dimarts, 27 de novembre de 2018

Interculturalitat, multiculturalitat o assimilació? (1)

L’article de Ralp Dahrendorf, “Después de la asimilación”, ens parla sobre el fracàs del model d’integració nord-americà basat en la fusió de les diverses cultures que conviuen en el seu territori. Un model idealitzat que implicaria tots els membres de la societat (nadius i immigrants) en la creació d’una nova cultura general, producte de la mescla dels diversos elements culturals i de les diferents entitats: l’anomenat gresol de cultures o melting pot. 
En primer lloc, caldria comentar dos dels conceptes que l’autor barreja amb no gaire encert: integració i assimilació. Dos conceptes teòrics que no creiem que hagin arribat a produir-se de manera completa als EUA. 
L’assimilació, entesa com la pèrdua d’identitat d’un grup o persona perquè assumeix de manera completa els valors, les creences i pràctiques d’una altra cultura, no s’ha esdevingut mai als EUA. És possible que a nivell de l’individu s’hagin produït casos aïllats d’assimilació, però aquest fet no pot justificar l’aplicació d’aquest concepte en terme general de cultures. És ben cert que, per part d’una bona part de la cultura dominant nord-americana, poden haver-hi hagut intents d’aplicar aquest procés, però la realitat històrica ens diu que les cultures que han anat configurant la societat dels EUA han mantingut en bona part les seves diferències amb la cultura dominant. 
El concepte d’integració exigeix, com argumenten Malgesini i Giménez,[1] que les minories culturals s’incorporin a la societat receptora en igualtat amb els ciutadans autòctons i sense que això pressuposi la pèrdua de les seves pròpies cultures. A més, cal que la societat dominant accepti i incorpori els canvis que siguin necessaris perquè això sigui possible. Uns conceptes que es relacionen molt més amb l’interculturalisme que no pas amb el melting pot. 
Als EUA, doncs, no ha existit ni assimilació ni integració, però sí que durant dècades es va intentar dur a terme una amalgama cultural –el melting pot- que, malgrat que l’autor sembla insinuar que va arribar a tenir èxit, no creiem que hagi arribat mai a triomfar de manera absoluta als EUA. En cap cas, la cultura dominant nord-americana –una societat wasp: blanca, anglosaxona i protestant- ha estat permeable a les possibles contribucions dels nous sectors immigratoris. No s’ha produït una pèrdua de la cultura d’origen per donar pas a una nova cultura homogènia producte de la fusió. El poder cultural, el poder polític i social ha mantingut i ha practicat la discriminació i la segregació en benefici  propi i ha impedit l’assoliment de l’ideal integrat en el concepte de gresol de cultures.   
En segon lloc, l’autor escriu sobre l’evolució que està patint la societat nord-americana i que l’està conduint a l’abandonament del melting pot a favor d’un nou sistema de convivència, que creiem té molt a veure amb el concepte de la multiculturalitat
El sociòleg alemany ens parla d’una societat estructurada en “vidas separadas en un espacio público común que es igual para todos”. Aquesta expressió ens porta directament a parlar de multiculturalisme, entès com un model cultural que tendeix a mantenir les cultures separades i aïllades. Un model al qual, com diu l’autor, s’hi va oposar en el seu moment una bona part de la intel·lectualitat nord-americana. 
L’autor no hi creu, en aquest aïllament cultural, perquè segurament veu que pot conduir a una mena de multiculturalisme particularista, incapaç de reduir les distàncies culturals i que perpetuaria el domini, l’hegemonia del grup sociocultural que ostenta el poder. Un multiculturalisme que magnificaria les diferències –no només culturals, sinó també socials- i que podria arribar fins i tot a l’enfrontament. 
El fracàs del melting pot cal buscar-lo en l’enfortiment dels sentiments ètnics a EUA. Un enfortiment que s’ha vist alimentat per, tal com hem dit abans, les situacions de discriminació i segregació sociocultural que durant anys s’han mantingut al país. Aquest fet es produeix sobretot en el cas dels “chicanos”, dels cubans, dels porto-riquenys, dels xinesos, però també en molts nord-americans d’origen lituà, polonès, grec, etc. Aquestes societats es resisteixen a perdre les seves pròpies identitats culturals i en els darrers anys viuen un procés de reforçament i vigorització dels seus orígens. 
Jean Daniel [2] argumenta que, “per als EUA, el problema de les migracions no és el més important, ja que als nou vinguts no se’ls demana d’integrar-se dins la “civilització” americana, sinó que en tenen prou en acceptar un contracte, el de respectar a tot arreu i de totes formes, l’esperit i la lletra de la Constitució.”  Aquest argument a favor de l’aïllament de cultures és similar al que propugnava França per tal d’incorporar la immigració musulmana a la societat cultural francesa. Els francesos exalçaven “les valeurs republicaines”, valors laics que deixen de banda la religió, per aconseguir la integració de magrebins, algerians, marroquins, etc. 
No sembla, però, que aquest únic objectiu comú, nord-americà o francès, sigui suficient per mantenir la cohesió social necessària a qualsevol país. El multiculturalisme, que es basa en el dret a la diferència, però que tendeix a una mena de reduccionisme cultural, pot comportar un augment de les diferències socials amb un risc evident de fragmentació de la societat. Això, podria donar lloc a una, gens desitjable, coexistència social separada entre els diversos grups culturals.




[1] G. Malgesini; C. Giménez. Guia de conceptos sobre migraciones, racismo i interculturalidad. 1997, pàg. 204.
[2] Daniel. Jean. Estrangers al segle XXI. Setmanari Le nouvel observateur. París.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada