M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.
Ahir, 4 de febrer, Ovidi Montllor hauria fet 75 anys i, amb tota seguretat, si no hagués marxat de vacances, continuaria lluitant als escenaris.
(*) El
clar camí, el pregon idioma
un
alfabet fosforescent de pedres,
un
alfabet sempre amb la clau al pany,
el net
destí, la sendera de llum,
sempre,
a la nit, il·luminant, enterc,
un
bell futur, una augusta contrada!
Seràs
el rent que fa pujar el pa,
seràs
el solc i seràs la collita,
seràs
la fe i la medalla oculta,
seràs
l'amor i la ferocitat.
Tenim,
segur, un deute molt gran amb l'Ovidi. El país no va saber estar al seu costat
quan ens necessitava i, 20 anys després, el que ell volia encara no ho hem
aconseguit.
Seràs
el rent que fa pujar el pa,
seràs
el solc i seràs la collita,
seràs
la fe i la medalla oculta,
seràs
l'amor i la ferocitat.
Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!
Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.
Avui, que faria 75 anys... Avui, com qualsevol altre dia de l'any, és un bon moment per recordar l'Ovidi, la persona i la seva obra. Aquell Ovidi que, aviat farà 22 anys, se'n va anar de vacances:
"Al cementiri d'Alcoi plovia a bots i barrals, aquell dia. La teva ciutat plorava amb ràbia i ràfegues de vent mentre les dolçaines tocaven la Moixeranga més trista. Després, en un dia de sol, allà on comença el barranc del Cinc, prop d'un romer et van deixar anar. Quina putada que ens has fet, Ovidi." (Núria Cadenes)
(*) M'aclame a tu, poema que Vicent Andrés Estellés va dedicar a Xàtiva. En podeu trobar vint versions diferents clicant aquí
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada