dimarts, 14 de febrer del 2017

La sardana en temps de revolució (Davantal de LA CLAU de la nostra història)


La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan...

Qui no ha escoltat alguna vegada aquest poema de Joan Maragall, La Sardana.....

L’agost de 2012, en motiu de la nominació d’Arenys de Munt com  a Ciutat Pubilla de la Sardana 2013, l’Ajuntament va publicar una breu història de la sardana que, entre altres coses, deia:

"Encara que l’apel·lació de sardana, com a ball, es troba escrita ja des de mitjans del segle XVI, la sardana tal com actualment es coneix és relativament moderna. No tenim notícies exactes de com era el ball de la sardana en seu origen ni de com es ballaven les que se citen en els documents del segle XVI al XIX. El que sabem és que al segle passat, juntament amb el contrapàs, es ballava la sardana curta, que va desaparèixer just en el moment en què la sardana anomenada “llarga”, que és l’actual, es va imposar popularment. La sardana, com a ball dels catalans, s’inicia amb la reforma de la cobla i amb l’estructura musical que realitzà Pep Ventura a la dècada del 1840 al 1850."

La nostra convidada d’avui, que tot seguit us presentarem, és autora de la primera tesi doctoral centrada específicament sobre la figura de Pep Ventura i les sardanes del segle XIX. Una tesi molt interessant que, entre altres, ens fa descobrir la significació política i social de la sardana, la sardana llarga o moderna, desenvolupada a l'escalf de les idees revolucionàries de la segona meitat del segle XIX, especialment en la regió nord oriental del Principat de Catalunya que s'articula en l'eix Figueres- Perpinyà capitals de l'Empordà i el Rossellonès. Una regió on floreix el republicanisme federal versus el carlisme i on la sardana simbolitzarà la revolta popular i el clam d'unes generacions que malden per modernitzar el país, en el període previ a l'esclat del catalanisme polític.

Per tant, a final de segle XIX, tal com explica l’autora de la tesi, el catalanisme conservador va haver d'absorbir i neutralitzar els emblemes dels republicans i transformar-los en símbols nacionals. Per això, el procés de construcció del mite de Pep Ventura va haver d'incloure, necessàriament, una depuració de títols, com La Sonanbula, Quiéreme niña hermosa o El diablo en el poder. 

A LA CLAU de la  nostra història d’avui conversarem amb l’autora d’aquesta tesi, l’Anna Costal.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada