El lector, un element clau en l'obra literària (Recordant Joan Fuster)

Avui fa 30 anys que ens va deixar Joan Fuster. Només físicament, perquè el seu pensament i el seu mestratge ens acompanya i ens acompanyarà sempre.

L’artista és en l’obra. No només es comunica mitjançant l’obra (Joan Fuster)

L’ésser humà que escriu –l’escriptor, l’escriptora- reflecteix en la seva obra sentiments, idees, pensaments, experiències, però ho fa a través d’una única i singular visió. La seva vida –en majúscules- s’aboca dins l’obra, de tal manera que són indestriables l’una de l’altra. Una vida que és un cúmul d’experiències, d’emocions i de sentiments. Sí. Però que és quelcom més que tot això. Una vida és també el bagatge cultural, el bagatge de coneixements, el bagatge ideològic que cada persona arrossega amb ella i que, una vegada passat pel filtre únic, pel filtre individual, pel filtre singular que cada ésser representa, brolla novament en forma de paraules, reverteix de nou a través de l’obra escrita. Vida i obra formen, d’aquesta manera, una amalgama única que confereix al poema, a la narració o a l’assaig un caràcter d’autèntica originalitat.

Quan en un dels seus assaigs, Fuster argumenta que l’artista només es comunica dient coses i que, en dir coses, diu, no només allò que és seu -pròpiament seu-, sinó que està dient el que altres ja han dit, no fa més que incidir en la importància d’aquest bagatge global –històric, cultural, social- que anteriorment hem comentat.

“El que altres ja han dit…” Sí, però passat per aquest sedàs imperceptible del que Fuster anomenava “personalíssim”: la visió simbòlica o realista; irònica, sorneguera o burlesca; sensible, emocionada o apassionada; allunyada, pròxima o militant.

L’autor només escriu la meitat del llibre. De l’altra meitat se n’ha d’ocupar el lector (Joseph Conrad) 

En l’obra s’expressa l’artista. En l’obra s’encarna l’escriptor. Aquest procés, però, no és complet fins que intervé el tercer element imprescindible en aquest acte comunicatiu: el lector. Perquè, cal no oblidar-ho i Fuster s’encarrega de recordar-nos-ho en un dels seus aforismes: “La primera obligació d’un escriptor és fer-se llegir.” És llavors, i només llavors, quan podrem dir que allò que l’escriptor pretenia en iniciar la seva obra ha arribat al final d’un camí.

Només d’un camí, però, perquè el fenomen de l’encarnació literària continua endavant:

L’obra té una entitat autònoma, però alhora manté arrels en l’home de què procedeix i en l’home que, en assumir-la, torna a donar-li vida actual.  (Joan Fuster) 

La veritable encarnació es produirà en l’acte de lectura (Joan Fuster) 

La interpretació personal d’un text. El paper del lector i de la seva funció interpretativa en l'obra literària. És el lector el que, lliurement, farà la seva interpretació del text que està llegint. En paraules de Montserrat Roig: “De la subjectivitat de l’autor (idees, pensament) a l’objectivitat (llibre) per tornar de nou, a través dels lectors, a la subjectivitat.” 

Michel Foucault ens deia que l’obra és una categoria inestable perquè no és res més que un punt d’encontre de discursos i d’infinites interpretacions. És el lector –afirmava- qui dóna forma a l’obra; la rep com si fos un trencaclosques desordenat i la reescrius des de la seva pròpia interpretació, les seves pròpies lectures i experiències viscudes. I pontificava: “això vol dir que hi pot haver-hi tantes obres com lectors”. 

Roland Barthes escrivia que “el text existeix com a tal a partir de l’escriptura de l’autor i de la participació activa del lector.” La participació activa del lector esdevé un element clau dins de l’obra literària. El lector, qualsevol lector, deixa de ser un element secundari que s’esforça a  “interpretar” què li vol comunicar l’autor i passa a ser un investigador de significat i de possibles relacions existents dins del text.

El mateix Barthes argumentava: “Tot text és un intertext; altres textos hi són presents; en estrats variables, sota formes més o menys reconeixibles; els textos de la cultura anterior i els de la cultura que l’envolta; tot text és un teixit nou de citacions anteriors. [...] La intertextualitat, condició de qualsevol text, sigui el que sigui, no es redueix, com és evident, a un problema de fonts o d’influències; l’intertext és un camp general de fórmules anònimes, l’origen de les quals és difícil de localitzar, de citacions inconscients o automàtiques, presentades sense posar entre cometes.

Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir (Joan Fuster)

M.M.Marçal, poeta? Joan Fuster, assagista? Montserrat Roig, narradora? (4. Us proposo un joc)

Us proposo, doncs, un joc… Una recerca -alimentada pel desig i l’apassionament i, per tant, no gaire objectiva-,  de trobar, o més que trobar, de sentir, de copsar, de viure, lligams entre les diferents singularitats creadores dels nostres tres escriptors. Sentir com la poesia, l’assaig o la narració són només la forma de què cada un dels nostres literats s’ha servit per AMB ella transmetre’ns aquesta encarnació d’ell mateix –d’ella mateixa- que és la seva obra.

Per estructurar el seu univers literari, M. Mercè Marçal va haver d’articular de nou l’imaginari femení. Va haver de buscar noves maneres de dir, modelar sentits diferents per a les paraules ja existents, buscar metàfores distintes… La bruixa, la lluna, la sal, l’arcàngel, el drac… Tot havia de ser reelaborat. Calia crear un nou univers simbòlic. En les seves pròpies paraules: dir el part com a experiència de dona, presentar el pare i la mare des d’una percepció de filla, que no és la mateixa que la del fill… modelar sentits diferents per a les paraules desgastades per la tradició.

Crec que Montserrat Roig fa una cosa similar en el conte“El cant de la joventut”.[1] El vocabulari, la riquesa semàntica que conté és extraordinària i manté una estreta relació –diria que de simbolisme poètic- amb el que l’escriptora ens vol comunicar.[2]

L’autora va escollir, com a entrada del conte, un poema de Josep Carner. Un poema que manté un estret paral·lelisme, una intensa relació amb alguna de les imatges poètiques de la narració. Veiem-ho:

Poema                                                           Narració

Ans que la nit final em sigui a punt,               La pols dansa abans de convertir-se en cendra

Al fatídic avui tombo la cara                           pensà, tot girant la cara cap a l’altre costat

Tan envilit, em sembla ja difunt                      No volia veure el raig de sol. No volia veure el                                                                         paravent.

I un nou esclat de fe m’anima encara            Costava de pujar-hi, no hi havia aire,                                                                                         panteixava.

I torno, cor batent, a la llum clara,                 Ja no tenia el cor als peus, només al cervell.

Per galeries del record profund.                    Recordar. Recordar una paraula. Si no,                                                                                     moriria.  

Potser –en el nostre apassionament- també podríem arribar a detectar-hi aforismes amagats, com aquells que a Fuster li encantava d’ocultar entre línies.

-Com hem passat la nit?

-Si m’ho pregunta a mi, li diré que encara no m’he mort. Ara, vostè, no sé pas com l’ha passada…És que li ho he de dir, jo?

-I si resulta que em vull morir?

-Ja saps que aquí no deixem morir ningú…

Aforismes amagats escampats al llarg de la seva obra:[3]  

Referint-se a la mort del marit de la princesa Carolina de Mònaco: 

Mireu per on, potser en aquest cas és millor ser la vídua d’aquest paleta que acaba de caure de la bastida. Les vídues pobres no tenen malalties dignes de la nostra consideració.

En relació a la poca afició dels adolescents per la lectura:

Hauríem de prohibir llegir. Aleshores, els adolescents, que viuen amb passió l’edat de la transgressió, buscarien amb delit els llibres i els llegirien d’amagat.

El tema de la mort d’un ésser humà a mans d’un altre ésser humà:

Només les vides que no tenen sentit arrabassen la vida que sí que en té.

L’obra poètica de M. Mercè Marçal –començant per les seves divises- és un camp abonat per veure-hi aforismes:

Drap de la pols, escombra, espolsadors…surt el guerrer vers el camp de batalla.

Hi havia una vegada, quan la lluna tenia llum pròpia…

La poesia no és sinó el mirall que em fa retornar un i altre cop a aquest escenari.

I, -per què no?- fins i tot podem trobar poesia en el microassaig que són els aforismes de Joan Fuster. Perquè, en paraules seves, “comptat i debatut, l’assaig literari no és més que una modalitat –probablement supèrflua- de l’assaig de què el poeta parlava[4]. I és causa d’esperar: una temptativa, un intent, una provatura.”

“Puix parla en català… vegem què ha dit.” El decasíl·lab és igualment correcte, i el contingut, més raonable.

A mode de conclusió

Segurament podríem estar trobant més punts de coincidència –i també d’originalitat- entre els tres escriptors. I entre els més importants, un de tant evident com la llengua. Aquesta eina meravellosa que en mans dels nostres escriptors va esdevenir El clar camí, el pregon idioma/un alfabet fosforescent de pedres,/un alfabet sempre amb la clau al pany,/el net destí, la sendera de llum, sempre, a la nit, il·luminat, enterc,/un bell futur, una augusta contrada.[5]

A mode de conclusió, voldria acabar amb un text de Maria Mercè Marçal. Un fragment d’un parlament que la nostra poeta va fer a París l’any 1990. Ens parla de la poesia…era el seu mitjà expressiu. Caldria, però, en un joc de paraules final, llegir-hi, amb els ulls del sentiment, també assaig o narració… veure-hi també, amb la mirada del cor, l’ànima literària de Montserrat Roig o de Joan Fuster:

Per a mi, la poesia és una mena de mirall que reflecteix una lluita interior entre aquest ésser entrebancant, colonitzat, mut o parlant a penes una llengua abolida, que em clava al passat, i l’impuls que m’allibera d’aquesta escena closa, moltes voltes, mitjançant la paraula. Dansa d’ombres i de màscares que els mots re-presenten, interpreten o juguen, quasi sense entreactes. I sense treva.

---

[1] Roig, Montserrat. El cant de la joventut. Edicions 62. Barcelona, 1998.

[2] Si us interessa... Vegeu l’annex.

[3] Roig, Montserrat. Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert, 1990-1991. Edicions 62. Barcelona, 1992.

[4] S’està referint al vers d’Ausiàs March: Car tot assaig és esperar.

[5] Estellés, Vicent Andrés. M’aclame a tu.

M.M.Marçal, poeta? Joan Fuster, assagista? Montserrat Roig, narradora? (3. Singularitats... compartides?)

Fuster… assaig?

A fi de comptes, la poesia és un joc de mots. (Joan Fuster).

Que Fuster era un entusiasta del llenguatge poètic és cosa sabuda per tothom. Aforismes com: “Poesia és l’art  de dir bellament les coses… Hauríem de rectificar la definició: poesia és l’art –o la virtut- de dir exactament les coses…Exactament” ; o aquest altre: “Només en la poesia descobreix el llenguatge totes les seves possibilitats. La poesia esprem tots els sucs del llenguatge.”; ens ho fan evident.

L’aforisme fusterià –pensament interior, síntesi, metàfora, subjectivitat- és potser la forma d’expressió que més s’acosta a la poesia. El protagonisme del jo literari com a exaltació de la identitat individual, la gran part de confidència, de confessió íntima que el mateix gènere comporta, l’explorament interior previ que exigeix – l’assagista, Ulisses del seu jo [1]- són alguns dels punts que situen ambdós gèneres en un nivell dotat d’un cert paral·lelisme literari.

Montserrat Roig… narrativa?

En l’obra narrativa de Montserrat Roig, malgrat gaudir d’un lligam unitari, s’hi poden establir bàsicament dos cicles. El que han vingut a denominar-se com a “Cicle del temps” (que correspondria a la seva primera època narrativa) i el “Cicle del so” (on s’integraria la seva darrera producció literària).

Si en el primer cicle hi podríem veure reflectit un procés de recuperació del passat -de les veus del passat i de les veus silenciades- sempre a través de la mirada femenina, d’una certa cadència femenina a l’hora de narrar, en el segon, hi podem copsar una nova línia narrativa, de caire molt més poètica i simbòlica que l’anterior i molt més acostada, doncs, al llenguatge expressiu que defineix el gènere de la poesia.

 Necessito cada vegada més aquesta força dels poetes, perquè em fa redescobrir el valor i el so de les paraules. (Montserrat Roig).

---

[1] Salvador, Vicent. L’estratègia del centaure. Edicions del Bullent. València, 1994.

M.M.Marçal, poeta? Joan Fuster, assagista? Montserrat Roig, narradora? (2. L'obra, l'autor, el lector...)

M.M. Marçal se serveix del llenguatge poètic per mostrar-nos la seva concepció, conscientment militant, de la literatura. I, més que mostrar-nos la seva visió, vol comunicar-nos una nova manera de ser al món, una manera pròpiament femenina. 

La poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera de dir-me a mi mateixa… 

“Dir-se a si mateixa”, però dir, també, amb mirada de dona, amb una mirada femenina individual que es fa extensiva a totes les dones. Una mirada global dins de la seva pròpia singularitat. Els temes estan sempre relacionats amb la identitat femenina i el seu entorn: l’amor, la solitud, la incomunicació, la passió, la maternitat, la rebel·lió… I els mots que utilitza són l’eina que articula la seva pròpia visió del món. La seva singularitat creadora radica precisament en el fet d’ésser, en  la seva obra, ella mateixa.  

L’apropiació de les paraules dels altres és també un treball creatiu. La preocupació no és l’autoria, sinó l’empremta, les petges que altres discursos, altres paraules, altres estils han deixat en un mateix. (Joan Fuster).

L’escriptor durà a terme una relectura, que serà alhora una reinterpretació dels textos que conformen la tradició a la qual s’inscriu i amb la qual dialoga… una mena de traducció a la contemporaneïtat. (Montserrat Roig).

Estic convençuda que només revisant els textos de les escriptores que ens han precedit amb una mirada altra podem desemmascarar i revelar tot allò que resta fora dels paradigmes crítiques pretesament neutres… Fer les preguntes adients al passat… (M. Mercè Marçal).

I per tal que l’escriptor o l’escriptora s’encarnin de manera perfecta en l’obra caldrà emprar el mot insubstituïble, el mot únic i singular per aconseguir l’expressió i la comunicació perfectes. Cadascú, doncs, haurà de confeccionar-se el seu vocabulari singular, bastir-se les formes apropiades construïdes amb els noms més escaients al seu projecte literari. És aquesta la tasca –per a Fuster- no finida mai de l’artista i de l’escriptor.

Cada home que expressa afaiçona el seu llenguatge per tal qu respongui ajustadament, a l’impuls que ha d’encarnar-s’hi. D’això se’n diu estil. (Joan Fuster).

Per tal de dir-se ella mateixa i anomenar les coses des de la seva situació en el món, l’escriptora ha de forjar-se un discurs, no només un lèxic, sinó rescatar moltes paraules de les connotacions habituals i marcar-les amb un altre punt de vista. (M. Mercè Marçal).

Un expressió verbal realment individual…. Heus aquí el somni de l’escriptora. (Montserrat Roig).

El procés es clou en si mateix 

En l’obra s’expressa l’artista. En l’obra s’encarna l’escriptor o l’escriptora.

Aquest procés d’encarnació no és complet, però, fins que intervé el tercer element imprescindible en aquest acte comunicatiu: el lector. Perquè, cal no oblidar-ho i Fuster s’encarrega de recordar-nos-ho en un dels seus aforismes: “La primera obligació d’un escriptor és fer-se llegir.” És llavors, i només llavors, quan podrem dir que allò que l’escriptor pretenia en iniciar la seva obra ha arribat al final d’un camí.

Només d’un camí, però, perquè el fenomen de l’encarnació literària continua endavant:

L’obra té una entitat autònoma, però alhora manté arrels en l’home de què procedeix i en l’home que, en assumir-la, torna a donar-li vida actual. (Joan Fuster).

La veritable encarnació es produirà en l’acte de lectura (Joan Fuster).

Intersubjectivitat femenina… interacció discursiva entre dones que parlen, que escriuen literatura…La dona que malda per dir-se ella mateixa amb mots plens d’un simbolisme diferent que s’haurà de nodrir en unes altres paraules de dona. (M. Mercè Marçal).

De la subjectivitat (idees, pensament) a l’objectivitat (llibre) per tornar de nou, a través dels lectors, a la subjectivitat. (Montserrat Roig).

M.M.Marçal, poeta? Joan Fuster, assagista? Montserrat Roig, narradora? (1. Les baules que els uneixen)

Maria Mercè Marçal, poeta… Joan Fuster, assagista… Montserrat Roig, narradora…

Dues dones que, de manera conscient, van impregnar la seva literatura d’una concepció militant, d’una nova manera de ser i de veure el món, pròpiament femenina. Un home, sorneguer, irònic, lúcid, tremendament lúcid… Un “homenot”,  com diria Pla.

La poeta que agraïa al tèrbol atzur tres dons… La narradora que quan escrivia ho feia perquè li donava la gana… L’assagista que ens deia: Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: “Joan Fuster és la mesura de totes les coses…

La narradora, la poeta, l’assagista… Tan… diferents?

La singularitat creadora

Les obres literàries, la poesia, no només són paraules: a través d’aquestes paraules es fa una obra d’elaboració de l’experiència, de construcció del sentit de les accions, d’articulació d’una visió del món, d’afaiçonament de la memòria. El pany de la realitat que cada autora, o autor, focalitza, selecciona per ser dit i salvat de l’oblit… (Maria Mercè Marçal)

L’escriptura és, per a mi, testimoni d’existència, memòria personal i col·lectiva compartida. M’interessa focalitzar internament les històries en les dones-personatge que, d’aquesta manera, assenyalen el gènere com a eix central del meu cosmos narratiu. (Montserrat Roig).

La fórmula que Charles du Bos aplica al misteri de l’obra literària, al fenomen creador, extensible a totes les formes d’art: L’encarnació. Jo crec, però, que en l’obra no s’encarna només una  emoció, ni tampoc una experiència, sinó una cosa més segura i constant, més profunda que, pel seu compte, pot abraçar emocions i experiències: tot l’home. En l’obra s’expressa, es comunica, es diu tot l’home junt. L’home sencer. (Joan Fuster).

L’ésser humà que escriu –l’escriptor, l’escriptora- reflecteix en la seva obra sentiments, idees, pensaments, experiències, però ho fa a través d’una única i singular visió. La seva vida –en majúscules- s’aboca dins l’obra, de tal manera que són indestriables l’una de l’altra. Una vida que és un cúmul d’experiències, d’emocions i de sentiments. Sí. Però que és quelcom més que tot això. Una vida és també el bagatge cultural, el bagatge de coneixements, el bagatge ideològic que cada persona arrosega amb ella i que, una vegada passat pel filtre únic, pel filtre individual, pel filtre singular que cada ésser representa, brolla novament en forma de paraules, reverteix de nou a través de l’obra escrita. Vida i obra formen, d’aquesta manera, una amalgama única que confereix al poema, a la narració o a l’assaig un caràcter d’autèntica originalitat.

Aquesta idea d’una visió personal, única, original, aquesta singularitat creadora és una de les baules d’aquesta cadena invisible que uneix l’obra de Fuster, Roig i Marçal. Quan en un dels seus assaigs, Fuster argumenta que l’artista només es comunica dient coses i que, en dir coses, diu, no només allò que és seu -pròpiament seu-, sinó que està dient el que altres ja han dit, no fa més que incidir en la importància d’aquest bagatge global –històric, cultural, social- que anteriorment hem comentat.

“El que altres ja han dit…” Sí, però passat per aquest sedàs imperceptible del que Fuster anomenava “personalíssim”: la visió simbòlica o realista; irònica, sorneguera o burlesca; sensible, emocionada o apassionada; allunyada, pròxima o militant. Percebre el món i transmetre’n una visió pròpiament femenina o masculina. Comunicar-se amb la poesia, amb la narració, amb l’assaig, amb…

L’artista és en l’obra. No només es comunica mitjançant l’obra. (Joan Fuster).

