dimecres, 10 de gener de 2018

Lancelot, le chevalier à la charrette.-1 El cavaller misteriós ( Crhétien de Troyes.- 5)


Pen Genewis és un rei malvat que oprimeix i maltracta els seus súbdits que, finalment, es rebel·len contra ell, el maten i estan disposats a fer el mateix amb el seu jove fill i hereu. El rei mor de les seves ferides al bosc on s’ha refugiat. La reina Clarine, la seva dona, embogeix. Els enemics s’abatran aviat sobre ella. No sap ben bé què fer i diposita el seu fill sota un arbre. Llavors, del bell mig de la boira i del vent, apareix una fada de les aigües que pren el nen dels braços de la seva mare i se l’emporta al seu país. Allí, el nen creixerà i serà educat en un ambient totalment femení. Quan el nen fa els quinze anys, li demana a la fada que el deixi marxar i li digui el seu nom. La Dama l’obliga llavors a acceptar un repte: només coneixerà el seu nom quan hagi vençut el temible mag Iwerêt de Behforêt que ha ofès terriblement la fada.

D’aquesta manera comença el relat de Lanzelet, que va escriure el sacerdot Ulrich von Zatzikhoven[1], a Suïssa, cap a l’any 1195. Aquesta obra, segons ens diu Jean Markale,[2]està escrita amb un estil excel·lent, però li falta allò que és essencial en la definició universal de Lancelot: la seva relació amorosa amb la reina Ginebra. El protagonista Lanzelet és una cavaller brau i ardit, que desafia perills i aventures, però al que li manca la personalitat del Lancelot de Chrétien.

El relat de Lancelot du Lac és una història tradicional, àmpliament difosa, de la que s’han conservat pel cap baix tres versions importants; les ja citades d’Ulrich von Zaktikhoven i de Chrétien de Troyes, i el Lancelot en prosa del primer terç del segle XIII.

El cavaller anònim i misteriós

Le chevalier tot seul a pié,
Tot armé, le hiaume lacié,
 L'escu au col, l'espee ceinte,
 Si ot une charrete atainte. [3]

Al bell mig del bosc, en un camí, un cavaller armat amb totes les seves armes, a peu i sense llança, s’ha trobat amb una carreta. Ha rebentat ja dos cavalls. Per primera vegada des de fa ja molt de temps es veu obligat a aturar-se i posar fre a una carrera desenfrenada i embogida. Darrere seu queden les restes de combats. Aquest cavaller anònim acaba de fer una sobtada aparició en un relat que acaba de començar: Le Chevalier à la charrette, de Chrétien de Troyes.[4]Aquest cavaller, que ningú sap qui és ni d’on ve, s’afegeix a la cavalleria artúrica que, amb Galvany al capdavant, va darrere del raptor de la reina i de Keu.

El relat ha començat amb un vella història sobre la qual planeja el mite d’origen celta: el rapte de la reina que deixa estèril la terra i que haurà de ser rescatada del regne dels morts a l’Any Nou.[5]

De les cinc novel·les de Chrétien, El Cavaller de la carreta El conte del graal van quedar sense un final que tanqués la trama de manera definitiva. En la darrera, el motiu segurament va ser la mort de l’autor. En el cas del Lancelot, però, el motiu no ha quedat del tot clar. De manera una mica enigmàtica, Chrétien va deixar el final a mans d’un altre autor.[6] Sembla com si hagués volgut  deixar oberta la sortida per als seus dos personatges mès inquietants: Lancelot i Perceval.

Ambdues obres coincideixen també en el fet que estan construïdes sobre l’esquema de la recerca esforçada de l’objecte, de l’ideal anhelat: la reina Ginebra en el Lancelot i el Sant Grial en el Perceval. Tots dos relats van ser escrits per encàrrec. La trama del Perceval està dedicada a un poderós comte de Flandes, croat a Terra Santa. La de Lancelot es presenta com elaborada en honor de la comtesa de la Champagne, Maria, filla de Leonor d’Aquitània.[7]

Mes tant dirai je que miauz oevre 
Ses comandemanz an ceste oevre 
Que satis ne painne que j'i mete. 
Del Chevalier de la Charrete 
Comance Crestiiens son livre; 
Matiere et san l'an done et livre 
La contesse, et il s'antremet 
De panser si que ríen n'i met 
Fors sa painne et s'antancion.[8]

La declaració que es desprèn dels primers versos del Lancelot és ben explícita. La comtessa convida, amb els seus requeriments, al poeta i li ofereix el tema i el sentit, per tal que l’apliqui al relat amb tota la seva professionalitat i interès. Podem interpretar, doncs, que Chrétien es va posar a treballar en el Cavaller de la carreta a desgrat i obligat per un compromís cortesà.[9]L’autor, gran defensor a ultrança del vincle matrimonial, com es fa evident en els conflictes entre les parelles Erec-Enide i Ivany-Laudina, i que havia lluitat amb totes les seves forces contra el Tristany i Isolda, on existia una relació adúltera, ara es veu obligat a escriure una novel·la on el tema principal és l’amor adúlter del cavaller Lancelot amb la reina Ginebra, esposa del rei Artús.[10]

El Cavaller de la carreta ens ofereix el millor paradigme de l’amor cortès, si bé el tractament romàntic que es dóna en la novel·la és força diferent al del gènere líric trobadoresc. L’amor cortès del relat de Chrétien es defineix en relació amb l’aventura, com un impuls i a la vegada com una tensió mantinguda enfront de l’ideal cavalleresc. L’amor de Lancelot i Ginebra sembla escenificar les normes del codi amorós cortesà. Segons l’estudiós anglès J. Stevens, “hi són presents els principals motius que caracteritzen l’experiència de l’amor cortès. N’anoto quatre: a)l’amor deriva d’una sobtada il·luminació; b) és essencialment privat i, per tant, ha de mantenir-se en secret davant la gent; c) l’amor s’intensifica davant la frustració i la dificultat i d) eleva els amants a un nou nivell d’existència.”[11]

En cap altra novel·la medieval s’hi poden veure reflectits millor aquests motius que en el Lancelot. El Tristany sembla presentar-se com una alternativa coherent, però, si bé la situació bàsica és similar (el triangle de Marc-Isolda –Tristany es correspon amb el d’Artur-Ginebra-Lancelot), hi ha una diferència notable en el desenvolupament del relat. A. Durán argumenta que “Lancelot i Ginebra, estimulats pels conceptes de l’amor cortès, no només no experimenten cap mena de sentiment de culpabilitat, sinó que ni tan sols es plantegen el problema de la traïció.”[12] L’amor esforçat de Lancelot esborra l’error dels amants. Tristany i Isolda experimenten un cert complex de culpabilitat per haver traït Marc, sensació que no poden sentir Lancelot i Ginebra perquè seguexien les normes de l’amor cortès on l’adulteri o la traïció a l’espòs no són tinguts en consideració.[13]

Lancelot i Ginebra, però, són també els màrtirs d’un amor tan tràgic com el de Tristany i Isolda. Als uns –Tristany i Isolda- la fatalitat els uneix mitjançant el mecanisme del filtre de l’amor. Els altres –Lancelot i Ginebra- es veuen units per la màgia que es crea quan es troben i també pel “filtre amorós” que es destil·la de les seves mirades.

El Lancelot conté una una cita expressa al Tirstany: el llit tacat de sang que comparteixen ambdues obres i que sembla interpretar-se com un explícit i voluntari distanciament de Chrétien del mite tristanià:

La herida se abrió i sangró abundantemente; la sangre manchó las sábanas.[14]

Que li drap sont tachié et taint
Del sanc qui cheï de ses doiz.
…/…
La reïne la matinee,
Dedanz sa chanbre ancortinee,
Se fu molt söef andormie;
De ses dras ne se gardoit mie
Que il fussent tachié de sanc,
Einz cuidoit qu'il fussent molt blanc[15] 

En el Tristany, tant en la versió de Thomas d’Anglaterra com en la de Beroul, apareix la imatge del llit tacat de sang. Hi ha una gran diferència, però, amb el Lancelot; Tristany fa un jurament fals, en canvi, el Cavaller de la carreta jura que la reina no s’ha allitat amb Keu (que és del que l’acusa Meleagante). El seu jurament, doncs, no falta en cap moment a la veritat. En l’obra de Chrétien hi ha un joc de referències textuals, però, en un moment donat, el desenvolupament de l’acció canvia i provoca un joc d’associacions i, alhora, de distanciament.

L’episodi de la carreta recull un contingut i un significat absoluts. De fet, en aquesta obra, Chrétien, com assenyala Walter Haug “abandona l’esquema de la successió d’aventures, com a mode d’indicar el camí de la iniciació i tranformació cavalleresca que ja havia assajat en l’Erec i en l’Yvany, per plantejar ja d’entrada una problemàtica de la qual s’aniran desenvolupant els seus distints aspectes.”[16]



[1] Aquest clergue poeta ens informa sobre la procedència del tema del seu Lanzelet. Ha utilitzat un llibre gal·lès (Welsche buoch) que va portar fins a Alemanya un dels cavallers anglesos encarregat de pagar l’emerador alemany el rescat per Ricard Cor de Lleó.
[2] Markale, Jean. Lanzarote y la cavallería artúrica. Pàgs. 21 a 41. Olañeta, editor. 2001, Palma de Mallorca.
[3]Le chevalier à charrette. Versos 319-322. Dins de: http://www.mshs.univ-poitiers.fr/cescm/lancelot/texte.html
[4] Cirlot, Victòria. Figuras del destino. Mitos y símbolos de la Europa medieval. Pàg. 79. Ediciones Siruela, 2005. Madrid.
[5] El rapte i posterior rescat de la reina apareixen en un relleu escultòric d’una arquivolta el portal nord de la catedral de Módena. És la primera aparició d’Artús i els seus cavallers en la iconografia romànica i es creu que data del 1100. 
[6] Cuenca, Luís A. de, Lanzarote del Lago o el Caballero de la carreta. Editorial Labor. 1976, Barcelona.
[7] Maria era filla del primer trobador occità, Guilhem d’Aquitània. El capellà Andreas li va dedicar el Tractatus de Amore, teoria docta sobre l’amor cortès, on es nega l’existència d’amor entre esposos i s’elogia la passió esforçada i arriscada de l’adulteri galant. (Cuenca, Luís A.).
[8] Le chevalier à charrette. Versos 21-29. Dins de: http://www.mshs.univ-poitiers.fr/cescm/lancelot/texte.html
[9] Riquer, Martín de. Pròleg a El conte del graal. Pàg. 16. Quaderns Crema, 2000. Barcelona
[10] Íd.
[11] Stevens, J. Medieval Romance, Londres, 1973, p. 34.
[12] Durán, A. Estructura y técnicas de la novela sentimental y caballeresca, Madrid, 1973
[13] En el cicle en prosa, però, la història de l’adulteri prendrà un cert matís tristanià, amb un rerefons de tragèdia.
[14] Riquer, Isabel. Tristán e Iseo. Pàg. 71. Ediciones Siruela, 1996-2001. Madrid.
[15] Le chevalier à charrette. Versos 4718-4719 i 4755 al 4760. Dins de: Le chevalier à charrette. Versos 347-355. Dins de: http://www.mshs.univ-poitiers.fr/cescm/lancelot/texte.html
[16] Cirlot, Victòria. Figuras del destino. Mitos y símbolos de la Europa medieval. Pàg.86. Ediciones Siruela, 2005. Madrid.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada