JO CONFESSO de Jaume Cabré. (6. Inquisidors, dictadors i terroristes: els rostres del Mal)

Jo tampoc no crec en Deu. El culpable sempre té nom i cognom: Franco, Hitler, Torquemada, Eimeric, Idi Amin, Pol Pot, Adrià Ardèvol o com vulgui. Però té nom i cognom. (Mathias Alpaerst, pàg. 827)

Mathias Alpaerst, personatge de Jo confesso expressa la distinció que cal fer entre el Mal en abstracte i els seus executors, les eines de què se serveix el Mal. La novel·la repassa figures i espais històrics vinculats a la Inquisició, dictadures, genocidis i terrorisme, mostrant com el fanatisme, la intolerància i l’abús de poder han generat sistemes de repressió i extermini al llarg dels segles

Primer el resum

Nicolau Eimeric (1320–1399): Teòleg dominic i inquisidor general de la Corona d’Aragó. Conegut per la seva severitat i per perseguir heretgies i bruixeria. Autor del Directorium Inquisitorum (1376), manual clau de la Inquisició fins al s. XVII. Defensava tortures repetides i considerava tota màgia com a obra demoníaca.

Fra Miquel de Susqueda (personatge fictici): Monjo i secretari d’Eimeric. Va col·laborar en la redacció i arxiu dels processos inquisitorials, peça clau en el funcionament de la Inquisició.

Tomás de Torquemada (1420–1498): Primer Inquisidor General de Castella i Aragó. Va perseguir jueus conversos i moriscos, va instaurar una Inquisició centralitzada i va impulsar l’expulsió dels jueus (1492). Figura símbol del fanatisme i la repressió religiosa.

Idi Amin (1925–2003): Dictador d’Uganda (1971–1979). Cop d’Estat militar, règim despòtic i brutal. Expulsió massiva de la comunitat asiàtica, persecucions i assassinats. Entre 100.000 i 500.000 morts.

Pol Pot (1925–1998): Líder del règim khmer roig a Cambodja (1975–1979). Va imposar una utopia agrícola comunista. Camps de treball forçat i extermini de minories, intel·lectuals i religiosos. Entre 1,5 i 2 milions de morts (20–25% de la població).

Ante Pavelić (1889–1959): Líder de l’Estat Independent de Croàcia (1941–1945), col·laborador del nazisme i feixisme. Responsable d’un genocidi contra serbis, jueus i gitanos (centenars de milers de víctimes).

Camp de concentració de Jasenovac (1941–1945): Camp d’extermini croat sota el règim Ustaša, conegut com “l’Auschwitz dels Balcans”. S’estimen entre 83.000 i 100.000 morts (serbis, jueus, gitanos, opositors).

Abwehr (1920–1944): Servei d’intel·ligència militar alemany. Espionatge, sabotatge i contraespionatge. Dissolta i absorbida per la SS el 1944.

Crematori de Birkenau (Auschwitz II): Instal·lacions d’extermini nazi (1942–1944) amb cambres de gas i forns capaços de cremar més d’un miler de cossos al dia. Escenari de la revolta del Sonderkommando (1944).

Timothy McVeigh (1968–2001): Autor de l’atemptat d’Oklahoma City (1995), amb 168 morts. Motivacions antigovernamentals i conspiratives. Executat el 2001.

Text complet

Nicolau Eimeric (pàg. 369) va néixer a Girona cap al 1320 i va morir el 4 de gener de 1399. Va ser un teòleg dominic i inquisidor general de la Corona d’Aragó durant la segona meitat del segle XIV.

Va ser conegut per la seva fermesa i severitat. Va participar en casos destacats, com el d’Astruc Dapiera (1370), defensant fins i tot l’ús repetit de la tortura sota acusacions diferents. La seva campanya contra els seguidors de Ramon Llull (els “lul·listes”) va generar tensions amb la Corona. El rei Pere IV el va desterrar diverses vegades. Durant els exilis, es va establir a Avinyó i va donar suport als papes del Cisma d’Occident (Climent VII i Benet XIII).

El seu Directorium Inquisitorum

Obra escrita cap al 1376, considerada un manual clau per a l’activitat inquisitorial. Hi definia la bruixeria i establia procediments per identificar i processar persones acusades de practicar-la, basant-se en textos màgics confiscats. Va ser utilitzat com a referència fins al segle XVII.

Figura polèmica, la seva obra va marcar profundament la pràctica inquisitorial. A la seva làpida s’hi llegeix: praedicator veridicus, inquisitor intrepidus, doctor egregius (“predicador de la veritat, inquisidor intrèpid, doctor excel·lent”).

Idees de Nicolau Aymerich sobre la bruixeria i la màgia segons el seu Directorium Inquisitorum (1376).

Definició de bruixeria: Aymerich entenia la bruixeria com qualsevol pràctica màgica que impliqués invocar o recórrer a poders sobrenaturals contraris a la fe cristiana. Incloïa tant: Màgia explícitament demoníaca (pactes amb el dimoni, invocacions, encanteris amb símbols prohibits) com la Màgia aparentment “innocent” (amulets, fórmules curatives, prediccions), que ell considerava igualment sospitosa perquè podia tenir origen demoníac.

Qualsevol poder sobrenatural que no vingués directament de Déu era atribuït al dimoni. Això incloïa coneixements “ocults” transmesos per llibres prohibits o per tradició oral.

Les propostes d’Eimeric:

Confiscació i anàlisi de llibres i objectes: si contenien fórmules màgiques o símbols, eren proves de culpabilitat.

Interrogatoris repetits per detectar contradiccions.

Testimonis: tant acusacions directes com rumors, si eren sostinguts per diversos veïns, podien ser suficients per iniciar un procés.

Tortura: defensava que, si hi havia sospita raonable, es podia aplicar més d’una vegada si el nou interrogatori es feia sota un càrrec diferent. 

Fra Miquel de Susqueda (pàg. 369 i 443) És un personatge de ficció. En la novel·la és un monjo vinculat al monestir de Sant Pere del Burgal, situat a la comarca de la Selva, a prop de Susqueda, Girona. Va exercir funcions destacades en l'entorn religiós i inquisitorial de l'època Durant els segles XIV i XVV a exercir com a secretari de l'inquisidor general Nicolau Eimeric, una figura rellevant en la Inquisició medieval. Aquesta posició li va permetre tenir un paper influent en les activitats inquisitorials de la zona.

Com a secretari de l'inquisidor, Fra Miquel de Susqueda va estar implicat en la recopilació i redacció de documents relacionats amb els processos inquisitorials. Aquesta tasca era fonamental per al funcionament de l'Inquisició, ja que permetia mantenir registres detallats de les investigacions i condemnes. 

Tomás de Torquemada (pàg. 828) 1420-1498 va ser un inquisidor general de Castella i Aragó i el primer gran cap de la Inquisició espanyola, instaurada a finals del segle XV. Va ser frare dominic i confessor personal d’Isabel la Catòlica.

Torquemada va esdevenir Inquisidor General el 1483 i va establir una estructura forta i centralitzada de la Inquisició, amb tribunals arreu del territori.

Les seves funcions principals eren Perseguir heretgies, sobretot entre jueus conversos (anomenats “conversos” o “cristians nous”) i, més tard, musulmans convertits (moriscos). Controlar la puresa de la fe catòlica. Fer ús de tècniques repressives: delacions, interrogatoris, tortura, i condemnes a la foguera.

Sota el seu mandat es van produir milers de judicis i execucions, moltes d’elles amb penes extremes. Va impulsar el decret d’expulsió dels jueus (1492), obligant-los a convertir-se o abandonar els regnes dels Reis Catòlics.

La seva figura es vincula amb un fanatisme religiós implacable, i sovint esdevé un símbol de la intolerància i la crueltat en nom de la fe.

Idi Amin (pàg. 828) 1925–2003 va ser un dictador i militar ugandès que va governar Uganda amb mà de ferro entre 1971 i 1979. És conegut per ser un dels governs més repressius, violents i despòtics de l’Àfrica postcolonial.

L’any 1971, Idi Amin va fer un cop d’Estat militar contra el president Milton Obote i va instaurar una dictadura basada en el control militar i la repressió brutal. Va assumir el càrrec de president i va governar Uganda durant 8 anys. Es va autoproclamar diversos títols extravagants, com “Conqueridor de l’Orient i l’Occident” i “Llei, ordre i poder del poble”.

El seu mandat es va caracteritzar per l’arbitrarietat, la tortura i la corrupció. Va perseguir grups ètnics, opositors polítics, i comunitats minoritàries, inclosa la comunitat asiàtica (de descendència índia i paquistanesa) resident a Uganda, expulsant-la massivament l’any 1972.

Es calcula que durant el seu govern van morir entre 100.000 i 500.000 persones, víctimes d’execucions, desaparicions i persecucions. 

Pol Pot (pàg. 828) va ser el cap del règim comunista de Cambodja entre 1975 i 1979 i el líder del moviment Khmer Rouge.

El seu objectiu era transformar Cambodja en una societat agrícola comunista purificada, eliminant tota influència occidental, urbana, intel·lectual i religiosa.

Va ordenar el desallotjament massiu de les ciutats, obligant a milions de persones a treballar en camps de treball forçat.

Durant el seu mandat es calcula que van morir aproximadament entre 1,5 i 2 milions de persones (al voltant del 20-25% de la població) a causa de l’execució, la fam, les tortures i les condicions de treball extremes.

Van ser víctimes especialment els intel·lectuals, professionals, minories ètniques, religiosos i qualsevol persona sospitosa de ser “enemiga” del règim.

Es van crear camps de concentració, com el tristament famós Camp S-21 (Tuol Sleng)

Ante Pavelić (pàg. 553) 1889–1959 va ser un advocat i polític croata conegut pel seu lideratge en el moviment ultranacionalista Ustaše i el seu paper com a cap de l’Estat Independent de Croàcia (NDH) durant la Segona Guerra Mundial.  El seu règim va col·laborar estretament amb l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. Va implementar polítiques d’extermini sistemàtica que van conduir a la mort de centenars de milers de persones, especialment serbis, jueus i gitanos.

El1941, després de la invasió de Iugoslàvia per les potències de l’Eix, Adolf Hitler va col·locar Pavelić com a líder del NDH. En aquest rol va implementar un règim feixista que es va dedicar a perseguir activament les minories ètniques i religioses. Entre 1941 i 1945 es calcula que el règim Ustaše va assassinar a més de 350.000 serbis, 30.000 jueus i 25.000-30.000 gitanos en camps de concentració com el de  Jasenovac

Pavelić és recordat com un dels principals responsables d’un dels genocidis més sanguinaris de la Segona Guerra Mundial. El seu règim és objecte d’estudi en el context dels crims de guerra i del feixisme a l’Europa de l’Est. Continua sent una figura polèmica a Croàcia, on alguns el consideren un heroi nacionalista, mentre que altres el rebutgen radicalment per la seva implicació en els crims de guerra.

El camp de concentració de Jasenovac (pàg. 553) representa un dels episodis més foscos de la història europea del segle XX, i la seva memòria continua essent fonamental per a l’educació sobre els perills de l’odi i l’extremisme.

Va ser un dels llocs més notoris de l’Holocaust a Europa. Va funcionar entre l’agost de 1941 i l’abril de 1945 a l’Estat Independent de Croàcia (Nezavisna Država Hrvatska, NDH), un règim feixista col·laboracionista amb l’Alemanya nazi.
Establert pel moviment ultranacionalista Ustaša, Jasenovac es va convertir en un centre d’extermini massiu, conegut com “l’Auschwitz dels Balcans”.

El complex de Jasenovac consistia en cinc subcamps distribuïts en una extensió d’aproximadament 210 km² al llarg dels rius Sava i Una. Aquests subcamps incloïen Jasenovac, Stara Gradiška, Bročice, Krapje i diversos camps agrícoles en pobles pròxims.

Els presoners eren sotmesos a condicions extremes de fam, treball forçat, tortures i assassinats sistemàtics. A diferència dels camps nazis, Jasenovac no disposava de cambres de gas; la majoria de les morts es produïen per afusellaments, decapitacions, cremades i altres formes de violència directa.
(Font: Viquipèdia, jusp-jasenovac.hr)

S’estima que entre 83.000 i 100.000 persones van ser assassinades a Jasenovac, encara que alguns estudis suggereixen que el nombre real podria ser molt més alt. Les víctimes principals van ser:

 Serbis: entre 45.000 i 52.000 (encyclopedia.ushmm.org)

Romanís (gitanos): entre 15.000 i 20.000 (El País)

Jueus: entre 12.000 i 20.000

Croats, musulmans i antifeixistes: entre 5.000 i 12.000

La majoria dels presoners eren nens, dones i ancians, molts dels quals van ser assassinats al mateix camp sense judici previ.

El lloc de Jasenovac va ser destruït pels mateixos guardians el 1945 per ocultar les proves dels crims.

La Abwehr (pàg. 553) va ser el servei d’intel·ligència militar d’Alemanya des del 1920 fins al 1944, encarregat de la recopilació d’informació, la realització d’operacions de sabotatge i la contraintel·ligència. El seu nom, que significa “defensa” en alemany, va ser escollit per donar una aparença d’activitat defensiva, en compliment de les restriccions imposades pel Tractat de Versalles després de la Primera Guerra Mundial.

Durant la Segona Guerra Mundial, la Abwehr va estar sota el comandament de l’almirall Wilhelm Canaris des del 1935 fins al 1944. L’organització es dividia en tres departaments principals (Warfare History Network):

• Abt I: espionatge ofensiu.
• Abt II: sabotatge i operacions encobertes.
• Abt III: contraintel·ligència i seguretat interna (Viquipèdia, nsa.gov).

Va ser dissolta el 1944 i absorbida pel Sicherheitsdienst (SS) sota Himmler

El crematori de Bikernau (pàg. 379) és una de les instal·lacions més tràgiques i emblemàtiques del camp d’extermini nazi d’Auschwitz-Birkenau. Situat a la secció II del complex (Birkenau), va ser dissenyat per a l’extermini massiu de presoners, principalment jueus, mitjançant gasos tòxics i cremació.

Auschwitz-Birkenau va disposar de diversos crematoris, sent els més coneguts els Crematoris II, III, IV i V, construïts entre 1942 i 1943. Aquests crematoris estaven equipats amb forns de la companyia alemanya Topf & Söhne, dissenyats per a incinerar grans quantitats de cossos diàriament. Per exemple, el Crematori III podia cremar fins a 1.440 cossos al dia.

Les víctimes arribaven en trens i eren conduïdes a les cambres de gas, on se’ls deia que anaven a passar per una desinfecció. Un cop dins, eren tancades i assassinades amb Zyklon B, un insecticida que contenia cianur. Després, els cossos eren cremats als forns dels crematoris. (auschwitz.org)

El 7 d’octubre de 1944, membres del Sonderkommando (presoners jueus forçats a treballar als crematoris) es van revoltar al Crematori IV després de descobrir que serien assassinats. Van aconseguir destruir part de la instal·lació amb explosius, però la repressió va ser brutal: més de 200 presoners van ser executats i altres 200 van morir en l’enfrontament. (encyclopedia.ushmm.org)

Avui, les ruïnes dels crematoris II i III són part del Museu Estatal d’Auschwitz-Birkenau, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Les estructures originals han estat parcialment destruïdes pels nazis per ocultar proves dels crims, però encara es conserven restes que testimonien la magnitud de l’horror.(cipdh.gob.ar)

Timothy McVeigh (pàg.. 802) va ser l’autor de l’atemptat d’Oklahoma City, un dels pitjors atemptats terroristes domèstics en la història dels Estats Units.

El 19 d’abril de 1995, McVeigh va col·locar una bomba amb un camió carregat d’explosius davant de l’edifici federal Alfred P. Murrah a Oklahoma City. S’hi van produir 168 morts, inclosos 19 infants d’una guarderia a l’edifici i centenars de ferits.

McVeigh va declarar que volia venjar-se del govern federal pels incidents de Waco (1993): setge mortal de l'FBI a una secta a Texas i de Ruby Ridge (1992): enfrontament amb agents federals a Idaho.

També estava influenciat per idees milicianes, antigovernamentals i conspiratives, i pel llibre The Turner Diaries, una novel·la racista i violenta que descriu un alçament contra el govern dels EUA.

Va ser condemnat a mort i executat per injecció letal el 2001.