Montserrat Roig: El cant de la joventut (3. Viure i morir)

VIURE I MORIR

La mort hi és present i hi planeja, de manera constant, damunt el conte. El cant de la vellesa es troba impregnat amb el sentit del mot mort i, també, de la lluita sostinguda contra ell. També hi és present en el cant de la joventut, no en el sentit de la mort física, sinó en el sentit de la mort del desig, de la passió, de la fi d’un somni que no esdevé realitat. Expressions com: la ranera de la mort; totes morien a la matinada, traslladades per morir-hi; unes morien de pressa; els agonitzants; no passaria de la matinada; els costa de morir; els qui oloren la mort…. Senyals identificatius d’un final que s’apropa, comparteixen línees amb: sabia que estava viva; no penso dinyar-la; encara no m'he mort; li fa pena que encara no sigui al canyet; no em vull morir…. Que expressen la lluita que manté l’ésser humà contra el seu destí final.

Encara hi apareixen més expressions referides, si bé en sentit metafòric, a la mort. Sobretot aquelles que fan referència alparavent, el lloc final d’on ningú surt amb vida. L’expressióparavent la podem trobar 15 vegades en el text. D’aquestes 15, la més significativa és la forma darrere el paravent (el lloc de la mort) que apareix 11 vegades.

Movent-nos encara en aquest camp semàntic de la mort i la vida, mereix la pena destacar la forma –poètica -en què l’autora fa que la protagonista del relat expressi les ganes de viure, el desig de sentir-se viva: sentir-se les parpelles damunt els ulls; obrir-los poc a poc, comprovar que tot seguia al seu lloc; notar les parpelles que fregaven amb suavitat els ulls…..

Interessant, també, l’estreta relació que mantenen en tots dos cants, en les dues veus del conte, les paraules família, papers, llit. Aquests mots posats en boca del metge, de la infermera o del capellà signifiquen i auguren el final, la mort física. Posades en boca del pare signifiquen també l’avançada d’una mort, la de la passió i el desig, la de la relació fugaç, però intensa que perdurarà sempre.

Montserrat Roig: El cant de la joventut (2. Cos i vida)

L’ÉSSER HUMÀ

L’escriptora empra 96 mots que s’inseririen en el camp semàntic referit al cos humà. Efectivament, des de la paraula cap a la paraula peus van apareixent substantius que es refereixen a diverses parts de l’ésser humà. Cara, rostre, ulls, còrnia, parpelles, boca, orella, narius, clatell, cap, cervell…..N’hi ha que sorgeixen només una sola vegada, però d’altres són usats constantment i amb insistència. Així, el mot mà o el seu plural, mans, apareix 17 vegades en el relat. La paraula ull-ulls la trobarem 12 vegades i encara una vegada més en un sentit figurat referit a un espai de cel blau. Cos-cossos hi surt 10 vegades; esquena 8 i parpelles i cor 5.

La proliferació de mots relacionats amb el cos humà pren un sentit força important si ens fixem en el tema central del conte. Una dona està agonitzant en un llit de l’hospital. Un cos, un ésser humà que està arribant al final del seu cicle vital. Un cos humà que té por, que pateix i espera el moment decisiu i definitiu. Mentre, però, en un acte final de rebel•lia i d’enfrontament a la mort, retorna, a través del record, a una altra època i a un altre moment decisiu. El record d’una melodia perduda en el temps li fa reviure el despertar de la passió, el despertar del desig, en un cos jove, ple de vida. Dues veus. Dues melodies. Doscants. El de l’inici i el del final. El de la vida i el de la mort. Ambdós centrats en el cos i la ment d’una dona i la seva existència.

COS I VIDA

Inspiració…. Respiració… La vida en un ésser humà. La vida d’un cos humà. L’escriptora ens marca el ritme de la vida i el ritme de la mort i ho fa a través dels mots amb què complementa els substantius o verbs que indiquen l’acció de respirar oxigen per continuar vivint. Fins a 16 vegades l’autora es refereix a aquesta funció vital dels éssers vius. Així, el procés lent de la mort, el procés irreversible d’un cos que es va extingint ens el descriu com: respiració feixuga, sorda; respiració ronca; inspiracions cada vegada més distanciades; inspiracions cada vegada més sordes…. I també amb l’ús de la locució o la frase feta: semblava el xiulet d’un tren casat; un xiulet estrident; anava decandint com si el tren arribés al lloc….

També aquí, però, les dues veus, els dos cants, les dues situacions semblen trobar-se en el sentit i en l’ús dels mots. Les ganes de viure, la lluita contra la mort, la joventut, la passió, el desig, també són representats per la respiració:respirar amb un altre compàs; omplir els pulmons d’oxigen; deixar-lo anar amb suavitat, amb ritme; panteixava; inspirà amb força; tot fent una inspiració a cada síl•laba.

Montserrat Roig: El cant de la joventut (1)

Montserrat Roig va ser una gran escriptora: contes, novel·les, que va anar alternant amb reportatges i articles periodístics. Va escriure dos rigorosos treballs documentals. El primer, el 1977, Els catalans als camps nazis, que aporta dades inèdites sobre l'Holocaust. El segon, del 1986, L'agulla daurada, un ampli reportatge sobre el setge de Leningrad durant la Segona Guerra Mundial.

El 1990, un any abans de la seva mort, va escriure un recull de contes que va titular El cant de la joventut, un recull de vuit narracions sobre la joventut perduda, el sexe, la memòria i l'oblit.

Fa ja temps, vaig escriure una petita anàlisi d'aquest llibre des d'una perspectiva una mica diferent del que és habitual. Em permeto ara de publicar-la aquí, perquè pugui viatjar pel món infinit de la xarxa.

El cant de la joventut

El cant de la joventut és el conte que dóna títol al volum, publicat l’any 1990, en què s’apleguen un total de vuit narracions curtes en les quals predomina un sentiment melangiós i d’enyorança. Els records de la joventut perduda, l’enyor dels sentiments de desig i passió i l’actitud davant la mort són el tema principal del conte que enceta el recull.

El vocabulari que Montserrat Roig utilitza per construir la narració El cant de la joventut és d’una riquesa lèxica considerable i manté una estreta relació amb diferents camps semàntics que s’identifiquen plenament amb el tema central del conte. És, des del punt de vista de la poètica, un vocabulari carregat de simbolisme. Cap mot no hi apareix perquè si. Cada paraula, cada expressió té un lloc i un objectiu determinats. El llenguatge és el primer en ordre d’importància. La forma al servei del fons i viceversa. Mai un aforisme de Fuster podia reflectir tan bé aquesta idea:“La distinció entre forma i contingut ha estat –i amb justícia- arraconada a la cambra dels mals endreços de la crítica.”

El llenguatge del Cant de la joventut és poesia. La poesia que Joan Fuster descrivia com:

Allò d’essencial de la poesia no prové del seu significat, del seu contingut, d’allò dit,

sinó del seu ésser d’expressió, del seu dir.