A través dels mots, i dels mots escrits, és a dir, més o menys perdurables, s’articula una veu pròpia que es pregunta als altres per a ésser reconeguda. (M.Mercè Marçal).

El “com”, el nom de les coses… però també existeix el “què”, el sentit. (Montserrat Roig).

L’artista, els nostres escriptors, doncs, experimenten de manera contínua aquest fenomen de l’encarnació de què ens parlava Fuster: la presència directa de l’home –de la dona- en la seva obra. Una encarnació que es troba en el fons de l’expressió, en el fons de l’obra, perquè l’aparença exterior que aquesta pugui adoptar és només una qüestió d’estil i de forma. Cadascú buscarà aquella forma en què es trobi més còmode, més a gust. Aquella en què les seves qualitats individuals li permetin d’expressar-se, de comunicar-se millor.  Una forma AMB la qual aconseguir la màxima encarnació individual i que Fuster anomenava “la cara sensible de l’originalitat estètica”.

25 anys sense Montserrat Roig

Tal dia com avui de fa 25 anys ens deixava Montserrat Roig, periodista i escriptora, dona compromesa amb la lluita per les llibertats.

Serveixin de record i homenatge els articles que vaig escriure sobre "El cant de la joventut", un recull de contes que va escriure un any abans de la seva mort.

Serveixin també  la multitud de Correllengües que s'estan celebrant arreu dels Països Catalans i que incorporen la seva figura com a homenatge. I també el recital poeticomusical de Jaume Calatayud i Vicente Monera "Pinzellades de Roig".

I el meu de particular recordant una definició dels pronoms febles que va fer Montserrat Roig en un article molt crític amb Amadeu Fabregat, director fa ja uns quants anys del Canal 9 valencià. Deia així: 

Els pronoms febles són la nineta dels nostres ulls. Tant que els estimem, els pronoms febles. Si en desapareix un, ens toquen el voraviu. Durant segles, els francesos, els italians i els catalans hem matisat fins a tornar-nos primmirats gràcies al pronom feble. Hem estalviat la llargada de les paraules per arrodonir-ho tot en un hi, un en. I ens enteníem. Un hi o un en posats a temps era com afegir una goteta de mel al paladar. 

El pronom feble és el tou de la cama de la Ben Plantada; el voraviu de Plaerdemavida; la barba de Pere Quart; Carles Riba passejant per Bierville; la Rodoreda escanyant una flor de magnoli; la Víctor Català amb papada i fent de senyoreta de casa bona; l’Ausiàs March perseguint un falcó.

El pronom feble exterioritza, o representa, un munt de significats. Tot un paisatge hi cap, dins d’un pronom feble.

Montserrat Roig, sempre en el record.

Tot un món hi cap dins un pronom feble (Joan Solà-2)

M’uneix al professor Joan Solà el gran amor per les llengües i, sobretot, per la nostra. També, i això sempre m’ha fet una certa gràcia, la passió per una part de la gramàtica que, per a molts resulta particularment complexa i enrevessada: els pronoms febles.

No he trobat una definició més ajustada i més acurada per als pronoms febles que una que va escriure l’enyorada Montserrat Roig en una dura crítica a Amadeu Fabregat, director fa ja uns quants anys del Canal 9 valencià. Deia així:

Els pronoms febles són la nineta dels nostres ulls. Tant que els estimem, els pronoms febles. Si en desapareix un, ens toquen el voraviu. Durant segles, els francesos, els italians i els catalans hem matisat fins a tornar-nos primmirats gràcies al pronom feble. Hem estalviat la llargada de les paraules per arrodonir-ho tot en un hi, un en. I ens enteníem. Un hi o un en posats a temps era com afegir una goteta de mel al paladar.

El pronom feble és el tou de la cama de la Ben Plantada; el voraviu de Plaerdemavida; la barba de Pere Quart; Carles Riba passejant per Bierville; la Rodoreda escanyant una flor de magnoli; la Víctor Català amb papada i fent de senyoreta de casa bona; l’Ausiàs March perseguint un falcó.

El pronom feble exterioritza, o representa, un munt de significats. Tot un paisatge hi cap, dins d’un pronom feble.

Estimar els pronoms febles. Estimar la llengua. Estimar el país.

Perquè, com afirmava el professor Solà, s'estableix una relació directa entre llengua i país. Potser, alguns “progressistes” adduiran que aquest és un argument més propi del noucentisme i que ja som al segle XXI. Potser sí. Potser pensar que no hi ha llengua sense país ni país sense llengua és un ideal que no lliga amb determinades opcions polítiques. Potser sí, que a determinats valors com l’esforç, el treball, la disciplina i la fe social i patriòtica els costa trobar el seu lloc en aquesta Catalunya, en aquests Països Catalans que alguns semblen entestats a fer desaparèixer definitivament del mapa de les nacions d’Europa. Allà ells amb el seu pretès progressisme. 

Permeteu-me, doncs, que em quedi amb la frase que va pronunciar l’escriptor portuguès Fernando Pessoa: “La meva pàtria és la meva llengua."

Montserrat Roig: El cant de la joventut (3. Viure i morir)

VIURE I MORIR

La mort hi és present i hi planeja, de manera constant, damunt el conte. El cant de la vellesa es troba impregnat amb el sentit del mot mort i, també, de la lluita sostinguda contra ell. També hi és present en el cant de la joventut, no en el sentit de la mort física, sinó en el sentit de la mort del desig, de la passió, de la fi d’un somni que no esdevé realitat. Expressions com: la ranera de la mort; totes morien a la matinada, traslladades per morir-hi; unes morien de pressa; els agonitzants; no passaria de la matinada; els costa de morir; els qui oloren la mort…. Senyals identificatius d’un final que s’apropa, comparteixen línees amb: sabia que estava viva; no penso dinyar-la; encara no m'he mort; li fa pena que encara no sigui al canyet; no em vull morir…. Que expressen la lluita que manté l’ésser humà contra el seu destí final.

Encara hi apareixen més expressions referides, si bé en sentit metafòric, a la mort. Sobretot aquelles que fan referència alparavent, el lloc final d’on ningú surt amb vida. L’expressióparavent la podem trobar 15 vegades en el text. D’aquestes 15, la més significativa és la forma darrere el paravent (el lloc de la mort) que apareix 11 vegades.

Movent-nos encara en aquest camp semàntic de la mort i la vida, mereix la pena destacar la forma –poètica -en què l’autora fa que la protagonista del relat expressi les ganes de viure, el desig de sentir-se viva: sentir-se les parpelles damunt els ulls; obrir-los poc a poc, comprovar que tot seguia al seu lloc; notar les parpelles que fregaven amb suavitat els ulls…..

Interessant, també, l’estreta relació que mantenen en tots dos cants, en les dues veus del conte, les paraules família, papers, llit. Aquests mots posats en boca del metge, de la infermera o del capellà signifiquen i auguren el final, la mort física. Posades en boca del pare signifiquen també l’avançada d’una mort, la de la passió i el desig, la de la relació fugaç, però intensa que perdurarà sempre.

Montserrat Roig: El cant de la joventut (2. Cos i vida)

L’ÉSSER HUMÀ

L’escriptora empra 96 mots que s’inseririen en el camp semàntic referit al cos humà. Efectivament, des de la paraula cap a la paraula peus van apareixent substantius que es refereixen a diverses parts de l’ésser humà. Cara, rostre, ulls, còrnia, parpelles, boca, orella, narius, clatell, cap, cervell…..N’hi ha que sorgeixen només una sola vegada, però d’altres són usats constantment i amb insistència. Així, el mot mà o el seu plural, mans, apareix 17 vegades en el relat. La paraula ull-ulls la trobarem 12 vegades i encara una vegada més en un sentit figurat referit a un espai de cel blau. Cos-cossos hi surt 10 vegades; esquena 8 i parpelles i cor 5.

La proliferació de mots relacionats amb el cos humà pren un sentit força important si ens fixem en el tema central del conte. Una dona està agonitzant en un llit de l’hospital. Un cos, un ésser humà que està arribant al final del seu cicle vital. Un cos humà que té por, que pateix i espera el moment decisiu i definitiu. Mentre, però, en un acte final de rebel•lia i d’enfrontament a la mort, retorna, a través del record, a una altra època i a un altre moment decisiu. El record d’una melodia perduda en el temps li fa reviure el despertar de la passió, el despertar del desig, en un cos jove, ple de vida. Dues veus. Dues melodies. Doscants. El de l’inici i el del final. El de la vida i el de la mort. Ambdós centrats en el cos i la ment d’una dona i la seva existència.

COS I VIDA

Inspiració…. Respiració… La vida en un ésser humà. La vida d’un cos humà. L’escriptora ens marca el ritme de la vida i el ritme de la mort i ho fa a través dels mots amb què complementa els substantius o verbs que indiquen l’acció de respirar oxigen per continuar vivint. Fins a 16 vegades l’autora es refereix a aquesta funció vital dels éssers vius. Així, el procés lent de la mort, el procés irreversible d’un cos que es va extingint ens el descriu com: respiració feixuga, sorda; respiració ronca; inspiracions cada vegada més distanciades; inspiracions cada vegada més sordes…. I també amb l’ús de la locució o la frase feta: semblava el xiulet d’un tren casat; un xiulet estrident; anava decandint com si el tren arribés al lloc….

També aquí, però, les dues veus, els dos cants, les dues situacions semblen trobar-se en el sentit i en l’ús dels mots. Les ganes de viure, la lluita contra la mort, la joventut, la passió, el desig, també són representats per la respiració:respirar amb un altre compàs; omplir els pulmons d’oxigen; deixar-lo anar amb suavitat, amb ritme; panteixava; inspirà amb força; tot fent una inspiració a cada síl•laba.

Montserrat Roig: El cant de la joventut (1)

Montserrat Roig va ser una gran escriptora: contes, novel·les, que va anar alternant amb reportatges i articles periodístics. Va escriure dos rigorosos treballs documentals. El primer, el 1977, Els catalans als camps nazis, que aporta dades inèdites sobre l'Holocaust. El segon, del 1986, L'agulla daurada, un ampli reportatge sobre el setge de Leningrad durant la Segona Guerra Mundial.

El 1990, un any abans de la seva mort, va escriure un recull de contes que va titular El cant de la joventut, un recull de vuit narracions sobre la joventut perduda, el sexe, la memòria i l'oblit.

Fa ja temps, vaig escriure una petita anàlisi d'aquest llibre des d'una perspectiva una mica diferent del que és habitual. Em permeto ara de publicar-la aquí, perquè pugui viatjar pel món infinit de la xarxa.

El cant de la joventut

El cant de la joventut és el conte que dóna títol al volum, publicat l’any 1990, en què s’apleguen un total de vuit narracions curtes en les quals predomina un sentiment melangiós i d’enyorança. Els records de la joventut perduda, l’enyor dels sentiments de desig i passió i l’actitud davant la mort són el tema principal del conte que enceta el recull.

El vocabulari que Montserrat Roig utilitza per construir la narració El cant de la joventut és d’una riquesa lèxica considerable i manté una estreta relació amb diferents camps semàntics que s’identifiquen plenament amb el tema central del conte. És, des del punt de vista de la poètica, un vocabulari carregat de simbolisme. Cap mot no hi apareix perquè si. Cada paraula, cada expressió té un lloc i un objectiu determinats. El llenguatge és el primer en ordre d’importància. La forma al servei del fons i viceversa. Mai un aforisme de Fuster podia reflectir tan bé aquesta idea:“La distinció entre forma i contingut ha estat –i amb justícia- arraconada a la cambra dels mals endreços de la crítica.”

El llenguatge del Cant de la joventut és poesia. La poesia que Joan Fuster descrivia com:

Allò d’essencial de la poesia no prové del seu significat, del seu contingut, d’allò dit,

sinó del seu ésser d’expressió, del seu dir.