dijous, 15 d’agost de 2019

"La meva ombra camina pas a pas..." (La passió segons Renée Vivien. 6)


Hélène van Zuylen van Nijevelt van de Haar (baronessa Zuylen) va ser una d’aquestes altres dones extraordinàries que van viure a cavall del segles XIX i XX. Va ser escriptora, poeta i esportista francesa i pertanyia a la família de banquers Rothschild.

Va ser una de les pioneres franceses en el món de l’automobilisme de la “Belle Époque”. El 1898 va participar en la prova París-Àmsterdam-París i d’aquesta manera es va convertir en la primera dona a competir en una prova internacional d’automobilisme.

Veiem com la descriu M.M.Marçal en el capítol “La baronessa”:

En el moment en què la trobem, al davant de la seva luxosa mansió de l’avinguda del Bois de Boulogne, disposada a enfilar esportivament les diverses etapes del llarg quilometratge que la separa de Niça, Hélène voreja la cinquantena, però res en ella no fa pensar en el declivi. I per més que les seves carns semblen començar a deixatar-se i cada cop donen més la raó a un altre dels seus sobrenoms, el més estès, “La Brioche”, la seva llarga cabellera, recollida en una gran tannara dalt de tot del cap, corona, majestuosament, i no pas a títol pòstum, la compacitat de tota una vida. [...] A mesura que el seu físic s’acostava visiblement a la flonjor de la pastisseria, era menys fàcil que algú hi veiés una al•lusió a un tret del seu caràcter que ella coneixia prou bé i que maldava per mantenir en secret: aquella tovesa dolçaina que, com el moll dins de l’os que l’estotja, s’amagava darrera la seva duresa aparent i que tot just algun lector impenitent de poesia hauria pogut detecat en un llibre publicat uns anys enrere, sota pseudònim i, evidentment a compte d’autor, per un editor del passatge Choiseul:
Com admiro els pobres cans
Privats de tota manyaga,
Com en perpètua obaga, sense assossec ni descans...
Sovint lletjos, bruts de llot,
Llur ànima pot ser bella!  Pàg. 63

El 1902 va conèixer Renée Vivien i van mantenir una relació amorosa que, malgrat no ser pública per raons de la posició social de la baronessa, no impedia que Renée es referís a Hélène com la seva esposa.

Un capvespre, no gaires dies més tard, Hélène li va elogiar amb èmfasi uns versos de nova factura que Pauline (Renée) li havia llegit: “Quant m’agraden els vostres versos, Pauline: més que això, me’ls estimo”. Pauline l’havia fitat amb un esguard inequívoc  i li havia respost: “No són els versos el que heu d’estimar, sinó la poeta”. [...] Hélène no es va fer repetir la insinuació. I el seu cos generós va embolcallar el cos de la delicada criatura tal com la densitat càlida i vellutada del seu afecte havia disposat entorn de l’esperit etèriament melangiós de Pauline un encoixinat protector.Pàg. 66
Van publicar obres elaborades conjuntament, encara que la seva autoria és del tot dubtosa i sembla ser que van ser escrites íntegrament per Renée Vivien. Fins i tot, alguns dels llibres que la baronessa va publicar amb el nom de Zuylen.

El 1907 la baronessa, que era bisexual, va abandonar Vivien per un home, de manera sobtada. Aquest fet, acompanyat del retorn de Natalie Barney, amb qui Renée mai va voler tornar i l’allunyament de Kerimée van abocar Vivien a la desil·lusió i a caure en una vida d’excessos.

Droite et longue comme un cyprès,
Mon ombre suit, à pas de louve,
Mes pas que l’aube désapprouve.
Mon ombre marche à pas de louve,
Droite et longue comme un cyprès.[i]

Dreta i llarga com un xiprer,
La meva ombra segueix, pas a pas,
Els meus passos que l'alba desaprova.
La meva ombra camina pas a pas,
Dreta i llarga com un xiprer.


[i] Renée Vivien. Chanson pour mon ombre. Poema complet https://ja.cat/V9ML6

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada