He escrit alguns posts sobre Salvador Espriu, el poeta de la mítica Sinera i el prosista impecable d'obres com Les roques i el mar, el blau.
Amor a la llengua, servei a la paraula... El doctor Rip, Laia, Ariadna al laberint grotesc el donaren a conèixer com una de les grans promeses de la literatura catalana. Obsessionat per la mort, pel destí de l´home i pel futur del país, publicà, entre altres, els llibres de poemes Cementiri de Sinera, Mrs. Death, El caminant i el mur i Final de laberint, i la peça teatral Primera història d'Esther.
Escrita el 1948, Primera història d’Esther és la manifestació gairebé desesperada d’Espriu per tal de crear un testimoni d’una llengua, la catalana, viva i rica, plena de matisos, d’una gran expressió fònica i, per això, va omplir el text de paraules extretes dels diferents nivells, registres i varietats que posseeix el català i, fins i tot, hi va introduir paraules del caló, la parla gitana.
El caminant i el mur és un llibre dividit en tres parts. La paraula caminant simbolitza la vida entesa com a viatge i Mur la barrera i terme del camí on acaba l'existència humana: la mort; a vegades, el sentit de la vida.
Dins de El caminant i el mur hi ha l'apartat El Minotaure i Teseu compost per vint poemes, una xifra que, segons Rosa Delors, podria interpretar-se com la suma de 10 + 10. El deu és el número que simbolitza la perfecció. 10 + 10 representaria, també, la dualitat a què al·ludeix el títol.
El Minotaure i Teseu mostra el més alt nivell de saviesa, que és el sentit de la col·lectivitat i una sortida cap al transcendent. Sempre seguint Delors, el Minotaure (Salvador Espriu) representa la part irracional de l'home i Teseu (Salom, alter ego d'Espriu) la racional. La dualitat humana aplicada a la col·lectivitat.
Teseu seria el paradigma de la gent amb poder, d'aquells que mouen els fils del món. El Minotaure representaria la gent del carrer, el poble, els titelles del gran teatre del món.
Comparteixo amb vosaltres el poema Llibre dels morts, inclòs en l'apartat El Minotaure i Teseu:
Mira que passes sense saviesa
pel vell camí fressat, tan sols un cop,
i que la veu de sobte cridarà
el secret nom que porta en tu la mort.
No tornaràs. Recorda, no t'apartis,
mentre fas via, del que tan senzill
és d'estimar: aquest blat i la casa,
el blanc senyal de la barca dins el mar,
el lent or de l'hivern ajaçat a les vinyes,
l'ombra d'un arbre damunt l'ample camp.
Oh, sobretot estima la sagrada
vida de l'arbre i la remor del vent
a les branques que s'alcen vers la llum!
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada