En aquesta
nostra societat de caràcter marcadament masclista i patriarcal, massa sovint, els
personatges masculins passen per damunt dels femenins i els mantenen
semicoberts per una difusa boira. Aquesta boira és la que ha tapat durant molt
de temps la figura de Carme Ballester.
Carme Ballester
va ser la segona esposa del President Lluís Companys. Una dona avançada al seu
temps, que es va separar del seu primer marit, Joan Duran, que militava a
Estat Català-Partit
Proletari i
que, a través d’ell, La Carme s’interessa i s’endinsa en política entrant a
militar al mateix partit. Després de la separació d’en Joan Duran, , va tenir
relacions sentimentals amb Miquel Badia, militant
en Estat Català, que va ser cap de serveis de
la Comissaria General d'Ordre Públic de
la Generalitat republicana i un dels organitzadors de la jornada coneguda com els fets del sis d'octubre el 1934. I, finalment, es casà amb
Companys, amb qui no compartia idees polítiques, perquè ella era
independentista i Companys, un republicà federalista convençut.
Carme
Ballester, però, no només fou l’esposa del president Companys. Segurament, la
seva vida estigué marcada per aquest fet, però la seva biografia no només
estigué vinculada al president de Catalunya. Carme Ballester va ser una dona
amb idees polítiques pròpies, activista pels drets de les dones, que participà
de la vida política de la República, amb un caràcter fort que li feia dir el
que pensava sense tenir en compte la persona ni el context i que la portà a
lluitar per allò que creia o per combatre les injustícies.
Va marxar a
l'exili l'abril del 1938 i es va retrobar amb Companys el 9 de febrer de 1939 a
París. Va veure com la policia militar alemanya el detenia a la casa de La
Baule (Bretanya) i el va veure per última vegada a la Kommandatur. Van ser uns
segons, els que el president va necessitar per fer-li un gest amb la mà volent
dir "Fuig d'aquí!". Es va assabentar per la ràdio de la seva execució,
quan encara no havia rebut les cartes que Companys li havia escrit abans de ser
afusellat.
Va haver de
fer front, pràcticament sola, a la dura vida de l’exili i va morir el 7 de
març de 1972 a Boulogne. La seva mort i el seu funeral van passar pràcticament desapercebuts.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada