dissabte, 15 de novembre de 2014

I ara què?



(Article publicat a Tribuna.cat)

Diumenge 9 de novembre, 9 del matí. Els col·legis electorals romanen, encara, tancats. Des de fa més d’una hora una munió de gent s’espera a fora. En els seus rostres es reflecteix la il·lusió, el nerviosisme i, per damunt de tot, el convenciment. No hi ha gens de por. La gent xerra, fa bromes, riu... Hi ha les primeres abraçades (avui serà un dia d’abraçades). Per fi, puntualment, s’obren les portes i els primers votants entren al col·legi. Aplaudiments per tot arreu. Des de les meses, des del carrer, dels propis votants. El procés de participació ha començat!

De res els han valgut les prohibicions, les amenaces constants al Govern i al President, als directors d’Institut, als funcionaris, als voluntaris, al poble en general. De res els ha valgut que tinguem menys meses electorals i que els col·legis no siguin els habituals i que, a més, es trobin molt allunyats dels llocs de residència. De res els serveixen les denúncies de darrera hora i el reguitzell d’amenaces continuades durant tota la jornada de participació. El poble fa cues davant les urnes. El poble ha decidit que vol votar!

Diumenge, més de 2 milions tres-cents mil catalans i catalanes vam demostrar que ja hem perdut la por; que ja hem iniciat el procés definitiu de desconnexió amb l’Estat espanyol. Diumenge 9 de novembre, més de 2 milions tres-cents mil catalans i catalanes vam fer evident davant del món sencer que ja no obeïm l’Estat espanyol.  Nosaltres, la força de la gent, actors principals d’aquesta autèntica revolució pacífica i democràtica, el 9 de novembre vam fer el primer gran acte de sobirania.

I ara què?

El 9N vam cloure una etapa, important, però no decisiva. Som plenament conscients i estem convençuts que el procés no té marxa enrere possible, que és imparable. Quin ha de ser el pas següent?

Els resultats del 9N són extraordinaris. No caiguem, però en la autocomplaença. També ens mostren que no tot està guanyat, que la balança encara està massa anivellada, que necessitem entre 300.000 i 500.000 vots més, aquesta gent que acostumem a anomenar “indecisos” i que són els que poden inclinar de manera majoritària i inqüestionable els properes votacions.

Després del 9N, necessitem un mandat democràtic clar i inequívoc. Un mandat que ens ha d’arribar, perquè no hi ha una altra manera possible, mitjançant unes eleccions avançades, que els partits i organitzacions polítiques han de convertir en plebiscitàries o referendàries.
Aquestes eleccions han de ser en un termini màxim de tres mesos. L’abril de 2015 tenim eleccions municipals i, probablement a la tardor, l’Estat espanyol pot convocar les generals. Això vol dir que, si no fem eleccions avançades com a màxim el febrer de 2015, correm el perill d’anar-nos-en al 2016. És un risc massa gran per al procés, que podria ressentir-se’n i molt.

En aquestes futures eleccions el “quan” és molt important. Però també ho és el “com”, el  “per què” i el “qui”.

El full de ruta aprovat per l’ANC deixa molt clar que la nostra proposta inicial és la d’una candidatura de país, una llista unitària de forces polítiques i socials. Una candidatura que hauria d’incloure uns punts programàtics molt clars i concrets. Uns punts sobre els quals no cal inventar gaire, perquè apareixen molt definits en el Llibre blanc del Consell Assessor per a la Transició Nacional. 

Per què una candidatura unitària de país? Perquè som en un moment decisiu i no ens podem permetre les picabaralles habituals entre els diversos partits polítics. Ara la prioritat és posar les bases d’un nou Estat i, en aquests moments històrics, el que la gent demana és unitat. Una llista unitària d’aquestes característiques generaria una gran il·lusió col·lectiva, molt més elevada que la d’uns partits anant per separat.

Impossible... diuen alguns. Més impossible semblava avançar en el procés d’independència quan va néixer l’ANC, ara fa poc més de dos anys i mig. Entre tots hem aconseguit arribar fins aquí... La força de la gent és la que fa possible allò que pot semblar impossible.

La candidatura unitària de país és la millor solució també per al “qui”. Una vegada guanyades les eleccions, el procés de transició cap a la independència no serà gens fàcil. Ens calen els millors i, sobretot, ens calen aquelles persones que sabem que no faran cap pas enrere. Ens calen aquelles persones en qui podem confiar plenament. Aquelles persones que ja siguin una visualització del canvi que volem aconseguir amb la independència.

Aquestes són les principals respostes a la pregunta general que totm es fa: “I ara què?”. Doncs ara toca continuar la feina per aconseguir que la majoria social favorable a la independència sigui del tot inqüestionable. Toca treballar a fons perquè en un termini màxim de tres mesos puguem anar de nou a les urnes per obtenir el mandat democràtic definitiu que ens ha de portar a la independència. I, finalment, caldrà fer tots els esforços possibles per assolir aquesta candidatura unitària de país, amb un programa clar i concret i amb els millors candidats per fer realitat ben aviat la proclamació de la República catalana independent. 




Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada