dimecres, 28 d’agost de 2019

“Una dona, ho sé prou, se’n recordarà" (La passió segons Renée Vivien. 9 i final)




I em veureu caminar cap a l’atzur, asseure’m enmig dels déus,
davant el festí d’estrelles
La passió segons Renée Vivien es clou amb la “Monodia final”. [i]Un text poètic extraordinari construït per Maria Mercè Marçal traduint alguns poemes de Renée Viivien, entrellaçant-los i recreant, a la manera marçaliana, la poesia de Vivien.

Helena González Fernández, en les VI Jornades Marçalianes, ens proposa:

Una lectura diferent de la “Monodia Final” de La passió segons Renée Vivien, proposo, deia, “llegir la Monodia Final com un text autònom que amb la mateixa força dels textos-manifest de la primera dècada del segle XXI proclamen l’orgull de les dones lesbianes”, així, doncs, la primera de les ponències ja relacionava Marçal amb les escriptures dissidents del post feminisme del segle XXI i obria el camí a dues idees relacionades amb l’obra marçaliana que estarien presents al llarg de totes les ponències: dissidència i extrema modernitat.[ii]
La mateixa autora, a La passió segons Renée Vivien, ens explica que la monodia és un collage compost per versos de Vivien amb un text original a continuació. Helena González en “Anem a Mitelene” argumenta que

En sentit estricte, la «Monòdia final» és el cant d’una única veu, la narradora de La passió, en el moment en què pren consciència de la seva mort. Aquesta mena d’autobiografia testamentària, que arranca amb les dates i llocs de naixement i mort de Renée Vivien, s’obre precisament així per indicar el seu caràcter pòstum. Com és habitual en les disposicions testamentàries, inclou una declaració de darreres voluntats que s’hauria de llegir amb una significativa distància irònica. La monodia clou amb una darrera voluntat: «Oblidem doncs el que acabo de dir», però aquesta negació de reconeixement es fa servir com a figura de distància, com a manera d’apel•lació que sacseja qui llegeix, i que de fet té prou evidència per no oblidar tot el que s’ha dit, i alhora com una via per resoldre el final sense caure en la valoració moralista i dogmàtica i, per descomptat, com un desafiament a la història mateixa.
“Anem a Mitelene” ens fa veure “com es percep clarament en la disposició visual de la monodia, cada vers insinua l’esquelet d’un poema i alhora serveix per titular cadascun dels divuit fragments de la monodia. El poema resultant de les restes poètiques de Vivien dóna lloc a aquest poema (de la narradora de La passió).”

1 Una dona, ho sé prou, se’n recordarà.
2 Sovint no temo res sinó l’oblit.
3 Heus ací el palau del dolor.
4 Com un serpent colgat, la pena ja s’adorm.
5 Era ahir la viatgera solitària…
6 M’estimbaré en els teus ulls on s’extasia la tristesa.
7 Oh forma que les mans no saben retenir…
8 Faré dels teus cabells una mortalla per enterrar els meus somnis.
9 L’odi ens ha unit, molt més fort que l’amor.
10 Vosaltres que em jutgeu, no sou res per a mi.
11 Oh dolçor dels meus cants, anem a Mitilene!
12 Creix com un goll el meu amor feudal.
13 El capvespre ha enrogit els arbres violeta.
14 Avui soc casta com la lluna.
15 Més enllà de la mort persisteix el Desig.
16 Una dona, ho sé prou, no ens oblidarà...
17 Si algú parla de mi, sens dubte mentirà.
18 Oblidem, doncs, el que acabo de dir.

Aquells que naixeran després de nosaltres, en aquest món on els cants no són sinó ranera, llançaran un sospir cap a mi que estimava amb angoixa profunda, cap a tu, oh Desig meu. En el demà, que la sort fila i trena, els éssers futurs no ens oblidaran. 
Més enllà de la mort persisteix el Desig



[i] Podeu llegir alguns fragments de la Monodia final a https://ja.cat/YwRDD
[ii] Helena González Fernández. Anem a Mitelene. Les estrangeres i l’orgull.  https://ja.cat/p9lDL

dilluns, 26 d’agost de 2019

11-S de 2019: "Ser-hi sempre. Anar-hi sempre"


Som a les portes d’un nou 11 de setembre. Diferent i controvertit, com sempre, perquè cada any el context polític i social, les prioritats i les necessitats del moviment independentista han estat, sempre diferents.

L’11 de setembre sempre ha estat una data clau. Des de 2012, les manifestacions i concentracions convocades per l’ANC han estat el punt d’inici, el punt de sortida de les campanyes i accions per aconseguir diferents objectius (el gir cap a l’independentisme de CiU; eleccions; el 9-N; l’1 d’octubre...). Abans de guanyar cadascun dels objectius ha calgut guanyar l’11 de setembre.

Enguany, en aquest sentit, res ha canviat. Cal guanyar, una vegada més, l’11-S.

Fent un repàs als anteriors 11-S, m’he adonat que tot està ja dit. Així que comparteixo amb vosaltres allò que he escrit des del 2012 fins ara. Crec que pràcticament tot és encara vàlid, si més no, pel que es pot extreure del contingut dels diferents missatges. Tot és vàlid, encara, per a aquest 11-S de 2019, potser el que marcarà l’inici de la tercera etapa del procés d’independència.

Començo, però, pel 2013. Em sembla una bona introducció...

Sonen les campanes de la Seu Vella de Lleida. Cerco les mans de les persones que tinc al costat i ens enllacem fortament. Tinc un nus a la gola i per la meva ment desfilen, de manera ràpida, imatges com en un flasback cinematogràfic.
Torno a principis de 2010, pocs mesos després de les consultes d’Arenys de Munt i em sembla sentir la veu de Jose Josep M. Ximenis animant-me a participar en el Moviment Independentista, embrió de l’actual Assemblea Nacional Catalana (ANC)... Esplugues decideix, la consulta del 20 de juny de 2010. La Conferència Nacional per l’Estat propi del mes de març de 2011. La meva experiència al Consell Permanent de l’ANC, encara en l’etapa constituent. L’assemblea constituent de l’ANC el març de 2011. El primer Secretariat Nacional (SN). La manifestació de l’11 de setembre de 2012. Les darrers eleccions a SN. El càrrec de Vicepresident...
Tantes i tantes experiències viscudes! Sembla tan llunyà aquell gener de 2010! Han passat tantes coses en aquest país!
11-S de 2012... La Marxa cap a la independència...

Els dies que falten fins a l’11 de setembre seran dies d’activitat frenètica. Som en mesos de vacances i de descans... l’ANC, però, no fa vacances. L’ANC no descansarà fins a aconseguir la independència.
Us demanem un esforç amb la mirada posada en aquest 11 de setembre històric. Només depèn de nosaltres. Si anem junts, units per un sol objectiu. Si tots i totes, en la nostra diversitat i complexitat, ens posem darrera de la pancarta Catalunya nou Estat d’Europa... si ho fem i estic segur que ho farem... ningú absolutament ningú ens podrà aturar!
Tothom  a Barcelona l’11 de setembre! Tot el país en marxa sobre Barcelona per l’Estat propi!
L’endemà de l’11-S del 2013.....

La cadena humana de l’11 de setembre forma part d’aquesta manera de fer que és la Via Catalana cap a la Independència. I el poble que ha estat capaç de fer una acció d’aquesta magnitud és capaç de convèncer a tothom que la independència no és el final de res, sinó que és el principi de tot. Que la independència és la gran oportunitat. La gran oportunitat de trobar vies de solució per als problemes que tenim com a societat. La gran oportunitat d’un futur millor per a tothom. La gran oportunitat de millorar, de construir una societat amb més justícia social, amb més aprofundiment democràtic, una societat més pròspera, una societat de futur en què puguin viure millor els nostres fills i els nostres néts.
Ara, cada vegada més, és el moment de la unitat d’acció. Societat civil, polítics, govern i institucions estem obligats a fer junts aquest camí cap a la llibertat.
El 2014 l’objectiu era el 9-N...

L'11S és el dia clau en aquesta cursa per etapes. L'11S és la meta volant, aquella meta situada en un port de muntanya de dificultat considerable. És aquella meta que cal guanyar de manera inqüestionable per demostrar al món sencer en general, i a l'Estat espanyol en particular, la nostra ferma decisió de votar i guanyar la nostra independència.
L'11S és l'espai on demostrarem una vegada més on és l'autèntica força del procés; en la força de la gent. Aquest 11S ha de ser recordat com el més important de tota la història del país. Un 11S que ha de superar la manifestació del 2012 i la cadena del 2013. Un 11S que serà la clau de volta que ens conduirà a votar i guanyar el 9N
El 2015 amb el 27-S en el punt de mira....

L’11-S guanyarem el carrer i el diumenge 27 de setembre, la independència guanyarà a les urnes. Guanyarà a la manera d’aquest país: democràticament i pacíficament. Guanyarà de manera inqüestionable i les candidatures que incorporen en el seu programa la independència començaran la construcció d’un nou país.
Això és el que passarà el 27 de setembre... Ara bé, que ningú esperi un camí de roses, ni d’aquí al 27 ni molt menys encara a  partir del 28.
L’Estat espanyol ho està intentat tot i està fent servir tots els mitjans de què disposa, guerra bruta inclosa. Ho sabíem i estic segur que estem preparats per afrontar el que calgui. El camí que encara ens toca recórrer és llarg i ple d’entrebancs. Aquesta evidència, però, en cap cas ens ha de fer disminuir la nostra capacitat d’il•lusió i de convenciment. En cap cas ha de reduir la nostra força i coratge, ans al contrari, ha de ser el detonant que  ens esperoni, més si cal, de cara al 27 i el post 27.
Ens queda, encara, molt a suportar, molt a patir. Ens queda, encara, molt a fer. Però res ens pot aturar. Tenim la il•lusió, el convenciment, la força i el coratge. Tenim la força de la gent.
Sabem que només depèn de nosaltres.
2016...40 anys de l'11-S de Sant Boi...

Queden pocs dies per a un nou 11 de Setembre, que torna a ser, malgrat ens acusin de reiteratius, decisiu i històric. De fet, tots els 11-S han sigut, en major o menor grau, històrics i, molts, decisius per avançar en el camí de les llibertats nacionals i socials. És bo recordar-ho enguany quan es commemoren 40 anys d’un històric i decisiu 11-S a Sant Boi de Llobregat.
Cada 11-S ens ha apropat una mica més a la independència. I és convenient remarcar-ho avui, quan algunes veus alcen la bandera del pessimisme, d’un pretès cansament i desencís. ’un hipotètic estancament del procés. Quan altres veus es queixen d’un suposat “processisme” que ha estancat el procés, que no avança i que, diuen, ja fa massa anys que dura. Uns i altres creuen que estem perdent posicions i reclamen tirar pel dret de manera urgent i ràpida.
Nosaltres som a punt... A punt pel que calgui.
A punt per a la República, sí, però també a punt per mostrar el suport a les nostres institucions i als nostres representants. Suport i, alhora exigència, per tal que siguin fidels al mandat del 27-S. A punt per fer front a les accions polítiques i judicials que ens puguin venir des de l’Estat espanyol. A punt per defensar el nostre model educatiu i lingüístic. A punt pel referèndum. A punt per proclamar la independència.
2017... a 20 dies del referèndum...

L’1 d’octubre una part de la Nació, nosaltres, les generacions afortunades, podem fer el pas definitiu per la recuperació de les llibertats perdudes. La victòria del SÍ en el referèndum d’autodeterminació obrirà el camí a la constitució de la nova República catalana independent.
Confiança, determinació i coratge.
La confiança ens donarà el coratge que necessitarem per reforçar la nostra determinació. Ni un pas enrere per assegurar l’exercici del nostre dret a l’autodeterminació. Ni un pas enrere per assegurar la victòria del SÍ  i la proclamació de la nova República catalana.
L’1 d’octubre votarem i l’1 d’octubre guanyarem, per tots els que ens han precedit. Pels nostres fils i pels nostres néts. Per un país de futur. Per un país millor. Per un país lliure.
I, finalment, el 2018. L’independentisme de l’1 d’octubre...

Sí... Avui, com ahir i com demà. exigim la llibertat dels empresonats, el retorn dels exiliats i expressar el suport a tots els que avui en dia pateixen la repressió de l’Estat espanyol. Sempre serem amb ells, mai els deixarem sols. Ara bé, cal deixar ben clar, cal remarcar-ho una i altra vegada que són molt més que presos polítics... s’han convertit en veritables ostatges del govern espanyol. No podem confiar en la justícia espanyola perquè els ostatges només són alliberats mitjançant pactes polítics d’igual a igual...i això només serà possible si som capaços de fer efectiva la independència i la República catalana.
Nosaltres, la gent, vam fer el que havíem de fer. L’1 d’octubre va ser una gran victòria i així l’hem de veure, així l’hem de recordar, així l’hem de reivindicar.
El passat, passat està. Malgrat tot, el passat, passat està. A l’Assemblea vaig aprendre moltes coses. Entre altres la de mirar sempre endavant i pensar i actuar sempre en positiu. Mirem enrere, doncs, només per aprendre dels errors comesos i per evitar que no es tornin a repetir.
El passat, passat està, Tenim al davant tres dates claus.. la primera, avui mateix, 11de setembre, en què hem de tornar a demostrar i a demostrar-nos que res ha canviat, que som aquí, com sempre, disposats a fer efectiva la independència i la República catalana. Després vindran  l’1 d’Octubre i els judici als presos polítics. Preparem-nos, posem tots els esforços a reforçar la nostra determinació i coratge. Som majoria els que volem una República catalana independent. Ara per ara, eixamplar la base social mai pot ser l’objectiu dels independentistes. En tot cas, augmentar aquesta majoria que ja vol la República, serà la conseqüència inevitable de la nostra actuació, del nostre missatge, de la nostra feina en pro de les llibertats nacionals i socials.
11-S de 2019... El bon amic Francesc Abad em va recordar, en un darrer article que us recomano el patriota Antoni Massaguer:

Per vèncer cal ser-hi sempre. Per vèncer cal anar-hi sempre.
Anar-hi, anar-hi, anar-hi sempre.

divendres, 23 d’agost de 2019

“On cercar-te, sinó en els mots..." (La passió segons Renée Vivien. 8)


Fa uns sis mesos, s’extingia a París, sense que es pugui precisar exactament quina va ser la causa d’aquest final prematur, la vida d’una jove que tenia aproximadament trenta anys d’edat. Entre els seus familiars, molt pocs, perquè vivia en soledat, alguns van parlar d'una malaltia de llanguiment; altres van denunciar el suïcidi i van afirmar que la noia es deixava deliberadament morir de fam, per disgust de la pròpia existència. En qualsevol cas, aquesta mort és un misteri, ja que es fa difícil d’acceptar el final d’una vida tan jove. Una noia a qui se li podia haver aplicat la frase popular “Ho tenia tot per ser feliç”. A la seva bellesa, s’hi van afegir la fortuna i un altre regal que, només de tant en tant, es combina amb els dos primers: el talent, el talent autèntic i deliciós. Sota el pseudònim de Renée Vivien havia publicat alguns dels millors versos que han aparegut en la nostra llengua francesa. La seva mort va passar totalment desapercebuda. Amb prou feines unes poques notes breus en diaris, amb informació variada i necrològiques curtes.[i]
Després que, el 1907, la baronessa Zuylen l’abandonés per un home, Renée es va sentir sola, decebuda i frustrada. Tota la seva vida va ser una recerca de l’amor, d’un amor que mai va ser com ella desitjava. Poc a poc, se li esvaeix la il·lusió per la vida i es lliura a tota mena d’excessos. Finalment, i després de més d’un intent de suïcidi, moria el 18 de novembre de 1909, a l’edat de només 32 anys, segons diuen d’una pneumònia.

La construcció d’un ritual i la litúrgia religiosa envolten l’escenari de la mort de Pauline M. Tarn produïda el 1909. La poeta va morir als 32 anys d’inanició, una mort que té diverses interpretacions, entre la més literària, la interpretació de Natalie Barney que parla d’un suïcidi per flors (Goujon,1986: 123-124). En tot cas, mort misteriosa que encara obre més expectatives, en un ambient asfixiant, envoltada de petits budes, espelmes i flors. Marçal l’envolta d’una mort mítica, seguida per indicis divins a l’estil dels descrits en l’Evangeli cristià. Així, com en la mort de Crist, es produeixen signes extraordinaris que anuncien la mort de Renée Vivien. En aquest cas París queda a les fosques a les onze del matí d’un dimecres “la nit s’abatia sobtadament sobre París, a la manera dels ocells de presa, i enun moment tot va quedar a les fosques” (18). Encara més, fenòmens atmosfèrics terribles com ocells que cauen morts i terratrèmols es produeixen per anunciar la mort de Beatriu (Dante, 1999: 83), en una relació que estableix paral·lelisme entre Crist / Beatriu / Renée Vivien.
La raó de la mort és la passió, amorosa i literària, viscuda sense concessions, radical. [ii]
M.M. Marçal va titular el seu llibre La passió segons Renée Vivien. És la metàfora perfecte del que va ser la vida de la poeta, un recorregut a imatge i semblança d’una passió: amor, dolor, sofriment, desig...

"L'amor es proposa, com l'art, crear bellesa, una il·lusió de bellesa absoluta, per als ulls de la persona estimada. Com Beatriu per Dante. La sinceritat fa entrar en aquest espai d'irreal meravella la lletgesa i la banalitat del real." Això ho diu Pauline (Renée) i aquí s'insinua tot. Tot vol dir com Pauline veu el món i, en conseqüència, la relació forçosa i mai de grat que hi estableix. I això és la passió. L'amor i el sofriment. L'amor, sempre impossible, il·lusori -perquè si no coneixeríem el paradís perdut-, i el sofriment, la realitat colpidora que viola la meravella i la bellesa per la seva lletjor i la seva banalitat. Continuant amb la importància del fragment citat més amunt, la comparació amb Dante no és arbitrària. De fet, al llarg de la novel·la veiem com les referències al poeta i la seva musa són molt presents. Marçal pren la parella del Renaixement com a paradigma de la relació entre amor i bellesa i amb això explica el sentit que té l'amor entre dones. Segons Pauline hagués estat impossible que la relació de Dante i Beatriu fos a la inversa perquè la bellesa, diu, és femenina.[iii]
Un començament i un acabament arbitrari imposats per l’autora obren i tanquen el relat de manera formal, sense que això afecti l’estructura interna. Per començar, totes tres parteixen d’una mateixa situació davant de l’amor passió (no de l’amor matern, per exemple, que rebutja la Vivien, però desitja Sara T.). Sara explica l’experiència de “viure a mercè de la passió durant quatre anys. D’una passió en espiral, com un d’aquells gorgs que xuclen…[…] com en un cercle de miralls: la passió d’una dona cap a una altra dona”.[iv]
Com deia la princesa Kerimée “Renée va ser visitada per la paraula” i va fer de la paraula, del poema la seva passió, la seva vida. Sara T. ens recorda la importància d’aquesta paraula quan visita el cementiri de Passy, on és enterrada Renée. Ens diu que ha estat a punt de dur-li flors (ella que mai en porta per ningú). Ha pensat a dur-li lliris o violetes, per alimentar –diu- una aparença de llegenda piadosa.

¿On cercar-te, si no en els mots, els teus, els dels altres, els meus mateixos, llançats, com una canilla mal ensinistrada, a la caça i captura d’un fantasma? ¿Com donar-te cos, encarnar-te, arrelar-te, fer que la meva sang recorri la teva ombra i, sense substituir-la, la converteixi en vida, en saba en moviment? [v]
L’(a)mor(t) violeta... Renée va viure sempre immersa en les violetes. En les flors, en el color. L’habitació on va morir estava folrada amb teles de color morat. La musa, la dama de les violetes. El record sempre present, sempre amarg, sempre dolorós de Violet Shillito.

Je place sous la protection des violettes
Mes adorations très humblement muettes…
Ô vous les violettes ![vi]
Em poso sota la protecció de les violetes
Les meves adorades, silencioses i humils ...
Oh, les violetes!

 Ja l’any 1902, Renée escrivia el poema “Devant le mort”

O Morte que j’aimais, ô Pâleur étendue
Dans l’immobilité des néants noirs et froids,
Je n’ose t’apporter que les fleurs d’autrefois
Et mes sanglots païens sur ta beauté perdue. [vii]
O Mort que jo estimava, oh pal•lidesa estesa
En la immobilitat del no-res negre i fred,
M’atreveixo a portar-te només les flors del passat
I els meus sanglots pagans per la vostra bellesa perduda

Final de l’epitafi de Renée....

La meva ànima s’extasia
I s’apaivaga i s’adorm,
Havent, per amor de la Mort
Perdonat aquest crim, la Vida


[i] Les relíquies de Renée Vivien https://ja.cat/MYGZg
[ii] Cap a l’ordre simbòlic femení: La passió segons Renée Vivien. Lluïsa Julià
[iii] Sanz Datzira, Josep. "Maria-Mercè Marçal . La passió segons Renée Vivien ", Lletra de Dona. https://ja.cat/Qep4y
[iv] Roser Cabré. La passió segons Renée Vivien i el miratge miracle del mirall
[v] .M.Marçal. La passió segons Renée Vivien. Pàg. 78
[vi] Sous la protections des violetes. Poema complet https://ja.cat/wdFka
[vii] Devant la mort. Poema complet https://ja.cat/m3NX1

dimarts, 20 d’agost de 2019

"Quan estimem, donem i prenem a la vegada" (La passió segons Renée Vivien. 7)


Les tres amants més importants en la vida de Renée Vivien van ser l’americana Natalie Clifford Barney, la baronessa Helène Zuylen de Nyevelt i, des de 1906, una enigmàtica dona de nom Kérimée. Després de la seva relació, Renée es va veure immersa en la destrucció personal i abocada a l’alcohol, l’anorèxia i finalment al suïcidi.

Kérimée Turkhan-Pachá, apareix a la segona part de la novel·la, en els quaderns de Salomó R. (Salomó Reinach, pioner en la investigació de la Història de l'art, la filologia clàssica i l'arqueologia francesa), que inclouen el relat i les cartes de la princesa turca.

El 1904, Kérimé, nascuda en la bona societat de l’Orient Mitjà, que coneix perfectament la llengua francesa i que és l’esposa d’un diplomàtic turc que es convertirà en ministre d’Afers exteriors, escriu a Renée Vivien. Renée, es veu atrapada a través d’aquesta relació epistolar i, a mesura que passa el temps, augmenta el desig de la poeta per Kérimé.

En el capítol “La sultana”, podem llegir una carta que Kérimée escriu a Salomó R. tot parlant de la seva relació amb Renée:

Renée va ser visitada per la Paraula. Ella ho sabia i va cremar la seva vida en honor d’aquest Hoste que l’havia triada sense que ella se’n cregués digna. Així va intentar de fer-se’n, desesperadament, i en va. Desconeixia la humilitat de l’acceptació simple, l’acció de gràcies sense preguntes. La triple reverència de boca, cor i ment davant de l’Inescrutable. Aquest fet ens va apropar. En aquells moments una revolta difusa i sense mots havia arrelat dins de mi. I ella tenia els mots. Tenia, també, aquella desmesura que, d’entrada em va enlluernar, però que després va ser un dels principals obstacles entre nosaltres, potser, fins i tot, la daga que va segar el fil d’or finíssim, però resistent que ens va unir durant quatre anys a través de la distància.[i]  
Kerimée es va sentir i es va deixar arrossegar per aquell esperit que impregnava aquella dona estranya, misteriosa, excitant i meravellosa:

“Em pregunteu, oh princesa meva llunyana!, si es troba la felicitat en l’amor sagrat de la dona per la dona. Jo sé que la més profunda i dolça felicitat hi nia, perquè jo mateixa la hi he trobat. Des que vaig comprendre que tinc un cor, em vaig sentir atreta per la dolçor de les dones.”
I els seus mots se’ns enduien, en una mena de vertiginosa ascensió, cap a paratges més ardents:
“Jo us tindré un dia entre els meus braços febrosos –i els meus llavis cercaran i trobaran els vostres llavis- I les parpelles se us tancaran sota el meu bes. Jo us ensenyaré de quina manera vehement i suau Psappha acariciava Attis i Eranna –ja que algunes d’entre nosaltres han conservat rels ritus de Mitelene. I el nostre amor és més fort que totes les amors perquè és etern. I quan estimem, donem i prenem a la vegada.”[ii] (Pàg. 230)
Kerimée va trigar més d’un any a veure i conèixer el rostre de Renée, ja que Vivien mai li va voler enviar cap fotografia. La poeta volia que Kerimée “l’adornés amb els seus propis somnis”:


[i] M.M.Marçal. La Passió segons Renée Vivien. Pàg. 216
[ii] Íd. Pàg. 230

dijous, 15 d’agost de 2019

Hi ha una altra història o... "Si borden, sabem que cavalquem davant de tothom"



"Si la història l'escriuen els que guanyen, això vol dir que hi ha una altra història."
Litto Nebbia

En aquests darrers dies d’agost, potser perquè és un més en què costa trobar notícies o potser perquè l’excessiva calor d’aquest estiu escalfa massa alguns cervells polítics, l’Institut Nova Història (INH) ha estat en el punt de mira del PSC i també d’ERC, en aquest cas a través del seu diputat Gabriel Rufián.

Deixem de banda, no perquè no sigui important, que l’INH no rep subvencions, que és una entitat privada que es financia exclusivament a partir de donatius de persones i entitats privades; deixem de banda també, no perquè no tingui transcendència, que aquest mateix INH va ser guardonat per ERC el 2013 amb el Premi Nacional President Lluís Companys, per la seva “tasca de recerca, estudi i divulgació de la història de Catalunya, amb un caràcter iconoclasta i innovador”, així com pel seu compromís amb “el coneixement de la història de Catalunya”.

En els primers anys de Jordi Bilbeny i de l’INH dels arguments dels seus contraris eren molt simples i es limitaven a una sola paraula “és boig”. Després, a mesura que han anat avançant els estudis, les teories i les propostes, els arguments contra l’INH s’han limitat, generalment i majoritària, a la difamació, l’insult i a la ridiculització de l’Institut, dels seus col·laboradors i dels seus escrits.

Jo no defensaré la veritat absoluta de totes les teories o propostes de l’INH. Entre altres motius, perquè no tinc prou coneixements sobre els diferents temes. De fet, tampoc ho fa l’Institut que es limita a aportar estudis que, si més no, estableixen forts dubtes i interrogants sobre el que ens ha explicat la historiografia oficial. Dubtes i interrogants que només podrien ser rebatuts amb la confrontació de documents i idees.  Això, però, no es fa. Simplement, o s’ignora, o es difama i es diu que aquestes informacions són una fantasia producte de ments eixelebrades.

Aquells que, de bona o mala fe, caieu en la temptació de la crítica fàcil amb l’argument de “són bojos” us recomano que feu un cop d’ull a alguns dels estudis que trobareu al web de l’Institut i que ho feu amb la ment oberta i sense cap mena de prejudici. Ja em direu si, com a mínim, no els concediu el benefici del dubte. Ja em direu si, com a mínim, no demanaríeu que, determinats temes, s’investiguessin més a fons i es contraposessin amb altres teories, documents o idees.

També us recomano la lectura de l’article “Els orígens del melodrama”, d’Enric Vila. L’historiador i periodista ens parla de com, l'aportació més important que Jordi Bilbeny ha fet a la historiografia catalana ha sigut introduir el paper de la censura en l'anàlisi dels documents.

En història, l'adoració dels documents és com l'adoració de les vaques de Calcuta, sobretot en un país com Catalunya, que no ha tingut una vida oficial des de l'edat mitjana. Introduir la variable de la censura en l'anàlisi dels textos fundacionals de la corona espanyola com ha fet Bilbeny no només enriqueix la nostra interpretació del món sinó que ens connecta amb la idea, per tothom acceptada, que la història l'escriuen els vencedors. Com que la censura s'ha exclòs de les interpretacions acadèmiques per motius polítics, estudiar-la també ajuda a destruir un mecanisme de manipulació de la història d'Espanya potentíssim, que arriba fins als nostres dies.
Vila rebla el clau quan ens diu: “Imagineu-vos que en el segle XXV, s’estudiés l'1 d'octubre a través d'El Mundo i de l'ABC.”

Com us podeu explicar la tan ràpida "decadència" (per emprar el vocable històric) del català com a llengua literària. Un fenomen extremadament curiós perquè es produeix de sobte, després de l’extraordinària producció catalana, en quantitat i en qualitat, del segle XV, sense cap mena de transició, el català desapareix de les gran obres literàries i és substituït pel castellà.

A final del segle XV i començament del XVI, el català (juntament amb el llatí) era la llengua hegemònica en la producció editorial, la cultura i les lleis a les ciutats de Barcelona i València. Però, pràcticament d’un dia per l’altre, va desaparèixer de tots aquests àmbits i va ésser substituït pel castellà.

Què va succeir? Quin sentit té que, en el moment de màxima expansió de la llengua i la cultura catalanes, en el moment més esplendorós, desapareguessin totes les obres de prestigi escrites en català i tothom es passi al castellà?

En el proper article, comentarem aquest “misteri” històric, lingüístic, literari i cultural. I ho farem a través d’una de les grans obres de la literatura catalana i universal. El Tirant lo Blanc.

"La meva ombra camina pas a pas..." (La passió segons Renée Vivien. 6)


Hélène van Zuylen van Nijevelt van de Haar (baronessa Zuylen) va ser una d’aquestes altres dones extraordinàries que van viure a cavall del segles XIX i XX. Va ser escriptora, poeta i esportista francesa i pertanyia a la família de banquers Rothschild.

Va ser una de les pioneres franceses en el món de l’automobilisme de la “Belle Époque”. El 1898 va participar en la prova París-Àmsterdam-París i d’aquesta manera es va convertir en la primera dona a competir en una prova internacional d’automobilisme.

Veiem com la descriu M.M.Marçal en el capítol “La baronessa”:

En el moment en què la trobem, al davant de la seva luxosa mansió de l’avinguda del Bois de Boulogne, disposada a enfilar esportivament les diverses etapes del llarg quilometratge que la separa de Niça, Hélène voreja la cinquantena, però res en ella no fa pensar en el declivi. I per més que les seves carns semblen començar a deixatar-se i cada cop donen més la raó a un altre dels seus sobrenoms, el més estès, “La Brioche”, la seva llarga cabellera, recollida en una gran tannara dalt de tot del cap, corona, majestuosament, i no pas a títol pòstum, la compacitat de tota una vida. [...] A mesura que el seu físic s’acostava visiblement a la flonjor de la pastisseria, era menys fàcil que algú hi veiés una al•lusió a un tret del seu caràcter que ella coneixia prou bé i que maldava per mantenir en secret: aquella tovesa dolçaina que, com el moll dins de l’os que l’estotja, s’amagava darrera la seva duresa aparent i que tot just algun lector impenitent de poesia hauria pogut detecat en un llibre publicat uns anys enrere, sota pseudònim i, evidentment a compte d’autor, per un editor del passatge Choiseul:
Com admiro els pobres cans
Privats de tota manyaga,
Com en perpètua obaga, sense assossec ni descans...
Sovint lletjos, bruts de llot,
Llur ànima pot ser bella!  Pàg. 63

El 1902 va conèixer Renée Vivien i van mantenir una relació amorosa que, malgrat no ser pública per raons de la posició social de la baronessa, no impedia que Renée es referís a Hélène com la seva esposa.

Un capvespre, no gaires dies més tard, Hélène li va elogiar amb èmfasi uns versos de nova factura que Pauline (Renée) li havia llegit: “Quant m’agraden els vostres versos, Pauline: més que això, me’ls estimo”. Pauline l’havia fitat amb un esguard inequívoc  i li havia respost: “No són els versos el que heu d’estimar, sinó la poeta”. [...] Hélène no es va fer repetir la insinuació. I el seu cos generós va embolcallar el cos de la delicada criatura tal com la densitat càlida i vellutada del seu afecte havia disposat entorn de l’esperit etèriament melangiós de Pauline un encoixinat protector.Pàg. 66
Van publicar obres elaborades conjuntament, encara que la seva autoria és del tot dubtosa i sembla ser que van ser escrites íntegrament per Renée Vivien. Fins i tot, alguns dels llibres que la baronessa va publicar amb el nom de Zuylen.

El 1907 la baronessa, que era bisexual, va abandonar Vivien per un home, de manera sobtada. Aquest fet, acompanyat del retorn de Natalie Barney, amb qui Renée mai va voler tornar i l’allunyament de Kerimée van abocar Vivien a la desil·lusió i a caure en una vida d’excessos.

Droite et longue comme un cyprès,
Mon ombre suit, à pas de louve,
Mes pas que l’aube désapprouve.
Mon ombre marche à pas de louve,
Droite et longue comme un cyprès.[i]

Dreta i llarga com un xiprer,
La meva ombra segueix, pas a pas,
Els meus passos que l'alba desaprova.
La meva ombra camina pas a pas,
Dreta i llarga com un xiprer.


[i] Renée Vivien. Chanson pour mon ombre. Poema complet https://ja.cat/V9ML6