Tu, germà, morint-te has trencat la meva alegria;
Tota la casa amb tu ara ha baixat al sepulcre,[1]
Amor, mort, record… Els grans temes de la poesia es reflecteixen en els versos de Jordi Cornudella. L’amarga experiència de la mort viscuda de ben a prop desvetlla en el poeta una reflexió, una mena de diàleg íntim entre ell i la seva germana desapareguda. Del poemari, em captiven especialment els poemes que ens parlen –com el poeta de Verona, Gai Valeri Catul- de l’amor fraternal i, a través d’ell, de tot allò que l’envolta: el record de la infantesa, la vida quotidiana, el paisatge comú, la gent, l’alegria, el goig, la bellesa de la vida…també la mort. Sobretot he gaudit, doncs, amb els poemes recollits sota el títol de El germà de Catul i, també els que s’hi interrelacionen directament i que es troben aplegats sota el nom de Els dos adéus de desembre.
La forma amb què el poeta sap transmetre’ns el dolor que pateix per la mort propera és, senzillament, emocionant. Retrata fidelment la soledat de la mort, una soledat que es fa extensiva a tots els que pateixen la pèrdua de l’ésser estimat. El paisatge, l’entorn, ja no és el mateix i la natura més propera trasllueix també els sentiments del jo poètic. Els records flueixen, imparables, a la ment. Són records de temps viscuts en companyia, la que ara precisament li manca. Alegria, però tristesa; joia, però dolor; vida, però mort.
El viatge amb tren empeny el poeta a una reflexió interior, a un diàleg amb la germana morta, a una confessió lírica plena de referències clàssiques. Una fusió de l’avui amb la història, la mitologia i la poesia llatina. Davant nostra desfilen, entre altres, referències del món llatí com: el riu de l’oblit, el rei de Tessàlia o el cavaller romà, ric i ostentós, blanc preferit del Catul satiritzant. Un Catul que trobem com a referent en aquests primers poemes de Cornudella.
Emoció i reflexió: la mort propera
Dos dates. Dos moments. Mort i comiat. El poeta ens transmet l’emoció, la perplexitat davant el dolor que li provoca el suïcidi de la seva germana. La reflexió íntima, el monòleg interior que aboca i perboca records i nostàlgia. Aenigmate… L’enigma de la mort, amb el seu coltell, destrossa el cor amb una ferida que res no pot esborrar. El paisatge de la soledat de la mort perfectament retratat en els versos de Cornudella: el rastre d’un adéu… palplantats a la riba dels calfreds. El trasbals del jo poètic, no es pot veure alleujat per les paraules, les paraules de vidre que intenten cobrir l’espai buit provocat per la mort. El record en forma de paisatge és erm, desolat, amarg. Tot és hivern, tot és buidor. El mar, abans ple de vida, jeu inert. El vent, en el seu llarg camí fins a la mar, troba un espai mancat d’existència. Amb la mort, tot sembla també finir, com la infantesa, desapareguda avui amb la germana, companya de jocs i anhels. Tot agonitza.
La mort propera és la més dura de les morts. El poeta, com en una continuació de la reflexió iniciada, ens narra un viatge amb tren. Un viatge, metàfora de la vida, que té una estació de sortida i una d’arribada, un viatge que no fem sols, un viatge que compartim i experimentem. El poeta, però, en aquest viatge no és un ignorant, sap on va, d’on ve i el temps que durarà. Un temps que li cal aprofitar per continuar amb el seu procés reflexiu, buscant el consol i, potser, la resposta.
Mentre observa per la finestra el paisatge d’unes ciutats que han oblidat el mar, el jo poètic estableix un monóleg-diàleg amb la germana morta, un diàleg sense resposta aparent. Com un guaita de la vida, contempla el seu entorn i n’estableix una relació indirecta amb el món clàssic. El viatge per la vida, el viatge pel record, finalitza amb el retrobament, a través del mar que els va unir i que sempre els unirà, amb la germana estimada.
Represes i reescriptures
Com en un joc, el poeta refà alguns poemes clàssics. Un joc en què cal mantenir una cura especial i en l’exercici del qual el poeta ha de posseir, no només un ampli domini de la llengua, sinó també conèixer, amb profunditat pregona, els laberíntics camins de la poesia moderna i clàssica. En són la base del seu treball l’epigrama, la coneguda forma de poesia satírica que els romans empraren abastament, i el dístic, la clàssica estrofa de dos versos formada per un hexàmetre i un pentàmetre. El sonet també hi és present, amb força, almenys en quatre composicions.
Els temes del recull són diversos, com diversos són els autors reescrits. Trobem, a l’inici, l’al·legòric epigrama compost per uns versos que trasllueixen un objectiu: conquerir els favors sexuals d’una jove. La reflexió també hi és present, a través del monòleg interior que imita una imitació. El sonet d’amor que reflecteix la seducció del cos i dels plaers de la vida. També hi trobarem un poema al·legòric que encobreix la disputa per l’autenticitat d’un text, la fidel reproducció dels versos finals del poema LXV de Catul o el poema final en què l’autor retorna a l’evocació del record a través de la imatge i del paisatge.
A tall d’exemple, m’agradaria reproduir el fragment en què Cornudella reprodueix el poema de Catul citat anteriorment. Observem com, en la traducció de Catul, s’han emprat versos alexandrins, mentre que en el cas d'Abusos en honor de J.M. Micó. I. Plagis els versos emprats són decasíl·labs:
Jordi Cornudella
m’hagin lliscat de l’ànim, com la poma
tramesa d’amagat pel pretendent
d’entre la falda casta se li escorre
a la nena que sota el vestit lleu
la té guardada, però, pobrissona,
se n’ha distret i, quan la mare ve,
s’alça, i la fruita li cau i rodola
precipitada a una cursa rabent,
alhora que al seu rostre ple d’angoixa
tot ho confesa un enrojolament.
com la poma, regal del promès, enviat d’amagat
que rellisca caient del si de la casta donzella,
oblidant que la duia, la pobra, entre els plecs del vestit,
quan la mare ha arribat i ella s’aixeca, li cau.
Roda la poma per terra, seguint una cursa imparable,
i una vergonya culpable rau al seu rostre entristit.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada