Interculturalitat, multiculturalitat o assimilació? (2 i final)

El professor Josep Martí ens comenta en l'article "Catalunya al tombant del mil·leni: multiculturalisme i identitats ètniques" les dificultats que existeixen per desenvolupar el concepte teòric de l’interculturalisme. Sí, com insinuàvem en el final del comentari anterior, el multiculturalisme no resol els problemes de la coexistència de diverses cultures en una mateixa societat, és evident que cal anar més enllà i fer nous plantejaments que ens facin avançar en aquest tema. L’interculturalisme és, doncs, el nou model que pretén anar més enllà del que coneixem com a multiculturalisme.

El professor Martín Rodríguez [1] classifica el desenvolupament ciutadà en tres estadis. El primer, seria el del contraculturalisme; enfrontament, destrucció de cultures. El segon, seria el del multiculturalisme; el reconeixement de la diferència cultural i, el tercer, el de l’interculturalisme que, per una banda, seria un desig i, per l’altra, un objectiu a assolir.

L’interculturalisme, doncs, és més un desig, un projecte que no pas una realitat. El model es basa en la igualtat, en la justícia, en el diàleg, en el consens entre cultures. Un model de reciprocitat cultural sobre una base d’igualtat entre totes les cultures que necessita, evidentment, d’una societat amb mentalitat oberta i pluralista on tothom faci esforços per comprendre la realitat de l’altre com a via d’enteniment i d’intercanvi.

Fonamentat en els principis de l’aculturació, l’interculturalisme vol potenciar el contacte directe entre grups socials amb cultures diferents. Vol superar la simple juxtaposició de cultures i esdevenir una superació del multiculturalisme que aïlla, relativitza i infravalora cultures. En contra, l’interculturalisme  treballa per la igualtat de totes les cultures i per la integració efectiva de tots els ciutadans, pertanyin a la cultura que pertanyin, en tots els òrgans socials i polítics del país d’acollida.

En el seu article, però, el professor Josep Martí posa el dit a la nafra: com s’arriba a l’interculturalisme?, i més encara, estem preparats i predisposats per arribar-hi? Martí, mitjançant el retret carregat d’ironia, posa en evidència la nostra manera d’actuar davant d’una cultura diferent i la peculiar forma que tenim d’entendre la interculturalitat. Som capaços de comprendre l’altre -i fins i tot d’establir un diàleg cultural interactiu- en aquells punts més lúdics de la seva cultura, però tot és molt diferent quan, com deia el futuròleg John Naisbitt,[2] els ponts de d’intercanvi s’han d’establir amb els deep values, els valors profunds: la llengua, la religió, fins i tot l’art o la cultura en general. Com molt bé argumenta el sociòleg i politòleg italià Giovanni Sartori: “les diversitats es poden reagrupar en quatre categories: lingüística, de costums, religiosa i ètnica. Dues d’aquestes, la religiosa i l’ètnica, constituirien estranyeses radicals que són difícilment integrables…/…observant l’arribada d’aquests inintegrables, em pregunto fins quan es podrà suportar, fins on es podrà tibar la corda abans que es trenqui.”[3] El que sí resulta evident –i això és el que cal extreure de l’article de Josep Martí- és que els “nous immigrants” aporten a la nostra societat una diversitat cultural, lingüística i religiosa que no sempre resulta fàcil d’acceptar pel que representa de qüestionament dels propis valors o, fins i tot, d’enfrontament.

Per acabar, voldria centrar-me en una visió més particularista, però no per això exempta d’universalisme, la que ens afecta directament com a ciutadans dels Països Catalans. El camí que ha de conduir a la integració dels nou vinguts dins de la societat i de la cultura catalana, és un camí complicat. Com diu Jesús Tuson matisant el concepte d’integració: “Quan es parla d’integració, el que caldrà entendre és integració mútua, bidireccional, entre els uns i els altres.”[4] Serà, doncs, un camí en què caldrà cercar noves estratègies i nous models que afavoreixen l’intercanvi i ens facin avançar en la via de la interculturalitat. 

Situats en aquesta via d’avenç continu, m’agradaria citar una interessant proposta del filòsof Josep Maria Terricabras que pot servir com a conclusió al comentari de tots dos articles: ”Hem d’abandonar  el concepte d’identitat i adherir-nos al d’identificació. Una concepció essencialista de la identitat nacional ens voldria a tots dissenyats pel mateix patró, assimilacionista amb vista als nouvinguts; però avui és absurd pensar que tots els membres d'una col·lectivitat nacional estaran units per algun tret essencial que els caracteritzi uniformement: això significaria la formació de guetos i l'exclusió dels "altres". En canvi, el concepte d'identificació invita a trobar "tot un munt de coincidències lliures": encara que tu i jo siguem diferents, tenim o podem tenir molts elements en comú: preferències, gustos, maneres de fer, projectes; aconseguit això, cada persona, cada grup pot viure amb els altres sentint-se part («part», no «tot») dels altres, cosa que permet parlar d'un poble raonablement cohesionat" però no uniformat.”[5]

El futur passa per aconseguir pobles cohesionats i no pobles uniformats. L’adéu doncs, al monoculturalisme, al melting pot i al multiculturalismne particularista. L’interculturalisme és l’utopia desitjable. En termes poètics, potser ha esdevingut la nova Itaca vers la qual seguim avançant.

BIBLIOGRAFIA

Bilbeny, Norbert. Sobre la interculturalitat. Articles. Dins de: http://www.geocities.com/nbilbeny/articles

Dahrendorf, Ralph. El dilema del multiculturalismo. Diari La Nación. Dins de: www.lanacion.com.ar/opinion 

Daniel. Jean. Estrangers al segle XXI. Setmanari Le nouvel observateur. París. Dins de http://www.referencies.com 

Interculturalitat. Mòduls UOC. Barcelona, setembre 2004.

Morales, Mario Roberto. Variaciones sobre multiculturalismo e interculturalismo. Diari SigloXXI (29-7-2000). Dins de: http://www.geocities.com/tayacan_2000/aportes/moralesot.html

Naisbitt, John. Megatrends 2000. (1990)

Pujol, Jordi. Globalización e identidad. Conferència a la Universitat d’Alcalà d’Henares, (1-2-2001). Dins de: http://www10.gencat.net/president/AppJava/cat/president/discursos/prespujol 

Rodríguez Rojo, Martín. El interculturalismo, tema de nuestro tiempo. Comunicació per al XII Congrés de psicologia de la infància i de l’adolescència. Valladolid. Dins de: http://dewey.uab.es/pmarques/dioe 

Sartori, Giovanni. La sociedad multiètnica. Pluralismo, multiculturalismo y extranjeros. Madrid, Taurus.

Sureda Negre, Jaume. D’educació i immigració. (Sobre l’opció entre un somni i un malson). Dins de: http://www.tribunadelmediterraneo.com/index.htm 

Terricabras, Josep Maria. Raons i tòpics. Catalanisme i anticatalanisme, Barcelona. La Campana 2001. 

Tuson, Jesús. Patrimoni natural. Els camins de l’entesa Empúries, 2004. Barcelona 

---

[1] Rodríguez Rojo, Martín. El interculturalismo, tema de nuestro tiempo. Comunicació per al XII Congrés de psicologia de la infància i de l’adolescència. Valladolid

[2] Naisbitt, John. Megatrends 2000. (1990).

[3] Sartori, Giovanni. La sociedad multiètnica. Pluralismo, multiculturalismo y extranjeros. Madrid, Taurus.

[4] Tuson, Jesús. Patrimoni natural. Els camins de l’entesa Empúries, 2004. Barcelona

[5] Terricabras, Josep Maria. Raons i tòpics. Catalanisme i anticatalanisme, Barcelona. La Campana 2001.

Interculturalitat, multiculturalitat o assimilació? (1)

L’article de Ralp Dahrendorf, “Después de la asimilación”, ens parla sobre el fracàs del model d’integració nord-americà basat en la fusió de les diverses cultures que conviuen en el seu territori. Un model idealitzat que implicaria tots els membres de la societat (nadius i immigrants) en la creació d’una nova cultura general, producte de la mescla dels diversos elements culturals i de les diferents entitats: l’anomenat gresol de cultures o melting pot. 

En primer lloc, caldria comentar dos dels conceptes que l’autor barreja amb no gaire encert: integració i assimilació. Dos conceptes teòrics que no creiem que hagin arribat a produir-se de manera completa als EUA. 

L’assimilació, entesa com la pèrdua d’identitat d’un grup o persona perquè assumeix de manera completa els valors, les creences i pràctiques d’una altra cultura, no s’ha esdevingut mai als EUA. És possible que a nivell de l’individu s’hagin produït casos aïllats d’assimilació, però aquest fet no pot justificar l’aplicació d’aquest concepte en terme general de cultures. És ben cert que, per part d’una bona part de la cultura dominant nord-americana, poden haver-hi hagut intents d’aplicar aquest procés, però la realitat històrica ens diu que les cultures que han anat configurant la societat dels EUA han mantingut en bona part les seves diferències amb la cultura dominant. 

El concepte d’integració exigeix, com argumenten Malgesini i Giménez,[1] que les minories culturals s’incorporin a la societat receptora en igualtat amb els ciutadans autòctons i sense que això pressuposi la pèrdua de les seves pròpies cultures. A més, cal que la societat dominant accepti i incorpori els canvis que siguin necessaris perquè això sigui possible. Uns conceptes que es relacionen molt més amb l’interculturalisme que no pas amb el melting pot. 

Als EUA, doncs, no ha existit ni assimilació ni integració, però sí que durant dècades es va intentar dur a terme una amalgama cultural –el melting pot- que, malgrat que l’autor sembla insinuar que va arribar a tenir èxit, no creiem que hagi arribat mai a triomfar de manera absoluta als EUA. En cap cas, la cultura dominant nord-americana –una societat wasp: blanca, anglosaxona i protestant- ha estat permeable a les possibles contribucions dels nous sectors immigratoris. No s’ha produït una pèrdua de la cultura d’origen per donar pas a una nova cultura homogènia producte de la fusió. El poder cultural, el poder polític i social ha mantingut i ha practicat la discriminació i la segregació en benefici  propi i ha impedit l’assoliment de l’ideal integrat en el concepte de gresol de cultures.   

En segon lloc, l’autor escriu sobre l’evolució que està patint la societat nord-americana i que l’està conduint a l’abandonament del melting pot a favor d’un nou sistema de convivència, que creiem té molt a veure amb el concepte de la multiculturalitat. 

El sociòleg alemany ens parla d’una societat estructurada en “vidas separadas en un espacio público común que es igual para todos”. Aquesta expressió ens porta directament a parlar de multiculturalisme, entès com un model cultural que tendeix a mantenir les cultures separades i aïllades. Un model al qual, com diu l’autor, s’hi va oposar en el seu moment una bona part de la intel·lectualitat nord-americana. 

L’autor no hi creu, en aquest aïllament cultural, perquè segurament veu que pot conduir a una mena de multiculturalisme particularista, incapaç de reduir les distàncies culturals i que perpetuaria el domini, l’hegemonia del grup sociocultural que ostenta el poder. Un multiculturalisme que magnificaria les diferències –no només culturals, sinó també socials- i que podria arribar fins i tot a l’enfrontament. 

El fracàs del melting pot cal buscar-lo en l’enfortiment dels sentiments ètnics a EUA. Un enfortiment que s’ha vist alimentat per, tal com hem dit abans, les situacions de discriminació i segregació sociocultural que durant anys s’han mantingut al país. Aquest fet es produeix sobretot en el cas dels “chicanos”, dels cubans, dels porto-riquenys, dels xinesos, però també en molts nord-americans d’origen lituà, polonès, grec, etc. Aquestes societats es resisteixen a perdre les seves pròpies identitats culturals i en els darrers anys viuen un procés de reforçament i vigorització dels seus orígens. 

Jean Daniel [2] argumenta que, “per als EUA, el problema de les migracions no és el més important, ja que als nou vinguts no se’ls demana d’integrar-se dins la “civilització” americana, sinó que en tenen prou en acceptar un contracte, el de respectar a tot arreu i de totes formes, l’esperit i la lletra de la Constitució.”  Aquest argument a favor de l’aïllament de cultures és similar al que propugnava França per tal d’incorporar la immigració musulmana a la societat cultural francesa. Els francesos exalçaven “les valeurs republicaines”, valors laics que deixen de banda la religió, per aconseguir la integració de magrebins, algerians, marroquins, etc. 

No sembla, però, que aquest únic objectiu comú, nord-americà o francès, sigui suficient per mantenir la cohesió social necessària a qualsevol país. El multiculturalisme, que es basa en el dret a la diferència, però que tendeix a una mena de reduccionisme cultural, pot comportar un augment de les diferències socials amb un risc evident de fragmentació de la societat. Això, podria donar lloc a una, gens desitjable, coexistència social separada entre els diversos grups culturals.

---

[1] G. Malgesini; C. Giménez. Guia de conceptos sobre migraciones, racismo i interculturalidad. 1997, pàg. 204.

[2] Daniel. Jean. Estrangers al segle XXI. Setmanari Le nouvel observateur. París.