dijous, 23 d’octubre del 2014

Avui seré a Madrid


Avui seré a Madrid. 
A les 19.30h, a l'Ateneo de Madrid tindrem un debat organitzat per Espacio Público i que serà el primer de tot un seguit d'actes a l'entorn del títol "El modelo territorial del Estado y de la organización política de los pueblos".
Avui parlarem sobre "Reforma, proceso constituyente o independencia". Moderats pel periodista Enric Juliana, ens trobarem en aquesta taula rodona el secretari de Política Federal del PSOE, Antonio Pradas; Marga Ferré, per Izquierda Unida; L'eurodiputada Teresa Rrodríguez per Podemos; el diputat Iker Urbina representant Amaiur; Martinyo Noriega, coordinador d'Anova i jo mateix en representació de l'Assemblea Nacional Catalana. 
El debat serà transmès en directe per Público TV.
Espero estar a l'alçada i saber explicar amb claredat i de forma entenedora el procés d'independència que estem vivint a Catalunya.

diumenge, 19 d’octubre del 2014

Em sento orgullós de ser un de vosaltres


Ho he dit moltes vegades: som les generacions afortunades.
Avui, 19 d'octubre, hem tornat a viure un dia excepcional. Un dia més les emocions han estat tan intenses que ha sigut difícil d'aguantar-les amb fermesa. Com sempre, em vénen al cap aquelles persones que han format part de la meva vida, que tant han lluitat per veure aquest moment i que, malauradament ja no hi són. Avui, un dia més, molts del que formem part del Secretariat Nacional de l'Assemblea hem portat ben visible la fotografia del nostre company Santi Pons. El recordem sempre, més encara en aquestes diades tan decisives.
Podria dir moltes coses, però la primera que em ve al cap és que em sento molt orgullós de ser un de vosaltres. Heu fet realitat els meus somnis i els de tants companys i companyes. Sou increïbles! Començant per les nostres assemblees (territorials, sectorials i exteriors) i acabant per l'última persona que s'ha incorporat a aquest procés tant extraordinari.
Em sento molt orgullós de poder compartir amb tots vosaltres aquests moments únics en què, no només formem part de la història,,, és que l'estem escrivint cadascun de nosaltres!
Som afortunats... no en tingueu cap dubte. 
Guanyarem.. no en dubteu ni un moment.
Som la força de la gent. Som els que fem possible allò que sembla impossible!
Una abraçada virtual a tots i a cadascun de vosaltres!

Plaça de Catalunya: Algunes frases per al dia d'avui


D'aquí a un moment ens veiem tots a Plaça de Catalunya... Ens retrobarem per continuar junts aquest procés fins arribar a l'objectiu final. Res ni ningú ens aturarà!

Un bon dia per recordar algunes màximes o frases que ens poden ajudar a fer el camí:

  • El que és impossible només triga una mica més.
  • No tota relliscada significa una caiguda. (George Herbert)
  • Al final tot sortirà bé perquè si no ha sortit bé,  és que encara no és el final
  • Aixeca't i deixa de somiar, és hora de començar a complir els teus somnis.
  • No entenc perquè la gent té por de les noves idees. Jo tinc por de les velles. (John Cage)
  • Somia-ho, desitja-ho. Fes-ho.
  • No es pot fer retrocedir el rellotge,  però sí que es pot tornar a donar-li corda.
  • Si dubtes de tu mateix, estàs derrotat d'entrada.(Henrik Ibsen)
  • Allò que és il·legal i impossible, la força de la gent fa que esdevingui legal i possible (Nelson Mandela)
  • El pessimista veu el got mig buit. L'optimista veu el got mig ple. Nosaltres som aquelsl que anem a buscar l'aigua que falta per omplir el got.

divendres, 17 d’octubre del 2014

19/10. Plaça de Catalunya


(Article publicat a Tribuna.cat)
No hi haurà consulta. Si més no, no hi haurà la consulta que tots volíem i per la qual hem treballat tant durant els darrers mesos. Des de feia dies, tots percebíem els problemes i la tensió existent.
Una tensió, emocional i política, que sobretot ha estat i està present en tota la gent que havia posat la il·lusió i l'esperança, però, sobretot, l'esforç i el treball perquè el 9N es pogués votar i decidir el futur polític de Catalunya. En aquest escenari de no consulta o, si ho preferiu, d'un altre tipus de consulta, l'opinió ciutadana pot optar per dos camins diferents: 

El primer, buscar culpables entre nosaltres mateixos. Veure què és el que s'ha fet malament des del Govern català, des dels respectius partits, des de les organitzacions de la societat civil com l'Assemblea Nacional Catalana (ANC). Podem desesperar-nos, indignar-nos i, el que seria pitjor encara, frustrar-nos col·lectivament perquè el 9N no es pot celebrar en la manera i condicions que tots hauríem volgut. 

El segon, tenir molt clar que si no hi ha 9N com estava previst, si el que hi ha és un altre modalitat de consulta que ens permet votar, més enllà dels errors propis, només hi ha un sol culpable: l'Estat espanyol i la seva més que baixa qualitat democràtica, que posa en seriós dubte la separació de poders i el propi Estat de dret. Aquest és el nostre únic adversari o, si ho preferiu sense eufemismes, el nostre únic enemic.

És possible que l'arbre no ens hagi deixat veure el bosc. El 9N no és ni ha sigut mai l'objectiu. El 9N és un camí, el que hem cregut més adequat, per arribar a la independència. Més que un camí era una etapa per arribar a aconseguir el mandat democràtic que ens permeti proclamar la independència. 

L'Assemblea era i és conscient que els escenaris poden canviar i que només aconseguirem l'objectiu si tenim la capacitat d'adaptar-nos-hi, de mantenir la unitat d'acció fins allà on sigui possible, de no defallir, de mantenir la societat mobilitzada i de mantenir-nos radicalment ferms en l'objectiu final. 

I som on som... El 9N hi haurà, si l'Estat espanyol no es dedica també al seu esport preferit, el de la prohibició, un procés participatiu amb totes les limitacions polítiques i jurídiques que comporta. Cal, però, que ens mirem aquest dia i aquest procés des d'una altra òptica molt diferent. Utilitzem-lo per avançar en el camí de la independència. 

L'ANC es troba davant de la decisió més important a prendre des del 2012. No només hem de fer pública la nostra posició oficial sobre el procés que ens ha presentat el president de la Generalitat, sinó que hem de marcar molt clarament quin ha de ser el camí a seguir a partir d'aquest moment.

És per això que ens hem donat uns dies per tal que aquest debat pugui ser compartit al màxim per les nostres bases; perquè la nostra posició final sigui al màxim de compartida per les nostres assemblees territorials, sectorials i exteriors.

El debat que vam encetar ahir mateix des de l'Assemblea només té dos marcs de referència: el nostre propi Full de ruta aprovat en Assemblea General i l'objectiu comú que ens uneix; la independència. Res pot quedar fora d'aquest marc. 

19 d'octubre, 12.30h, plaça de Catalunya... Un altre dia important en l'agenda de l'Assemblea i en l'agenda de tots els que volem la independència del nostre país. Serà el dia del canvi d'agulles. Serà el dia en què, de manera clara i contundent marcarem el full de ruta que seguirem durant els propers mesos, que han de ser molt pocs, en què haurem de fer els passos clars, decisius, definitius i concloents que ens han de portar a la independència. 

El 19 d'octubre serà tant important com ho va ser l'11 de setembre de 2012 quan nosaltres, la força de la gent, vam aconseguir canviar la història d'aquest país.

19 d'octubre, 12.30h, plaça de Catalunya... 

Demostrem que no farem ni un pas enrere! 

Fem d'aquest dia un autèntic clam d'unitat, un clam per avançar decididament cap a la independència!

dimarts, 14 d’octubre del 2014

El procés és imparable


Quan escric aquestes línies s’acaba de desvetllar la posició del govern català sobre la consulta del 9N. Des de fa uns quants dies, la tensió emocional i política ha estat, cada vegada més, present en tota la gent que ha posat la il·lusió i l’esperança, però, sobretot, l’esforç i el treball perquè el 9N es pogués votar i decidir el futur polític de Catalunya.

L’Assemblea Nacional Catalana ha estat la primera en posar-se al capdavant d’aquesta reivindicació popular i nacional per poder exercir el dret democràtica més elemental: poder expressar l’opinió del poble mitjançant el vot directe i individual. Hem posat tota la nostra organització a treballar en la campanya unitària Ara és l’hora –dèiem- de fer tota la pressió possible i aconseguir votar i guanyar el 9N.

L’ANC ha seguit fil per randa el seu full de ruta en què prevèiem quatre escenaris possibles. El primer, fer la consulta amb, si més no, la tolerància de l’Estat espanyol va quedar ben aviat com un escenari impossible de realitzar. Ara, en aquests moments, ens trobem en el segon escenari: fer la consulta malgrat les prohibicions de l’Estat espanyol i del Tribunal Constitucional. Ara bé, aquesta consulta no és la que volíem, no és la consulta per la qual s’ha mobilitzat tanta gent.

El Dret a decidir ha aconseguit una unitat d’acció extraordinària. Catalunya és un país únic al món en molts aspectes, però no hi ha cap dubte que ningú no ens pot superar en aquest grau d'unitat a l'entorn de la consulta. Sis partits d'ideologia tan diversa i objectius polítics tan dispars mantenen a hores d'ara i des de fa mesos la unitat d'acció a l'entorn del dret a decidir.

El 80% del Parlament català va emetre el seu vot favorable a la Llei de consultes. El 97% dels ajuntaments del país hi donen suport. Segons les enquestes, gairebé un 80% de la població catalana vol exercir el seu dret a vot i en els darrers tres 11 de setembre, les manifestacions al carrer de la societat civil no deixen cap lloc al dubte sobre el que vol una gran part de la població.

En aquest escenari de no consulta o, si ho preferiu, d’un succedani de la consulta, l’opinió ciutadana pot optar per dos camins diferents:

El primer, buscar culpables entre nosaltres mateixos. Veure què és el que s’ha fet malament des del Govern català, des dels respectius partits, des de les organitzacions de la societat civil com l’ANC. Podem desesperar-nos, indignar-nos i, el que seria pitjor encara, frustrar-nos col·lectivament perquè el 9N no es pot celebrar en la manera i condicions que tots hauríem volgut.

El segon, tenir molt clar que si no hi ha 9N, si el que hi ha és un succedani que ens permet votar, més enllà dels errors propis, només hi ha un sol culpable : l’Estat espanyol i la seva més que baixa qualitat democràtica, que posa en seriós dubte la separació de poders i el propi Estat de dret. Aquest és el nostre únic adversari o, si ho preferiu sense eufemismes, el nostre únic enemic.

És possible que l’arbre no ens deixi veure el bosc. El 9N no és ni ha sigut mai l’objectiu. El 9N és un camí, el que hem cregut més adequat, per arribar a la independència. L’ANC era i és conscient que els escenaris poden canviar i que només aconseguirem l’objectiu si tenim la capacitat d’adaptar-nos-hi, de mantenir la unitat d’acció fins allà on sigui possible, de no defallir, de mantenir la societat mobilitzada i de mantenir-nos radicalment ferms en l’objectiu final.

I per això, en el nostre full de ruta aprovat en Assemblea General, ens vam marcar els quatre possibles escenaris. El primer va quedar obsolet. El segon ha quedat tocat i ferit. Si és necessari, canviarem de pantalla i passarem al tercer escenari perquè el procés d’independència és imparable i no té marxa enrere.

El 9N passaran coses. El 9N amb o sense consulta organitzada pel Govern serà el trampolí que ens llançarà amb més força encara cap a la independència.  

dilluns, 6 d’octubre del 2014

Estan molt nerviosos

El Sr. Jorge Fernàndez Díaz continua amb les seves amenaces per impedir la consulta del 9N. Ara ens diu que el el procés sobiranista a Catalunya pot acabar com els fets del Sis d'Octubre del 1934 que, com molt bé sabeu, va acabar amb l'empresonament, el judici i la condemna a cadena perpètua del govern. A més, des del 7 d’octubre la Generalitat va quedar intervinguda per l’autoritat militar i Francisco Jiménez Arenas, aleshores governador de Catalunya va ser nomenat president accidental de la Generalitat. Suspensió de l’autonomia catalana, retirada de les competències d’ordre públic, justícia i ensenyament
L’Estat espanyol va dissoldre cent vint-i-nou ajuntaments, governats majoritàriament per ERC i, entre altres mesures repressives, es va imposar el castellà com a llengua de la Generalitat, l’edifici que ocupava el Parlament va ser convertit en caserna militar i es van prohibir les activitats dels partits, sindicats i associacions catalanistes i d’esquerres.
Què pensa fer ara i avui, al segle XXI, en el marc d’una Europa democràtica el Sr. Jorge Fernàndez Díaz. S’atrevirà a suspendre l’autonomia i a empresonar el Govern català? Dissoldrà els 920 ajuntaments que han donat suport a la consulta o potser en tindrà prou amb suspendre els més de 420 en què governa CiU?
Estan nerviosos, molt nerviosos. I tenen por, molta por. No saben què fer per frenar l’allau democràtic que significa la consulta del 9N. La unitat d’acció demostrada abastament pel poble català, els seus partits i les seves institucions els té completament atemorits i els fa llençar amenaces que saben que no podran complir perquè, si ho fessin, Europa no ho toleraria i,  en aquell mateix moment,  ja hauríem guanyat.
Catalunya és un país únic al món en molts aspectes, però no hi ha cap dubte que ningú ens pot superar en aquest grau d’unitat a l’entorn de la consulta. Sis partits d’ideologia tan diversa i objectius polítics tan dispars mantenen a hores d’ara i des de fa mesos la unitat d’acció a l’entorn del dret a decidir. El 80% del Parlament català va emetre el seu vot favorable a la Llei de consultes. El 97% dels ajuntaments del país hi donen suport. Segons les enquestes, gairebé un 80% de la població catalana vol exercir el seu dret a vot i en els darrers tres 11 de setembre, les manifestacions al carrer de la societat civil no deixen cap lloc al dubte sobre el que vol una gran part de la població.
Ah! Per aquell que no ho sàpiga, el Sr. Jorge Fernàndez Díaz va ser el que, un mes de març de 1982, en el seu paper de Governador civil de Barcelona de l’època va fer empresonar els portadors d’una pancarta amb el lema “Independència” que estava en primera fila de la manifestació contra la LOAPA del 14 de març de 1982. El seu argument va ser que la pancarta promovia la rebel·lió.
El Sr. Fernàndez Díaz deuria pensar que amb aquell gest d’autoritat estava acabant amb l’independentisme català...