divendres, 12 de gener de 2018

Lancelot, le chevalier à charrette.-3 Ni vos sin mí, ni yo sin vos (Chrétien de Troyes.-7)



Ni vos sin mí, ni yo sin vos [1] 
Lancelot no existeix sense Ginebra -om Tristany no pot existir sense Isolda- i no pot fer res sense l'aprovació de la seva dama. Ginebra és l’única mestressa del seu destí. En
l’episodi que Lancelot allibera la reina, i quan espera una recompensa, un somriure, una paraula d’amor, fins i tot un bes, la reina se li gira d’esquena
mostrant-li un menyspreu evident. 
Se la reïne l'escoutast,  
Mes por lui grever et confondre
Ne li vialt un seul mot respondre,
Einz est an une chanbre antree. 
Et Lanceloz jusqu'a l'antree
Des ialz et del cuer la convoie,
Mes as ialz fu corte la voie
Que trop estoit la chanbre pres;
Et il fussent antré aprés
Molt volantiers s'il poïst estre.
Li cuers qui plus est sire et mestre
Et de plus grant pooir assez
S'an est oltre aprés li passez,
Et li oil sont remés defors,
Plain de lermes, avoec le cors.[2]

Lancelot entén el perquè. La seva falta ha estat haver vacil·lat en pujar a la carreta, perquè el "servei d'amor" no admet cap dubte ni desfalliment. La imperfecció és, dins de l’amor cortès, una taca i Lancelot, en vacil·lar per un instant –Tant solemant deus pas demore-[3] va anteposar el seu amor propi –vergonyós, material- al seu amor noble, elevat, espiritual, antisocial per excel·lència. El comportament de la dama i del cavaller respon al criteri de vassallatge que resta implícit en les regles de l’amor cortès. La Fine amor representa un ideal. És un objectiu a assolir i no una constant en la vida quotidiana. És un desig, no un realitat. Hi ha un dependència total de l’amant envers la seva Dama, la Domine dels trobadors, sense l’aprovació de la qual res es pot dur a terme. Si l’amant –l’aimant- no existeix sense la Senyora, tampoc aquesta sense l’amant.
Et puis vint au lit la reïne,
Si l'aore et se li ancline,
Car an nul cors saint ne croit tant.
Et la reïne li estant
Ses braz ancontre, si l'anbrace,
Estroit pres de son piz le lace,
Si l'a lez li an son lit tret
Et le plus bel sanblant li fet
Que ele onques feire li puet,
Que d'Amors et del cuer li muet. 
D'Amors vient qu'ele le conjot;
Et s'ele a lui grant amor ot,
Et il .c. mile tanz a li,
 Car a toz autres cuers failli
Amors avers qu'au suen ne fist;
Mes an son cuer tote reprist
Amors et fu si anterine
Qu'an toz autres cuers fu frarine.[4] 

Lancelot entre per la finestra i s'apropa al llit de la reina, on ella l'espera. Charles Méla, a La Reine et le Graal, veu en l'escena el simbolisme del tercer llit del relat de Crhétien: "la vertibale tècnica novel·lística de Crhétien  no es redueix a l’art de mantenir la intriga i preparar la sorpresa com en l’art d’un joglar. Consisteix, contràriament, a crear entre els diferents episodis analogies o contrastos, diferents figures d’una repetició obsessionant. Del “Llit Perillós” (el de la llança en flames que s’abat sobre Lancelot la primera nit) a “l’altar” que representa la cambra de la reina i que contrasta amb el de la donzella hospitalària on Lancelot tanca els sentits al món exterior, fins al darrer llit que és el de l’explosió de joia.”[5] En el marc cultural de la Fine Amor, com diu Charles Méla, el llit de la voluptuositat “s’ha convertit en l’altar on està exposada la preciosa relíquia del cos de la Dama”.[6] Méla estableix així una relació simbòlica entre la reina Ginebra i el Sant Grial. 

El cavaller de la carreta és la història d'un gran amor, d'una passi´ç a l'estil de l'amor cortès. El cavaller que va fins al Més Enllà. fins a Gorre, el País dels Morts del qual ningú retorna, a la recerca de la seva dama; el cavaller que posa l’amor per damunt de l’honor en pujar a l’infamant carreta i que tot ho fa per l’amor de la seva Domine. Chrétien reelabora la doctrina del fin’amors cantat pels trobadors en honor dels seus romàntics i esforçats personatges. La història de l’amor únic i irrepetible entre Lancelot i Ginebra es va perllongar i repetir arreu del món. Lancelot esdevé el cavaller artúric, bell, poderós, valent, noble i enamorat. D’aquí en endavant, els romanciers i els contadors ja no podran ignorar-lo i Lancelot i Ginebra esdevindran uns amants immortals. Un segle després, a la Divina Comèdia, Dante posa en boca de Francesca de Rimini, a la que pot veure gràcies a Virgili en els vapors de l’Infern, uns bells versos en què ens narra com la seva condemna i la del seu amant Paolo Malatesta és el resultat d’una lectura massa apassionada dels amors de Lancelot i Ginebra: 

Un jorn llegíem com l’encesa mel
Del dolç desig en Lancelot prenia;
Estàvem sols i sense cap recel.
Més d’un cop, la lectura ens empenyia
A contemplar-nos en els ulls la cara;
I arribà el punt del llibre que ens perdia.
En ésser on diu que la rialla clara
Es va fondre amb els llavis de l’amant,
Aquest, que ja de mi ningú separa,
La boca em va besar tot tremolant.
Galeot fou el llibre i qui el va escriure!
Aquell jorn el llegir no anà endavant.[7]


[1] Cazenave, Michel. Epíleg de Tristàn e Iseo, d’Isabel de Riquer. Ediciones Siruela, 2001. Madrid.
[2] Le chevalier à charrette. Versos 3983 al 3998. Dins de: http://www.mshs.univ-poitiers.fr/cescm/lancelot/texte.html 
[3] L’edició de Wendelin Foerster afegeix al passatge dos versos més.
[4]Le chevalier à charrette. Versos 4669 al 4686. Dins de: http://www.mshs.univ-poitiers.fr/cescm/lancelot/texte.html
[5] Méla, Charles. La Reine et le Graal. Pàg. 272. Du Seuil, París, 1979.
[6] Íd. Pàg. 312.
[7] Dante. La Divina Comèdia. L’infern. Cant V. Versos 127 al 138. Edicions 62. 1986. Barcelona

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada