dimecres, 10 de gener de 2018

Lancelot, le chevalier à la charrette.-2. L'enamorat, el vassall, el servidor ( Crhétien de Troyes.- 6)



Li chevaliers a pié, sanz lance,
Aprés la charrete s'avance
Et voit un nain sur les limons,
Qui tenoit come charretons
Une longue verge an sa main.
Et li chevaliers dit au nain:
«Nains, fet il, por Deu, car me di
Se tu as veü par ici
Passer ma dame la reïne.»[1] 
Ma dame la reine…El personatge es manifesta com el fidel vassall, el fidel servidor, tal com estableixen les normes de l'amor cortès. El cavaller, però, dubta per un instant.Indecís, no sap què fer. És un moment expressat de manera al·legòrica en el combat entre la Raó i l’Amor. En el debat interior, la paraula clau és honte, la vergonya, que s’oposa al enor, l’honor, la principal virtud cavalleresca. La carreta li representarà la vergonya, la humiliació, però al mateix temps és l’única possibilitat que té per arribar fins a la reina:

Tantost a sa voie tenue,
Qu'il ne l'atant ne pas ne ore.
Tant solemant deus pas demore
Li chevaliers que il n'i monte.
Mar le fist et mar en ot honte
Que maintenant sus ne sailli,
Qu'il s'an tendra por mal bailli!
Mes Reisons, qui d'Amors se part,
Li dit que del monter se gart,
Si le chastie et si l'anseigne
Que rien ne face ne n'anpreigne
Dont il ait honte ne reproche.
N'est pas el cuer, mes an la boche,
Reisons qui ce dire li ose;
Mes Amors est el cuer anclose
Qui li comandë et semont
Que tost an la charrete mont.
Amors le vialt et il i saut,
Que de la honte ne li chaut
Puis qu'Amors le comande et vialt.[2] 
Més endavant, Chrétien es oferirà una definIció extraordinària de la figura de Lancelot:  
A tant se departent tuit troi,
S'a li uns l'autre comandé
Molt deboneiremant a Dé.
Et, quant ele aler les an voit,
Si dit: «Chascuns de vos me doit
Un guerredon a mon gré randre,
Quele ore que jel voldrai prandre;
Gardez, ne l'oblïez vos mie.
--Nel ferons nos, voir, dolce amie,»
Font li chevalier anbedui.
A tant s'an va chascuns par lui;
Et cil de la charrete panse
Con cil qui force ne desfanse
N'a vers Amors qui le justise;
Et ses pansers est de tel guise
Que lui meïsmes en oblie,
Ne set s'il est, ou s'il n'est mie,
Ne ne li manbre de son non,
Ne set s'il est armez ou non,
Ne set ou va, ne set don vient;
De rien nule ne li sovient
Fors d'une seule, et por celi
A mis les autres en obli;
A cele seule panse tant
 Qu'il n'ot, ne voit, ne rien n'antant.[3] 

La negació envaeix els versos 720 al 724.Una negativitat que ens recorda el d'algunes creacions trobadoresques (Farai un vers de dreit nien de Guilhem de Peiteiu). Lancelot és envaït per un no saber, amarat d’un oblit de tot allò que pertany a un mateix. L’oblit del nom, de la seva circumstància. “Sembla buscar el buidat interior amb un únic objectiu: deixar-hi lloc perquè hi pugui anidar una sola cosa. En tancar els sentits (n’ot, ne voit) nega el món exterior i només existeix la memòria d’una sola cosa per a la qual ha alçat el seu temple interior.”[4]
Dins del Lancelot, hi ha un altre episodi que el connecta directament amb el Cligès i també amb el Tristany. Quan Lancelot, acompanyat de la donzella solitària, arriba a una font que brolla al bell mig d’un prat, i hi troba una pinta: 
Quant il le tint, molt longuemant
L'esgarde et les chevox remire,
…/…
Fu la reïne, jel sai bien;
Et d'une chose me creez,
Que li chevol que vos veez
Si biax, si clers et si luisanz,[5] 

Aquest passatge enllaça directament amb l’episodi del Cligès en què Soredamors li regala a Alexandre una camisa cosida amb fil d’or, on hi ha un dels seus cabells. Alexandre diu que si ho hagués sabut l’hauria adorat com una relíquia. També lliga amb un episodi del Tristany (segons la versió d’Eilhart von Oberg) en què el rei Marc, davant la insistència dels seus barons perquè es casi, agafa un cabell daurat, que els ocells havien deixat a la seva finestra per atzar, i declara que només es casarà amb la dona a qui pertanyi el cabell.[6]


[1] Le chevalier à charrette. Versos 347-355. Dins de: http://www.mshs.univ-poitiers.fr/cescm/lancelot/texte.html

[2] Íd. Versos 362-381.

[3] Íd. Versos 704-728.

[4] Cirlot, Victòria. Figuras del destino. Mitos y símbolos de la Europa medieval. Pàg.91. Ediciones Siruela, 2005. Madrid.

[5] Le chevalier à charrette. Versos 1404-1405 i 1424 al 1427. Dins de: http://www.mshs.univ-poitiers.fr/cescm/lancelot/texte.html 

[6] Cirlot, Victòria. Figuras del destino. Mitos y símbolos de la Europa medieval. Nota 26, pàg.246. Ediciones Siruela, 2005. Madrid.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada