Trencadissa a l'ANC (La llista cívica i més coses)

 

Feia temps que es veia venir. Les notícies que ens arribaven sobre les relacions en el sí de l’Assemblea eren força preocupants. Tot va arrencar del mateix dia de les eleccions dels càrrecs del Secretariat Nacional. El pacte a què s’havia arribat el dia abans en una reunió entre els candidats Dolors Feliu i Jordi Pesarrodona el va trencar de manera unilateral la que acabaria sent la presidenta de l’entitat. Després d’aquest actitud, si més no deslleial amb el que s’havia acordat, fins i tot es va intentar que en Pesarrodona retirés la seva candidatura a la vicepresidència, cosa que no es va aconseguir i que va acabar amb aquella mena de “solució” salomònica de repartir-se la vicepresidència, ’un any en Jordi Pesarrodona i un any l’Uriel Bertran. Una “solució”, per cert ,que no està prevista de cap manera ni en els estatuts ni en el reglament de règim intern.

No vull opinar sobre la trencadissa final que es va produir ahir. No ho he viscut en primera persona i les meves opinions es basarien en informació de tercers. Només dir que no és cert que aquestes situacions s’han viscut sempre a l’ANC. Una trencadissa d’aquesta magnitud no s’havia produït mai. En tot cas, podeu trobar la versió dels dimissionaris aquí. També podeu llegir la que per a mi és la versió periodística més ajustada al que jo conec en l'article "Tretze dimissions i Pesarrodona plega de vicepresident: es consuma la trencadissa a l'ANC" d’en Xavier Tedó al diari ARA.

Molts mitjans i opinadors estan entestats a dir que els problemes es troben en la llista cívica i això no és cert. Crec que la gran majoria de l’independentisme està a favor d’una llista cívica (el que en els anys anteriors de l’ANC en dèiem “candidatura de país”). Crec que els dimissionaris també estan a favor d’una llista cívica. El problema rau en com arriba ser realitat aquesta llista que no hauria de ser l’objectiu principal de l’ANC, sinó el final d’una estratègia ben elaborada.

L’estratègia actual de l’Assemblea passa per “independència o eleccions” (uuna proclamació que tampoc es va debatre a nivell del SN, segons afirmen els dimissionaris).

La creació, però, d’una llista cívica cal que es faci sense presses, amb el màxim consens i amb el suport majoritari del moviment independentista. Si la llista cívica acaba sent la “quarta llista independentista” el resultat pot acabar sent decebedor. No en trauríem res si la llista cívica acabés sent un “Solidaritat 2”  (una llista amb força suports que va obtenir 4 escons) o, pitjor encara, un “Primàries 2”.

Si arriba el cas, la llista cívica només es pot presentar a unes eleccions quan s’hagin creat les condicions necessàries per convertir-les en plebiscitàries i que es produeixi una victòria d’aquesta llista que ens pugui conduir a fer efectiva la independència.

L’Assemblea hauria de treballar, una vegada més, perquè aquesta llista cívica esdevingui una autèntica candidatura única de país. Molt complicat, és cert, però l’única possibilitat d’obtenir majories incontestables al Parlament.

La llista cívica (candidatura de país) ha estat sempre, des dels primers anys, un objectiu en els diferents fulls de ruta de l’Assemblea. De fet, és tornar a la Declaració d’Arenys de Munt de l’ANC del 13 de setembre de 2014: “Preparar una candidatura d’ampli consens polític i social que concorri a aquestes eleccions amb un punt programàtic únic: la declaració d’independència i l’inici del procés constituent.”

Llavors no va ser possible. No em dedicaré a enumerar els errors que tots plegats vam cometre, l’ANC inclosa... I, segurament, va ser des de l’Assemblea que vam cometre l’error més greu, el de fer un pas al costat i deixar-ho tot a mans de la baula més feble de tot el procés: els partits polítics.

ANC: Impulsar una llista cívica, independent de partits...Tornem als orígens

 

Aquests dies s’està celebrant la X Assemblea General Ordinària del’ANC. Aquest cap de setmana i fins al dilluns 21 de març a les 15h es poden votar les esmenes que han quedat vives al Full de Ruta 2022-2023.

Els mitjans de comunicació han destacat de la ponència que s’ha presentat el punt 2.2 que diu així:

Que l'Assemblea esdevingui un partit i es presenti a les eleccions no és una opció. Des d’aquest moment ens plantegem l’impuls d’una llista cívica, independent de partits, per defensar la voluntat dels electors independentistes a les properes eleccions al Parlament de Catalunya i fer la independència. Caldrà determinar els mecanismes democràtics necessaris per a la composició de la llista cívica i, en qualsevol cas, haurà de ser ratificada pels socis.

La primera expressió que m’ha vingut a la boca ha esta: “Ja seria hora!”, perquè des de sempre, des de gairebé la fundació de l’Assemblea aquest ha estat l’estratègia que mai ha pogut ser aplicada al cent per cent. El que més s’hi va apropar (i quedava molt lluny de les propostes de l’ANC) va  ser la candidatura de uJunts pel SíJ del 2015.

Fem una mica de memòria...

Anem fins al 2013. Uns mesos abans de la Via Catalana, l’Assemblea Nacional Catalana aprova el Full de ruta 2013-2014. En un dels paràgrafs es manifestava que:

L’ANC promourà, en la mesura del possible i amb escrupolosa neutralitat, la unitat d’acció de la ciutadania, les institucions i les forces polítiques i socials, consensuant objectius comuns. Si es considera necessari, l'ANC pot promoure la formació d’una coalició unitària independentista en unes hipotètiques eleccions futures.

Un any després, en el Full de Ruta 2014-2015, l’ANC remarcava que, més enllà de la consulta del 9-N

[...] caldrà recórrer la darrera etapa per demostrar que ho hem intentat tot per la via pacífica i democràtica. La celebració de les eleccions anticipades, de caràcter plebiscitari, serà aquest darrer pas. El paper de l’ANC ha de ser el d’empènyer la constitució d’una candidatura unitària dels partits i forces socials que proposin la Declaració d’independència com a primer acte del nou Parlament i donar-hi tot el suport actiu.

Dos dies després de l’11 de setembre de 2014,  l’ANC va celebrar el seu plenari a Arenys de Munt. En aquesta històrica població va ser on es va aprovar la Declaració d’Arenys. Continuàvem apostant fort per la consulta i, de nou insistíem que, si la consulta no ens servia, calia convocar eleccions immediatament i “Preparar una candidatura d’ampli consens polític i social que concorri a aquestes eleccions amb un punt programàtic únic: la declaració d’independència i l’inici del procés constituent.”

Va costar molt convèncer el president Artur Mas que aquesta era l’única via perquè en unes properes eleccions el resultat fos inqüestionable. Finalment, el president va recollir una bona part de la proposta de l’ANC i va convocar la conferència “Després del 9N: temps de decidir, temps de sumar”, que va tenir lloc el 25 de novembre de 2014. Recordem algun fragment d’aquella conferència:

Proposo una fórmula que té el doble objectiu de superar la dinàmica partidista i alhora de protegir el futur dels partits catalans, que seguiran essent necessaris en la nova etapa que s’obri en el nostre país. La fórmula que proposo amb aquest doble objectiu és la següent:

Primer, es configura una llista que compti amb el suport dels partits polítics que s’hi vulguin sentir representats.

Segon, la llista la configuren persones representatives de la societat civil, professionals i especialistes en les matèries clau per a la construcció de l’Estat a Catalunya, i persones proposades pels partits polítics implicats. Una llista mixta o combinada (partits polítics-societat civil) professionals experts reconeguts.

Tercer, totes les persones provinents de la societat civil i la majoria –potser no totes- de les proposades pels partits polítics acceptarien no repetir en les eleccions següents. Per tant, es presentarien per un sol cop, com un acte de servei al país.

Quart, el mandat parlamentari seria curt, màxim un any i mig des de la constitució del nou Parlament i l’elecció del President de la Generalitat.

Davant la proposta feta pel president, el 29 de novembre, l’ANC va redactar i aprovar la seva Declaració de Cornellà:

Considerem que la proposta feta pel President de la Generalitat  el passat dia 25, representa un important salt endavant en el procés de constitució del nou Estat català. Aquesta proposta és un bon punt de partida per fer possible la construcció d’una àmplia unitat política i social entorn d’una candidatura transversal que tingui com a principal objectiu l’assoliment de la independència nacional en el termini més breu possible.

L’ANC assumeix el repte i es compromet a implicar-se a fons perquè sigui possible la configuració d’una candidatura d’aquestes característiques, que respon a les propostes recollides en el nostre Full de ruta i que representi i inclogui totes i cadascuna de les diverses sensibilitats socials i polítiques  del sobiranisme.

I això, tots ho sabem, no va ser possible. No em dedicaré a enumerar els errors que tots plegats vam cometre, l’ANC inclosa... I, segurament, des de l’Assemblea vam cometre l’error més greu, el de fer un pas al costat i deixar-ho tot a mans de la baula més feble de tot el procés: els partits polítics.

Perquè va ser a partir de la conferència del President i de la Declaració de Cornellà de l’ANC que van aparèixer amb tota la força els partidismes i els partidistes. Com si el procés no existís, els partits van començar a actuar amb la mentalitat de sempre, és a dir, amb mentalitat autonomista.

El juliol de 2015 l’Assemblea va fer una consulta a tots els associats sobre les eleccions que havien de tenir lloc el setembre del mateix anys. La pregunta que es va formular va ser:

"Vols que l'ANC busqui les complicitats necessàries amb altres entitats i forces polítiques per impulsar una proposta electoral de la màxima transversalitat, per garantir el caràcter plebiscitari del 27-S que ens porti a la independència de Catalunya?"

Els resultats no van oferir cap dubte. Més de setze mil socis i sòcies de l’organització van anar a votar (tres vegades més que en els darreres eleccions al SN). El SÍ va obtenir el 96,02% dels vots i el NO es va quedar en només un 3,41%.

La candidatura de país sempre ha estat l’objectiu de l’ANC, però en les properes eleccions (que poden ser abans del termini marcat) és imprescindible. El desencís i la indignació de gran part del moviment independentista amb l’actuació dels partits polítics podria provocar que molta gent s’abstingués d’anar  votar (com ja va passar en les darreres eleccions on es van perdre uns 600.000 vots independentistes).

Una candidatura de país (o cívica, si ho preferiu) impulsada per l’Assemblea podria ser la clau de volta. La clau sobre la qual escrivia Vicent Partal el seu recent editorial “El teu vot, el taló d’Aquil·les”:

[...] efectivament, el vostre vot, el meu, el de tots, és el taló d’Aquil·les. El seu taló d’Aquil·les. És el punt feble, la debilitat present malgrat l’aparent força general, el que pot propiciar un autèntic i ràpid daltabaix, una eixida, per tant, de l’atzucac on som. Entendre-ho i assumir-ho de pressa, fer-ho córrer, és apoderar-nos.

Fent possible allò que semblava impossible

Molts deien que era impossible. Alguns la van negar des del primer moment i uns quants hi van posar totes les dificultats possibles perquè no fos realitat. Malgrat tot, ahir es va presentar la candidatura unitària (que no pas única) “Junts pel sí”.

Malgrat tot, el 27 de setembre, el votant que cregui en la independència com la millor i, el que és més important encara, l’única eina possible per canviar i millorar la societat catalana, disposarà pel cap baix de dues opcions: podrà votar la candidatura unitària formada, de moment, per CDC, ERC, l’ANC i Òmnium o, si ho prefereix, podrà votar la candidatura de la CUP.

Som en una cursa d'obstacles i per etapes en què, només la victòria en cada una d’elles, ens pot conduir a la victòria final en la carrera. Ens hem preparat a consciència. Durant anys hem fet múscul i ens hem entrenat físicament i mental. Som ja a la línia de sortida de la primera etapa, com totes les que vindran, decisiva, perquè perdre-la significaria quedar-nos sense opcions de guanyar la cursa.

Aquesta vegada no hi ha marxa enrere. Aquesta vegada va de debò. Aquesta vegada la història ens espera al tombar de la cantonada.

27 de setembre, final de la primera etapa per guanyar el futur. Ningú dels que hem arribat fins aquí pot ara defallir. No sé si, d’aquí al 27-S, serem capaços de sumar més gent al procés d’independència. És complicat, però farem tot el que estigui a les nostres mans.  Ara bé, el que cal, per damunt de tot és mantenir intacta la nostra força actual. Cap del milió nou-cents mil vots del doble sí del 9 de novembre es pot perdre o malmetre en opcions que no siguin clarament, nítidament independentistes.

I el primer dia de la campanya electoral, l'11 de setembre, demostrarem al món sencer la nostra decisió i convenciment, demostrarem a tothom la nostra força. Convertirem la Meridiana de Barcelona en la Via Lliure cap a la República catalana. La Via Lliure cap a un nou país, cap a un país millor, cap a un país per a tothom. 

I aquesta vegada, quan arribi el 27-S, no fallarem. Perquè estem preparats; perquè tenim la il·lusió, la força i el convenciment que ens cal; perquè sabem que el futur només depèn de nosaltres.

Perquè som la força de la gent, que està fent possible allò que semblava impossible. 

De nou, tots junts en el mateix vaixell

Darrera mirada al passat....

Malgrat que el procés gaudia de molt bona salut, ens agradi o no, havia perdut una certa embranzida després del 9N. Hi havia una certa divisió entre els principals partits i les organitzacions de la societat civil hem passat per uns mesos en què estàvem descol·locades, perquè havíem perdut el comandament efectiu del procés i perquè les energies generades arran del 9N s’havien convertit en desencís i preocupació.

Mirem al futur....

El procés, però, és obert i viu. Ha quedat ben demostrat. El procés, malgrat tot, és imparable. Ha fet falta, però, generar noves propostes que ens permeten reprendre el camí superant el pitjor dels esculls: la divisió interna entre dos dels tres puntals del procés, els partits polítics i la societat civil.

L’ANC s’ha continuat basant en la mateixa estratègia de sempre: per aconseguir la majoria social inqüestionable cal que hi hagi la màxima unitat social i política que la promogui. Només amb l’expressió democràtica d’aquesta majoria social es podrà aconseguir el reconeixement internacional indispensable per a la constitució del nou Estat independent.

La consulta interna als membres de l’Assemblea ha servit per veure quina era l’autèntica posició dels associats a l’entorn de la candidatura de país i sobre si l’ANC, com a actor polític que és, havia d’intervenir en l’escenari actual per tal de capgirar la situació política, ara per ara no gaire engrescadora.

Finalment, els partits, si més no, CDC i ERC, i la societat civil han arribat a un bon principi d’acord per anar junts, en una candidatura de país, a les eleccions del 27-S.

La CUP sembla que no s’hi afegirà. De fet era més que previsible, però això, no només no serà dolent, sinó que serà bo per al procés que estarà ben blindat des del centre-dreta a l’esquerra anticapitalista, passant evidentment pels sectors de centre-esquerra i de l’esquerra més tradicional.

Ens falta saber els punts concrets de l’acord. Alguns ja s’han començat a filtrat i crec que anem pel bon camí.

Amb el president Mas com a nou president de la Generalitat el 28-S i l’Oriol Junqueras com a vicepresident, recuperem el capital polític que representen ambdues persones i els dos partits que dirigeixen. Un capital que augmentarà quan s'hi afegeixin representants d'altres forces com Moviment d'Esquerres o Demòcrates de Catalunya

Els cinc primers noms de la llista són adequats i engrescadors. Segurament podrien haver-ne estat d’altres, però crec que la majoria del món independentista se sentirà ben representat.

Per a l’endemà del 27-S es preveu un govern de coalició. Espero que la CUP n’acabi formant part, com crec que seria desitjable per a tothom i beneficiós per al procés.

Encara ens falten molts detalls. Aquest pacte ha de ser un gran pacte d’Estat que, per començar ens digui quines seran finalment les persones que configuraran la candidatura de país. Estic convençut que no caurem en l’error de farcir la llista de figures mediàtiques. Segurament algunes és imprescindible que hi siguin, però sobretot el que necessitarà aquesta llista són persones qualificades en el seu àmbit, decidides, sacrificades i valentes.

Gent que ens permeti disposar d’un govern i d’un parlament molt fort per tal de garantir l’estabilitat del país i perquè tinguem la garantia plena que el procés d’independència no s’aturarà per res. Un govern i un parlament que condueixi amb mà ferma el calendari, els terminis, les negociacions, la política internacional, el procés constituent...

Aquest nou govern s’enfrontarà a un doble repte: fer  que el país funcioni amb la màxima normalitat possible i, alhora avanci amb pas ferm i decidit cap al procés constituent i la declaració d’independència. Necessitem la gent més preparada, tant des del vessant professional com des del tarannà i la manera de ser.

I tot això ara és més possible que mai. Després d’uns mesos d’incerteses, novament estem tots junts en aquest vaixell. Nosaltres, aquest nosaltres ampli, que inclou la societat civil, els partits i les institucions farem possible la victòria clara i inqüestionable de l’independentisme en les propers eleccions.

I el 28-S començarem a construir entre tots la nova República catalana independent.

Del més sublim al ridícul només hi ha un pas

Entre les múltiples frases que va deixar anar Napoléo I, n'hi havia una que deia:

"Del més sublim al ridícul només hi ha un pas"

Durant aquests darrers anys hem estat frega, gairebé tocant el més sublim.... I ara, a 76 dies del moment més important de la nostra història moderna i contemporània, som a punt de caure en el ridícul més espantós.

Avui he escoltat Pilar Rahola a RAC1. Tots coneixem i sabem com és la Pilar. A mi, de vegades, em desperta sentiments contradictoris, però d'un cosa n'estic segur, de la seva honradesa i valentia. No ha tingut mai por a dir el que pensava sobre qualsevol tema, per espinós que aquest fos. No té pèls a la llengua i diu sempre el que creu que ha de dir.

Avui comparteixo les seves opinions (sense que serveixi de precedent) i us en reprodueixo els talls que m'han semblat més interessants i punyents:

"Estic a favor d'una llista unitària independentista... Ara bé, fa mesos que fem el ridícul..."

"L'espectacle sembla el d'un pati d'escola... La situació actual és patètica on prioritzen els interessos personals i de partit per sobre del bé comú."

Rahola ha carregat també contra les entitats:

"Òmnium vol quedar bé amb tothom..."

"L'ANC escull un president a qui després, el seu Secretariat Nacional, no li fa cas"

"Els líders polítics arriben a considerar "normal" enviar un missatge a Europa dient que ells no hi han de ser perquè la ciutadania pugui votar".

Potser m'equivoco, però crec que hi ha molta gent que ara mateix està tenint uns pensaments similars... i això, a 76 dies del 27-S, és greu, molt greu.

Malgrat tot, mantinguem encara ni que sigui un bri de confiança en els nostres representants, ja siguin polítics, ja siguin d'organitzacions civils. Hi som a temps, encara, de redreçar-ho i de capgirar la situació.

Hi som a temps, encara, d'assolir allò que és sublim i de no caure en el més profund ridícul.

Llista unitària sense polítics?

Després dels resultats de la consulta que l’ANC va fer als seus associats el passat cap de setmana, han quedat molt lluny i oblidats aquells auguris que molts s’havien encarregat de difondre: serà un debat estèril, tensionarem la gent de l’ANC, provocarem la divisió entre els associats o, la més agosarada i terrible predicció, això significarà el final i el trencament de la pròpia Assemblea Nacional Catalana.

Com hem pogut comprovar res de res. La consulta ha servit per veure quina era l’autèntica posició dels associats a l’entorn de la candidatura de país i sobre si l’ANC, com a actor polític que és, havia d’intervenir en l’escenari polític per tal de capgirar la situació actual, no gaire engrescadora.

El resultat no ofereix dubtes:  Més de setze mil socis i sòcies de l’organització van anar a votar (tres vegades més que en els darreres eleccions al SN). El SÍ va obtenir el 96,02% dels vots i el NO es va quedar en només un 3,41%.

Els polítics, però, els costa molt estar.se quiets i ràpidament han aparegut amb una nova proposta: llista unitària, sí, però només de la societat civil,  sense polítics. La CUP, amb el beneplàcit d’ERC afegeix que només seria perquè en 3 mesos es convoquessin eleccions constituents.

Hi ha moments en què penso que ja no em pot sorprendre res... Però cada vegada m’adono que la meva capacitat de sorpresa no té límits i que va en paral·lel a la capacitat d’embolicar la troca que sembla que tinguem els catalans i, molt particularment, els independentistes.

Era aquesta llista la que demanava l’ANC? No. Insistiré una vegada més a risc de fer-me pesat: l’ANC ha demanat sempre una llista de país integrada per polítics dels partits que li donessin suport i independents.

És possible una llista unitària formada només per gent procedent de la societat civil? La resposta és que sí i, a més, és factible.

¿És aquesta la solució perquè el 27-S guanyi clarament l’independentisme i, sobretot, perquè el 28-S pugui començar sense més dilacions el procés d’independència i, alhora, el país compti amb un govern fort i estable que garanteix la normalitat quotidiana?

Tinc els meus dubtes. Dependrà de molts aspectes que caldria negociar i acordar entre la societat civil i els partits que donessin suport a aquesta suposada llista unitària.

M’agradaria reflexionar sobre el tema en un proper article.

Comunicat ANC sobre la llista per la independència

El mandat dels socis i sòcies expressat en la passada consulta del 3 i 4 de juliol aposta clarament per assolir la màxima transversalitat i unitat per tal de donar sentit plebiscitari a les eleccions del 27s. A partir d’aquest mandat l’Assemblea Nacional Catalana assumeix la demanda expressada pel president Artur Mas de lideratge des de la societat civil per fer del 27s un plebiscit guanyador.

L’ANC, tenint en compte les propostes i parers expressats per les altres entitats civils i partits polítics, ha pres la decisió d’impulsar una llista per al 27s que sigui liderada per la societat civil. Aquesta llista ha de representar tota la transversalitat i sensibilitats ideològiques de la societat i ha de superar el debat propi d’unes eleccions autonòmiques. És per aquest motiu que es vol impulsar una llista sense pes de polítics en actiu.

La llista per la independència ha de reflectir la màxima unitat de les forces sobiranistes i de la societat civil.. Aquesta proposta guanyadora contemplarà tots els passos a desenvolupar per tal que el procés continuï amb la màxima seguretat jurídica i s’assoleixi el reconeixement internacional de Catalunya com a Estat independent. L’ANC treballarà per tal que la proposta asseguri la governabilitat a partir del 27s.

Aquesta proposta es traslladarà a les altres entitats, especialment Òmnium Cultural i AMI, i a tots els partits sobiranistes que donen suport a la independència per tal de consensuar-la i fer-la realitat.

En el procés de diàleg amb els actors sobiranistes l’ANC no realitzarà declaracions públiques fins que s’acordi la proposta final.

A tots els associats de l'ANC

Em permeto escriure aquestes ratlles a tots els associats, membres de ple dret, de l'Assemblea Nacional Catalana i a tothom que em vulgui llegir. Ho faig a títol personal, però també com a exvicepresident de l'ANC, organització a la qual he dedicat bona part dels darrers cinc anys de la meva vida.

Com sabeu, divendres 3 de juliol i demà dissabte 4 de juliol, tots els associats de l'ANC estem convocats a una consulta interna per respondre a una pregunta cabdal. El resultat d'aquesta consulta serà determinant per al futur de les eleccions del 27-S. 
Per tal de desencallar la falta d'unitat entre els principals partits independentistes, l'ANC ha de disposar del mandat democràtic dels seus associats per asseure tots els partits en una mateixa taula i aconseguir un acord d'unitat i un pacte d'Estat aplicable a partir del 28 de setembre. 
No només ens cal el màxim d'unitat possible, sinó que és imprescindible un autèntic pacte d'Estat si volem, no només guanyar clarament les eleccions, sinó tenir molt clar que cal fer, que caldrà que facin els diputats elegits, l'endemà mateix del 27-S.
Us demano que aneu a votar. El nivell de participació serà cabdal i serà observat amb lupa pels nostres adversaris i, no cal dir-ho, pels nostres enemics. Si la participació és alta, ja haurem començat a guanyar. 
Podeu votar en qualsevol de les territorials que s'han constituït en seu electoral. En el web de l'ANC assemblea.cat hi trobareu tota la informació.
Els que tingueu problemes de desplaçament, podeu votar per correu seguint les instruccions del mateix web.
La nostra campanya diu "Omplim els carrers per omplir les urnes"...
Comencem ja aquest cap de setmana omplint les urnes de l'ANC i responent a la consulta que ens fa l'Assemblea.
Junts fins a la victòria final!

Associats ANC: Votem amb decisió i valentia

Aquest cap de setmana tots els membres de l'ANC tenim una gran cita amb les urnes.

El divendres 3 de juliol, de 17 a 21h i el dissabte 4 de juliol de 10 a 14h podrem anar a votar en qualsevol territorial que s'hagi constituït en seu electoral. No és indispensable que anem a la nostra pròpia territorial, sinnó que podem votar en qualsevol lloc del territori.

Ens cal una gran participació per demostrar que l'Assemblea està disposada al que calgui per garantir la victòria independentista en les eleccions, que hem de convertir en plebiscitàries, del 27-S.

És la darrera oportunitat que se'ns presenta per capgirar la situació política actual. La darrera oportunitat perquè l'independentisme es presenti el 27-S amb la màxima unitat possible. La darrera oportunitat d'intentar una candidatura de país, àmplia, transversal i plural.

La darrera oportunitat que l'ANC torni al liderar el procés.

Nosaltres som els que hem arribat fins aquí. Nosaltres som els que el 2012 vam capgirar la història. Nosaltres som els que vam fer la gran cadena humana de 400 Km. Nosaltres vam fer la gran V baixa. Nosaltres vam ser decisius en la unitat política del 9-N.

Nosaltres tenim ara la gran responsabilitat de redreçar l'escenari polític i que el 27-S sigui realment on tot comença.

El sí o el no a la pregunta de l'ANC està molt clar:

Si votem que sí....

Si guanya el sí, l’Assemblea convocarà de manera immediata els partits polítics partidaris del procés. Els asseurà en una taula i els dirà, amb tota l’educació i respecte del món i amb la màxima diplomàcia possible, que ja n’hi ha prou, que cal superar totes les diferències actuals i trobar l’acord unitari que garanteixi:

Que les eleccions del 27-S seran el plebiscit que no ens van deixar fer el 9 de novembre.

Que perquè ho siguin, l’electorat ha de visualitzar de manera molt clara i diàfana que el que vota és independència. Que el que fa amb el seu vot és anomenar els representants que conduiran el procés d’independència fins al final.

Que cal acordar un  gran pacte d’Estat que garanteixi, ara i no després de les eleccions, què passarà, quin serà el camí, què caldrà fer a partir de l’endemà mateix del 27-S. I això vol dir, entre molts altres punts, si hi haurà govern de concentració, un govern fort que garanteixi el dia a dia, quin calendari i terminis, com, quan i qui iniciarà el procés constituent, etc.

Si votem que sí a la pregunta l’ANC pressionarà al màxim als partits. En aquesta reunió immediata després de la consulta als associats, el primer que caldrà encarar és la candidatura de país, la candidatura àmplia, plural i transversal; la candidatura que no és de cap partit, però que sí que és amb els partits. La candidatura d’ampli espectre polític i social que sempre hem demanat.

Si votem que NO...

Si votem que no, l’ANC simplement no farà res. Entendrem que els nostres associats ens demanen que ens dediquem a la campanya d’estiu i a organitzar l’11-S. Interpretarem que no volen que intervinguem en política. Que deixem als partits polítics tranquils i que facin el que vulguin.

Tinc molt clar què votaré.

Votaré sí perquè l’ANC és una organització política que va néixer per aconseguir la independència i, per assolir-la, cal intervenir en política. Hem estat i som un actor polític de primer ordre que ha capgirat el país, políticament, en només 3 anys.

Votaré sí perquè som nosaltres, la societat civil i principalment l’ANC, els únics que podem canviar la dinàmica partidista actual que no ens du a enlloc (o que ens du al fracàs absolut).

Tots nosaltres, cadascun dels associats de l’ANC, tenim una gran responsabilitat aquest cap de setmana.

Afrontem-la amb decisió i valentia.

La llista, el debat, el president...(Intentant aclarir-me/-nos. La llista de Mas)

La llista de Mas. Hi ha una clara intenció per part, sobretot, dels contraris a la llista de país, a identificar, a classificar aquesta llista com la llista del president, la llista de Mas o la llista de CDC. Cal dir que també una part dels partidaris de la candidatura de país cometen l’error de pensar el mateix, encara que moguts per altres motius.  

És el primer que caldria deixar ben clar: quan l’ANC (i en aquest cas jo mateix) s’ha referit a la candidatura unitària o de país en els seus fulls de ruta, sempre ho ha fet en un sentit molt clarificador: candidatura d’ampli espectre polític i social que reculli el màxim de les sensibilitats que configuren el moviment independentista.

En la configuració de la candidatura no pot haver-hi condicions imposades per ningú, sigui el president mateix o qualsevol partit. La llista de país té la voluntat de guanyar les properes eleccions partint de la màxima unitat possible de l’independentisme. Un llista que pugui ser clarament majoritària i que permeti engegar el procés d’independència i, alhora, governar el país, amb la millor eficàcia  i possibles.   

Si l’ANC acaba decidint d’impulsar una candidatura de país, serà mitjançat aquests paràmetres de transversalitat, pluralitat i unitat d’acció. La llista estarà formada per independents de prestigi i polítics de les formacions que s’hi vulguin sumar.

L’encapçalarà Artur Mas? Caldrà veure com es desenvolupa tot plegat. La meva opinió és que no és cap condició per confegir la candidatura. Ara bé, pel capital polític que representa el president, crec que seria convenient que així fos. Internacionalment, ningú entendria que la persona que es president de la Generalitat des del 2010, que s’ha mantingut ferm en les seves reivindicacions sobiranistes des del 2012, que va convocar el 9-N i que arrossega una querella per aquest motiu no encapçalés una llista d’aquest tipus.

El més important és que els que volem una candidatura de país com els que no la volen, tots plegats, deixem de parlar de llista del president. La candidatura, si arriba a configurar-se, haurà de ser tan plural, tan transversal com sigui possible, amb o sense el president al capdavant. 

La llista, el debat, el president... (Intentant aclarir-me/-nos. El debat)

Quan vaig escriure els dos darrers articles del blog, era conscient que comportaria, sobretot, un intens debat a les xarxes i que, com no podia ser d’altra manera, no agradaria a tothom.

Tenint en compte el que donen els 140 caràcters de Twitter o els petits comentaris del Facebook, diria que la majoria han optat per debatre el tema, però amb clares opcions partidistes (de partit) i que només uns pocs han optat per dir alguna bestiesa.

Com a conclusió d'aquest "debat" virtual de 140 caràcters, m'agradaria aclarir, sota el prisma subjectiu de la pròpia opinió, alguns conceptes que crec que han anat sorgint. 

Comencem pel....

Debat. Alguns comenten que el tema de la llista ja es va debatre i es va tancar. Que hi ha un pacte i que l’ANC el va signar. Que introduir aquest tema de nou crea tensions i divisions i alguns arriben a “amenaçar” amb donar-se de baixa de l’Assemblea i a assegurar que parlar de la llista trencaria la pròpia ANC.

Anem a pams.

El tema de la llista unitària no es va debatre en profunditat i en cap moment es va tancar definitivament, cosa que es pot confirmar en el darrer full de ruta aprovat per l’Assemblea General de l’ANC.

El pacte signat el mes de gener afecta només a dos partits, en cap cas a l’ANC.

Si volem complir el nostre full de ruta aquest deixa molt clar que “en el cas que en el marc de l’esmentada Taula no fos possible configurar un pacte en la línia anterior [...], es plantejarà la possibilitat d’impulsar, des de la societat civil, una candidatura de país, representativa de totes les sensibilitats polítiques i socials, de manera transversal, que doni prioritat absoluta a l’assoliment de la independència.” I aquest és el punt on ens trobem ara mateix.

El debat no hauria d’espantar ningú. El debat tranquil, serè, sense crispacions de cap mena, en què uns i altres puguem exposar les nostres raons i arguments ens hauria de permetre votar  amb tota llibertat i també amb tota responsabilitat en una consulta a tots els associats, amb una pregunta clara i sense cap mena d’ambigüitat.

Si l’independentisme i els independentistes hem assolit la maduresa que es necessita per construir un nou Estat independent, ni el debat, ni la consulta, ni el resultat, fos el que fos, ens haurien d’afectar com a organització ni com a moviment popular.

Per damunt de tot, estic convençut que tots volem el mateix:  la independència de Catalunya. Parlem-ne, doncs, a fons, respectem-nos, votem si cal, acceptem-ne els resultats i tot seguit dediquem-nos en cos i ànima a guanyar el 27-S.

Per a què va néixer l'ANC? Primer el país (2 i final)

I va arribar el 25 de novembre de 2014...

Davant la proposta feta pel president, el 29 de novembre, l’ANC va redactar i aprovar la seva Declaració de Cornellà: “Considerem que la proposta feta pel President de la Generalitat  el passat dia 25, representa un important salt endavant en el procés de constitució del nou Estat català. Aquesta proposta és un bon punt de partida per fer possible la construcció d’una àmplia unitat política i social entorn d’una candidatura transversal que tingui com a principal objectiu l’assoliment de la independència nacional en el termini més breu possible.”

Vull remarcar que dèiem “un bon punt de partida”. Això significava que calia negociar i arribar a convertir el que podia semblar una llista del president en la veritable i autèntica llista de país que sempre havíem reclamat.

I això, tots ho sabem, no va ser possible. No em dedicaré a enumerar els errors que tots plegats vam cometre, l’ANC inclosa... I, segurament, des de l’Assemblea vam cometre l’error més greu, el d’inhibir-nos i deixar-ho tot a mans de la baula més feble de tot el procés: els partits polítics.

Perquè va ser a partir de la conferència del President i de la Declaració de Cornellà de l’ANC que van aparèixer amb tota la força els partidismes i els partidistes. Com si el procés no existís, els partits van començar a actuar amb la mentalitat de sempre, és a dir, amb mentalitat autonomista.

Des de l’ANC no vam ser capaços de mantenir-nos al capdavant del procés. No vam tenir la prou valentia ni decisió per ser fidels a nosaltres mateixos, a la gent que ens ha seguit i al procés en general.

Només ens calia respectar els nostres fulls de ruta aprovats en les diferents assembles generals, i els nostres documents posteriors, aprovats en els diferents plens del Secretariat Nacional. No ho vam fer.

I hem arribat on hem arribat.

Sabíem, n’érem plenament conscients, que les eleccions municipals acabarien perjudicant, d’una o altra manera, el procés. Durant la campanya electoral, i malgrat els esforços de les territorials de l’Assemblea, les dinàmiques locals han creat innombrables tensions que s’han traslladat, en molts casos, al dia després del 24-M en els pactes postelectorals. La desconfiança, el recel i la completa maca de diàleg o, el que  encara és pitjor, convertir el diàleg en un “ a veure qui la té més grossa”, han fet força mal al procés.

A més, les forces d’esquerra no clarament partidàries de la independència, acompanyades de les marques blanques de Podemos i candidatures afins, han tingut un avenç força important. La temptació politicopartidista ha començat a planejar per damunt de l’escenari polític català.

Així, cada vegada amb més insistència, la paraula República catalana (a seques) substitueix la paraula independència. Cosa que em fa recordar aquells inicis, que poden semblar llunyans, però que són molt pròxims, en què acostumàvem a parlar de "nou Estat" o “d’Estat propi”.

La dicotomia unionistes-independentistes, l’anomenat “eix nacional”, que molts interessats s’entesten a separar de “l’eix social”, està sent substituïda per la confrontació dreta-esquerra. I alguns personatges s’atreveixen a dir que el més important ara per ara és “matar Mas” (políticament, espero), o que la independència només arribarà sense Convergència.

La independència només arribarà si som capaços de treballar junts, d'oblidar ni que sigui per uns mesos les diferències ideològiques i els greuges particulars. L'autèntica revolució, la independència, perquè és la que pot portar el canvi, la justícia social, l’autèntica democràcia, només arribarà si, d’una vegada per totes, sense pors, sense temences, amb valentia i decisió, arriscant-nos al màxim, actuem d’acord amb els principis de l’ANC des del 2012.

“Impulsar una candidatura d’ampli consens polític i social que concorri a aquestes eleccions amb un punt programàtic únic: la declaració d’independència i l’inici del procés constituent.”

Per a què va néixer l'ANC? Primer el país (1)

Segur que el que escriuré no agradarà a uns quants, potser fins i tot, a molts. Sé que les crítiques i els menyspreus arribaran, sobretot a través  de les xarxes. Us aviso per endavant, no hi perdeu el temps, tant me fa el que em pugueu dir... Em veig en l’obligació de ser franc, si vull ser conseqüent amb mi mateix i amb allò que em va impulsar a entrar el 2010 al Moviment per la independència, embrió de l’ANC, i fidel, sobretot al procés, al qual he dedicat 5 anys de la meva vida.

Avui el president Mas ho ha dit clarament quan ha llençat la crida a l'ANC, Òmnium i l'AMI per construir una candidatura amb la màxima unitat : 'Faig una apel·lació directa a les entitats de la societat civil de parlar-ne. Evidentment, nosaltres ens posem a la seva disposició. I si no surt, nosaltres assumirem la nostra responsabilitat. Hi serem segur. Però no volem renunciar a fer allò que pensem que li cal al nostre país en el moment decisiu que hem de viure. Volem construir la màxima unitat possible al costat de les entitats de la societat civil organitzada del país.'


Alguns han començat a dir que el president ha situat la pilota a la teulada de l’ANC. I això no és del tot cert. La pilota ha tornat al lloc d’on mai no hauria d’haver sortit. La candidatura, la llista de país o com li vulgueu dir era responsabilitat de l’Assemblea, perquè des de sempre havia estat la nostra proposta, la millor proposta, la més convenient i adequada per guanyar unes eleccions plebiscitàries.

Així ho dèiem el 2013, quan aprovàvem el Full de Ruta que va precedir la Via catalana, la increïble cadena humana de més de 400 quilòmetres:

“L’ANC promourà, en la mesura del possible i amb escrupolosa neutralitat, la unitat d’acció de la ciutadania, les institucions i les forces polítiques i socials, consensuant objectius comuns. Si es considera necessari, l'ANC pot promoure la formació d’una coalició unitària independentista en unes hipotètiques eleccions futures.”

I tothom, potser perquè encara ho veien molt lluny tot plegat, hi estava d’acord. Significava l’autèntic esperit unitari, transversal i promogut des de la societat civil. El mateix esperit que amarava l'ANC que feia molts pocs mesos, l'11 de setembre de 2012, havia començat a demostrar la força de la gent.

L’objectiu primer, però, era la consulta, que figurava en el programa de les forces sobiranistes que van sortir guanyadores, amb més dee les 2/3 parts del Parlament,  de les eleccions del 2012. 

Així, el 2014, el Full de ruta aprovat també en Assemblea General, continuava remarcant  que, si el 9N no es podia celebrar amb total normalitat,  “caldrà recórrer la darrera etapa per demostrar que ho hem intentat tot per la via pacífica i democràtica. La celebració de les eleccions anticipades, de caràcter plebiscitari, serà aquest darrer pas. El paper de l’ANC ha de ser el d’empènyer la constitució d’una candidatura unitària dels partits i forces socials que proposin la Declaració d’independència com a primer acte del nou Parlament i donar-hi tot el suport actiu.”

Novament, tothom semblava estar-hi d’acord. Segurament, els partits (i els partidistes) encara ho veien tot massa lluny.

Dos dies després de l’11 de setembre de 2014,  l’ANC va celebrar el seu plenari a Arenys de Munt. En aquesta històrica població va ser on es va aprovar la Declaració d’Arenys. Continuàvem apostant fort per la consulta i, de nou insistíem que, si la consulta no ens servia, calia convocar eleccions immediatament i “Preparar una candidatura d’ampli consens polític i social que concorri a aquestes eleccions amb un punt programàtic únic: la declaració d’independència i l’inici del procés constituent.”

 I va arribar el 25 de novembre de 2014...