Ja no és cap secret.... 66 és la xifra (i 2)

El pas del temps no impedeix de cap manera el triomf exuberant del present (Parcerisas). 

Per això, i en paral·lel al poema anterior i a les seves reflexions cal recordar també el gran i incomparable Ausiàs Marc:

Malament viu qui delit perd de viure

O el mateix Parcerisas, el poeta del record:

I mentre riuen i s'estimen

van gravant, amb el foc de l'amor,

que de nou els ha lligat, cegament,

a despit del curs fatal del temps

- a despit de la por i de l'experiència -

aquest triomf exuberant del present,

un goig que ja mai més podrà exhaurir-se.

I, evidentment en Miquel Martí i Pol:

Se'ns omplen massa de presències inertes

aquests capvespres flonjos

amb pols de temps perdut que dilueix

el perfil dels objectes.

Tensem bé l'arc del gest,

perquè el cos, pacient, retrobi la perduda

cadència, l'afany de restablir,

mot rera mot,

el foc de tots els horitzons possibles.

Perquè, malgrat el pas del temps encara som capaços de ballar sols al ritme de la pluja:

És quan plou que ballo sol

Vestit d'algues, or i escata,

Hi ha un pany de mar al revolt

I un tros de cel escarlata,

Un ocell fa un giravolt

I treu branques una mata,

El casalot del pirata

És un ample gira-sol.

Es quan plou que ballo sol

Vestit d'algues, or i escata

I també ens queda molta feina per fer:

Ara faig d’angle estèril de la llum.

Si em criden, tanmateix, diré que encara

no estic a punt, que tinc certes foteses

per endegar, mig de nit, mig de dia,

que de moment, sisplau, amb mi no hi comptin

que encara em queda molt passat per viure.

I aquest passat que hem de viure, el viurem a la manera també de Martí i Pol: 

Pledejo amb mi mateix i mai no sé

si guanyo o si perdo. Ja fa més

de no sé pas quants anys que dura el joc

i cada nit hi ha uns ulls que m’interroguen.

Onsevulla que vaig m’enduré

l’ombra estrafeta i el farcell dels dubtes

i els desenganys, perquè el blau dels miratges

no em faci perdre el nord i si envelleixo

sigui a ritme de plets amb mi mateix

per entendre, si puc, quin vent m’impulsa:

moriré més tranquil, quan sigui l’hora