de la novel·la històrica:
«Cap novel·lista no
pot imaginar res més terrible que la veritat.»⁶
La frase adquireix
una força especial perquè l'entrevista es va publicar el novembre de 2001, poc
després dels atemptats de l'11 de setembre. Eco utilitzava aquell esdeveniment
per recordar que la realitat és capaç de superar qualsevol imaginació literària.
Però la frase també
serveix per entendre Baudolino. Eco no necessita falsejar la història
per fer-la extraordinària. Li basta mirar-la amb atenció.
Inventar el món abans d'escriure'l
Hi ha una altra
afirmació d'aquella entrevista que resulta especialment reveladora per entendre
la construcció de Baudolino. Eco explica que va començar escrivint les
deu pàgines inicials, redactades en una estranya barreja de llatí, alemany i
dialectes italians. I reconeix que, en aquest cas, el procés creatiu havia
funcionat al revés del que ell mateix havia defensat durant anys: «Sempre he
dit que per escriure una novel·la primer cal inventar un món i després venen el
llenguatge i tota la resta, però a Baudolino ha estat al revés».⁷
Aquesta observació
és extraordinàriament important.
El llenguatge no és
només el vehicle de la novel·la.
És el lloc on neix
Baudolino.
Eco no va inventar
primer el personatge i després li va buscar una manera de parlar. La veu de
Baudolino va generar, en certa manera, el mateix personatge. La llengua
imperfecta, híbrida i popular és la porta d'entrada a la seva psicologia.
I això ens retorna
al gran tema de la novel·la: les paraules no només expliquen el món; també
poden crear-lo.
Una novel·la sobre el poder de les
històries
Llegir Baudolino
únicament com una novel·la d'aventures seria quedar-se a la superfície. És,
sens dubte, una història plena de viatges, emperadors, croades, monstres,
relíquies, cartes misterioses i terres fabuloses. Però sota aquesta aparença
d'aventura hi ha una reflexió molt més profunda sobre la relació entre realitat
i ficció.
Baudolino inventa. Però
no és l'únic.
Els cronistes
seleccionen. Els governants construeixen relats sobre el seu poder.Les
religions interpreten els seus textos. Els pobles creen llegendes sobre el seu
passat. Els exploradors viatgen guiats per històries que han llegit. I els
lectors, finalment, decideixen què estan disposats a creure.
Aquesta és la gran
paradoxa que Eco posa davant nostre: una història pot ser falsa i,
tanmateix, produir conseqüències veritables.
La Carta del Preste
Joan no descrivia un regne real, però va influir en la manera com Europa
imaginava Orient. Les llegendes sobre terres desconegudes no eren geografia,
però van alimentar el desig de descobrir-les. I Baudolino, un fabulador que
inventa mons que no existeixen, acabarà participant en la història d'una manera
que ni ell mateix podia imaginar.
Potser aquesta és,
en definitiva, la gran pregunta que Umberto Eco ens proposa amb Baudolino:
què és més poderós, la veritat o una història prou convincent perquè els
homes decideixin creure-la?
La resposta no és
senzilla.
I precisament per
això Eco va escriure una novel·la.
Notes
1. Umberto Eco, entrevistat per Xavier
Moret, «Ningún novelista puede imaginar algo más terrible que la verdad», El
País, 23 de novembre de 2001. Traducció catalana de l'autor d'aquest comentari.
Entrevista original a *El País*
2. Ibíd. Traducció catalana de l'autor. (El País)
3. Ibíd. Traducció catalana de l'autor. (El País)
4. Ibíd. Eco explica que el projecte
inicial de Número zero el va conduir fins a la Carta del Preste Joan, que
qualifica de «la falsa exclusiva más famosa de la historia». Traducció catalana
de l'autor. (El País)
5. Ibíd. Eco explica la seva revisió de
la història política italiana del temps de Frederic Barba-roja i la volatilitat
de les aliances entre les ciutats.Traducció catalana de l'autor. (El País)
6. Ibíd. Eco relaciona el saqueig de
Constantinoble amb les fonts històriques de Nicetes. Traducció catalana de
l'autor. (El País)
7. Ibíd. Eco explica que les deu
primeres pàgines de Baudolino, escrites en una barreja de llatí, alemany i
dialectes italians, van precedir la construcció de la psicologia del
protagonista. Traducció catalana de l'autor. (El País)
