Us proposo, doncs, un joc… Una recerca -alimentada pel
desig i l’apassionament i, per tant, no gaire objectiva-, de trobar, o més que trobar, de sentir, de
copsar, de viure, lligams entre les diferents singularitats creadores dels
nostres tres escriptors. Sentir com la poesia, l’assaig o la narració són només
la forma de què cada un dels nostres literats s’ha servit per AMB ella
transmetre’ns aquesta encarnació d’ell mateix –d’ella mateixa- que és la seva
obra.
Per estructurar el seu univers literari, M. Mercè Marçal
va haver d’articular de nou l’imaginari femení. Va haver de buscar noves
maneres de dir, modelar sentits diferents per a les paraules ja existents,
buscar metàfores distintes… La bruixa, la lluna, la sal, l’arcàngel, el drac…
Tot havia de ser reelaborat. Calia crear un nou univers simbòlic. En les seves
pròpies paraules: dir el part com a experiència de dona, presentar el pare i
la mare des d’una percepció de filla, que no és la mateixa que la del fill…
modelar sentits diferents per a les paraules desgastades per la tradició.
Crec que Montserrat Roig fa una cosa similar en el
conte“El cant de la joventut”.[1]
El vocabulari, la riquesa semàntica que conté és extraordinària i manté una
estreta relació –diria que de simbolisme poètic- amb el que l’escriptora ens
vol comunicar.[2]
L’autora va escollir, com a entrada del conte, un poema
de Josep Carner. Un poema que manté un estret paral·lelisme, una intensa
relació amb alguna de les imatges poètiques de la narració. Veiem-ho:
Poema Narració
Ans que la nit final em sigui a punt, La pols dansa abans de convertir-se en
cendra
Al fatídic avui tombo la cara pensà, tot girant la cara cap a
l’altre costat
Tan envilit, em sembla ja difunt No volia veure el raig de sol. No
volia veure el paravent.
I un nou esclat de fe m’anima encara Costava de pujar-hi, no hi havia aire, panteixava.
I torno, cor batent, a la llum clara, Ja no tenia el cor als peus, només al
cervell.
Per galeries del record profund. Recordar. Recordar una paraula. Si no, moriria.
Potser –en el nostre apassionament- també podríem arribar
a detectar-hi aforismes amagats, com aquells que a Fuster li encantava
d’ocultar entre línies.
-Com hem passat la
nit?
-Si m’ho pregunta a
mi, li diré que encara no m’he mort. Ara, vostè, no sé pas com l’ha passada…És
que li ho he de dir, jo?
-I si resulta que em
vull morir?
-Ja saps que aquí no
deixem morir ningú…
Aforismes amagats escampats al llarg de la seva obra:[3]
Referint-se a la mort del marit de la princesa Carolina
de Mònaco:
Mireu per on, potser
en aquest cas és millor ser la vídua d’aquest paleta que acaba de caure de la
bastida. Les vídues pobres no tenen malalties dignes de la nostra consideració.
En relació a la poca afició dels adolescents per la
lectura:
Hauríem de prohibir
llegir. Aleshores, els adolescents, que viuen amb passió l’edat de la
transgressió, buscarien amb delit els llibres i els llegirien d’amagat.
El tema de la mort d’un ésser humà a mans d’un altre
ésser humà:
Només les vides que
no tenen sentit arrabassen la vida que sí que en té.
L’obra poètica de M. Mercè Marçal –començant per les
seves divises- és un camp abonat per veure-hi aforismes:
Drap de la pols, escombra,
espolsadors…surt el guerrer vers el camp de batalla.
Hi havia una vegada,
quan la lluna tenia llum pròpia…
La poesia no és sinó
el mirall que em fa retornar un i altre cop a aquest escenari.
I, -per què no?- fins i tot podem trobar poesia en el microassaig
que són els aforismes de Joan Fuster. Perquè, en paraules seves, “comptat i
debatut, l’assaig literari no és més que una modalitat –probablement
supèrflua- de l’assaig de què el poeta parlava[4].
I és causa d’esperar: una temptativa, un intent, una provatura.”
“Puix parla en
català… vegem què ha dit.” El decasíl·lab és igualment correcte, i el
contingut, més raonable.
A mode de conclusió
Segurament podríem estar trobant més punts de
coincidència –i també d’originalitat- entre els tres escriptors. I entre els
més importants, un de tant evident com la llengua. Aquesta eina meravellosa que
en mans dels nostres escriptors va esdevenir El clar camí, el pregon
idioma/un alfabet fosforescent de pedres,/un alfabet sempre amb la clau al
pany,/el net destí, la sendera de llum, sempre, a la nit, il·luminat,
enterc,/un bell futur, una augusta contrada.[5]
A mode de conclusió, voldria acabar amb un text de Maria
Mercè Marçal. Un fragment d’un parlament que la nostra poeta va fer a París
l’any 1990. Ens parla de la poesia…era el seu mitjà expressiu. Caldria, però,
en un joc de paraules final, llegir-hi, amb els ulls del sentiment, també
assaig o narració… veure-hi també, amb la mirada del cor, l’ànima literària de
Montserrat Roig o de Joan Fuster:
Per a mi, la poesia és una mena de mirall
que reflecteix una lluita interior entre aquest ésser entrebancant, colonitzat,
mut o parlant a penes una llengua abolida, que em clava al passat, i l’impuls
que m’allibera d’aquesta escena closa, moltes voltes, mitjançant la paraula.
Dansa d’ombres i de màscares que els mots re-presenten, interpreten o juguen,
quasi sense entreactes. I sense treva.
[1]
Roig, Montserrat. El cant de la joventut. Edicions 62. Barcelona, 1998.
[2]
Si us interessa... Vegeu l’annex.
[3]
Roig, Montserrat. Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert,
1990-1991. Edicions 62. Barcelona,
1992.
[4]
S’està referint al vers d’Ausiàs March: Car tot assaig és esperar.
[5]
Estellés, Vicent Andrés. M’aclame a tu.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada