dijous, 11 de desembre de 2014

Montserrat Roig: El cant de la joventut (1)


Montserrat Roig va ser una gran escriptora: contes, novel·les, que va anar alternant amb reportatges i articles periodístics. Va escriure dos rigorosos treballs documentals. El primer, el 1977, Els catalans als camps nazis, que aporta dades inèdites sobre l'Holocaust. El segon, del 1986, L'agulla daurada, un ampli reportatge sobre el setge de Leningrad durant la Segona Guerra Mundial.

El 1990, un any abans de la seva mort, va escriure un recull de contes que va titular El cant de la joventut, un recull de vuit narracions sobre la joventut perduda, el sexe, la memòria i l'oblit.

Fa ja temps, vaig escriure una petita anàlisi d'aquest llibre des d'una perspectiva una mica diferent del que és habitual. Em permeto ara de publicar-la aquí, perquè pugui viatjar pel món infinit de la xarxa.

El cant de la joventut

El cant de la joventut és el conte que dóna títol al volum, publicat l’any 1990, en què s’apleguen un total de vuit narracions curtes en les quals predomina un sentiment melangiós i d’enyorança. Els records de la joventut perduda, l’enyor dels sentiments de desig i passió i l’actitud davant la mort són el tema principal del conte que enceta el recull.

El vocabulari que Montserrat Roig utilitza per construir la narració El cant de la joventut és d’una riquesa lèxica considerable i manté una estreta relació amb diferents camps semàntics que s’identifiquen plenament amb el tema central del conte. És, des del punt de vista de la poètica, un vocabulari carregat de simbolisme. Cap mot no hi apareix perquè si. Cada paraula, cada expressió té un lloc i un objectiu determinats. El llenguatge és el primer en ordre d’importància. La forma al servei del fons i viceversa. Mai un aforisme de Fuster podia reflectir tan bé aquesta idea:“La distinció entre forma i contingut ha estat –i amb justícia- arraconada a la cambra dels mals endreços de la crítica.”

El llenguatge del Cant de la joventut és poesia. La poesia que Joan Fuster descrivia com:

Allò d’essencial de la poesia no prové del seu significat, del seu contingut, d’allò dit,
sinó del seu ésser d’expressió, del seu dir.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada