Fuster… assaig?
A fi de comptes, la poesia és un joc de mots. (Joan
Fuster).
Que Fuster era un entusiasta del llenguatge poètic és
cosa sabuda per tothom. Aforismes com: “Poesia és l’art de dir bellament les coses… Hauríem de
rectificar la definició: poesia és l’art –o la virtut- de dir exactament les
coses…Exactament” ; o aquest altre: “Només en la poesia descobreix el
llenguatge totes les seves possibilitats. La poesia esprem tots els sucs del
llenguatge.”; ens ho fan evident.
L’aforisme fusterià –pensament interior, síntesi,
metàfora, subjectivitat- és potser la forma d’expressió que més s’acosta a la
poesia. El protagonisme del jo literari com a exaltació de la identitat
individual, la gran part de confidència, de confessió íntima que el mateix
gènere comporta, l’explorament interior previ que exigeix – l’assagista, Ulisses
del seu jo [1]- són
alguns dels punts que situen ambdós gèneres en un nivell dotat d’un cert
paral·lelisme literari.
Montserrat Roig… narrativa?
En l’obra narrativa de Montserrat Roig, malgrat gaudir
d’un lligam unitari, s’hi poden establir bàsicament dos cicles. El que han
vingut a denominar-se com a “Cicle del temps” (que correspondria a la seva
primera època narrativa) i el “Cicle del so” (on s’integraria la seva darrera
producció literària).
Si en el primer cicle hi podríem veure reflectit un
procés de recuperació del passat -de les veus del passat i de les veus
silenciades- sempre a través de la mirada femenina, d’una certa cadència
femenina a l’hora de narrar, en el segon, hi podem copsar una nova línia
narrativa, de caire molt més poètica i simbòlica que l’anterior i molt més
acostada, doncs, al llenguatge expressiu que defineix el gènere de la poesia.
Necessito cada vegada més aquesta força dels
poetes, perquè em fa redescobrir el valor i el so de les paraules. (Montserrat
Roig).
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada