dijous, 11 de juliol del 2019

VÍDEO: La guitarra, Catalunya i el Nou Món (Programa 145 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 145 de
4a temporada
Emès el dimecres 10 de juliol de 2019

Joan Casajuana, músic, guitarrista, baixista i professor de tallers de guitarra.

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimarts, 9 de juliol del 2019

Confiar en l'Assemblea és confiar en la gent



Després de l’etapa 2012-2017, i sobretot després dels fets succeïts des de l’octubre de 2017, som ben conscients del que significa enfrontar-se a l’Estat espanyol, un Estat antidemocràtic i repressor on no existeix una autentica separació de poders. Un Estat que està disposat a fer el que calgui, sigui o no democràtic, sigui o no legal, per evitar la independència de Catalunya. La lluita contra l’Estat espanyol significa també la lluita conra bona part dels que componen els seus tres poders, legislatiu, executiu i judicial, i significa també la lluita contra l’oligarquia i les elits espanyoles, contra determinats mitjans de comunicació, contra determinats poders eclesiàstics i, evidentment contra la seva policia i l’exèrcit. 

L’estratègia internacional sembla anar avançant, si més no pel que fa a l’opinió pública dels diferents països europeus. Malgrat això, tampoc no podem esperar res dels estats ni de la Unió Europea, si més no de moment. 

Els partits polítics sempre han estat la baula feble del procés. Els darrers fets viscuts arran de les eleccions espanyoles i de les municipals no han fet res més que confirmar unar realitat. Quan l’ANC mostrava la seva força, va ser la gran eina, eficaç i contundent, per pressionar la classe política i, quan va convenir, fer-los seure en una mateixa taula de partits i entitats per un Estat propi. Quan l’Assemblea s’ha mostrat més dèbil, els partits, de nou han tornat a les seves estratègies partidistes. Unes estratègies que, en els moments actuals, ens fan tornar a un autonomisme estèril que la gent va deixar enrere per sempre l’1 d’octubre de 2017. 

I una vegada més, l’ANC té la clau per revertir la situació. De la mateixa manera que ho va fer el 2012 quan el context polític en què es movia Catalunya en la data de fundació oficial de l’Assemblea (10 de març de 2012) era de 14 diputats independentistes al Parlament i l’objectiu del Govern era obtenir un pacte fiscal. Des de llavors, els independentistes hem aconseguit la majoria absoluta del Parlament i tenim (si més no la gent) com a únic objectiu el de consolidar i construir la República catalana. 

L’ANC ha estat decisiva i fonamental en el creixement de l’independentisme. Més enllà de manifestacions i concentracions, va ser clau en la consulta del 9-N, en la formació de la coalició de Junts pel Sí, en el pas al costat del president Mas (amb la imminència de noves eleccions i l'amenaça latent d'un nou tripartit) i també en el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre. 

L’Assemblea és la clau. Té la força que li atorguen la seva xarxa d’assemblees territorials, la més extensa del país, presenta a més de 600 municipis. Les seves, autèntics lobbies de pressió en els seus àmbits naturals, omplen de contingut el missatge de l´ANC i les fan indispensables de cara al procés constituent de la República; i les assemblees exteriors presents arreu del món col•laboren a ampliar-ne el ressò internacional. 

Aquesta gran xarxa, els seus prop de 50.000 associats i l’experiència acumulada durant més de cinc anys, la converteixen en l’organització més preparada per continuar liderant, des de la societat civil, el moviment independentista i a impedir el gir autonomista que els partits volen imposar. 

L’ANC ha de tornar a comandar el procés. És complicat, segur. Els partits polítics s’hi oposaran amb totes les seves forces, que són moltes. Uns partits que sempre han volgut una ANC que estigués al servei dels seus dictats, al servei de la seva estratègia. Quan no ho aconsegueixen, intenten neutralitzar-la i relegar-la a un paper secundari. 

L’Assemblea va néixer per fer política i per aconseguir la independència. L’ANC ha de tornar a ser un actor polític de primer ordre, que intervé en política, que fa política i que és l’ANC que molesta, de vegades a uns, de vegades a uns altres, de vegades a tots. Ha de tornar a ser l’actor polític que ha estat decisiu en el desenvolupament del procés d’independència. 

L’ANC té la força per continuar sent la base, els fonaments i l’estructura del gran moviment popular independentista. Ara bé, és inqüestionable que necessitem una ANC diferent, una ANC renovada. Cal modificar-ne funcionaments. 

És cert que l’Assemblea ha fet canvis, que ha modificat algunes estratègies. Per exemple, la d’ocupar espais de poder: l’èxit de Eines de país, de les candidatures a les Cambres de Comerç, de la campanya de Consum Estratègic, la recent convocatòria stop155... Tot i aquests èxits, cal també canviar les estratègies que van ser decisives per arribar fins a l’1 d’octubre i aplicar-ne de noves per a una nova etapa, molt diferent a la viscuda fins ara. 

Confiar en l’Assemblea és confiar en la gent. I la gent, ja ho sabeu, mai falla. I si l'ANC ens fallés, que Déu ens agafi confessats!



La guitarra, Catalunya i el Nou Món (DAVANTAL del programa 145 de LA CLAU de la nostra història)


El músic i tractadista flamenc Johannes Tinctoris, que va servir a la cort de Nàpols des del 1472, afirmava que la guitarra l’havien inventat els catalans. Existeixen referències de luthiers antics i pintures de dones tocant el llaüt que es relacionen directament amb les corts de Pere III de Catalunya i el príncep Joan a finals del segle XIV.

Joan I va acollir l’art i els trobadors occitans, i l’ús de la guitarra deuria expandir-se cap a les successives corts dels Trastámara a Nàpols, València i Castella. Des d’allà, Juan del Encina, poeta, músic i autor de teatre de finals del segle XV i principis del XVI,  d’on fora que vingués, amb el seu talent i amb la instrumentalització de la guitarra, va saber captar un exotisme insòlit i refrescant, sorgit d’algun descobriment prou màgic com per a inspirar la creació d’un nou estil i marcar una nova època.

Juan del Encina, coincidint amb els anys dels viatges de Colom a Amèrica, per alguna raó va deixar més de banda el teatre i és posà a escriure cançons amb gran èxit. El Cancionero de Palacio, que recull el repertori de què gaudien a la casa reial fins al 1496, conté més de seixanta cançons seves d’entre unes 400. Va compondre cançons amb un ritme a tres temps que no tenia precedents i, en molt poc temps, aquestes cançons de ritme ternari van esdevenir el corpus més genuí de la nostra música. Les «folies», «pasacalles», sarabandes, fandangos, xacones i gallardes ―totes a tres temps― foren els gèneres més populars. També en altres corts europees.

El nostre convidat d’avui argumenta que l’encontre amb els indis del Nou Món deuria haver impactat en aquells músics, sacsejant el seu sentit rítmic i despertant el renaixement del ritme ternari, possiblement oblidat en el passat. La coincidència entre el descobriment del Nou Món i el sorgiment d’aquella nova música no sembla, doncs, una casualitat, sinó que l’aparició dels ritmes ternaris i percussió a la cort s’hi relaciona directament.

divendres, 5 de juliol del 2019

VÍDEO: Correllengua 2019. L'independentisme a Estrasburg . "Ampliant la base" per Gerard Sesè(Darrer programa de Vull una resposta)

SETENA TEMPORADA
  Emès el dijous 4 de juliol de 2019


Presenta: Jaume Marfany
Producció: Josep Pedrol
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

Aida Sanuy Periodista i membre de la CAL

Lourdes Escardívol Secretariat Nacional de l'ANC

Montserrat Rossell Empresària

Gerard Sesè Periodista

Davantal

Finalment, no va ser.... el president Puigdemont i Toni Comín no van traspassar la frontera entre Alemanya i França i no van poder assistir com a diputats electes a la sessió constitutiva del Parlament europeu. Després que el Tribunal de Luxemburg desestimés les mesures cautelars, la policia espanyola i francesa els esperava. Per tant, i seguint el consell dels seus advocats, es va decidir que era preferible no córrer cap mena de risc.

Els que si hi van ser, com sempre, perquè aquests mai fallen, va ser la gent. Unes 10.000 persones segons fonts de la policia es van desplaçar fins a la segona capital d’Europa i van fer sentir la seva veu davant del Parlament europeu.

Arran, sobretot, de la presentació per part de l’ANC de la concentració prevista per al proper 11 de setembre, algunes veus s’alcen tot dient que aquest tipus d’accions serveixen per ben poc. Són les mateixes veus que demanen accions més contundents i deixar de banda el que qualifiquen, de manera despectiva, com a “performances”.

Quin és el camí, doncs? Ningú no sembla tenir la solució.

Carne Ross, fundador d’intendent Diplomat, un prestigiós grup d’assessoria diplomàtica amb seu a Nova York, Brussel•les i Ginebra, ha publicat un interessant article, de lectura obligada, titulat Del conflicte al compromís: lliçons sobre la creació d’un estat. Ross ens diu que “No hi ha cap llibre que fixi les regles per arribar a la independència i les lliçons de la història són dures”, en una velada afirmació que planeja constantment en el rerefons de l’article i que no és altre que la immensa majoria d’independències s’han aconseguit amb violència. Ross també ens diu que “els compromisos de la “comunitat internacional”, com ara el dret internacional, no compten per a res.” I posa com a exemple els casos de Palestina i del Sahara Occidental. Referint-se a Palestina, diu: “Es podria omplir una biblioteca amb les resolucions de les Nacions Unides que exigissin un estat palestí, i no obstant això Palestina no és independent.”

Per als independentistes catalans, és possible que aquest article no ens animi gaire. Malgrat tot, cal llegir-lo i tenir-lo ben present, sobretot, quan Ross ens diu que hi ha una premissa que és comuna a tot procés d’independència i que sempre has de tenir present i mantenir: No et rendeixis mai.

Lluitar per la llibertat és el més bonic que es pot fer a la vida i sense cultura no hi ha llibertat possible. Aquesta frase està extreta del manifest del Correllengua 2019 que ha estat escrit per Jordi Cuixart des de la presó de Soto del Real. Aquest proper dissabte, a Llançà la 23a edició del Correllengua començarà a caminar i s’escamparà per tots els Països Catalans. 

De seguida ens hi posem. Som-hi. Comencem!

dijous, 4 de juliol del 2019

VÍDEO: Catalanades i catalanismes al "Lazarillo de Tormes" (Programa 144 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 144 de
4a temporada
Emès el dimecres 3 de juliol de 2019

Montserrat Camps és llicenciada en Filologia Catalana per la UdL i catedràtica d'Ensenyament secundari.

He treballat en diversos instituts impartint classes de Llengua catalana, anglesa i italiana. Actualment treballa en un centre preparant alumnes per a les proves d’ingrés a la universitat per a majors de 25 anys i impartint Llengua i Literatura Catalanes, Castellana i Anglesa.

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimecres, 3 de juliol del 2019

Catalanades i catalanismes al Lazarillo de Tormes (DAVANTAL del programa 144 de LA CLAU de la nostra història)



La vida de Lazarillo de Tormes y de sus fortunas y adversidades, més coneguda com a El Lazarillo de Tormes, és una novel·la picaresca del segle XVI, d'autor desconegut, escrita en castellà. Narra les aventures d'un jove orfe que serveix diversos amos per prosperar socialment. L'obra encadena episodis humorístics sota la forma d'una carta on el protagonista explica la seva vida.

Fins aquí el que ens diu la historiografia oficial. Ja fa anys, però, molts hispanistes atribueixen el 'lazarillo de tormes' a l'humanisme valencià. No només pels girs lingüístics i expressions utilitzades, sinó sobretot per la visió que es té de la societat.

Ja fa uns anys, va aparèixer un estudi signat per Jordi Bilbeny i Josep Maria Orteu que, a part de corroborar l'autoria valenciana de la novel·la i fer un repàs exhaustiu de les catalanades, va més enllà, i denúncia un procés de deslocalització de la història original.

És convenient que ens fem una idea fidedigna de les llengües en què es llegien a la corona catalanoaragonesa en aquella època. Jordi Bilbeny en el seu llibre Inquisició i Decadència. Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya, escriu que des de finals del segle XV i fins al darrer terç del segle XVI, qui llegeix un llibre en aquest regne, ho fa en català i que gairebé no hi ha llibres editats en castellà, perquè la majoria dels escriptors els editaven en llatí. Per fer-nos-en una idea: un mercader o membre de la petita noblesa, llegia en català, en llatí i en l’italià. Philippe Berger en el seu estudi sobre la decadència literària a València, assegura que fins a l’any 1489 no hi havia cap llibre editat en castellà, tots eren en català i en llatí.

Jordi Bilbeny defensa que la primera edició perduda del “Lazarillo de Tormes" és obra del valencià Joan Timoneda i que va ser escrita en català. També argumenta que en l’obra original els fets que s’hi narrar succeeixen a la vila valenciana de Tormos, prop de Gandia. També es destacable el gran número de “catalanades” que apareixen en el text.

A LA CLAU de la nostra història d’avui parlarem de les Catalanades i catalanismes al Lazarillo de Tormes amb Montserrat Camps.

dilluns, 1 de juliol del 2019

Prou samarretes...o confondre el cul amb les témpores.


Prou samarretes!

Aquest va ser el twit que va fer la consellera Clara Ponsatí després de la presentació per part de l’Assemblea de l’’11-S d’enguany.

La meva primera resposta va començar dient “Puc entendre la Clara Ponsatí...” Perquè l’entenc. Perquè jo també visc en una constant indignació retinguda. Perquè era dels que creia que la via eslovena podia funcionar i que aquest país podia ser independent passant de “la llei a la llei”. Perquè haig de comptar fins a cent abans d’opinar sobre determinades declaracions o actuacions de molts dels nostres partits polítics i/o dels nostres representants, ja sigui al Parlament, ja sigui al Congreso. Perquè ser que el pas definitiu a la independència no arribarà amb una manifestació més o menys (o potser sí...) i que caldrà una estratègia ben planejada i ben dirigida, amb recursos i suports suficients (interiors i exteriors), decidida, segurament arriscada. Una estratègia compartida i una unitat d’acció que haurà de comptar amb les tres conegudes potes del tamboret: Institucions, partits polítics i societat civil.

Dit això... La frase de la consellera genera confusió i provoca reaccions irades (d'aquí el títol: Confondre el cul amb les témpores) que, és més que probable, no tinguin res a veure amb el que Ponsatí pensava i pensa.

Sóc conscient que el món que genera Twitter no és, sovint, el món real. Cal comentar una mica, però, algunes de les reaccions que he anat llegint en resposta a una resposta meva al twit de Ponsatí. Crec que està bé analitzar-les i reflexionar sobre algunes de les coses que s’hi manifesten.

La nostra memòria històrica sembla que té un abast molt limitat. Una cosa és pensar que per assolir la independència caldrà, com he escrit abans, decisió, arriscar-se, accions contundents en la línia de la desobediència civil i, per començar, cal entendre bé que és i que no és fer "resistència no violenta i desobediència civil" (llegiu, si  ho voleu, el post "La resistència no violenta, l'únic camí possible") i una altra molt diferent aprofitar una de les campanyes i accions que l’Assemblea fa durant l’any i des de 2012 per expressar opinions que, fent servir un llenguatge més vulgar, diríem que “pixen fora de test”. 

Portem 10 anys fent “performances”.... Portem 10 anys fent el “paperina”.... Finançar per a què..? Si no fan o no poden fer el servei pel qual van ser creades, cal continuar finançant? Ja és hora de deixar d’enganyar. .. L'objectiu de l'ANC no és finançar-se, sinó forçar els partits processistes a aixecar la DUI. Al final resultarà que es va crear per fer costellades de colors. Per cert, pressionar els partits és gratis... Les campanyes no serveixen per a res... La mani del 11-S l’hauríem d començar a fer en contra del nostre "govern efectiu"... Ja paguem perquè a més a més ens facin una merda de samarretes i ens diguin que no perdem el somriure...  

Aquesta és una mostra de les més “educades i publicables”.

No dedicaré gaires línies a explicar la importància de les samarretes (principal font de finançament de l’Assemblea) i de les “performances” de l’11-S. En aquest país s’han fet moltes coses des del 2009 (i abans també). El 2012, al Parlament de Catalunya hi havia 14 diputats independentistes i l’objectiu polític d’aquest país es deia pacte fiscal. Una enquesta del CEO ens deia que un 29% de catalans es declarava independentista; un 30,8% federalista; un 27,8 % autonomista i només un 5,2% considerava Catalunya com una regió més d’Espanya. El context polític del país, que ja havia començat a canviar el 2010, es modifica radicalment a partir del 2012 fins arribar on som ara. Molta gent, moltes entitats, partits, han contribuït decisivament a aquest canvi, però sóc dels convençuts que l’ANC ha estat una de les més decisives... i no només amb les seves “performances”. Repasseu, si us plau, la trajectòria de l’Assemblea, les seves campanyes, la seva capacitat d’influència... la feina de les Territorials, de les Sectorials, de les Assemblees Internacionals... El més recent: la victòria (molt treballada) a les Cambres de Comerç i la campanya de Comerç Estratègic.

Dit això... Perquè em molesten determinats comentaris a les xarxes...

En altres escrits ja m’he posicionat sobre les reaccions personals que es produeixen en aquest món, ara tan divers i transversal, de l’independentisme. Vull comentar, una vegada més, la meva pròpia experiència personal. Per raons d’edat, he viscut, de vegades des de dins mateix, de vegades de molt a prop, les diferents vicissituds del moviment independentista des de finals dels 70 fins ara. He assistit a batalles interiors de gran cruesa; he hagut de veure com amics i companys de lluita deixaven de parlar-se i es titllaven els uns als altres de “traïdors”; he presenciat en ple Fossar de les Moreres una batalla campal entre independentistes. Massa sovint he escoltat la paraula “traïdor” i “botifler” en boca d’independentistes contra independentistes.

Ara, de moment, la majoria estem fent servir més eufemismes, i, dins del moviment independentista, ja podem començar a distingir dues grans divisions: D’una banda, hi trobaríem els que podríem anomenar “autèntics” independentistes, lluitadors, conseqüents, disposats a tot, enarborant la bandera negre de “pàtria o mort”, etc. I, de l’altra, els mesells, els que claudiquem, “els processistes”, “els lliristes”, “les tietes”, “les àvies que fan bufandes”, “els friquis que portem llacets grocs”, “els barretinaires”... Per a alguns també “els que comprem samarretes” i els que anem a la manifestació de l’11-S” (perquè, “evidentment,” no serveix per a res).

Som només a un pas del “traïdors i botiflers”.

Vaig a fer una abstracció. Per als seguidors, en menor o major grau, de la bandera negra i del que significa, segurament ja n’hi ha prou de samarretes... Com també n’hi ha prou de llaços grocs, prou manifestacions i prou concentracions (no serveixen per a res) prou trobades a Lledoners, a Puig de les Basses, a Mas d'Enric, i prou viatges a Waterloo, i prou viatges a Estrasburg, i prou poemes per als presos, i prou cartes, i prou postals, i prou cançons, i prou vagues de fam, i prou articles, i prou declaracions, i prou tertúlies, i prou paradetes, i prou actes, i prou sopars grocs, i prou vídeos, i prou estelades, i prou...

I hem d’aprendre a conviure i a treballar en positiu els uns amb els altres.  De la mateixa manera que hem treballat i lluitat (per damunt de tot, la gent) per un sol objectiu, colze amb colze, sense preguntar-nos (ni importar-nos) com pensava el del costat o quina era la seva ideologia.  

També cal ser conscients que el gran creixement exponencial i vertiginós del moviment independentista s’ha produït, bàsicament, perquè els “lliristes”, “les tietes”, “les àvies”, “els friquis del llacet groc”, “els barretinaires” van decidir “sortir de l’armari” i afegir-se al moviment, treballar-hi i mobilitzar-se incansablement. Són els que, al costa d’altres, ens han dut fins aquí, tant pel positiu com pel negatiu.

I em tornaré a repetir una vegada més. L’única manera d’aconseguir la independència és a través de la unitat d’acció entre la societat civil, partits polítics, govern i institucions. Pensar que una sola d’aquestes potes aconseguirà l’objectiu i voler encaminar tota l’acció i l’estratègia en aquest sentit significarà, una vegada més, la derrota.

Ah! Penso comprar-me la samarreta (com cada any) i continuar anant a les convocatòries que em faci l’ANC ... també a la de l’11-S

No confonguem, doncs, el cul amb les témpores