Escoltar la gent

(Article publicat a Tribuna.cat)

El procés s’accelera amb la vista posada en el mes de febrer. Primer va ser el president de la Generalitat el que va posar una fórmula –la seva fórmula- damunt la taula. Dissabte passat, l’ANC feia pública la seva Declaració de Cornellà i, ahir mateix, va ser el torn del líder de l’oposició, que va manifestar la seva opinió sobre el full de ruta que caldria seguir.

Cap de les tres posicions és incompatible. No ho és, sobretot i per damunt de tot, pel que fa al més important i el primer punt en què cal trobar un ampli consens: el què i el per què d’aquestes eleccions avançades.

En aquest punt, després d’escoltar ahir Junqueras, hi veig més coincidències que divergències... i no només amb el discurs del president Mas, sinó també amb la resta de forces que componen l’ampli ventall de sensibilitats polítiques i socials de l’independentisme.

Tots estem d’acord que no podem dilatar-nos més en el temps, que calen eleccions i que aquestes han de ser com més aviat millor. I això vol dir a finals de febrer.

Tots estem d’acord que la independència és només una eina per construir un país nou. I que aquesta idea de país passa per instaurar des del primer moment els criteris de regeneració democràtica, de justícia social i per acabar amb qualsevol tipus de corrupció. Tots estem d’acord que els dos eixos, el nacional i el social, són indestriables.

Estem d’acord que cal un mandat democràtic, que permeti constituir un govern d’unitat que, des del primer moment, generi els espais de sobirania necessaris que demostrin els beneficis de la independència.

Estem d’acord que caldrà iniciar un procés constituent, obert i participatiu, en què puguem posar les bases de la Constitució de la nova República catalana.

Centrem-nos, doncs i per començar, en aquests què i per què. Esforcem-nos a trobar punts de confluència que, n’estic segur, són molts més dels que aparentment pot semblar que existeixin. No hi posem el com, i encara menys el qui, per damunt de les prioritats reals que són unes altres.

I no oblidem l’exigència de la majoria de la societat catalana: la unitat davant el que sembla la recta final del procés. Una unitat que cal basar-la en l’objectiu de fons, l’objectiu que ha mobilitzat tanta gent des del 2012.

L’Assemblea penso que, en aquest sentit, n’és un bon exemple. Una organització abastament transversal, en la qual conflueixen totes les sensibilitats, tant polítiques com socials, de l’independentisme. Una organització en què hem sabut superar les nostres diferències i hem après a treballar de manera conjunta per un únic objectiu comú. Des de la societat civil hem estat capaços de fer-ho... Per quin motiu no haurien de ser capaços de fer-ho també els polítics?

Els partits polítics, la classe política en general, han d’estar a l’alçada de les circumstàncies. Han d’estar a l’alçada de la gent que ha tirat endavant aquest procés. Si no, ningú ho entendrà.

Els polítics han d’escoltar molt més enllà de la seva pròpia militància. Molt més enllà del seu propi àmbit d’influència. Han d’escoltar la ciutadania. Han d’escoltar la gent.

I aquesta gent té tot el dret de exigir-los altes dosis de compromís, responsabilitat, generositat i valentia a l’hora d’afrontar els moments decisius que s’apropen.

I exigim perquè ens hem guanyat el dret a fer-ho.