Després del batibull que es
va muntar amb la maleïda frase de Jordi Sánchez en l’article “L’1 d’octubre no va ser
un error” (i sobre el que ja vaig expressar la meva opinió) avui, el secretari general de Junts x Cat ha dit que se l’havia mal
interpretat i que havien manipulat les seves paraules.
Ara, remarca que “l’objectiu
del referèndum del Primer d’Octubre era la independència” i que mai va dir el
contrari. La meva capacitat de comprensió lectora deu estar minvant perquè ja
em direu quina pot ser lai interpretació del la frase que va escriure: “Sóc
dels qui creuen que l’1 d’octubre va ser concebut més per forçar el govern
espanyol a obrir una via de diàleg i negociació per a assolir un referèndum acordat
que per proclamar efectivament la independència.”
No és la primera vegada ni
serà la darrera que un polític manifesta que se l’ha mal interpretat. És el popularment
es defineix com “la culpa és del missatger” o quan metafòricament es demana “no
mateu el missatger”.
Més val no parlar-ne gaire
més... Potser és que com escrivia en Salvador Espriu a “Primer història d’Esther”:
“La veritat és un mirall que a l’inici de la creació es va trencar en mil
pedaços”. Potser sí que cadascú de nosaltres en té només un fragment i que caldria
recompondre el mirall per arribar a la vertadera veritat... O el mirall també
menteix?
El món literari i de les
frases “cèlebres” està ple de referències a la veritat i a la mentida.
Jules Renard, escriptor i
dramaturg francès ens deia que “Digues de tant en tant la veritat per a
què et puguin creure quan menteixes.”
Descartes, el filòsof francès
ens feia una bona recomanació i alhora advertiment: “En del tot prudent no
refiar-se completament d’aquells que ja t’han enganyat una vegada.”
L’estatunidenc Elbert Hubbard
ens aclaria per què hi ha mentiders, perquè “La mentida és un trist substitut
de la veritat, però és l’únic que s’ha descobert fins ara.”
I el psicòleg Alfred Adler
ho remata dient “Una mentida no tindria cap sentit si no fos perquè sentim la
veritat com alguna cosa perillosa.”
I els poetes...
El sabadellenc Francesc
Garriga Barata escrivia aquests versos:
La
veritat i la mentida
les
dues parts iguals d’un tot que se m’amaga.
(Poema complet aquí)
Poema “Blanc i negre” de Sergi
Jover:
No digueu la veritat:
apreneu a dir mentides.
No digueu la veritat!
Només
les mentides valen.
(Poema complet aquí)
I per acabar, tornem a
Francesc Garriga, en el seu poema “Paraules”:
ens llegaren paraules que no creien.
intentaren forjar-nos en llur foc
i ha resultat mentida el nostre tremp.
[...]
vosaltres que llegiu
digueu-me:
on
dormen les realitats?
(Poema completa aquí)
O, potser... tota veritat és
subjectiva i per a cadascú és veritat el que ell mateix considera cert (els mil
trossos del mirall...) O, potser... com va escriure l’Abert Sàez: “Si no penses
com jo, menteixes.”
El més greu seria que no
poguéssim o no sabéssim distingir la mentida de la veritat. És el que escriu el
periodista Jordi Mir en aquest article: “La veritat desapareix quan no es pot
distingir mentida i veritat. Hi ha qui persegueix aquest objectiu. No es tracta
només de col·locar una mentida, de convèncer d'una realitat que no ho és. Allò
que es persegueix és que la ciutadania ja no pugui distingir una veritat d'una mentida,
que no tingui els instruments per fer-ho.”
El que s'acaba imposant són els fets... i avui he llegit que Junqueras ja s'està preparant per sortir de la presó i pelegrinar per tot el territori i donar la bona nova. Ha dit mentides una rere l'altra. Però hi ha gent que el creurà.
ResponElimina