Formo part d’un grup de Whatsapp
integrat per persones relacionades, d’una o altra manera, amb la llengua, des
de professorat a sindicalistes passant per activistes i membres d’entitats que
treballen per la llengua des de diferents àmbits.
Fa uns dies es va comentaren el grup
les darreres notícies relacionades amb la sentència del 25% de castellà a les
aules. La més recent que el TSJC obliga una escola de Girona a fer en castellà
una assignatura troncal o més i que, precisament, el tribunal ha pres com a suport
jurídic la nova legislació educativa pactada pel PSC, ERC, Junts, i els Comuns.
Un dels integrants del grup és en
Jordi Martí Monllau, professor de filosofia, membre de la comissió de Llengua
de la Intersindical i vocal de Llengua d’aquest sindicat a les Terres de
l’Ebre. La intervenció del Jordi em va semblar molt interessant. Les reflexions
que va aportar són una barreja de coneixement de la situació, del context
polític i social i de la realitat en què ens movem.
Tot i que va ser el típic xat de Whatsapp,
és a dir, idees a raig, li vaig demanar permís al Jordi per intentar donar
forma a les seves reflexions i publicar-les aquí, al meu blog. Aquí les teniu:
Les darreres sentències preocupen a tothom i la pregunta és com reaccionem. En Jordi entén que la reacció és més que complicada perquè l’ordre de fer en castellà una o més assignatures troncals és una ordre directa del jutge al centre educatiu. L’única reacció possible és desobeir. Ara bé, això només ho pot fer la direcció del centre i si ho fa s’enfronta a l’article 410 del Codi Penal i, si persisteix, en l`acte de desobediència a l’article 411.
Si això és així, perquè continuem
presentant batalla judicial amb plets i mes plets que en el fons no condueixen
a res (i no parlo dels qui poden protagonitzar les famílies dels infants ara
obligats a ser escolaritzats en castellà)? Doncs, perquè si la comunitat
educativa no es planta no hi ha cap més camí. I realment jo no espero que una
comunitat educativa que ha mostrat deixadesa en el manteniment de l'escola
catalana es planti davant de la imposició del castellà.
En el moment de l’execució de la
sentència del TSJC sobre el mínim del 25%, els sindicats demanaven al govern
que es protegís els funcionaris. En cap moment van demanar la insubmissió que,
d’altra banda i en el millor dels casos, seria un campi qui pugui i, en el
pitjor, tot un seguit d’inhabilitacions i... l’aplicació igualment de la
sentència.
L’única solució que podria haver
frenat la sentència, hauria estat que una part significativa de la comunitat
educativa s'hagués plantat disposada a un torcebraç amb el TSJC fins a les
darreríssimes conseqüències.
Parlem molt de desobediència, però
quan ho fem pensem que la desobediència la farà l’altre i així la hi exigim.
“Pressionem el govern” diem sovint, però el govern no pot desobeir la llei
vigent i pretendre que continua sent un govern.
Però és que no és només el govern i
la comunitat educativa que semblen passar de la llengua. Al capdavall, el
govern que tenim és una representació fidel de la societat mateixa, una
societat que està mancada de consciència lingüística i que no fa el que caldria
per normalitzar la situació que pateix el català.
Per això penso que no hem de
descartar alternatives que ens permetin mantenir una escola catalana més enllà de l'actual model dit d'immersió
lingüística. No perquè jo les vulgui, no, sinó perquè em semblen les úniques
que aquesta societat pot assumir.
Quan vam començar a implementar el
model de conjunció lingüística, amb el català com a llengua vehicular per
defecte, partíem de la base que la Generalitat sempre estaria governada per
partits catalanistes (un postulat força gratuït i sobretot contrari a
l’evolució demogràfica). Semblava, doncs, que seria el model més avantatjós per
al nostre model educatiu. Ara bé, si perdem el govern de les institucions en
què es pot acabar transformant? I pensem que la dèria abstencionista actual ho
facilita.
Alguns direu que és el mateix si el
president de la Generalitat és d’ERC, de Junts, o un president del PSC membre
de SCC (Societat Civil Catalana), que al cap i a la fi tots fan el mateix. I
això, evidentment, no és cert. No seria igual encara que tinguéssim un poble
lluitador, però és que el nostre poble és més “piulador” de frases i eslògans
que es dedica a escampar per les xarxes.
El tema del mínim 25% de castellà a
les escoles ve de lluny. No es pot anar dient que la culpa de les darreres
sentències és atribuïble a la llei aprovada l’any passat pel Parlament, que va
tenir el suport del PSC, ERC, Junts i
els Comuns, i que declarava el català com a llengua vehicular a l’escola i
establia el castellà com a llengua curricular. Aquesta llei va arribar a partir
de diferents sentències anteriors (en especial la que afectava a tot el
sistema) i no pas a l’inrevés. Es va veure com un intent d’oposar-se a la
sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que fixava un
mínim del 25% del castellà a les aules, encara que segurament estava condemnada
al fracàs des del principi. Afirmar el contrari és insistir en el caïnitisme
(és a dir en la guerra de tothom contra tothom) que ens devora.
Una vegada havia començat ja el
procés d’execució de la sentència no hi havia cap més alternativa que intentar
frenar-lo a través d’una llei, malgrat que, com he dit abans, segurament l’únic
perquè podia servir era per guanyar temps. Personalment no conec cap altra
alternativa viable.
El que sí que va ser un greu error va
ser no forçar, quan sí que es podia, la retirada de la demanda del govern
espanyol interposada l’any 2015 pel llavors ministre d’Educació del Partit
Popular Iñigo Méndez de Vigo.
D’altra banda, per a dir-ho tot, que
el principal problema d'aquest poble és que està demogràficament desbordat,
aclaparat, en un context de dominació política que no li permet assajar
respostes. Estic completament d’acord que no podem rendir-nos. Jo tampoc no
vull rendir-me, però demano armes, és a dir, eines útils i no únicament eslògans.
